29-M. Alguns dubtes.

Demà sembla que hi ha una vaga general convocada per protestar principalment contra la reforma laboral que proposa + impulsa (= imposa) el govern espanyol, tant al seu territori com a les seves colònies.


Ara no tinc cap exemplar de la Constitució Espanyola als dits i em fa una mandra quasi insuperable el consultar-la però es veu que el dret a fer vaga hi és reconegut. Doncs res a dir, qui vulgui que en faci.

Jo, això de no anar a treballar per protestar no ho acabo d'entendre. Sens dubte, al segle XIX i principis del XX podia tenir sentit per forçar als industrials a establir millors condicions laborals i salaris a una classe obrera que prou feines tenia a subsistir tot i pencar un munt d'hores cada dia, sis dies a la setmana.

Però avui, al segle XXI jo ni tan sols estic segur que existeixi classe obrera. O almenys que hi hagi una extensa consciència de formar-ne part. Com deien als setantes i vuitantes, deu ser que estem alienats.

A més, trobo curiós que per garantir la pressió al govern l'objectiu sigui fastiguejar a la resta de ciutadans ( que ves a saber de quina classe formem part) a base de reduir al mínim els serveis públics. Ves que no sigui per engreixar l'estadística de vaguistes a base dels que no van a treballar perquè no hi ha transport públic o perquè si les escoles estan mig tancades no saben on deixar la mainada o simplement per la por que un "piquet informatiu" els expliqui els seus drets a cops de pancarta.

No entenc tampoc que el dret a la lliure circulació estigui conculcat demà; perquè bé que deu sortir a la C.E. (encara no he superat la mandra de consultar-la).

Ni entenc que els que rondinen dels sous dels polítics no diguin ni mu dels estipendis que reben els dirigents sindicals; o de l'"abnegada tasca" dels milers d'alliberats sindicals; o de les subvencions que reben els sindicats majoritaris (algun dels quals ha fet fins i tot un ERO!); o de la l'opacitat de les subvencions per la formació, etc.

No es que vulgui que es faci una vaga a la japonesa, però posats a protestar..no ho sé, què tal fer una mega-manifestació nocturna, quan la majoria de gent hagi plegat de treballar, sense xafar res, ni cap façana de banc, ni cap McDonalds (com si allà no hi hagués treballadors), ni embrutar els carrers (si els escombriaires han fet vaga, després hauran de fer hores extres per poder tornar les ciutats a la normalitat).

I és que, en el fons, la pregunta que em volta pel cap és: perquè pels drets nacionals fem manifestacions en dies no laborables i contra la reforma laboral fem vaga?

Ah, per cert, jo de vaga no en faré. Que tinc molta feina.

Tinc la pell (molt) fina

Sovint em diuen que tinc la pell fina i ja avanço que, essent psoriàtic (lleu, afortunadament) és absolutament en sentit figurat. Amb això volen dir que m’agafo les coses malament o que m’ofenc amb relativa facilitat. Bé, és un punt de vista que deu tenir un punt de cert.

Sense voler posar-me a la defensiva, a mi em sembla que hi ha persones que tenen poc tacte o poca mesura a l’hora de deixar-les anar. Afegiu-hi que les meves interpretacions solen ser literals i ja ho teniu. Però vaja, normalment res gaire durador.

Ara, amb Catalunya sí que tinc la pell fina. Tan fina com la del cul d’un nadó.

M’esvera que Espanya vulgui que li paguem les autopistes que envolten Madrid, per on no passa ningú i que estan en risc de fer fallida, perllongant la concessió de les autopistes catalanes, com si no les haguéssim pagat amb l’espoli.

Em fa posar de mal humor que a Mallorca retirin l’obligació de saber català per poder ser funcionari.

Em molesta que els nois de Google, encara incapaços de solucionar les traduccions literals del Google maps, afegeixen el “.es” darrera les URL del blogger.

Em fastigueja que al Parlament Europeu no es pugui fer servir el català “perquè no”. I que al Senat espanyol vulguin eliminar-ne l’ús simbòlic.

M’ofèn que ens imposin els símbols espanyols i menystinguin els nostres. I que la solució sigui no posar-ne cap.

M’indigna que ara vulguin carregar-se la llei anti-taurina que va aprovar el Parlament. Clar que si varen passar el ribot a l’Estatut, què no han de fer amb això.

Em crispa que als cinemes no hi hagi pel•lícules en català. I de pas, m’irrita sentir catalans dient que els agraden més les doblades en castellà o si no, en v.o.

Em cansa haver de catalanitzar el navegador, el sistema operatiu i tota la pesca, encara que sigui fàcil i ràpid (gràcies softcatalà).

Em venen ganes de marxar sense pagar quan als restaurants pregunto perquè no tenen vins en català o els el deixo triar posant com a única condició que el vi sigui català, i em diuen “et perds moltes coses bones” (aquesta deu ser la resposta estàndard dels sommeliers davant dels torracollons com jo).

M’emprenya que les edicions en català d’alguns llibres surtin més tard i siguin més cars que l’edició en castellà.

Ostres, potser sí que tinc la pell molt fina perquè clar...no n’hi ha pas per tant, no?

Memòria de l'exili. Oblit de la repressió?

A La Jonquera, aquest matí feia un dia assolellat, amb tramuntana. Poca gent al carrer, a quarts d'onze del matí i encara menys dins el MUME (Museu Memorial de l'Exili) on en el moment de màxima afluència érem 5 persones inclosa la recepcionista-botiguera-taquillera.

Fa poc mes de 73 anys, el febrer de 1939, desenes de milers de catalans i espanyols, abandonaven el país, encalçats per les tropes feixistes. Militars, civils, homes, dones, nens, vells, sans i ferits amb la mirada trista, esgotats i afamats encaraven un exili que per molts duraria fins a la mort del dictador i que per altres seria simplement definitiu perquè hi varen trobar la mort, ja fos als camps de concentració francesos, lluitant a la resistència francesa contra els nazis o als camps de la mort (especialment Mauthausen).
Al MUME hi podem trobar un relat d'aquest exili. La repetició milers de cops de les tragèdies individuals configuren la dimensió històrica d'allò que coneixem com "la retirada" però tot i així no existeix la fòrmula matemàtica que ens doni la magnitud del que va suposar l'esfondrament de la República i la derrota de Catalunya a la Guerra Civil.
L'exposició permanent és corprenedora i el cor es va encongint mica en mica, a mesura que et fas càrrec del que aquelles persones varen haver de viure.

De totes maneres, encara falta a Catalunya que algun museu expliqui als catalans el que va passar als que no varen fugir. La repressió que varen patir tots aquells que varen pensar que no els passaria res simplement perquè no havien fet res. Massa senzill: pels franquistes només era possible no haver fet res si havies fet la guerra amb ells. La resta, tan se valia qui fossin, eren suspectes. Els que es podien considerar republicans, possibles reus de mort; afusellaments després de judicis sumarísssims; venjances personals, només per rumors o perquè "tohom diu", acabaven amb la mort del denunciat. Depuracions de mestres, metges. Prohibició del català. Exclussió social dels considerats rojos.
Persones condemnades per tenir un carnet, per haver escrit un article, per ser subscriptors d'un diari...

Perquè no hem explicat encara que a Catalunya només hi va quedar la Por. A cabassats. Por de parlar, de pensar, de dir allò que no tocava en el moment que no tocava. De ser titllat de roig. Durant anys. Una por espessa, com les mitges negres de les vídues dels milers d'afusellats.

Qui ens ho explicarà això? Qui ho explicarà als nostres fills? Qui ho explicarà als joves catalans ara que sembla que Franco només era "autoritari"?