Capo d'Anno romano.

Des de fa un munt d'anys que hem fet sempre el sopar de cap d'Any a casa. Alguns anys fins i tot ha estat complicat, o quasi impossible, d'arribar a les campanades despert. Aquest any, però i per raons que no venen al cas o que seria massa llarg d'explicar, vàrem decidir de passar-lo a Roma.

Us en faig 5 cèntims.

Les primeres impressions.

Com arribar a Barcelona però amb la gent parlant italià en comptes de castellà ( ja m'agradaria poder haver escrit "en comptes de català"!). De Fiumicino a Roma s'hi pot anar amb tren, amb el Leonardo Express. I aquí, la primera impressió que potser t'han fotut. Perquè només d'entrar a l'estació de tren trobem un rètol que diu "Leonardo Express" i  hi agafem el bitllet. Curiosament el preu és més car del que deia el web. Res de més però més car. 5 minuts més tard veiem les guixetes oficials...
Arribem a Termini i allò torna a semblar Can Fanga. bàsicament perquè els voltant són plens de botigues asiàtiques i africanes, com la majoria de personal que hi ha al voltant.  Això si, tots els rètols són en italià. Ai coi, i perquè a Barcelona no són en català? Deu ser que això de ser un estat elimina immediatament tots els dubtes sobre quin és l'idioma que cal fer servir.
Durant l'estada anirem trobant exemples similars: la venda de castanyes està monopolitzada per sud-asiàtics i el top-manta és omnipresent i sense prendre les precaucions que hi ha a casa nostra per si apareix la Policia.

Visitar Roma.
Sempre hem fet les visites pel nostre compte, que moltes vegades vol dir poca optimització del temps amb cues, anades i tornades i poc aprofitament de les visites. Aquest cop vàrem optar per contractar les visites guiades en català (!) de la Associació Romaqui . Absolutament recomanables: encara que només fos per saltar-vos les cues val la pena, però a més les explicacions en català, i a la catalana, faciliten extraordinàriament el poder mantenir l'atenció durant les 3 hores i escaig que dura cada visita.
Vàrem contractar les visites als Museus Vaticans i al Fòrum Romà.

Els Museus Vaticans.

Fàcils de trobar. Només cal seguir la gentada un cop sortiu de l'estació de metro Ottaviano. Resseguint les muralles que havien estat considerades inexpugnables arribareu a l'entranda dels Museus Vaticans. Com diem nosaltres: no te'ls acabes! I en canvi acabes empatxat. I atabalat de la gentada que amb cara de mal de peus recorre els passadissos atapeïts provant de copsar les explicacions industrialitzades de centenars de guies.

Excessiu seria la paraula adequada.
Les recomanacions de silenci i de no fer fotos amb flaix a la Capella Sixtina semblen un acudit. Centenars de turistes s'encarreguen de generar un zumzeig constant i hi ha quasi tants llampecs de flaix com en una desfilada de modes.

Fòrum Romà.
El més impressionant de Roma. Els advertiments de que mai cap romà va veure el Fòrum com el veiem avui (però sencer) no serveixen de res. La iconografia és el que és  i hem vist massa peŀlícules de romans.

El Colosseu és la cirereta de la visita. Fora,un munt de romans actuals vestits de centurions mira de guanyar-se unes virolles fent-se fotos amb turistes.
Es el moment de deixar volar la imaginació i transformar els turistes en romans amb toga, de sentir la cridòria i ensumar l'aire amb el ferum de les bèsties,del menjar cuit a les grades, de la sang i de la por...

Fer el turista.
A Itàlia, i a Roma en particular, deu ser impossible de fer el viatger. O ets italià o ets turista. Riuades de gent amb càmeres de fotos arreu. Cal fer cua per arribar ran d'aigua a la Fontana di Trevi, per entrar a Sant Pere del Vaticà, per fer una foto des del punt exacte de la Plaça de Sant Pere on les fileres de columnes queden arrenglerades i, en general, per fer qualsevol de les coses que qualsevol guia recomana. Ara...val la pena.
No se si existeix una setmana al mes de febrer (el mes més inversemblant per viatjar) quan sigui possible no coincidir amb desenes de milers d'altres turistes.

Escalinates de Piazza Spagna, on els turistes seuen durant hores per convertir-se en un píxel de les milers de fotos que milers de turistes fan des de la plaça. I els carrers dels voltants: Via dei Condotti plena de botigues de luxe; via della Croce amb un restaurant a quasi cada porta i la Via del Corso que uneix la pIazza del Popolo amb la Piazza Venezia.
Piazza Navona, plena de parades del mercat de Nadal que, com a tots els mercats de Nadal, la meitat de les parades venen coses sense relació amb el Nadal. I que tapen la vista de les famoses fonts.
El Quirinale, on hi havia una exposició sobre Itàlia als anys 30 del segle passat sense cap alusió a la intervenció legionària a la Guerra Civil.
El Panteó, impressionant grandesa disminuïda pel xiuxiu constant de centenars de persones entrant i sortint i del mateix brogit de la Piazza della Rotonda. Tot i que si volteu pels carrers propers hi ha racons ben tranquils, com la Plaça de Sant Ignasi que alleugereixen una mica l'estres turístic.

Campió dei Fiori, atapeït però des d'on es pot fer una magnífica passejada travessant el gueto, arribant al Teatre de Marcello i baixar des del Capitoli (quina posta de sol  sobre el Fòrum) fins el Colosseu per la Via dei Fori Imperiali, tancada al trànsit pel concert de Cap d'Any.
Com tants cops, la sensació que caldrà tornar-hi perquè això només ha estat un tast i han quedat tantes coses per veure...

El menjar.

Segurament existeix un consens mundial sobre que Itàlia es un país on es menja bé.  El menjar es present a tot arreu a qualsevol hora del dia: paninis, pizzes, porchetta...a cada cantonada. I això sense esmentar els kebabs.
Acaba siguent complicat de fer dos àpats diaris a restaurants perquè el dinar no deixa espai al sopar. Coses que vàrem menjar i que recomano: pasta "caccio e peppe" (formatge i pebre), melanzane allà parmegiana (albergínies a la parmesana), trippa alla romana (no cal traducció per aquest pla fantàstic), carciofi alla giudia (carxofes a la jueva)...i la "zuppa" del dia que ens varen dur només perquè el segon plat s'estava endarrerint, una gentilesa impensable a casa nostra.


Cap d'Any.
Primera sorpresa: els italians no mengen raïms a toc de cadascuna de les campanades  el dia 31 a les 12 de la nit. Simplement criden "auguri", brinden amb spumanti i amb més o menys es petonegen i desitgen felicitat. Segona sorpresa: mengen llenties. Llenties caldoses i estofades com a designi de bona sort. Bé, per sort sembla que no cal que siguin12 cullerades sinó nomes unes miquetes. Perquè després del Cenone di Capo d'Anno, amb panettone, torrons, etc...enfrontar-se a un plat de llenties és tot un repte!

L'autonomista temptat.

Sempre és molest que et posin davant d'un mirall i que la imatge que et torna no sigui exactament la que comptaves veure. Parlant en termes físics, em sol passar sovint però aquest dissabte va ser per qüestions ideològiques.

Vaig anar a la presentació del llibre "La temptació independentista" que es va fer a Olot, organitzat per Estelada 2014.

Havia sentit a parlar del llibre en termes poc elogiosos, en el sentit que qüestionava els plantejaments independentistes des d'una òptica clarament convergent. És a dir, no era un llibre que des d'una òptica espanyola es dediqués menystenir els independentistes. Hauria estat massa fácil d'ignorar.

No he llegit el llibre. Encara. Però ho faré. Si més no, sembla ple d'informació útil.

Ens varen presentar als autors com a convergents confesos i descaradament provocadors. I a fe que si que ho són de descarats i provocadors. En aproximadament una hora i sense manies, varen oferir un retrat descarnat de l'independentisme català i de tots els seus vicis i pecats: messianisme ("vostès sempre estan esperant el Crist independentista"); frivolitat en voler la independència d'un dia per altre; ingenuïtat, per creure que la voluntat independentista és majoria a Catalunya; ignorància de pensar que el procés tindria suports internacionals immediats que farien desistir als espanyols de qualsevol mesura de força duradora.

Tot i saber que no tenien un públic partidari no es varen estar de replicar amb contundència als comentaris (quasi exabruptes) d'aquells que no perdonen a CiU que no sigui independentista, tot i que mai no se n'ha declarat, i que tot i no votar-los manifesten que es senten enganyats.

D'altra banda, els autors varen llistar tots els tòpics existents per frenar la rauxa independentista:

 - no n'hi ha prou amb una majoria "tècnica" del 51% excepte si el 49% restant roman passiu davant la declaració d'independència.

- Espanya no acceptará el procés i farà tot el possible i més per impedir-ho. Cap problema per enviar l'exèrcit perquè si ho va fer amb la crisi dels controladors del 2010 no dubtarà a fer-ho davant d'un moviment secessionista.

- no és gens clar que la UE accepti la nostra independència a les primeres de canvi. Espanya no ha reconegut Kosovo i avui mateix ha deixat clar que pensa vetar l'ingrés de l'Escòcia independent a la UE.

- per quina raó els EE.UU ens haurien de donar suport si el país es caracteritza per ser anti-ianqui i anti-israelià?

Els autors també reconeixen que en els dos anys des de la sortida de la primera edició hi ha una sèrie d'esdeveniments que, molt lentament, semblen abonar un avenç de l'independentisme: la " conversió" del president Pujol i altres insignes autonomistes,per exemple. I jo hi afegiria l'aparició de l'Associació de Municipis per la Independència, liderada per un membre d'UDC, els canvis a ERC...potser, deixeu-me ser ingènuament, descaradament, frívolament optimista ha arribat el moment de l'autonomista temptat.

A mi, que sempre m'ha agradat més escoltar que parlar i que sempre tinc la sensació que ja ho tinc tot dit de seguida, em varen impactar unes quantes sensacions més aviat desagradables:

1. tenien gran part de raó. Merda!

2. el torn de precs i preguntes els va acabar de donar la raó.

Perquè tenien part de raó? Els resultats electorals em semblen inapelables. Ens agradi o no, la majoria de votants no han optat per opcions independentistes ni a les nacionals (em costa dir-ne, encara, autonòmiques) ni a les estatals. Ho va dir en Carretero: Catalunya va optar per l'autonomisme. Pot semblar el botell de la derrota però si CiU no se n'amaga, ni li cal fer-ho, té la clarividència de la veritat. No ens entossudim a exigir que CiU sigui independentista perquè no ho és. Però els catalans voten CiU i, en canvi, no voten massivament o majoritària ERC, SI o RCAT. I a qui en donarem la culpa? A CiU? No fotem. O si. Però ens podem continuar enganyant fins que cremem a l'infern.

Perquè el torn de precs i preguntes els va donar la raó? Perquè no els va escoltar. Perquè la desena escassa d'assistents es varen entossudir a convertir aquells dimonis convergents que tenien la culpa del fracàs electoral de l'independentisme. Perquè negava el dret als nacionalistes de ser autonomistes. Perquè davant de les dades només exhibia negatives a les evidències. O perquè cremat el "lideratge" de Laporta, ara reclamaven el de Guardiola.

Per mi el debat es va acabar amb la primera intervenció dels ponents: perquè els catalans no els voten a vostès i voten CiU? PAAAAM.

De tan obvi, fa mal. Ens hi podem posar de cul, ho podem negar fins al final però si no som capaços de donar-hi una resposta malament rai.

A vegades potser va bé una galletada d'aigua freda, que faci marxar les cabòries i ens faci tocar de peus a terra. Faríem molt bé els independentistes de començar a rumiar amb tota la intensitat possible com podem fer perquè la majoria de catalans, una majoria d'aquelles que fan patxoca, decideixi que el que vol és viure en una Catalunya independent. Ens cal trobar un nou discurs perquè resulta que ni parlar de la butxaca en temps de crisi és la solució. És el missatge? És el canal? És el missatger? Fins que no ho esbrinem no ens en sortirem. Ara bé, no defallirem. Som pocs i ens diuen catalans!.

PS: com quasi sempre vaig marxar abans de finalitzar el torn de precs i preguntes. Que carregosos que n'arribem a ser de vegades els independentistes...

El joc de nens de l'autonomia.

Recordo quan era petit i jugava a la galeria de casa els meus avis (era casa els avis però en dèiem Ca la Iaia (*) com si l'avi no comptés i fequis que era el que comptava més). Em semblava tan gran que anys més tard m'era incomprensible que en aquell espai hi cabéssim jo i el meu món sencer: tot un univers fet de fitxes de dòmino, soldadets de plàstic, etc.
Naturalment, i afortunadament, que els meus jocs m'aïllessin del món adult i fos capaç de no veure la realitat del meu voltant no era excepcional. De més gran he pogut veure el mateix amb les meves filles o altra mainada, que jugant mantenien diàlegs en veu alta com si estiguessin completament sols, encara que els grans fóssim a la sideral distància d'un metre. I m'ha quedat el respecte per aquestes situacions que me les mirava quasi sense respirar per no trencar la màgia del moment. Per no fer malbé la fragilitat de tot un món. Per no trencar la teranyina que el protegeix de la realitat.
Avui, penso en aquesta capacitat que tenen els nens per ignorar el món que els envolta i penso que és ben bé el que li passa a Catalunya. Entotsolats, els catalans sovint fem com si juguéssim a un joc on fem tots els papers de l'auca. Amb la seguretat que dóna dominar el joc, estem segurs que res no fallarà i que encara que tot sembli anar malament, en el moment més dramàtic i desesperat, el nostre domini del guió l'hi farà fer un gir inesperat perquè tot acabi en un esclat de joia. Malauradament, sol passar que en mig del joc la bombolla esclata i ens fan tornar sobtadament a la realitat, amb tot el que això vol dir.
Es exactament el que ha passat fa uns dies quan el govern espanyol ha dit que controlarà els pressupostos de les Comunitats Autònomes. Si això es fa efectiu és simplement el final del sistema autonòmic. No teníem encara ni el duro ni la clau per sortir de casa solets (el duro perquè el donem nosaltres i ens en tornen dos rals, i la clau perquè encara no hem madurat prou per agafar-nos-la) que a sobre ens volen dir amb què ens hem de gastar els diners. Potser només no veurem clar quan ens canvïn el pany de la porta de la Generalitat.
L'autonomia és morta, visca la llibertat!

* Per cert, avui ca la iaia és un niu okupa. Valga'm Déu si els avis aixequessin el cap...

La Plaça Mercat d'Olot.

En els darrers mesos es parla sovint de què cal fer amb la Plaça Mercat d’Olot. L’anterior govern era partidari de fer-hi una netejada de cara i anar empenyent uns anyets més seguint la famosa estratègia de “laissez faire, laissez passer”. El nostre equip vol, en canvi, refer-la de cap i de nou.

No serà pas el primer cop que la Plaça experimenta un canvi radical. Me’n recordo prou d’aquella Plaça d’abans, molt més majestuosa i elegant que no aquesta mena de cub verdós, i un pèl llòbrec d’avui. Me’n recordo,encara que vagament, de la font on els placers d’aleshores anaven a buscar aigua per netejar ganivets i parades. I si tanco els ulls i em concentro puc trobar en un racó la flaire que feia,una mica àcida i agra, i el tacte rugós i una mica llardós dels ferros vermellosos que servien perquè les mestresses hi deixessin el cabàs mentre compraven i que nosaltres fèiem servir de banc per

seure o de talaia per superar la nostra alçada de nens. Veig les basses al terra quan netejaven a raig de mànega i la fleca on ens triaven els adhesius que ens faltaven de la col•lecció de peixos de Donuts. Privilegis de fill, nebot i cosí de placers.

Abans que existissin les botigues de delicadeses, la Plaça Mercat era el punt d’entrada a Olot dels nous productes que molt de tant en tant arribaven. Puc recordar el primer kiwi que va entrar a casa i que ens vàrem partir entre cinc, o les salsitxes de frankfurt, o el pot de gambes confitades que un cop l'any menjàvem i que semblava que nomes es podien trobar a la Plaça Mercat.

El meu pare era placer i a casa vivíem intensament el que la Plaça Mercat tenia d'àgora. A l'hora de dinar vivíem el contrast que eren les dues botigues que tenien els meus pares. La de Sant Miquel, una carnisseria de barri, de comptes menuts i molta xerrameca costumista; i la de la Plaça que era la de les pesades grosses de costelles de la barnilla i la que venia els filets de vedella i els entrecots.

Jo vaig créixer sentint a l'hora de dinar allò que s'explicava a la Plaça: les notícies d'Olot, les xafarderies d'abast local, el que havia comprat tal o qual senyora i que “allò sí que va ser una bona venda”; perquè a les clientes de la Plaça les anomenàvem pel cognom i, en canvi, les de la botiga de Sant Miquel pel nom o pel sobrenom.

L’àpat s'escolava entre històries dels peixaters, dels verdulaires o dels altres carnissers. Fins i tot dels guàrdies civils que tot i retirats anaven cada setmana a buscar 1 kg de bistecs per la gorra (o pel tricorni), escurant la por, fins que el meu pare va dir que prou i aquell dia va créixer un pam de cop i, emocionats, ens el vàrem estimar una mica més.

No us estranyi,doncs,que quan els dissabtes al matí vaig a plaça i veig que la parada on el meu pare despatxava xais i vedelles està tapada per un plafó de fusta, em canviï una mica la cara. I penso que si, que els placers es mereixen una nova Plaça Mercat que sigui alegre i lluminosa; que Olot es mereix una Plaça Mercat plena de tragí, on es xafardegi i es mercadegi, però sobretot, els olotins ens mereixem una magnífica Plaça Mercat on sigui possible de trobar els productes de primeríssima qualitat que posarem a taula.

Davant l'inevitable: vota independentista!

Semblar clar i inevitable que el PP guanyarà les properes eleccions generals, cosa que no hauria de sorprendre tenint en compte que tindran lloc el 20-N, aniversari de la mort del dictador feixista espanyol (només els lectors menors de 40 anys entendran que no es una redundància) Francisco Franco Bahamonde.

Si acceptem aquesta premissa, es desmunten uns quants tòpics com per exemple i el més important, el famós vot útil. Paradoxalment, el vot útil perd la seva raó de ser quan el peix està venut en favor de la majoria absoluta. Ja no cal que ens trenquem el cap pensant quina es la millor opció per barrar el pas a l'amenaça perquè la possibilitat ha esdevingut certesa. Aleshores, el que cal és desacomplexadament votar allò que la consciència ens dicti.

 

De fet, jo ho he fet quasi sempre. Amb només una excepció: quan en una situació molt similar, l'amenaça d'una possible victòria del PP em va fer votar aquells que es definien com a dic de contenció però hi varen acabar pactant.

Superada la por d'allò que ha de venir, què ens impedeix de votar per aquella opció que creiem que és la millor per al nostre país? Quins càlculs mentals farem si ja sabem el resultat? Perquè el parlamentarisme segueix unes regles matemàtiques diferents: a partir del llindar de la majoria absoluta no existeix la proporcionalitat, només una cosa molt semblant a la impunitat.

Naturalment, que cadascú faci el que vulgui, que prou feina tenim tots plegats a saber el que volem, però tal i com està el pati seria irracional que aquells que votaríeu indpendentisme no ho féssiu perquè us escolteu els escolanets del vot útil o perquè feu cas del discurs de la por a la dreta espanyola. Res és més útil que fer cas de la pròpia consciència ni res s'assembla tant a la dreta espanyola com l'esquerra espanyola.

Diumenge, quan tornarem a ser al punt que els patriotes catalans hauran d'estar amatents per una legislatura que suposen agressiva com mai contra Catalunya, serà vital que els que volem la independència no fallem i fem que el nostre vot faci possible que hi hagi com més independentistes millor al lloc on es prenen les decisions.

No s'hi val a quedar-se a casa en nom del purisme estètic i irrisori o dient, sorruts, que "com pitjor, millor"; no us podeu quedar a casa amb un somriure d'estratega de cafè i repetir que " el PP és una màquina de fer independentistes" perquè prou bé hauríeu de saber que Espanya és una màquina d'anorrear nacions. Cada independentista que s'absté és un pas endarrere en el camí cap a la independència perquè els unionistes votaran tots.

No té sentit escoltar els que us demanen el vot útil, perquè no hi ha vot inútil; no renunciem a la nostra força perquè caldrà que ens sàpiguen forts i units. Només així ens respectaran.

Nomes així, podrem dir un dia Godbye Spain

Sempre dubtant...Cal votar? I a qui?

Bé, ja hi som pel tros. Pel tros de les eleccions espanyoles. Aquelles que tants pensen que són les de veritat, no com la carallotada de les autonòmiques ni les divertides municipals o les avorridíssimes i llunyaníssimes europees.

Entre els independentistes, que sempre estem disposats a trencar-nos les banyes provant d'escatir entre dilemes impossibles de resoldre i a perdre el temps i l'energia en debats estèrils i discussions bizantines, torna a sortir la pregunta transcendental: què hem de fer? A qui cal votar? Cal que votem en unes eleccions espanyoles? A vegades tots plegats semblem una colla de vestals catatòniques.

Anem fent net i desant una mica tota la informació.

1. encara que les enquestes diguin que entre els votants del PSOE català i el PP hi ha independentistes, avui mateix al resum de TV3 la Chacón i la Sánchez Camacho en els mítings a Terrassa i Badalona parlaven en espanyol. Home...no són votables, encara que només sigui per això.

2. CiU. Volen i dolen. Un 40% dels seus votants vol i un 60%, dol. No tenen pressa. Ara els ve de gust un concert, perquè fins ara només han sentit el disc. Fan una mica de ràbia perquè opten per la via lenta...leeeeeeeeeeentaaaaaaa..... leeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeetaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. I els que tenim una mica més de pressa que ells, anem fent números pensant com podem convèncer el 40 % dels seus votants que si ells volen ho tenim quasi a tocar. La seva estratègia és senzilla, si bé desesperadament lenta: demostrar, encara que sigui una per una, que totes i cadascuna de les alternatives a la independència no funcionen o són rebutjades pels espanyols. Clar que, si en aquest camí, trobessin una alternativa prou bona i acceptable per a la majoria de catalans l'agafarien de bon grat.

3. ERC + RCAT + Catalunya Si. Formalment és la única candidatura independentista que es presenta a les eleccions. Si ens ho mirem positivament, és un exercici de generositat: oblidem els greuges, i tornem-ho a provar perquè al final la única cosa que necessitem per assolir la independència de Catalunya és que en un parell de moments determinats siguem molts o com a mínim més que els unionistes . Tan senzill com això. Per tant, està bé que ho comencem a provar. Amb més o menys generositat; amb més o menys convenciment.

Si hi veiem sinceritat, és la única opció.

4. Abstenció. Sempre he desconfiat dels que criden a no votar. Solen ser poc demòcrates, encara que proclamin la seva puresa. Sempre s'obliden que l'abstenció afavoreix a les opcions majoritàries. Malauradament, els independentistes no som majoria ni tan sols a Catalunya, per tant cada un de nosaltres que es quedi a casa (carregat de bones intencions o de justa ira) reforçarà les opcions unionistes.

5. Vot nul. Els catalans tenim una autèntica dèria pels símbols (ves que no siguem nosaltres mateixos poca cosa més que no un símbol) i no falta qui demana que votem posant una estelada "model oficial" a les urnes. Osti tu...un vot nul oficial! Això si que és la fusió del seny i la rauxa. Llàstima que, un cop més i normes del parxís electoral en mà, cagada pastoret: això afavoreix les opcions majoritàries, cap de les quals està decididament a favor de la independència de Catalunya.

Resumint i per fer-ho senzill:

Si ets independentista però tot plegat et fa una mica de mandra perquè això de construir un Estat és una feinada o bé trobes que no n'hi ha per tant i no ve d'una dècada (o d'un segle, perquè això nostre és intemporal), vota CiU. Els teus besnéts en diran bé.

Si ets dels purs-purs i trobes que la resta són autonomistes o botiflers (o les dues coses alhora) i que com pitjor ens tractin els espanyols millor anirem els catalans, aleshores res: queda't a casa o fot una estelada en blanc i negre (els cartutxos en color són caríssims) impresa a casa dins l'urna. Sobretot que sigui el model oficial no fos cas que el teu vot nul es comptabilitzés igual que els clàssic "noia despullada", Pinotxo o els menys originals "tots els polítics són iguals". A més, els resultats de l'endemà t'aniran de conya per justificar-te dient "amb aquest país, no hi ha res a fer: els catalans no tenim remei".

Si tens dubtes, o ho tens claríssim, i penses que el que ens convé a tots plegats és tenir independentistes a Madrid; si creus que ens aniria millor si ens deixéssim estar de collonades; si creus que, malgrat tot, això de "una persona, un vot" no està pas tan malament; si opines que entre la prudència que ens fa ser una mica traïdors i el maximalisme purista que no ens deixa passar de l'anècdota, val la pena jugar la carta democràtica de la independència, que cal ser seriós en els plantejaments i ferm en les conviccions...aleshores, vota Reagrupament. Aquest cop, amb ERC. A les properes, amb molts més. Aviat hi serem tots,encara que sigui només per uns dies, fins que siguem lliures.

Gori, l'humorista.

Ara mateix no sóc capaç qui va escriure que insultar els catalans sortia de franc. Sobretot si ets espanyol, calia afegir. Clar que, de fet, si no ets espanyol perquè coi vols insultar els catalans? De la mateixa manera que si no ets holandès no et cal denostar els limburguesos perquè simplement n’ignores l’existència.

Aquesta setmana, un paio amb nom ridícul (Gregorio Peces Barba...osti tu, la de bromes que li devien fer a l’escola) ha fet conyeta sobre el fet de bombardejar Barcelona de tant en tant i quan ha vist que l’havia vessat se n’ha sortit de la forma més infantiloide possible: dient que era broma i que els catalans ens ho féssim mirar perquè no tenim sentit de l’humor. Deu ser que tenim més esmussat el sentit del ridícul.

Home Gori, rei, això de bombardejar les ciutats aquí ho tenim una mica mal vist, saps? Som una mica estranys i ens sap greu que ens matin. No per res, però és que no trobem mai el moment que ens vagi bé. És que tenim molta feina. Com que aquí no hi ha PER...Ai, perdona, que era una broma.

Reconec que potser si que som una mica massa seriots, tu. És que ens ho agafem tot a la valenta. Ja ho vàrem veure l’any passat amb aquella conyeta del ribot, el TC, l’Estatut. N o vàrem copsar l’acudit; i vinga, muntem una manifestació acollonant. Quin ridícul, no? Com els que riuen els acudits a deshora. Sort que, discrets com som, l’endemà ja vàrem tornar a fer bondat. Com expliquen que vàrem fer el 12 de setembre del 1714. I encara pensem que això és positiu. Tan bé com us hauria anat que ens haguéssim suïcidat en massa, com els jueus de Massada, o com els numantins. Ens sap greu però no vàrem saber seguir la broma. Si en som de talossos.

Perquè tornant, a això de bombardejar, vosaltres els espanyolots (no t’enfadis que és broma; els anglesos us diuen spaniards i no us ofeneu, en canvi nosaltres si oerquè no tenim sentit de l’humor) hi teniu una certa tirada. Mira que fins i tot ho deia l’Azaña...i un munt de catalans li segueixen la broma i els 14 d’abril treuen la tricolor. Però vaja, això a tu no et deu fer ni fred ni calor perquè segur que ets monàrquic o com a mínim “juancarlista” que ja és “es colmo”.

Per cert, que amb això tenim un problema: no entenem que no us faci gràcia que es cremin retrats del borbó i que la monarquia més aviat ens faci riure i ens en cardem sempre que podem. No ho sé...potser només us agrada l’humor negre a vosaltres. Nosaltres en diem “cardar-se’n del mort i del qui el vetlla”. Però saps, Gori? Rarots com som, ens remou l’estòmac pensar que per anar bé cal matar el veí. I tot i recordar les bertranades dels almogàvers, avui ens faria mandra això d’exterminar pobles. Ves que no sigui que els catalans som força més democràtics que vosaltres. I això que tu, Gori, vares ser un dels pares de la Constitució Espanyola(ai...que ara em venia al cap una broma molt bona: si la Constitució és filla de molts pares...no serà que...és broooma!!!, no cal que m’enviïs els humoristes de la Guàrdia Civil).

En fi, no t’atabalo més que deus tenir feina. Ai..també era una broma!! Veus com som un fart de riure els catalans?

Apa, que et bombin. En broma, naturalment.

I ara que estic arriat, la darrera: Goodbye Spain. Aquest cop, molt seriosament.