diumenge, 3 de gener de 2021

De feixisme, ni el de casa

 L’assistència del Vicepresident Primer de la Mesa del Parlament, Josep Costa, a una reunió virtual en la qual hi havia membres d’un partit  català d’ultradreta va aixecar una polèmica de curta durada i que si no fóssim tan a prop de la convocatòria d’eleccions potser ni se n’hauria parlat. Per desgràcia, perquè la tolerància que hi ha a Catalunya, i no diguem a Espanya, vers les diverses manifestacions del feixisme són escandaloses. Almenys la discussió va servir perquè ens adonéssim de que a Catalunya avui també tenim moviments feixistes i independentistes i que no és una exclusiva unionista.

Altres països europeus que han viscut una dictadura feixista han tingut menys problemes a l’hora d’enfrontar-se institucionalment al feixisme i, per exemple, a Alemanya es varen prohibir diversos partit polítics que volien revifar el nacional-socialisme i a Itàlia es va fer el mateix amb el Partito Fascista. A l’Espanya post-franquista només s’han il·legalitzat partits bascos vinculats a l’esquerra abertzale i en canvi, les diverses varietats de Falange Española han pogut anar fent la viu-viu encara que, afortunadament, sigui en l’ostracisme polític. En canvi cap govern espanyol, ni els governs socialistes ni els dels populars ni tan sols el govern de coalició actual, ha gosat prohibir la Fundación Francisco Franco. Ha costat 45 anys de treure les restes del dictador del Valle de los Caídos, hi ha un munt de ciutats espanyoles amb carrers amb noms franquistes i darrerament s’ha fet públic que en grups de whatsapps hi ha militars retirats i altres en actiu que creuen que els mals que pensen que té la seva Espanya es resoldrien afusellant 26 milions de ciutadans espanyols. Això és un 55% de la població, en nombres rodons; i 1,5 vegades la totalitat de morts de la Primera Guerra Mundial perquè ens en fem una idea. Que se sàpiga el govern més progressista de la història espanyola no ha mogut ni un dit al respecte.

També és cert que en molts països europeus hi ha diversos moviments d’ultra-dreta, que és el nom amb
el qual es disfressa el feixisme, legals i presents a les assemblees parlamentàries respectives. I és que per la democràcia suposa un vertader dilema la prohibició de partits polítics perquè des del punt de vista moral, qualsevol idea pot defensar-se políticament sempre i quan no mini les bases en què se sustenta un estat democràtic: els drets i les llibertats dels ciutadans. Per això la majoria d’estats europeus democràtics només han prohibit aquells partits que són decididament anti-sistema i persegueixen la des-legitimació del sistema democràtic, busquen la seva modificació radical en el sentit de restringir les llibertats i rebutgen les pràctiques democràtiques o que han recorregut a la violència contra l’estat[1].

La base del raonament moral de la legitimitat de totes les idees és l’esquerda que el feixisme aprofita per entrar a les institucions i amenaçar-les. Fa massa anys que veiem a polítics demòcrates negociant, parlant amb la ultra-dreta amb el raonament que són forces polítiques legals i recolzades per milers de vots. Però no totes les ideologies tenen la mateixa legitimitat moral: el feixisme busca l’assoliment del poder a través de l’anul·lació del pensament crític, la violència en qualsevol de les seves formes, l’ús de la frustració ciutadana i l’estimulació de la por a la diferència amb l’única finalitat de destruir l’estat democràtic.

El risc que el feixisme participi en la democràcia és que acabi passant el que va dir Mussolini el 1924 “Aquestes eleccions són les darreres que fem. El proper cop ja votaré jo per tothom”[2]. És per això que ara que venen eleccions catalanes i que sembla que el feixisme espanyol podrà tenir representació al Parlament, és tan important que el feixisme de casa, el feixisme català no hi tingui entrada ni es pugui amagar en coalicions amb altres partits. Si realment són tan patriotes, estimen tant Catalunya i desitgen tant la independència de Catalunya que votin els partits independentistes democràtics, que prou candidatures tindran per triar i remenar

 

 Article publicat el 23 de desembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot,en una versió lleugerament més breu i sense les referències bibliogràfiques. També disponible a www.lacomarca.cat.



[1] Bourne, A. K., & Casal Bértoa, F. (2017). Mapping ‘Militant Democracy’: Variation in Party Ban Practices in European Democracies (1945-2015). European Constitutional Law Review, 13(02), 221-247. https://doi.org/10.1017/S1574019617000098

 [2] Scurati, M (2020).M. El Hijo del Siglo. Alfaguara.

dimarts, 17 de novembre de 2020

Bukhara (Agost 2018)

El viatge en tren Sharq des de Samarkanda a Bukhara no se’ns fa llarg. A l’arribada a l’estació, els taxistes ens tornen a assaltar. D’entrada el primer ens demana 50.000 soms però la mestressa de l’hotel ja ens havia avisat que en paguéssim 20.000 o 30.000 com a màxim. Al final vàrem quedar en 30.000 i així i tot l’home encara buscava un altre passatger per acabar d’omplir el cotxe. No el va trobar i després ens va explicar en un anglès molt rudimentari que tenia 38 anys i que tenia una filla i que al setembre tindria un míster. Ens va deixar a la plaça de Bukhara i amb la ma ens va marcar la direcció de l’hotel, que era exactament la contrària de la correcta.

Ens va costar una mica de trobar perquè havíem de travessar el basar Taki-Sarrafon per arribar a un carrer de vianants, molt tranquil i amb força comerços d’aspecte modern. Un cop instal·lats vàrem anar a dinar a la plaça perquè estàvem morts de gana. Allà hi ha un restaurant, el Lyabi-Hauz, quepràcticament envolta la meitat de l’estany; vàrem demanar per la gana que teníem en aquell moment i potser va ser massa: shashlik de pollastre, kebab de xai i de vedella. Ben tips vàrem començar la

tournéé de la ciutat per la mateixa plaça, on hi ha dues madrasses que un cop a dins, vàrem descobrir que també estan plenes de botigues de presumptes artesans.. Mentre vàrem ser per allà,  varen fer-hi la passejada fotogràfica 2 ó 3 parelles de nuvis. Vàrem seguir un carreró estret per anar aa veure la sinagoga, que no tenia cap interès especial pels no jueus i potser pels jueus tampoc, perquè es com una casa particular. I després ens vàrem dedicar a improvisar buscant el mausoleu de Turc Jan. Pel camí, vàrem trobar un enterrament amb la gent resant al carrer, davant la casa del difunt o difunta i diverses colles de nens que ens demanaven d’on érem i que els féssim fotos. Estaven ben contents quan els les ensenyàvem. I la pregunta de
sempre: where are you from? I la cara mig de sorpresa i admiració al dir-los que de Barcelona, seguida de la d’estranyesa quan els dèiem “No, Spain no: Catalonia”. Vàrem asseure’ns en una terrassa per prendre una cervesa però  notenien res d’alcohol i ens vàrem haver de confirmar amb aigua i llimonada, tot veient passar la gent encara que tampoc no voltava gaire ningú: quatre turistes.

Bukhara ens fa la sensació que està molt mes orientada al turisme que Samarcanda i molt mes cuidada. Per exemple, hi ha molts rètols indicant la direcció dels principals monuments, la part monumental està pràcticament tancada al trànsit i els carrers empedrats amb llambordes. Tot plegat fa la sensació de molta quietud i es de bon bellugar-s’hi.

Des d’on érem podíem arribar a la plaça on semblava que hi havia música. En un empostissat feien una mena de festival de gent del poble i allà vàrem veure actuacions de dos grups de noies que feien balls com els de final de curs, una colla de nois que feien una mena de breakdance senzillets i salts amb bicicleta i un paio tot quadrat i cenyit de pantalons i camisa (com la majoria d’uzbeks) que cantava aquelles cançons que tenen un aire remot al flamenc i sense pauses a la lletra, ni tornades aparents. Mentre cantava, un nen li treia el protagonisme tot fent pallassades damunt l’escenari.

El segon dia, l’esmorzar al pati de l’hotel es molt agradable perquè hi fa força fresca. El menjar es bo i fresc, tota una diferencia respecte el de Samarcanda. Comencem el dia visitant les madrasses que tenim mes a la vora, també plenes de presumptes artesans que a sobre fan com de cobradors d’entrada, segurament de forma fraudulenta. A la primera comprem un mocador que “ja veurem a qui el donem” perquè ens costa de resistir la pressió abassegadora de la venedora. Sabem que ens ha enredat quan ens diu “torneu demà”. Al costat hi ha un cafetó i hi entrem a prendre un expresso caríssim per la qualitat i pels preus uzbeks.

Seguim cap a Kala Minor, amb el minaret enorme que és realment impressionant. I encara mes si imaginem com devia ser vist fa segles, quan en Genghis-Khan va arribar fins aquí passant tota la regió a sang i foc i destruint tots els monuments menys, precisament, aquest minaret. Per entrar a la mesquita ens fan tapar les cames amb una roba negra. El jardí interior es bonic i veiem com en una aula hi ha un grup de dones que fan classe d’alfabetització.

La madrassa de davant encara està en funcionament i un rètol explica que no només s’estudia el Corà sinó també assignatures mes modernes com ara informàtica. Ja està bé.

Continuem cap a l’Arka, una Ciutadella on vivien els Khans de Bukhara fins que amb la invasió Soviètica se’ls va acabar la moma. Dins l’Arka es poden visitar els diferents edificis i passejar pels carrerons empedrats. Els edificis s’han condicionat com a museus, que son molt senzillets i sense gaire interès. El que ens agrada mes son les fotos de principis del segle XX que ens ensenyen una ciutat lògicament molt menys endreçada que ara i amb quasi tots els homes portant el típic barret circular i pelut. El mes espectacular es el pati de les audiències: un pati porxat amb columnes de fusta tallada i on ara hi ha un replica del tron que feia servir el Kahn mentre rebia obsequis i adulacions i impartia justícia, sembla que amb certa arbitrarietat i crueltat.

Just davant de l’Arka hi ha la mesquita de Bolo-Hauz que és davant d’un estanyol. Quan hi arribem, està plena de fidels que ja es van col·locant sota els porxos per començar la oració. A mesura que s’apropa l’hora van arribant mes homes (només homes) que es saluden, deixen les sabates i s’enfilen al porxo. Al cap d’uns minuts que han començat, marxem en direcció a un parc on hi ha un parell de monuments però ens aturem d’un restaurant que te les taules parades en un jardí a l’ombra i on no hi ha cap altre turista, només uzbeks que mengen en taules o en Karaboots. Mengem el que vol el senyor (amanida, shashlik, kebab i pa) i també paguem el que ell vol (66000 som) perquè no hi ha carta ni, evidentment, factura.

Una de les mesquites que volíem veure ha estat transformada en el museu del subministrament de l’aigua i passem d’entrar-hi. Just al costat hi ha el basar de Bukhara, que no es gaire gran i hi fem un volt sense comprera. Fa molta calor i ens endinsem en el parc. Allà trobem una altra mesquita, petitoneta i que està tancada. Continuem pel parc buscant les ombres i arribem , pel camí de darrera a una placeta on hi ha dues madrasses en una mica de mal estat que també estan tancades.

Quan sembla que la calor afluixa, sortim i entrem al basar de davant de l’hotel a mirar catifes. Les de seda son precioses; aquí no ens atabalin ni insisteixen. Per curiositat demanem el preu d’una que ens agrada molt. Es ben bé que només ens agraden les coses cares perquè val 7500$. Tornem a Kala Minor a fer fotos amb la llum baixa i hi tornem a trobar nuvis. Són com una plaga. D’allà xino-xano cap a la plaça i a una botiga d’allà comprem 2 motxilles i una bossa de susani. No acabem d’entendre quan és susani nou o antic, si està fet a ma o no, o si està fet amb agulla o punxó. Però a la botiguera tot li va bé per justificar el preu. Al final ens fa un descompte prou bo i ens explica que segons la llei només poden acceptar pagaments en soms i que per això ha amagat tan ràpidament els euros que li hem donat.

El darrer dia ens traslladarem cap a Khivà en cotxe. Un conductor ens recollirà a l’hotel per dur-nos-hi en 6 hores travessant un desert. Però abans, un bon esmorzar a la fresca del pati de l’hotel perquè no està gens clar que puguem dinar. Per si de cas, també tenim els fruits secs que la Teresa carreteja a la motxilla.

Havent esmorzat anem a peu fins a la petita madrassa de Char Minar. Només hem de caminar una mica per la carretera d’entrada a Bukharà i, seguint una mica la intuïció, trencar a l’esquerra. Ho fem tan bé que ensopeguem un rètol. La madrassa ja no funciona i la senyora de l’entrada ja ens diu que el que podem fer allà és mirar la seva botiga (i comprar) i pujar al balconet. Ni el genero ni la vista ens sembla prou atractiu i ens quedem fora.

Badem un moment per la botiga de records que hi ha davant on també venen insígnies de l’URSS i anem reculant cap a l’hotel. Fem la darrera aturada a la plaça i anem a prendre un expresso prou bo just davant de l’hotel, on encara hi ha una mica d’ombra i comencem a planificar l’estada a Khivà.

 


 

diumenge, 15 de novembre de 2020

Eleccions el 14 de febrer (de 2020)

 Si la pandèmia, no ho impedeix el proper 14 de febrer hi haurà eleccions autonòmiques a Catalunya. Haurien de ser les darreres eleccions autonòmiques per tercer cop però tot indica que cap dels partits que avui són al govern de la Generalitat apostarà per una opció que trenqui amb l’estat espanyol. Quasi descartat l’atot emocional de la República Catalana i amb una situació catastròfica per a l’economia, la sanitat pública, l’educació i pel desenvolupament normal de la vida civil, quina serà la proposta de futur?

És obvi als ulls del ciutadà mínimament crític que la gestió de la pandèmia que ha fet el govern català
ha estat manifestament millorable. Les compareixences plurals amb consellers dels dos partits de govern han estat devastadores per allò essencial en els moments de profundes dificultats socials: la confiança i la certesa que el govern està prenent les millors decisions possibles. Les solucions tretes del barret i descartades unes hores després,  són una mostra de la desorientació i la incapacitat per remuntar la situació; el recurs obligat a disposicions superiors del govern espanyol per poder aplicar solucions locals a Catalunya, ho són de la subsidiarietat i la impotència autonomista per a la gestió dels afers vitals per a la nació.

A Escòcia, la gestió del govern  i la proximitat del Brexit, ha fet que el suport a la independència estigui 12 punts per sobre de l’unionisme i es pot tornar a plantejar un segon referèndum d’autodeterminació. A Catalunya, a banda dels milers de persones que han mort i de les que quedaran greument afectades en la seva economia, la gran tragèdia que la pandèmia  ha deixat al descobert  són les greus mancances estructurals de Catalunya: un sistema sanitari precari, una estructura econòmica absolutament depenent del turisme i activitats relacionades que necessiten ser repensats ,amb  visió de país i de futur. Cal escoltar, entendre, avaluar i prendre les decisions que construeixin la base dels models sanitari, educatiu i econòmic que Catalunya necessita.

En moments tan greus, la desconfiança esquerda el contracte social que els ciutadans tenim amb el govern i amb el qual consentim a ser governats. És imperatiu refer aquest contracte i  basar-lo en la transparència i l’assumpció de les responsabilitats de les dues bandes, no només únicament per part dels ciutadans perquè només així en sortirem com una societat més forta, més sana en tots els sentits i amb futur. Només així barrarem el pas a aquells que ho  voldran aprofitar per laminar la democràcia i tancar definitivament la porta a l’autodeterminació.

14 de Febrer, Sant Valentí...no tinc clar que ens enamorem del govern que sortirà de les eleccions. Tant de bo que per Sant Jordi, que és quan toca celebrar l’amor, haguem fet les paus.

Article publicat el 5 de novembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

divendres, 25 de setembre de 2020

Diversitat Estratègica

 Entre brot i rebrot, el virus ha deixat una mica d’espai a la informació política i els polítics

deixen de parlar de virologia i medicina per parlar d’allò que els és més propi. Aquests dies Oriol Junqueras i Marta Rovira han publicat “Tornarem a vèncer (i com ho farem)” on dibuixen la seva proposta per fer real la república catalana. En la línia d’alguns politòlegs la proposta es basa en que l’independentisme tingui més del 50% dels vots en totes les eleccions possibles que es facin i, en conseqüència, s’ocupin totes les posicions de govern possibles en totes les escales de l’administració, arreu del país. Una
majoria independentista suficient, ampliada a una super-majoria a favor d’un referèndum acordat amb el govern espanyol hauria de convèncer l’estat de resoldre el conflicte polític a les urnes. Si no s’arribés a cap acord o l’estat es mantingués en una posició immobilista, aleshores s’optaria per la via unilateral.

S’assembla una mica a l’estratègia que ha seguit l’Scottish National Party que ha aconseguit que amb una excel·lent gestió de la pandèmia a Escòcia les enquestes tornin a parlar d’una majoria a favor de la independència. Les dues diferències essencials estan en el sistema electoral majoritari al Regne Unit, que afavoreix les majories absolutes, i en que a Catalunya no podem pas presumir de la mateixa eficiència en la gestió de la crisi sanitària.

És d’agrair que s’exposin les línies mestres  i cal esperar a veure en què es concreta la confrontació intel·ligent que proposa l’altre gran partit independentista. Segurament siguin complementàries i no excloents perquè és l’única manera de que el projecte independentista acabi sent una realitat exitosa. Quan s’analitza de forma comparada els casos des de 1945[1]  en que la independència s’ha aconseguit de forma no violenta es veu que en cap cas, almenys fins avui, les institucions n’han estat excloses.

Les secessions exitoses que han estat purament institucionals son les de Montenegro (2006) i les de les repúbliques ex-soviètiques d’Azerbaijan, Kirguizistan, Uzbekistan, Kazakstan i Tadjikistan, totes el 1991 i en el context de l’ensulsiada de l’URSS- Les que varen combinar les accions institucionals i extra-institucionals són les repúbliques ex-soviètiques de Estònia, Letónia, Lituània, Bielorússia, Geòrgia, Ucraïna i Turkmenistan; i de Macedónia, tots el 19911,[2].

És per això que cal que les dues estratègies siguin complementàries, i que l’estratègia més institucional que proposen el Vicepresident Junqueras i Marta Rovira es coordini amb el que intuïm de la confrontació intel·ligent que proposa el President Puigdemont. Perquè la taula de diàleg acabi convertint-se en una taula de negociació, el govern espanyol ha de tenir incentius per accedir a negociar; i aquests incentius han d’anar més enllà del percentatge de ciutadans favorables a la independència, si només es mobilitzen per anar a votar o si les mobilitzacions són purament expressives.

L’esperança és que darrera la façana de la confrontació entre partits, legítima però antiestètica pels independentistes més romàntics, hi quedi la voluntat i el seny d’arribar a acords en els moments importants, igual com va passar a Noruega quan la voluntat per aconseguir la independència va passar per davant de les diferències ideològiques i estratègiques entre els dos partits principals. Fa 115 anys, això si.

Article publicat el 17 de setembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, en una versió lleugerament més reduïdaTambé disponible a www.lacomarca.cat.



[1] G1. Griffiths, R. D., & Wasser, L. M. (2019.). Does Violent Secessionism Work? Journal of Conflict Resolution, 63(5)

 [2] 2.  Griffiths considera, en altres articles, que el cas de Txecoslovàquia no va ser una secessió sinó la dissolució d’un estat.

dilluns, 31 d’agost de 2020

Doble ració de Puigdemont

 Fa una setmana justa que el President Puigdemont ha publicat “M’explico” un dietari on desgrana dia a dia el període de la seva presidència. Agradarà o no agradarà; i en aquest cas no és només qüestió de


gustos literaris sinó també de les preferències polítiques del lector. Les crítiques als altres partits hi són presents, com ho són les que fa al seu propi partit. Però a qui segur que no agrada és als partidaris del 155.

Al meu entendre, la independència de Catalunya s’assolirà aprenent dels erros comesos el període entre el 2015 i el 2017 i per això és imprescindible que els líders polítics que varen pilotar el Procés es sincerin amb els més de 2 milions de catalans i catalanes que vàrem votat afirmativament en el referèndum de l’Ú d’Octubre de 2017. La resta és anecdòtic. Ja fa uns anys que hem après que no existirà un front independentista unitari que aglutini tots els partits i moviments independentistes. En el fons cap d’ells ho vol i potser, en el fons, tampoc no sigui imprescindible que a Catalunya existeixi unanimitat a favor de la independència. Catalunya no és Noruega, Finlàndia, Lituània, ni Eslovènia, ni tan sols Macedònia, encara que l’estat espanyol s’assembli més a la URSS i a la Sèrbia del moment, almenys pels mètodes violents que fa servir per mantenir la integritat territorial de l’Estat.

Al març de 2019, en una visita a Waterloo, vaig explicar al President Puigdemont que necessitàvem saber què va passar, perquè no va ser possible fer efectiva la Declaració d’Independència. I no ho necessitàvem per fer retrets a ningú simplement per poder-nos preparar millor i bastir una estratègia guanyadora. La seva resposta va ser que ho tenia tot escrit des del primer dia i que ho publicaria quan hi hagués sentència pels presos polítics. Voilà.

Quasi al mateix temps, la conversió de Junts per Catalunya en partit polític sembla ser l’intent definitiu de tenir un partit polític clarament, i declaradament. independentista que ocupi l’espai ideològic de centre-dreta. Malgrat que Puigdemont s’auto-defineixi com a socialdemòcrata, el segment ideològic que tothom veu per Junts per Catalunya en la nova configuració del sistema de partits català és el de centre-dreta, la qual cosa deixa com a únic segment ideològic reservat exclusivament per als partits unionistes, la dreta i ultradreta. S’acaba, així, la identificació esquerres-independentisme que trontollava des del 2015 com s’acabarà molt possiblement, amb la renúncia als drets electorals, la identificació amb CDC-PdeCAT més enllà de la retòrica tuitera. Neix un partit polític segurament molt personalista i amb un lideratge indiscutible que haurà de renunciar, per tenir credibilitat i independentment de la seva vàlua, a polítics massa identificats amb anteriors etapes. Tot té un preu, just o injust.

 

Article publicat el 30 de juliol de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.