diumenge, 13 de gener de 2019

Bocs



La nova fal·làcia que el moviment independentista ha despertat el feixisme espanyol la va començar Pablo Iglesias fa una mica més d’un any (https://elpais.com/ccaa/2017/12/03/catalunya/1512306979_203983.html) a l’inici de la campanya electoral de les eleccions autonòmiques imposades pel 155, i ha estat recuperat pels socialistes espanyols a ran de l’entrada de la ultradreta al parlament andalús.
I quina culpa tenim els independentistes que l’estat espanyol no hagi estat capaç, des del 1978, de fer cau i net amb el franquisme? Quan amb la Llei d’amnistia del 1978 es va bescanviar l’oblit pel perdó es va deixar en guaret el terreny perquè anys després rebrotés un feixisme descarnat, brutal, molt ibèric i caspós. Tan ibèric com un boc.

Cap govern espanyol no ha estat capaç de fer net de la simbologia franquista, ni tan sols a partir de l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica del 2006.  Els avenços més grans s’han fet a Catalunya però aneu a Canàries i flipareu amb la persistència de monuments feixistes arreu.
Ningú no ha gosat d'obligar a fer pedagogia a les escoles del que va significar els 40 anys de dictadura franquista, ni de com i perquè va començar la guerra civil espanyola. No existeixen lleis ni valentia política per fer callar els revisionistes de la història; no hi ha perseverança per agafar les restes del dictador i, si no cal llençar-les a una cuneta perduda, incinerar-les i donar el pot a la família perquè la pugui posar a una lleixa del menjador.
Els partits polítics, tan institucionalitzats, han perdut la ideologia; ja no saben identificar el que suposa un risc per la democràcia i tracten als partits polítics com si totes les ideologies fossin igual de respectables. I no ho són. Aquelles que van contra els drets i les llibertats civils, aquelles que discriminen col·lectius, aquelles que fan propostes per laminar les institucions i que menystenen la democràcia, no se les pot tractar de la mateixa manera que a les que treballen per fer avançar la societat.
No és culpa de l’independentisme que la societat espanyola estigui cansada de la corrupció institucionalitzada dels seus principals partits i que, en comptes de sortir al carrer a demostrar el seu fàstic i cansament, opti per escoltar al partit dels bocs i s’enganyi pensant que aquest sí que ho arreglaran.
No és culpa de l’independentisme que la cultura política dels espanyols es construeixi al sofà o al bar, amb el mòbil en una ma i el quinto a l’altra, al clam de “això jo ho arreglo en 15 dies” i que votin a les eleccions com si ho fessin en un programa de teleporqueria.
Precisament, si una cosa bona ha tingut el moviment independentista ha estat el de crear una consciència política enorme i de conscienciar als ciutadans d’aquest país que la mobilització és essencial per al manteniment dels drets socials i individuals. A Catalunya no tenim partits de bocs, venen de fora a dur-nos la seva pudor d’hormones i de llana bruta i greixosa; venen a dialogar a cops de banya perquè ens veuen com xais.
Si us espanten els bocs, agafeu-los per les banyes i feu-los jaure. No ens demaneu que cedim perquè tornin a la cleda, ara que ja els heu deixat sortir; ni ens feu xantatge amb l’aprovació d’ uns pressupostos que no ens resolen res perquè els bocs abaixin les banyes. Combatiu-los a casa vostra, aïlleu-los com fan a altres països. I, sobretot, canvieu vosaltres perquè els vostres votants no hagin de veure la solució a cap problema en aquesta colla de bocs.

dissabte, 12 de gener de 2019

El 2019 que tenim al damunt



Quan s’acaba l’any es solen fer resums d’allò que ha passat però a mi sempre m’agrada més mirar endavant que no pas enrere i per això prefereixo escriure sobre allò que ens espera aquest any 2019 que acabem de començar.
Sens dubte, l’inici dels judicis als presos polítics marcarà la política catalana i espanyola. Tal i com ha anat tot fins al moment, no es pot pas esperar altra cosa que la seva condemna. Una altra cosa és per quin delicte i amb quina severitat els condemnaran. Si que serà interessant veure els arguments de les defenses, i no oblidem l’acusació particular de Vox que tindrà el mateix altaveu que els defensors. A efectes pràctics i de cara a la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats o la instauració de la República no en podem pas esperar gaire res més que carregar-nos, un cop més, de raons. El repte que tenim és trobar la manera de convertir aquestes raons en accions eficaces.

Per a la llibertat dels presos, caldrà esperar a la resolució del Tribunal Europeu dels Drets Humans, un cop hagi acabat el judici i transcorregut tots els terminis. No hi ha cap dubte que, la resolució serà de deixar-los en llibertat però mentrestant hauran passat una colla d’anys a la presó que ningú no els tornarà. Com a la majoria republicana ningú no li tornarà el temps que hem substituït els clams a la independència del país per la llibertat dels presos polítics, i les estelades pels llaços grocs.
Al maig, com ja ens anuncien amb una anticipació mai vista, hi haurà eleccions municipals, europees i autonòmiques en algunes comunitats. Totes de cop per evitar que els electors tinguem problemes per decidir quina opció ens convé més a cada nivell de l’administració. Així amb unes eleccions “contaminades” per les altres és més probable que la participació a les europees sigui més elevada que si es fessin per separat però també és més probable que la majoria d’electors agafin la papereta de la mateixa opció per les 2 ó 3 eleccions. Després tots anem repetint que a les eleccions municipals es vota a les persones independentment de la llista amb la qual es presenten.
Seran molt importants les eleccions municipals a Barcelona amb candidats tan exòtics com el francès Manuel Valls, i amb la candidatura escollida en primàries de Jordi Graupera. Segur que podrem recórrer al tòpic de “aritmètica endimoniada” per expressar la impossibilitat de coordinació dels partits per formar alternatives de govern a la llista més votada que, tal i com han decidit els partits independentistes, segur que no serà una de les favorables a la República.
Catalunya té un govern feble i dividit, poc eficient en la governació del país i inoperant en desencallar el camí cap a la República i excessivament condicionat per Lledoners i Waterloo; no podem descartar la possibilitat que, en una altra data, hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya. Amb sort les convocarà el President Torra i, amb menys sort, el govern espanyol si no resisteix les pressions que rep per aplicar altre cop l’article 155.
Estarem distrets aquest 2019.
Article publicat el 3 de gener de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat