dimecres, 31 d’agost de 2016

Fe de realisme.


Es considera que hi ha dues formes de govern federal. La primera es podria anomenar “fem-ho junts” i es dóna quan dos o més estats sobirans consideren que és més avantatjós per a cadascun d’ells, fer una cessió de sobirania a un ens superior que tingui competències exclusives sobre afers d’alt interès per a cadascuna de les parts. L’exemple clàssic és el federalisme dels USA, i un de més recent, en certa manera, la Unió Europea.
La segona forma d’arribar a un estat federal l’anomenem “continuem junts” i té lloc quan es considera que el federalisme és la millor per evitar la separació de part d’un Estat. En aquest cas, l’estat central cedeix sobirania a territoris o comunitats o nacions que en formen part perquè puguin tenir una àmplia capacitat legislativa i fiscal, esperant que això sigui suficient per compensar els avantatges de la separació. És  el cas de Bèlgica o l’Índia. Molts autors hi posen també l’exemple d’Espanya.
Efectivament, encara que la Constitució Espanyola no ho esmenti, Espanya és un estat federal: hi ha un govern central que cedeix sobirania a governs locals que tenen una determinada capacitat legislativa i, alguns, capacitat fiscal, mentre que el govern central reté l’exclusiva de determinades competències.
Aquesta estructura descentralitzada es va adoptar per evitar que en el canvi de règim, les comunitats històriques, sobretot Catalunya i Euskadi, aprofitessin el moment històric per anar allà on la Guerra Civil no els va deixar. És per tant un clàssic exemple del federalisme “continuem junts”; tan junts que diferents articles de la Constitució  deixen clares  diferents mesures coercitives per garantir que estiguem junts i ben junts per sempre més. Lligats i ben lligats.
Aleshores, si Espanya ja és un estat federal què és el que prometen els partits polítics que defensen el federalisme?
Si el que volen és que les comunitats autònomes tinguin major capacitat legislativa, avui ja es pot fer: acabar el traspàs de competències pendents, complir les obligacions legals en les transferències de fons i no posar recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis que el Parlament de Catalunya aprova.
Si, en canvi, proposen una major capacitat fiscal podrien compensar els 16.000 milions d’euros anuals dèficit fiscal. Però això ja sabem que és impossible perquè l’estructura actual de l’Estat només s’aguanta si existeix aquest desequilibri, i els partits espanyols ho reconeixen. Tant els de dretes com els d’esquerres.
Només es veuen amb cor de prometre la transformació del Senat en una cambra territorial però això voldria dir que el Senat fos un contrapès realment efectiu al Congreso i que tingués la capacitat de vetar o retornar lleis abusives respecte de les Comunitats Autònomes. Amb una descentralització concedida amb recança i sense que mai  hi hagi hagut un reconeixement sincer i efectiu de la plurinacionalitat, és realment i objectivament inversemblant.
Què ens prometen, aleshores? Uns, un ministeri que se’n cuidi; uns altres, traslladar el Senat a Barcelona.
Federalisme? Millor, professar Fe de Realisme i acceptar la impossibilitat de transformar Espanya.
Article publicat el 18 d’agost de 2016 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!