dilluns, 6 de març de 2017

El martell i els claus


Bernard Baruch (inversor, filantrop, estadista i consultor polític. 1870-1965) va dir que si l'única eina que tens és un martell, tots els problemes et semblaran claus.

No és gens estrany, doncs, que un govern espanyol ple d’advocats de l’estat i llicenciats en Dret cregui que el “problema català” es pugui resoldre mitjançant l’aplicació estricta de la llei.
Aquests dies hem vist el punt culminant de l’ús d’aquesta eina amb el judici a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, acusats de desobediència greu i prevaricació per haver organitzat el procés participatiu del 9N del 2014 tot i haver rebut ordres del Tribunal Constitucional d’aturar totes les accions organitzatives relacionades.
En aquest judici s’han començat a posar les cartes damunt la taula i hem pogut veure les posades en escena que poden acompanyar-nos els propers mesos. Per una banda, el govern espanyol ens ensenya part del seu poder, amb un públic fidelíssim a primera fila que gaudeix veient com els seus contrincants polítics són jutjats i, alhora, exerceix un control subtil sobre el Tribunal. Què hi feia si no, la Fiscal en Cap de Barcelona asseguda just darrera els acusats?. I perquè, si no era perquè hi jugava un paper que anava més enllà de ser una simple  espectadora, desafiava somrient als ciutadans que esperaven fora del TSJC?
D’altra banda, el món sobiranista  ha entès que l’activisme, la pressió, és una eina vàlida per fer política. La processó de Mas, Ortega i Rigau des del Palau de la Generalitat fins el TSJC volia ser una imatge de l’èpica de la resistència. La convocatòria de la ciutadania va ser un èxit i la demostració que els independentistes segueixen podent ser mobilitzats quan cal.
A les acusacions de supeditació de la justícia al govern espanyol, aquest ha reaccionat amb pantalles de fum. Les detencions d’ex-dirigents de CDC en la operació Pika, que va acabar amb la posta en llibertat pràcticament immediata de quasi tots els detinguts, tenien per objectiu instal·lar en el subconscient col·lectiu que el judici pel 9N era un cas més de lluita contra la corrupció.
Altres accions com les primeres condemnes pel cas Gürtel o la imputació de l’ex director de Banc d’Espanya Fernández Ordóñez  o fins i tot la sentència pel cas Noos tenen l’objectiu de demostrar que la justícia “és igual per a tothom”i i desmentir l’evidència que el judici pel 9N és un judici polític.
Una evidència que és fa encara més clara si ens adonem que les accions judicials només es varen iniciar un cop el govern espanyol va ser conscient de l’èxit del 9N. Fins aleshores només menyspreu.
I amb la contradicció que el Tribunal Constitucional adverteix que no es pot acusar de desobediència el President del Govern (tot i no haver fet cas de 34 sentències del mateix Tribunal Constitucional) perquè per això se li haurien d’haver transmès les ordres de manera reiterada.
Catalunya és un clau que el govern espanyol vol resoldre a cops del seu martell, el martell del jutge, que el vol fer entrar per la cabota. Vista la incapacitat política, encara haurem de pensar que tenim sort que el govern espanyol estigui replè de juristes i advocats de l’estat, i no de militars.

Article publicat el 23 de Febrer de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot

diumenge, 5 de febrer de 2017

#9Nsomtots.



Demà el president Mas i les ex-conselleres Ortega i Rigau seran jutjats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver organitzat el “procés participatiu” del 9N de 2014. Allò que havia de ser un referèndum, es va convertir en una versió millorada i augmentada de les consultes independentistes del 2009 i 2010 per les amenaces de l’Estat que en aquell moment encara tenien credibilitat.
Potser calia passar per un 9N semi-oficial per garantir que aquest any el referèndum anirà de veres.
Potser calia passar pel semi-ridícul de la doble pregunta i triple resposta per veure clar que el referèndum ha de tenir una pregunta ben clara i inequívoca.
Potser cal fer un camí ple d’obstacles i viratges inversemblants per concloure que el millor camí és la via recta.
Jo ho dono tot per bo si acaba bé.
 El 9N del 2014 va tenir un punt d’improvisació degut a les circumstàncies i si va sortir bé va ser per l’esforç de molta gent. Dies abans no sabíem on caldria anar a votar ni amb quin criteri s’havien repartit els districtes electorals habituals. Els ajuntaments no teníem la lògica de distribució del votants a la població. No sabíem com organitzaríem la jornada, ni si hi hauria prou voluntaris per cobrir les meses, ni qui faria el paper de president de taula.
Mica en mica, tot es va anar posant a lloc. Varen aparèixer voluntaris per portar gent a votar; es va muntar un servei especial de transport; funcionaris i personal de confiança de l’Ajuntament varen fer un web amb informació útil per aquell dia; altres varen voler obrir l’Ajuntament per informar i molts es varen posar en primera línia per organitzar mil detalls que varen ajudar a fer que tot anés sobre rodes. Els portàtils varen arribar a temps i es va poder fer la formació necessària als voluntaris que estarien a les meses; els “locals de participació” es varen poder obrir sense entrebancs i a l’hora prevista.
I malgrat les cues i l’enrenou d’haver de votar a llocs desacostumats, a Olot va haver-hi una participació de 13.700 persones, el 91,37% de les quals va votar a favor de la independència marcant un Si-Si a la papereta.
En teníem tantes ganes que res no podia sortir malament. A Catalunya més de 2.300.000 persones varen votar i la gran majoria ho va fer a favor de la independència.
Demà comença el judici contra els membres del govern més directament implicats en la organització del 9N, a banda de Francesc Homs que serà jutjat pel Tribunal Suprem, i milers de persones els donaran suport. Un suport que és imprescindible perquè l’Estat espanyol entengui que no se’n sortirà, que la decisió dels catalans és ferma i que si volen jutjar el 9N, caldrà que ens jutgin a tots. I som molts.

dissabte, 28 de gener de 2017

El risc de les eleccions constituents



 Avui, tots els independentistes ens hem posat d’acord en la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya dins d’aquest any 2017. Tot i que si fem una mica de memòria, aquest referèndum previ a la declaració de la independència no estava contemplat en el programa de la coalició Junts pel Si que va guanyar les eleccions del 27 de setembre de 2015, ni tampoc en el Llibre Blanc del Consell Assessor per a  la Transició Nacional.
Sigui com sigui, la versió actual del Full de Ruta cap a la recuperació de la independència de Catalunya passa per dues etapes: un referèndum perquè els catalans decidim si volem que Catalunya esdevingui un estat independent, i posteriorment unes eleccions constituents per formar el nou
Parlament que liderarà la redacció de la Constitució de la República Catalana i que després l’aprovarà abans de sotmetre-la a un altre referèndum.
Del primer pas, del referèndum, se n’ha parlat i se’n parla prou com perquè ja sigui difícil afegir-hi gaires idees noves.
En canvi, inversemblantment, no em consta que gaire ningú hagi posat el focus en les eleccions constituents posteriors al referèndum. Però detecto una excessiva pressa per fer aquestes eleccions constituents perquè segons la proposta de resolució número 6 que varen presentar conjuntament els grups parlamentaris de JxSi i la CUP el 5 d’octubre de 2016, i que es va aprovar en el Debat sobre la Orientació Política del Govern del dia 6 d’octubre de 2016, les eleccions constituents haurien de celebrar-se en un termini de 6 mesos després de celebrat el referèndum  Tanta pressa, que la meva por és que puguin arribar a ser una segona volta del referèndum per la independència.
El Parlament de Catalunya té avui una majoria independentista que és exigua i que només és suficient després de negociacions, més tenses que no intenses, entre JxSi i la CUP. Negociacions que posen a prova la fortalesa de la coalició governant i també dels votants independentistes que no entenen algunes posicions. La resta del Parlament es divideix entre els inequívocs unionistes de Ciudadanos i PP, els més que probables unionistes del PSC i els indefinits, i indefinibles, parlamentaris de CSQP.
Després del referèndum, aquest serà el Parlament que continuarà havent-hi excepte que alguna de les forces decideixi apostar fort i abandonar-lo per deslegitimar el resultat i tensar la situació, com una extensió del que ja varen fer els grups del PP i C’s de no votar la resolució número 6 abans esmentada en el DOPG. Amb aquest panorama, tot i  les ganes de JxSi d’anar a unes eleccions en un termini relativament breu (deslliurar-se de minories parlamentàries incòmodes, donar per acabat una coalició també incòmoda...), convocar eleccions sense tenir consolidat el nou estat podria suposar un risc considerable.
Al contrari que en el referèndum, els partits unionistes sí que tindrien forts incentius per participar en unes eleccions i intentar revertir la secessió definitiva de Catalunya.  No es podria impedir que hi participessin, perquè fins i tot el CATN en el seu Llibre Blanc per a la Transició Nacional explicita que les eleccions constituents haurien de fer-se amb les mateixes normes electorals existents fins el moment. En aquestes condicions i amb el context d’una Catalunya immersa en el conflicte amb Espanya i amb uns partits unionistes probablement enfollits, hi hauria el risc  de perdre en unes eleccions legislatives allò guanyat en el referèndum. Per evitar-ho, caldria blindar el resultat i per això caldria no només una majoria al Parlament sinó un consens que anés més enllà dels 72 diputats de JxSi i la CUP. Caldria doncs que entre el referèndum i les eleccions constituents passés un temps prou llarg per fer que el procés fos irreversible, la qual cosa implica posar en marxa el nou estat català, aconseguir un cert grau de reconeixement internacional i l’inici de negociacions amb l’Estat espanyol. Cal donar temps perquè el nou statu quo s’assenti, i això no s’aconsegueix amb 6 mesos. Segurament caldria exhaurir la legislatura i ajornar fins el 2019 les eleccions. Amb un espai de 2 anys seria molt més possible que la societat catalana país el resultat del referèndum i que fos molt més possible garantir que qualsevol majoria, dins de les possibles, no aturés o revertís la independència de Catalunya.
En aquest espai de temps es podria iniciar tot el procés de redacció de la Constitució tant des de la participació popular com des d’una comissió parlamentària. És en aquesta tasca de redacció constitucional on es podria obtenir el consens necessari per blindar el resultat del referèndum, aconseguint la cooperació dels diputats de CSQP i, vés a saber, si també dels del PSC, si es convencen, finalment, que les oportunitats socials que ofereix la república catalana són prou àmplies perquè valgui la pena formar part dels que ajudin a crear-la.