diumenge, 1 de setembre de 2019

Eleccions a les Illes Fèroe


Encara que no ho trobareu a cap diari ahir, 31 d’agost de 2019 va haver-hi eleccions al Parlament (Løgting) de les Illes Fèroe, que és el parlament en actiu més antic del món. Des del segle IX.
L’arxipèlag és políticament part de la corona danesa però des de fa anys manté una voluntat política d’esdevenir un país independent. De fet, en un referèndum celebrat el 1946 va guanyar la opció de la independència però si bé en un principi el primer ministre danès hi va accedir, la opinió pública danesa va veure l’afer com una qüestió d’honor i el que va fer el rei danès del moment va ser dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions. Una història que els catalans coneixem prou, però amb diferents actors.

El nou Løgting va acceptar formant part de Dinamarca com a comunitat autònoma l’any 1948. Com a reacció es va formar un partit pro-independència, el Tjóðveldi (República).
El nivell de competències de les Fèroe és tan elevat que, per exemple, quan Dinamarca va entrar dins la UE els feroesos varen decidir que no en volien formar part; té la seva pròpia moneda, si bé completament vinculada a la corona danesa i la moneda és impresa i emesa pel banc central danès; emeten segells, molt cotitzats pels col·leccionistes; i tenen completes competències excepte sobre justícia, policia i defensa, i afers exteriors. Tot i així, el govern danès procura llgar curt les Fèroe sobretot per por les concessions a les illes es traslladin en demandes de més autogovern a Grenlàndia, més important geoestratègicament.
El funcionament del país és altament depenent de les subvencions daneses però el govern feroès, convençut de que la independència de les illes és econòmicament viable, ha provat d’anar reduint l’import.
El sistema de partits de les Fèroe s’alinea, igual que el català, en dos eixos: el nacional (independència/unió) i l’ideològic clàssic (esquerra/dreta). I igual que a Catalunya les forces estan igualades.
Algunes curiositats de la política feroesa:

  •   La campanya electoral ha durat 30 dies. Si aquí a molta gent se’ls fan llargues les 2 setmanes que duren aquí, imagineu-vos-ho
  •   Cada partit polític, a més del seu propi emblema, està representat per una lletra. Per exemple es poden veure rètols amb una “F” (Progrés) o una “A” (Partit Popular)
  •  Com tot a les illes, la propaganda electoral és cívica i es respecten els espais i no és estrany veure multitud de rètols de diferents partits en un mateix espai.
  • El Løgting té 33 membres que s’escullen en una única circumscripció electoral, tot i que quasi la meitat de la població viu a la capital Tórshavn, per un sistema electoral de representació proporcional. 
  •  El sistema de partits està força fragmentat, hi ha 7 partits que tenen representants al Løgting
  • Fins a les eleccions d’ahir, el govern feroès era una coalició de 3 partits: Partit Socialdemòcrata, República i Progrés. El primer partit és, en teoria, neutral respecte de la independència però de fet dóna suport a la unió; els altres dos partits són independentistes. En canvi els dos primers partits són d’esquerres mentre que el tercer, Progrés, és liberal. Impensable a Catalunya, ni al país veí.
     
  Però quins han estat els resultats de les eleccions d’ahir? Els resumeixo a la taula següent

 La societat feroesa és tradicional i conservadora i per això 20 dels 33 parlamentaris són d’ideologia conservadora. Aquesta proporció és la mateixa que en el arlament vigent fins el moment.

Des del punt de vista nacional, hi ha un augment (2 escons que guanya el Partit Popular) de parlamentaris independentistes que ara tenen una majoria exigua, 17 sobre 33, que en teoria possibilitaria un govern independentista. A veure si ho fan una mica millor que nosaltres.






























































divendres, 16 d’agost de 2019

Investidura. Coalició. Estabilitat. Misteri



Podria ser que aquesta setmana1 i després de quasi tres mesos després de les eleccions Espanya tingués, finalment, govern. Les dificultats per poder formar govern si no s’obté majoria absoluta és el resultat de la concepció espanyola de la democràcia i de la obsessió de tenir-ho tot lligat i ben lligat a l’inici de la transició.
En aquell moment es volia un sistema bipartidista, amb una alternança periòdica en el govern entre un partit d’esquerres i un partit conservador. Fins el disseny del sistema electoral es va fer pensant en aquesta estabilitat i donant un avantatge a la opció conservadora. La por a la inestabilitat política va pesar més que el principi democràtic de que tots els vots han de valer igual.

En aquella l’època ningú no es podia imaginat un sistema de partits tan fragmentat com l’actual i, de fet, la idea ha durat quasi 40 anys. El mateix que la dictadura, curiosament.
La classe política espanyola veu tan malament la possibilitat dels governs de coalició que fins i tot el líder del PP aconsella a Sánchez que quan governi modifiqui la constitució per tal que, com passa a Grècia, el partit que guanyi les eleccions rebi un bonus de 50 diputats extres que li permetin consolidar una posició de domini. Un cas ben oposat és el de Suïssa on la constitució garanteix un govern federal de coalició quasi perenne dels 4 partits principals, que és una altra manera de buscar l’estabilitat política i evitar els ensurts que podria donar la voluntat popular desitjosa d’un canvi.
Fins avui Espanya no ha tingut mai cap govern de coalició i amb la poca tradició de consens, qualsevol cosa que no fos una majoria absoluta s’ha vist com a signe de feblesa i d’inestabilitat. Veure el diàleg i la capacitat d’arribar a acords com una feblesa ens diu molt  de la maduresa política de la societat espanyola.
Les negociacions per poder bastir un govern de coalició, o de cooperació, entre PSOE i Unidas Podemos no han estat basades en la confiança i en la recerca de punts en comú, en la similitud de polítiques i en els acords per una legislatura llarga sinó tot el contrari: només hem sentit a parlar de vets a persones i a posicionaments ideològics, i de càlculs electorals
Només la renúncia de Pablo Iglesias a entrar en el govern, i la d’ Unidas-Podemos a defensar el diàleg amb Catalunya semblaria que ha aplanat el camí al primer govern de coalició de la història d ‘Espanya, malgrat el durs retrets en el discurs del candidat que semblava voler un vot en contra.
Però segueix sent un misteri la possibilitat, que en aquests moments ja estarà desvetllada, que els partits independentistes catalans al Congreso es plantegin de facilitar la investidura de Sánchez amb una abstenció. Tot un misteri posar les coses fàcils a un candidat que nega la condició de presos polítics als líders independentistes ostatges de la repressió, que no ha esmentat a Catalunya en el seu discurs inicial i que té acòlits que es vanten que no els trucaran  ni en l’últim segon.
I a canvi de no-res.
1.         Setmana del 22 de juliol de 2019
Article publicat el 25 de juliol de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat



dimecres, 26 de juny de 2019

Promeses de no pactar

Dissabte vinent, 15 de juny, es constitueixen els nous consistoris municipals que han sortit de les eleccions del passat 26 de maig. A Olot, la sorpresa va ser el resultat quantitatiu més que no pas el qualitatiu. Ningú amb qui n’he parlat s’esperava que JuntsxCat guanyés amb majoria absoluta tot i donar com a molt probable que guanyés les eleccions. Com ningú no s’esperava que ERC quedés clavada als 5 regidors i que el PSC aguantés els 3 que tenia. Tot això ha fet que a la ciutat, i en general a tota la comarca, no haguem viscut el neguit i les corredisses de les negociacions d’altres ciutats de Catalunya per bastir pactes d’investidura i de govern.
Vivim una època de política tan polaritzada i el sistema de partits està tan fragmentat i tan poc estabilitzat que el tema estrella de les eleccions municipals ha estat la disponibilitat a pactar investidures i governs. La fractura de la repressió ha contribuït a la polarització i a l’abrandament a l’hora de rebutjar a priori alguns pactes.
Totes les proclames d’abans de les eleccions han durat fins que els resultats i els regidors de que disposa cadascú ha posat a prova allò promès i ha aparegut el pragmatisme per proclamar que la política és pacte i que no cal renunciar a res; que cal aprofitar les oportunitats de governar; que, al cap i a la fi, es pretén ser l’alcalde de tots i no només dels propis votants, etc... Que és una manera indirecta de dir que l’objectiu de la política és obtenir el poder i si per aconseguir-ho cal passar per algun tràngol de mal explicar, es pot donar per bo.

 Així, les declaracions maximalistes, de matís en matís, van quedant en no res, i veiem com van sortint pactes multidireccionals que només es poden entendre en el context local i que es contradiuen amb els d’altres localitats. En algunes poblacions els partits independentistes prefereixen pactes ideològics a pactes nacionals; en altres busquen el pacte amb els de sempre, en nom de la governabilitat i l’estabilitat; i en altres poblacions veiem amb cert estupor com partits d’esquerres no tenen cap escrúpol a acceptar els vots de partits de dreta per poder governar. Com sembla que veurem a Barcelona on dreta i esquerra espanyolistes no tenen grans inconvenients a pactar o a trobar alguna mena d’acord per evitar que la capital de Catalunya tingui un alcalde independentista. Per ells, i per l’estat espanyol, és molt millor que Barcelona tingui un govern que durant 4 anys ha demostrat superficialitat i inoperància que no pas cedir aquest símbol a qui va ser el més votat.
La conseqüència de tot plegat és que el mapa del poder a Catalunya no s’assemblarà al mapa dels vots tant com en el temps de les majories absolutes, de l’autonomisme acatat per tots i del quasi bipartidisme. I acabarem de veure-ho clar quan uns dies després veurem la traducció d’alguns acords municipals en els consells comarcals i diputacions.
I tindrem una altra mostra que les promeses electorals no es fan per complir-les sinó per guanyar les eleccions.

Article publicat el 12 de juny de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat