dimarts, 16 de gener de 2018

Prohibit innovar: ho diu el reglament



Arreu del món hi ha una separació cada vegada mes gran entre la ciutadania i el sistema polític. Sembla que tots estarem d’acord en que en aquells països que no tenen un règim democràtic, això es normal però que en els que son demòcrates, això no hauria de passar. L’evolució dels partits polítics es alhora causa i símptoma d’aquesta situació. Amb cada vegada menys afiliats, s’han anat fent més dependents de les subvencions estatals i han fet de les eleccions el seu sistema de pervivència com a organització; els resultats electorals no son només allò que els permet d’accedir al govern o a provar d’influir--hi des de la oposició, sinó que la quantia de les subvencions que reben es proporcional al número de vots que obtenen i al nombre de representants que assoleixen. En teoria, aquestes subvencions són per ajudar a eixugar les despeses de la campanya electoral però és obvi que també van al funcionament ordinari.
Obtenir prou parlamentaris per tenir grup propi al Parlament també representa una font d’ingressos pels partits.
És una relació enverinada que ha tingut com a conseqüència que els partits polítics siguin una peça mes del funcionament institucional.
La perversitat del sistema, la complicitat dels mitjans públics de comunicació i la necessitat dels
mitjans privats d’alimentar la roda de la informació amplificant qualsevol escarafalls, els pocs escrúpols de molts polítics per les declaracions i exabruptes contribueixen a la imatge de que la política es un món del qual es millor i mes sa mantenir-se’n allunyat.
Al nostre país, per si fos poc tot l’anterior, hi podem afegir que la intervenció constant de la justícia espanyola en l’acció política contribueix a la sensació de que hi ha poc a fer per poder canviar les coses. La justícia actua d’ofici però també a petició del govern espanyol (quan creu que el govern català s’excedeix en les seves actuacions i que envaeix competències) o dels mateixos partits polítics  que tenen així una altra eina per intervenir en l’acció de govern, quan per nombre no són capaços de fer-ho en el Parlament
Tot esta pensat perquè res canviï. Davant de cada intent de canvi, salten com un sol organisme per dir que no es possible i llistar una sèrie de tòpics que s’aguanten nomes per la voluntat d’impedir qualsevol canvi. La resistència al canvi s’escuda en la defensa de la democràcia però es nomes la voluntat de no modificar cap dels procediments que el costum i la connivència entre partits i la repetició constant en els mitjans de comunicació ha acabat convertint en dogma.
Acabem confonent el procediment amb el concepte; acabem pensant que la democràcia són urnes de metacrilat. Tants advocats a la política tenen aquesta conseqüència.
Un espanyolàs com Romanones ja ho va deixar dit fa anys “vostès facin les lleis, que jo ja em cuidaré de fer els reglaments”. Tenia ben clar que era a la menudalla del reglament on es pot manipular i tergiversar l’esperit de les lleis i fer possible o impossible allò que la voluntat política procuri fer.
S’argumenta com a impossible votar telemàticament o fer una investidura a distància tot i que la tecnologia és a l’abast i que empresarialment té exemples similars. Argumentar que l’esperit del reglament requereix la presencialitat és absurd ja que es va redactar quan la tecnologia que avui ho fa possible no existia. Enlloc d’això, l’amenaça que si es fa la investidura continuarà la intervenció de la Generalitat.
El reglament prohibeix innovar, fins i tot deu prohibir innovar el reglament. Així ho hem trobat i així ho deixarem. In secula seculorum. Amén.
Davant la innovació per permetre l’aplicació de la voluntat majoritària dels electors a les eleccions del 21 de desembre, més autoritarisme.
Davant la voluntat de construir un estat nou, repensat de dalt a baix, es repeteix de forma continua que no hi ha res a fer, que tot el que s’aprovi al Parlament es recorrerà al Tribunal Constitucional. És possible tanta maldat política? Es veu que si.

dimarts, 2 de gener de 2018

Arriba l'hivern



Avui és 21 de desembre i a banda de ser dia d’eleccions autonòmiques, és el primer dia d’hivern. Almenys això no ha estat alterat per l’aplicació de l’article 155.
Aquest primer dia d’hivern, 5 milions i mig de catalans tenim el dret d’anar a votar per escollir  els 135 diputats al Parlament de Catalunya que, dins d’unes setmanes, escolliran el 131è President de la Generalitat de Catalunya si és que els números surten perquè sigui possible arribar a un acord.
Aquestes eleccions són les més anòmales de la Catalunya moderna i, alhora, les més decisives. Les anomalies comencen des del moment que qui les convoca no és el President de la Generalitat ,l’única persona que legalment tenia el dret a fer-ho, sinó que va ser el President del Govern espanyol qui va fer-ho. Prèviament, i de forma il·legítima segons el col·lectiu Praga, va destituir el President de la Generalitat i el Parlament de Catalunya.
Són també anòmales perquè tenim diversos candidats, entre ells dos candidats a la Presidència, que no poden participar de forma normal a la campanya electoral perquè estan empresonats o exiliats. Això evidencia una enorme contradicció perquè una de es bases de la democràcia és el dret dels ciutadans al sufragi actiu, o sigui a votar el candidat de la seva elecció; i al passiu és a dir, a ser escollits. Si Junqueras i Puigdemont, i la resta de candidats, mantenen els seus drets de sufragi, haurien de poder participar de forma normal a la campanya.
Altres candidats, primer empresonats i després alliberats, tenen coartada la seva llibertat d’expressió sota l’amenaça de ser retornats a la presó perquè varen ser alliberats a condició de renunciar formalment a treballar per la independència de Catalunya, el que demostra l’arbitrarietat de la decisió i, un cop més, la cooperació entre poders per escapçar els partits i entitats independentistes. Aquesta cooperació i complicitat ha estat implícitament admesa aquesta mateixa setmana per la vicepresidenta del govern espanyol.
Una campanya tan anòmala que es prohibeix lluir el color groc perquè sense dir res s’entén tot; que prohibeix fer servir expressions com “presos polítics” , “govern a l’exili” o “president legítim” als mitjans públics; i que obliga a retirar dels espais públics les mostres de suport als polítics que varen ser escollits democràticament pels catalans i que estan essent repressaliats.
Una campanya anòmala en la qual el govern usurpador actua com no seria acceptable que ho fes un govern en funcions: espoliant el patrimoni del Museu de Lleida, tancant les delegacions de la Generalitat a l’exterior i acomiadant-ne el personal. Aprofita la seva situació d’avantatge i de força per passar comptes i desmuntar la feina que els governs catalans, no només el destituït, han anat fent amb els anys. I els partits unionistes no s’estan d’anunciar que tenen feta la llista negra: CCRTV, escola catalana... i tot allò que pugui ser una eina útil per a la integració i cohesió social és un candidat a ser desinfectat o escapçat.
Són també unes eleccions decisives perquè Catalunya es juga el poder continuar construint el propi futur o bé recular 30 anys, a l’inici de l’autonomia quan calia batallar per cada dret, per cada avenç per petit que fos.
Que aquest hivern que comença no ens glaci el cor. Ni la voluntat.
Article publicat el 21 de desembre de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat
 

dimecres, 6 de desembre de 2017

Votar amb el cap, amb el cor, amb els peus



Com el 2015, ha tornat el debat sobre les bondats de la llista única independentista per afrontar les eleccions autonòmiques imposades per l’Estat espanyol .
El debat ha estat més curt que fa dos anys perquè un dels partits principals va manifestar quasi des del primer moment la seva voluntat de presentar-se amb una llista pròpia. A partir d’aquí comença el debat sobre quina de les opcions ofereix més possibilitats de victòria.
En teoria política es diu que el vot té dos efectes: el mecànic i el psicològic. L’efecte mecànic està determinat pel sistema electoral,. En aquest cas, és matemàticament cert que a igual nombre de vots una candidatura unitària obté un major (no gaire més) número de diputats que si aquests vots estan dividits entre 3 candidatures. Per exemple, si el 27S els mateixos vots que varen obtenir JxSi i la CUP per separat, haguessin anat a una candidatura única aquesta hauria obtingut dos diputats més que els 72 que varen treure per separat: 1 per Barcelona a costa del PP; i un altre a Girona a costa de CSQP. Total 74 diputats, que incrementarien la majoria al Parlament però que no resulten una diferència aclaparadora.
L’efecte psicològic és el que acaba determinant el sentit del vot i es basa en la valoració que cadascun dels votants fa sobre les possibilitats d’èxit de les diferents candidatures.
Els defensors de la llista unitària argumenten que una sola candidatura encapçalada pel President Puigdemont, que incorporés els presos polítics catalans  i que tingués com a principal objectiu la implementació de la República Catalana, donaria un missatge d’unitat al món que, en cas de guanyar les eleccions també en vots, podria resultar decisiu. Aquells que insisteixen, per segona vegada, en caure en l’error de presentar aquestes eleccions com a plebiscitàries ho veuen com la prova definitiva de la voluntat dels catalans.
En canvi, es considera que la possibilitat de votar diferències candidatures independentistes elimina les possibles reticències que els votants més “expressius” puguin tenir pel fet que la candidatura unitària incorpori membres de partits tradicionalment rivals i ideològicament molt allunyats. Al mateix temps, al no tractar-se d’un “front independentista” votants no estrictament sobiranistes podrien optar per alguna de les opcions perquè s’hi sentin representats ideològicament.
Per dir-ho amb exemples, possiblement votants ideològicament molt fidels a la CUP podrien tenir reticències a votar una llista unitària amb el PdeCat; i a l’inrevés, igualment. En canvi, una llista de la CUP pot atraure votants no estrictament sobiranistes que es sentissin atrets per la possible implementació de polítiques d’esquerres; una llista d’ERC podria atraure també votants del centre-esquerra de l’òrbita del PSC i comuns. La zona ideològica del centre-dreta té més dificultats per créixer, però en teoria una llista del PdeCat podria atraure votants no estrictament sobiranistes que varen optar per l’abstenció el 27S.
Alguna pega hi ha d’haver en aquesta teoria: la pressió de l’independentisme dificultarà que cap de les 3 candidatures amagui la seva proposta per la República Catalana, si és que cap pretengués fer-ho.
Aleshores, els independentistes podem votar amb el cap o amb el cor però a qualsevol de les 3 llistes, esperant que després de les eleccions hi hagi acords que permetin reprendre el camí estroncat ara fa un mes, el 27 d’octubre.
I si perdem, només ens quedarà votar amb els peus i considerar, com el President Puigdemont, l’exili.
Article publicat el 23 de novembre de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat
Després de dues setmanes d’escriure l’article, l’estat espanyol ens va donant cada dia més raons per anar a votar. Mantenir a la presó el vicepresident Junqueras, el conseller Forn i els presidents d’Òmnium Jordi Cuixart i el president dimitit de l’Assemblea Jordi Sànchez és una altra mostra de la cooperació necessària entre govern, fiscalia i Tribunal Suprem per a la repressió de l’independentisme. Els poders legislatiu, executiu i judicial que en un estat de dret haurien de mantenir-se separats i controlar-se per garantir els drets de la ciutadania s’han convertit en la Cooperativa del 155. El govern del PP que presumia que amb l’aplicació de l’article 155 es limitaria a restablir l’ordre constitucional, aprofita l’avantatge que li dóna la usurpació del poder polític a Catalunya per laminar les institucions catalanes i carregar-se alguns dels avenços que la Generalitat havia aconseguit: tancament de les delegacions a l’exterior i acomiadament del seu personal; amenaça de retornar les obres de Sixena, legalment comprades, a Espanya; amenaça sobre el sistema educatiu i els mitjans de comunicació públics catalans, etc..
Amb el panorama que ens esperaria si guanyessin els partits unionistes, sense cap mena de dubte que caldria votar amb els peus.
Ànims i derrotem-los primer a les urnes i després al carrer i arreu fins la independència.