dijous, 5 de juliol de 2018

Sistemes electorals i Ciudadanos



Ara fa pocs dies, Albert Rivera ha proposat modificar el sistema electoral espanyol per incloure un llindar electoral addicional: que només puguin tenir representació les llistes electorals que superin el 3% del total de vots emesos a l’estat espanyol.
Ciudadanos té una certa obsessió amb els sistemes electorals perquè ja després de les darreres autonòmiques reclamaven una circumscripció única a Catalunya pensant que això perjudicaria les opcions independentistes. Fins i tot despès que quedés demostrat que el canvi a aquest sistema els hauria perjudicat electoralment, varen seguir exclamant-se per incrustar en la ment dels seus votants que si  avui no governen a Catalunya és perquè el sistema és trampós. El disseny d’un sistema electoral és un joc d’equilibris molt complicat. Per una banda, cal trobar un sistema que sigui el més proporcional possible i que s’acosti al màxim a l’ideal de que tots els vots valguin el mateix. Un sistema és més proporcional quan el % de vots que obtenen les candidatures és més proper al % d’escons que obtenen. Com més diferents siguin, menys proporcional és el sistema.
Dins del sistema electoral hi ha dos paràmetres bàsics que regulen quines llistes poden accedir al Parlament (llindar electoral, fixat al 3% dels vots vàlids) i la magnitud del districte (quants diputats s’escullen a cada circumscripció). Totes dues fixen “el preu de l’escó”.
Modificar el llindar electoral permet o impedeix que algunes llistes electorals entrin en el repartiment dels escons en joc. L’objectiu del llindar és evitar que el Parlament estigui fragmentat amb molts partits i que sigui molt difícil de formar govern. Però alhora ha de permetre que candidatures minoritàries significatives puguin accedir al Parlament.
La magnitud del districte està fixada a l’Estatut d’Autonomia que estableix que el Parlament estigui format per entre 100 i 150 diputats. Actualment se n’escullen 135 repartits de forma desigual entre les 4 circumscripcions. És fàcil de veure que pujar o baixar el número de diputats “abarateix” o “encareix” el preu de l’escó.
Per tant, quan algun partit proposa de modificar aquests paràmetres cal que ens preguntem amb quin objectiu ho fa. Encarir el preu de l’escó, sempre afavoreix a les opcions majoritàries i és una maniobra que es pot fer servir de forma encoberta per limitar les opcions de les candidatures minoritàries per entrar al Parlament. Per exemple, el 2014 Castilla La Mancha va reduir el número de diputats del seu Parlament a la meitat amb l’argument de l’estalvi en salaris. D’aquesta manera el “preu” de l’escó es va incrementar afavorint al partit que governava en aquella comunitat, el Partido Popular i dificultant l’entrada de Podemos a la cambra autonòmica.
Res és innocent i per això quan un partit populista reclama modificar la llei electoral hem de mirar quins efectes té sobre la representació de les minories significatives i la proporcionalitat. Si les perjudica, la democràcia surt perdent. Per això Ciudadanos hi té tanta afició. 

Article publicat el 21 de juny de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

diumenge, 27 de maig de 2018

L'agonia de la democràcia



En el debat d’investidura de Quim Torra com a President de la Generalitat  es va repetir l’argument  que no podia ser President  perquè defensa uns valors i proposa uns objectius que no són compartits per la totalitat dels catalans.
Seria una paradoxa que un partit que hagués assolit el poder guanyant unes eleccions amb un determinat programa, no l’implantés perquè no hi ha unanimitat en les mesures proposades. Precisament, els partits polítics neixen per agregar les preferències polítiques dels ciutadans. Com que no pot haver-hi tants partits com opinions hi ha, el que fem els votants és votar el que pot defensar millor els nostres interessos, que estaran contraposats amb els interessos d’altres grups de votants.
Però en el fons, quan s’afirma que un candidat a president no pot ser-ho perquè no representa a tot el conjunt de la ciutadania s’està negant una de les bases del funcionament de la democràcia: l’acceptació de la legitimitat del contrari per governar.
Precisament aquest és un dels senyals que en un dels llibres sobre política que estan més de moda, How democracies die (Com moren les democràcies)  de Steven Levitsky i Daniel Blizatt, es remarquen com a indicadors de que un sistema democràtic està en perill. 

Malgrat que el llibre està molt centrat en la política actual dels Estats Units, la majoria d’exemples són aplicables a la situació política actual de Catalunya i en la reacció de l’Estat Espanyol a la voluntat de construcció de la República catalana.
Actualment, la majoria de democràcies no sucumbeixen en cops d’estat sanguinaris sinó que ho fan a través de mecanismes formalment democràtics que donen cobertura a la deslegitimització de l’adversari polític i a la manca de contenció en l’aplicació del poder governamental. Són exemples de la manca de contenció la destitució del govern Puigdemont en aplicació de l’article 155,el discurs de Felip VI el dia 3 d’octubre o la tria indirecte de qui pot ser o no un candidat “viable” a la presidència.
En l’agonia de la democràcia, el dret a la manifestació i a l’activisme polític es combat des del govern amb lleis i normes aprovades en el parlament per restringir es llibertats civils,  i  fins i tot a les amenaces individuals o sobre col·lectius opositors. És el que està passant al nostre país, amb  l’ús de la presó preventiva i les denúncies a persones individuals i la criminalització de col·lectius opositors. Una arma eficaç per atemorir i emmudir els dissidents.
La judicialització de la política i la utilització partidista dels medis de comunicació apareixen també en el llistat de les armes que serveixen per liquidar la democràcia. En el cas de la repressió de l’estat espanyol en contra del republicanisme, s’argumenta que aquestes armes s’utilitzen en defensa de l’Estat, però suposen un deteriorament tan profund de les institucions democràtiques i són  tan llamineres pel poder,  que qualsevol motiu pot ser suficient per utilitzar-les de nou. En qualsevol moment, amb qualsevol excusa i contra qualsevol de nosaltres.
Article publicat el 17 de maig de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat