dilluns, 31 d’agost de 2020

Doble ració de Puigdemont

 Fa una setmana justa que el President Puigdemont ha publicat “M’explico” un dietari on desgrana dia a dia el període de la seva presidència. Agradarà o no agradarà; i en aquest cas no és només qüestió de


gustos literaris sinó també de les preferències polítiques del lector. Les crítiques als altres partits hi són presents, com ho són les que fa al seu propi partit. Però a qui segur que no agrada és als partidaris del 155.

Al meu entendre, la independència de Catalunya s’assolirà aprenent dels erros comesos el període entre el 2015 i el 2017 i per això és imprescindible que els líders polítics que varen pilotar el Procés es sincerin amb els més de 2 milions de catalans i catalanes que vàrem votat afirmativament en el referèndum de l’Ú d’Octubre de 2017. La resta és anecdòtic. Ja fa uns anys que hem après que no existirà un front independentista unitari que aglutini tots els partits i moviments independentistes. En el fons cap d’ells ho vol i potser, en el fons, tampoc no sigui imprescindible que a Catalunya existeixi unanimitat a favor de la independència. Catalunya no és Noruega, Finlàndia, Lituània, ni Eslovènia, ni tan sols Macedònia, encara que l’estat espanyol s’assembli més a la URSS i a la Sèrbia del moment, almenys pels mètodes violents que fa servir per mantenir la integritat territorial de l’Estat.

Al març de 2019, en una visita a Waterloo, vaig explicar al President Puigdemont que necessitàvem saber què va passar, perquè no va ser possible fer efectiva la Declaració d’Independència. I no ho necessitàvem per fer retrets a ningú simplement per poder-nos preparar millor i bastir una estratègia guanyadora. La seva resposta va ser que ho tenia tot escrit des del primer dia i que ho publicaria quan hi hagués sentència pels presos polítics. Voilà.

Quasi al mateix temps, la conversió de Junts per Catalunya en partit polític sembla ser l’intent definitiu de tenir un partit polític clarament, i declaradament. independentista que ocupi l’espai ideològic de centre-dreta. Malgrat que Puigdemont s’auto-defineixi com a socialdemòcrata, el segment ideològic que tothom veu per Junts per Catalunya en la nova configuració del sistema de partits català és el de centre-dreta, la qual cosa deixa com a únic segment ideològic reservat exclusivament per als partits unionistes, la dreta i ultradreta. S’acaba, així, la identificació esquerres-independentisme que trontollava des del 2015 com s’acabarà molt possiblement, amb la renúncia als drets electorals, la identificació amb CDC-PdeCAT més enllà de la retòrica tuitera. Neix un partit polític segurament molt personalista i amb un lideratge indiscutible que haurà de renunciar, per tenir credibilitat i independentment de la seva vàlua, a polítics massa identificats amb anteriors etapes. Tot té un preu, just o injust.

 

Article publicat el 30 de juliol de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

 

dijous, 25 de juny de 2020

Monarquia antidemocràtica i discriminatòria

 

La justícia suïssa ha fet un pas més per augmentar el  desprestigi de la monarquia espanyola i pot ser que el Tribunal Suprem[1] acabi de reblar el clau. Aquestes històries d’escàndols i corrupció econòmica de la corona espanyola són nomes la part més aparent del que és la monarquia com a model d’organització estatal elitista, antidemocràtic i discriminatori. Això hauria de ser suficient perquè la consciència ciutadana impulsés l’abolició de la institució monàrquica, independentment de si el titular és corrupte o exemplar.

Res més antidemocràtic que reservar el paper de Cap d’Estat al successor d’una dinastia, sense cap altre mèrit que no sigui aquest. Que  la posició de Cap de l’Estat passi de pares a fills com hi passaven les botigues de vetes i fils  és una vulneració clara del principi democràtic que diu que tots els ciutadans són iguals i tenen els mateixos drets; i una contradicció evident amb l’article 14 de la constitució espanyola. A les democràcies, els ciutadans escullen els seus representants al Parlament i també, de forma directa o indirecta, a qui té el màxim poder polític de l’Estat. Això hauria de servir també per la figura de Cap de l’Estat i qualsevol ciutadà hauria de tenir el dret de poder-hi accedir. Però a les monarquies no és el poble qui dona el poder, sinó la sang. L’afirmació de que a les monarquies parlamentàries, el poder està en el Parlament i que el monarca només té funcions de representació i una funció simbòlica és, almenys en el cas de la monarquia espanyola, una fal·làcia. Hem vist i patit, com Felip VI intervenia políticament a favor de la repressió contra l’independentisme català en una demostració clara de poder. A més, la Constitució li reserva el comandament suprem de les forces armades. El rei potser no governa ni legisla, però de poder en té molt.

La monarquia és també un exemple de desigualtat i de discriminació. La Constitució Espanyola estableix que  entre els fills, els homes prevalen davant de les dones per la successió a la Corona. El parell sexual del cariotip preval sobre conceptes antics com la primogenitura o moderns, com la capacitat. Al segle XXI, aquesta discriminació masclista, impensable en qualsevol altra institució no hauria d’existir a la màxima institució de l’Estat.

L’anterior etapa monàrquica espanyola es va acabar el 1931 de forma democràtica; l’actual es va inaugurar per herència d’un estat feixista. Els que creiem en la democràcia i les llibertats individuals i col·lectives, els que pensem que les societats modernes només poden progressar pel camí de la llibertat i la democràcia si les institucions s’adapten als canvis, esperem que una institució tan anacrònica com la monarquia espanyola, i les d’arreu del mon, s’extingeixin tan ràpidament com pertoca a tot allò que perpetua les desigualtats.

Article publicat el 18 de juny de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.



[1] Encara no s’havia publicat l’article que aquesta possibilitat ja estaba descartada. Devia escriure això un dia d’optimisme.