diumenge, 5 d’abril de 2020

Història d'una fotografia


Quan un dia d’estiu de 2019 en Pere, un company de feina, em va deixar anar a l’aparcament de la feina “He vist una foto en una exposició on surts abraçat a una noia” vaig tenir clar quina foto havia de ser i també quin era el context de la foto. No començaré dient que res no és el que sembla, però la foto en qüestió va ser feta el 27 d’octubre de 2017, davant el Parlament de Catalunya, instants després que es proclamés (o que ens penséssim que es proclamava) la República Catalana. La noia que s’abraça amb força a mi és la meva filla petita, la Júlia.
Sèrie "Catalonia at the Crossroads". Samuel Aranda (www.samuelaranda.net)
Dos anys i mig després, sembla un bon moment per explicar aquell dia i la història d’aquesta foto.
Aquella setmana va ser dura per tothom i pels que havíem estat organitzant actes a favor de la independència i col·laborant perquè tot sortís bé el dia Ú d’Octubre, també ho va ser. Veníem d’on veníem, de la decepció del dia 10, i segur que jo no era pas l’únic que duia una muda de roba al cotxe per si calia baixar a Barcelona a fer piló en algun lloc que fes nosa a les forces d’ocupació. El dimecres 25 al vespre havíem organitzar a cuita corrents un acte a Olot en el qual, en teoria, un diputat-da al Parlament havia de donar informació de primera ma sobre quins serien els propers esdeveniments. Els rumors eren intensos i els nervis ens feien bellugar. Molts parlàvem obertament, i desvergonyidament si voleu, de traïció.
L’acte va ser un petit desastre tot i la gentada que va venir. La diputada Dolors Rovirola va confessar obertament que no tenia cap informació rellevant per donar-nos i que no tenia ni idea del que passaria però ens vàrem agafar a les seves paraules que el divendres 27 sí que es proclamaria la República, cap informació sobre el que vindria després, si estaria “tot a punt” o no. Vaig fer veure que no entenia la intervenció final de l’alcalde quan va prendre la paraula per animar el públic i dir-los que “si no era aquest cop, seria un altre”. Alguns vàrem sortir d’allà amb l’ànima als peus i amb la idea del cap de que arribaríem a algun final que no sabíem, però que seria aviat.
L’endemà, el dijous dia 26, encara va ser pitjor. El rumor de que el president Puigdemont volia convocar eleccions, les dimissions per Twitter, les 155 monedes de plata ens estimulaven, als responsables de les entitats, a fer proclames abrandades a les tertúlies de ràdio i televisió locals. Ens sentíem-nos desemparats per una classes política que no enteníem (i seguim sense entendre) què havien estat fent durant 18 mesos si en el moment decisiu els tremolaven les cames. Havíem estat còmplices d’una enganyifa a gran escala, quan havíem organitzat actes durant mesos i participat activament a la campanya del referèndum? O simplement havíem estat utilitzats? O era tot una immensa improvisació, amb algun objectiu que encara ara no gosem dir en veu alta per vergonya?.
Bé, d’això i de com vàrem arribar a l’Ú d’Octubre del 2017, ja en donaré la meva versió algun altre dia però ara encara és massa aviat.
El dia 27, hi havia nervis però a la feina no es notava gens ni mica que hagués de ser un dia de la transcendència històrica que ens pensàvem que seria. El meu dubte era si calia baixar a Barcelona o es podria viure a distància des d’Olot. Aviat ho vaig tenir clar i al migdia vaig deixar la feina i cap a Barcelona tot escoltant la sessió del Parlament a la ràdio. Va ser impossible poder aparcar vora el Parlament i vaig deixar el cotxe en algun lloc que devia estar a un parell de km Parlament de Catalunya.
Just arribar al Passeig Pujades, esclat d’alegria amb el final de la votació. L’ambient era molt emocionant però no podia evitar de pensar com era que no estava tot ple a vessar de gent, perquè no érem centenars de milers, allà, en el moment més important per Catalunya en molts anys; un moment que havíem preparat i esperat des de feia tants mesos.
Trucades al mòbil, la meva filla que em demanava on era, que venia amb les amigues; la Núria Torres, que estava a l’altra banda del Parc, que es preparava una celebració a Olot al vespre; Ràdio Olot preguntant què passaria a partir d’aquell moment, i jo motivadíssim dient que s’aplicarien les lleis previstes i que quedàvem desvinculats de la legislació espanyola encara que el govern espanyol, amb el suport de quasi tots els partits havia aprovat l’aplicació de l’article 155... ai, senyor la meva innocència i supèrbia.
Quan la Júlia va arribar, ens vàrem fer una abraçada molt emocionada; però aquesta no és la de la foto. L’abraçada de la foto va ser uns minuts després quan ens vàrem apropar a la pantalla gegant i vàrem poder seguir el discurs del Vicepresident Junqueras, que ens va sorprendre pel to i contingut. En aquell moment, va esclatar l’alegria i ens vàrem tornar a abraçar. Vaig veure com un noi ens feia una foto i m’hi vaig adreçar per saber per quin mitjà treballava; sense badar boca, em va ensenyar la credencial del The New York Times i vàrem parlar uns instants en anglès.
Després vaig anar saludant i abraçant alcaldes garrotxins que sortien amb la vara i tornaven cap a casa. Recordo en Mia Corominas, alcalde d’Olot i l’Eduard Llorà, alcalde de Les Planes d’Hostoles que són els que vaig saludar mes efusivament i amb qui he tingut més relació, però per davant nostre en varen passar una bona colla.
Després va venir el missatge d’anar fins a la Plaça Sant Jaume. El recorregut va ser impressionant i aleshores em va abandonar la sensació de poca gent. Els carrers estaven atapeïts de gent que anava amunt, i de persones a la vorera que aplaudien (i de turistes que feien cara de no entendre res), els balcons també plens de gent cridant...era el moment d’eclosió d’alegria popular que sempre havia imaginat que viuria aquell dia.
A la Plaça Sant Jaume ja havia començat un concert que es va anar allargant hores i hores (o almenys a mi se’m va fer llarguíssim) sense que veiéssim cap moviment al Palau. Ningú no va sortir al balcó, ningú no va arriar la bandera espanyola...només grups de música i personatges del Polònia que ens volien entretenir, tot esperant el que mai no va passar.
Cansat i amb mal de peus, i amb la mosca al nas, vaig marxar que la plaça encara vessava de gent per anar a sopar amb la Teresa, la seva germana i cunyat i uns amics que varen tenir la gentilesa de convidar-nos per celebrar la República Catalana. Pel camí, la comissaria del CPN de Via Laietana estava fortament custodiada i semblava que tot Barcelona fos independentista si havia de fer cas de les estelades i l’alegria que hi havia arreu. Naturalment, la unanimitat era lluny però també sabíem que no existiria. Ni existirà, alguns en fem prou amb una majoria, per exigua que sigui.
Vàrem sopar en un dels restaurants burgesos de Barcelona, en una taula parada per una quinzena i allà vàrem deixar anar la gana i la set i la xerrera i els diversos neguits. Vàrem parlar de les pors d’alguns i de les il·lusions de la majoria. A les postres, el nostre amfitrió va demanar al propietari del restaurant i uns cambrers que brindessin amb nosaltres per la República Catalana. Sempre recordaré la cara de tres déus i la mirada baixa dels cambrers en aquell brindis... no sé si era de cansament, de resignació o d’emprenyament profunds però era obvi que no compartien amb nosaltres l’entusiasme republicà.
La tornada, plena de mals presagis pels comentaris a la ràdio que donaven molt més ressò al 155 que a la República i que anaven, amb tota la crueltat del mon, posant damunt la taula i al descobert els mateixos dubtes que havíem tingut però que no havíem reconegut, enduts per l’eufòria.
L’endemà, dissabte, i l’endemà passat, diumenge...en fi.
Els dies següents vaig rastrejar el The New York Times (si he de ser sincer ja no recordava si era aquets diari o el Washington Post...) i no vaig ser capaç de trobar la foto. Quasi me’n vaig oblidar fins el comentari d’en Pere. La pista definitiva va ser el nom del fotògraf: Samuel Aranda. A partir d’aquí, vaig trobar el seu web (www.samuelaranda.net) i en una de les galeries del seus treballs (Catalonia at the Crossroads) hi havia la foto!
El contacte va ser ràpid però degut a la seva feina que el porta a viatjar arreu del mon, va costar de trobar el moment de visitar el seu estudi i poder tenir una còpia de la foto. En Samuel és un jove amabilíssim i té la sort de tenir un somriure franc que segur que li facilita moltíssim la seva de feina de fotografiar conflictes i problemes migratoris i socials arreu del mon. L‘any 2012, va guanyar el World Press Photo Award per una de les seves imatges de la revolta al Iemen publicada al The New York Times. Us recomano que examineu el seu web i l’obra extraordinària  que hi té penjada.
O sigui que, encara que com em va deixar clar en Pere, només se’m conegui pel nas i la calba, quants de vosaltres podeu presumir de sortir en una foto d’un premiat al World Press Photo? I de tenir-ne una còpia numerada i signada?  Una foto que, a més va sortir al The New York Times i al de Volkskrant (tinc pendent de trobar les referències).
La història rere la foto, molts sí que l’heu viscuda igual que jo. I potser teniu, o heu tingut, les mateixes sensacions estranyes que us explico aquí, amb l’excusa de parlar-vos d’una fotografia.

dimecres, 1 d’abril de 2020

Cada dia és dilluns


Aquests dies tan estranys, i per molta gent també tan dolorosos, que estem vivint estan posant a prova les bases de la nostra societat i alguns dels paradigmes sobre els que fins avui ha estat assentada. Tant de bo després del període de confinament en vingui un de reflexió i un altre de consolidació i transformació que ens faci a tots plegats una mica millors.
Recentment he llegit “Com acaba la democràcia” on l’autor, David Runciman, reflexiona com cada vegada més allò que s’oposa a la democràcia no són tiranies sanguinàries sinó règims autoritaris que justifiquen el menor grau de llibertat per poder arribar a quotes més elevades de desenvolupament social i econòmic. Un dels exemples que l’autor cita com a argument que fan servir els defensors dels sistemes autoritaris és la seva suposada major eficiència en els casos de controls de catàstrofes.
Amb la crisi de la COVID-19, hem tingut l’exemple de com moltes persones han estat lloant el sistema xinès de confinament, basat en el control absolut dels moviments dels ciutadans i amb una vigilància policial extrema. Al final, el que ha fet el govern xinès es utilitzar tots els dispositius de control de la seva ciutadania que des de fa anys està fent servir amb finalitats polítiques i que continuaran vigents i incrementant-se quan la pandèmia actual sigui només un record desdibuixat.
The New Yorker
Altres líders autoritaris aprofiten la situació pandèmica per refermar-se en el poder com ha fet Víctor Orbán a Hongria, que amb l’excusa de la lluita contra la COVID-19 ha aconseguit que el Parlament hongarès li atorgui una extensió de poders que el converteixen, de facto, en un dictador, amb el silenci còmplice de la Unió Europea que sempre és incapaç d’estar a l’alçada en els moments és importants. Orbán no ha perdut el temps i ha fe aprovar lleis restrictives de les llibertats d’expressió i d’opinió.
Però aquest no és l’únic exemple, Vladímir Putin està demanant de poder romandre a la presidència fins l’any 2036 i, aprofita la situació per prohibir concentracions i manifestacions preveient que la ciutadania russa no acollirà amb alegria una pròrroga de poder que no ha estat aprovada democràticament.
El mon està ple d’exemples, a tots els continents, on la pandèmia serveix d’excusa per a fer retrocedir la democràcia. La temptació és massa forta per aquells que exerceixen el poder pensant que és seu i no del poble.
Una societat democràtica hauria de ser capaç de trobar una manera pròpia d’actuar contra la pandèmia basant-se no en la repressió sinó en la solidaritat col·lectiva, que va des de quedar-se a casa si no és absolutament essencial el sortir-ne, com en la multitud de persones i empreses que dediquen hores, temps i diners a pal·liar el dèficit de material sanitari. I, principalment, en la confiança mútua entre govern i ciutadania.
El que esperaríem de qualsevol govern és que actués de forma meditada, consensuada amb experts i prioritzant el conjunt de la societat; buscant la major eficàcia dels recursos disponibles i analitzant amb cura l’evolució dels esdeveniments per ser capaços de prendre la millor decisió possible en el moment adequat. En canvi, hem vist com fins a decretar l’ordre de tancament de totes les empreses no essencials, la resposta espanyola a la pandèmia ha anat en la línia de “més estat”, centralitzant les decisions i competències i fent gal·la d’una supèrbia que les dades han anat posant de relleu cada dia.
Perquè saben per qui sí que cada dia és dilluns? Pels milers de professionals de la sanitat que treballen en torns de 12 hores, amb precarietat de material i instal·lacions per aconseguir salvar les vides que la COVID-19 vol arrabassar. Per ells sí que cada dia és dilluns, i un dilluns molt dur i llarg de passar. I quan tornem a la normalitat, tots ells retornaran també a la realitat de la seva feina exigent i carregada de responsabilitat per un sou molt per sota de la mitjana europea.
I mentre, els militars de la UME podran tornar a passejar les seves medalles per les casernes, tot explicant les batalletes que no han guanyat.

dijous, 5 de març de 2020

Estar a l'alçada


Si observem els processos de secessió que han tingut èxit i que s’han culminat per una via política, no violenta, podem veure dues opcions d’articular políticament els independentistes: a través dels fronts transversals que agrupaven totes o la majoria d’opcions independentistes, o l’acció parlamentària conjunta per part de partits polítics diferenciats en base a altres trets polítics o ideològics.
El primer cas és característic dels processos de secessió on no existia un sistema de partits polítics i, per tant, el més eficient era la creació ràpida d’un moviment independentista. És el cas de les repúbliques bàltiques, per exemple. Posteriorment a la formació del nou estat, tots aquests moviments varen desaparèixer i es varen disgregar en partits polítics.
El segon cas ha estat el més habitual i es dona en els països on ja existia un sistema de partits polítics. No hi ha hagut cap cas en que tots els partits polítics independentistes existents bastissin una mena de Front per arribar a la independència.
Que la història ens digui això, no vol dir que sigui una llei inexorable igual que allò que no ha passat mai fins ara pot passar demà mateix. Deu ser això el que fa que gran part dels independentistes catalans clamin per les candidatures úniques i per la unitat, estratègica si més no, dels partits independentistes. D’arguments a favor i en contra n’hi ha a cabassats, i els arguments poden anar canviant quan parlem de diferents nivells de l’administració; el que prediquem per la política nacional pot diferir quan parlem de política municipal o comarcal. O provincial, o estatal.
I això fa patir als ciutadans que viuen aliens a la política de partits i que l’únic que desitgen és que es culmini el que es va guanyar l’Ú d’Octubre de 2017. Si la discrepància fos des de la generositat i la noblesa, des del discurs polític i l’argument ben travat que diferent que seria la manera com ho viuria la ciutadania en general. Lamentablement, l’astracanada, el gust per la cleca i la voluntat de guanyar l’adversari per KO, laminen constantment la força de voluntat de la ciutadania i afebleixen un dels eixos indispensables en tots aquells processos de secessió que han tingut èxit: la mobilització de la ciutadania.
Si fins i tot les secessions més pacífiques i tranquil·les de la història, les de Noruega i Finlàndia, fetes des de Parlaments amb unanimitat pro-secessionista varen comptar amb mobilitzacions populars, què no necessitarem a Catalunya on  l’independentisme és majoritari però no és, ni serà, unànime. És des d’aquest punt de vista que l’aturada progressiva de les crides a la mobilització per facilitar el diàleg amb l’estat espanyol és un error estratègic, perquè priva a l’equip negociador d’una mesura de pressió.
La miòpia política dels partits segueix sent la màxima feblesa de l’independentisme. A Noruega i a Finlàndia també es barallaven, també discutien si calia o no calia negociar amb els governs metropolitans però en els moments decisius ells sí que varen saber estar a l’alçada.

Article publicat el 27 de febrer de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat