Exotisme televisiu.

No sóc gaire de mirar la tele. No per res. No pas per snobisme. Però m'estimo més llegir o gratar amb l'ordinador (iPad darrerament) encara que sigui amb la tele engegada, de fons. Deu fer anys que no segueixo cap sèrie (sincerament: des de Nissaga de Poder) i al màxim que arribo és a mirar alguna película els caps de setmana o algun programa que parli de les meves dèries particulars (independència, 1936-1939, etc.). Només faig una excepció amb l'APM, que té la magnífica virtut de posar-me de bon humor.

Això quan sóc a casa. Perquè quan viatjo, com que encara sóc menys de fer vida social que de mirar la tele, sento una estranya curiositat per les televisions dels països estrangers. Tot i que el primer que faig quan agafo el fulletó dels canals de TV de l'habitació de l'hotel és verificar si es veu TV3, amb resultat sempre negatiu, començo un periple pels canals. Allò si que és fer zapping.

Perquè arreu sembla que hi ha mes canals que aquí. Bé, arreu menys a Iran on nomes hi havia 2 ó 3 canals, que de fet semblaven el mateix. Però n'hi havia un d'entranyable la programació del qual consistia en un mig pla d'onades trencant en una platja sorrenca i en una veu en off recitant (suposo) versicles de l'Alcorà. Us pot semblar poc però si fossiu sensibles al jet-lag sabríeu apreciar la inducció al son.

Em relaxen especialment, quan estic cansat, els programes de cuina. Sobretot els de les teles anglosaxones, amb cuiners histriònics que fan anar l'oli d'oliva com si fossin de Jaén i que foten un barrig-barreig d'espècies i greixos per acabar plats acolorits i megacalorics que presenten com de cuina mediterrània; o el de les teles del sud-est asiàtic que, sense manies, ensenyen com les delicatessen locals es preparen en obradors que a casa nostra obririen la primera plana dels diaris, amb els propietaris emmanillats per delicte contra la salut pública.

M'he embadocat amb programes de karaoke a Xina i a la Índia; amb peŀlícules èpiques a la Índia i la Xina; amb debats interminables a Brasil i Xile; amb documentals inversemblants a Alemanya I Bèlgica. I recordo especialment l'impacte del primer cop que vaig veure una retransmissió de curling a Manchester.

I és que malgrat hi ha qui sosté que la tele no és cultura, acaba essent un reflex de la realitat cultural del país. Potser és per això que quan, per un estrany atzar, sintonitzo una tele espanyola sento el mateix embadocament per l'exotisme televisiu que abans us deia. Aquella munió de gent escridassant-se, les veus en off dels programes mes o menys seriosos, els comentaris rancis...tot plegat, idioma a banda, em confirma que el meu país no és el d'aquelles teles.

I és que a mi, com el senyor Marceŀlí del versió RAC1, doneu-me TV3. O OlotTV.

El meu país no és tan petit.

Quan la tele era en blanc i negre, tenia només un canal i l'únic que s'hi parlava era el castellà, el pronòstic del temps ja era el programa preferit dels meus pares i avis. L'encarregat de presentar el programa era en Mariano Medina, un arquetip d'espanyol, que aviat va ser objecte de les imitacions dels humoristes d'aquell temps.

Mai no havia entès quina importància podia tenir saber quin temps faria a "el Norte", o a "Las Vascongadas" i el "nordeste" era per mi una cosa impossible d'identificar amb casa nostra. Tot i així, calia mantenir un silenci impecable i mirar d'esbrinar si la "D" o la "A" estava més o menys al damunt d'on podia ser Olot en aquell mapa. Clar que si fèiem cas de la màxima imperant que deia "quan neva, o plou, a Madrid al cap de 4 dies a la Plana de Vic" tot plegat anava agafant sentit.

Aquesta setmana de suposat fred siberià a Catalunya i de nevades que han estat poc més que enfarinades m'han fet pensar en aquells pronòstics a distància des de Prado del Rey.

Afortunadament, tot plegat no ha estat tan rigorós com s'havia previst i anunciat; TV3 havia d'emetre imatges de Romania, Ucraïna, etc per poder ensenyar gruixos de neu que fessin patxoca i donar les temperatures a 2.500 metres per trobar valors prou sota zero per mantenir la tensió informativa.

En moltes poblacions, es tancaven les escoles malgrat que no nevava o fins i tot feia sol i alguns alcaldes del Pirineu feien declaracions ben enfadats a la ràdio, per l'estat de neguit que s'havia creat arreu del país. Algunes carreteres es varen tallar durant hores malgrat que el gruix de neu no passava dels 2 cm, per ordre dels Mossos i en contra del parer de les autoritats locals...

I després de l'episodi de nevades, el fred que ha arribat, ara ja enmig del silenci, no ha pas estat una cosa tan extraordinària per un mes de febrer.

Potser després de tants anys de sentir a parlar del canvi climàtic i de l'escalfament global arriba a ser quasi extraordinari que al febrer faci fred, nevi i glaci però estem ben arreglats si això ha de ser motiu de pànic.

Prevenció, precaució, seny...i, sobretot, gestió local serien les millors mesures que es podrien pendre el 2012, quan disposem de radars metereològics, internet i un munt de possibilitats que permeten una presa de decisió àgil i eficient.

I es que Catalunya és un país petit, però no tant.