diumenge, 5 de febrer de 2017

#9Nsomtots.



Demà el president Mas i les ex-conselleres Ortega i Rigau seran jutjats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver organitzat el “procés participatiu” del 9N de 2014. Allò que havia de ser un referèndum, es va convertir en una versió millorada i augmentada de les consultes independentistes del 2009 i 2010 per les amenaces de l’Estat que en aquell moment encara tenien credibilitat.
Potser calia passar per un 9N semi-oficial per garantir que aquest any el referèndum anirà de veres.
Potser calia passar pel semi-ridícul de la doble pregunta i triple resposta per veure clar que el referèndum ha de tenir una pregunta ben clara i inequívoca.
Potser cal fer un camí ple d’obstacles i viratges inversemblants per concloure que el millor camí és la via recta.
Jo ho dono tot per bo si acaba bé.
 El 9N del 2014 va tenir un punt d’improvisació degut a les circumstàncies i si va sortir bé va ser per l’esforç de molta gent. Dies abans no sabíem on caldria anar a votar ni amb quin criteri s’havien repartit els districtes electorals habituals. Els ajuntaments no teníem la lògica de distribució del votants a la població. No sabíem com organitzaríem la jornada, ni si hi hauria prou voluntaris per cobrir les meses, ni qui faria el paper de president de taula.
Mica en mica, tot es va anar posant a lloc. Varen aparèixer voluntaris per portar gent a votar; es va muntar un servei especial de transport; funcionaris i personal de confiança de l’Ajuntament varen fer un web amb informació útil per aquell dia; altres varen voler obrir l’Ajuntament per informar i molts es varen posar en primera línia per organitzar mil detalls que varen ajudar a fer que tot anés sobre rodes. Els portàtils varen arribar a temps i es va poder fer la formació necessària als voluntaris que estarien a les meses; els “locals de participació” es varen poder obrir sense entrebancs i a l’hora prevista.
I malgrat les cues i l’enrenou d’haver de votar a llocs desacostumats, a Olot va haver-hi una participació de 13.700 persones, el 91,37% de les quals va votar a favor de la independència marcant un Si-Si a la papereta.
En teníem tantes ganes que res no podia sortir malament. A Catalunya més de 2.300.000 persones varen votar i la gran majoria ho va fer a favor de la independència.
Demà comença el judici contra els membres del govern més directament implicats en la organització del 9N, a banda de Francesc Homs que serà jutjat pel Tribunal Suprem, i milers de persones els donaran suport. Un suport que és imprescindible perquè l’Estat espanyol entengui que no se’n sortirà, que la decisió dels catalans és ferma i que si volen jutjar el 9N, caldrà que ens jutgin a tots. I som molts.

dissabte, 28 de gener de 2017

El risc de les eleccions constituents



 Avui, tots els independentistes ens hem posat d’acord en la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya dins d’aquest any 2017. Tot i que si fem una mica de memòria, aquest referèndum previ a la declaració de la independència no estava contemplat en el programa de la coalició Junts pel Si que va guanyar les eleccions del 27 de setembre de 2015, ni tampoc en el Llibre Blanc del Consell Assessor per a  la Transició Nacional.
Sigui com sigui, la versió actual del Full de Ruta cap a la recuperació de la independència de Catalunya passa per dues etapes: un referèndum perquè els catalans decidim si volem que Catalunya esdevingui un estat independent, i posteriorment unes eleccions constituents per formar el nou
Parlament que liderarà la redacció de la Constitució de la República Catalana i que després l’aprovarà abans de sotmetre-la a un altre referèndum.
Del primer pas, del referèndum, se n’ha parlat i se’n parla prou com perquè ja sigui difícil afegir-hi gaires idees noves.
En canvi, inversemblantment, no em consta que gaire ningú hagi posat el focus en les eleccions constituents posteriors al referèndum. Però detecto una excessiva pressa per fer aquestes eleccions constituents perquè segons la proposta de resolució número 6 que varen presentar conjuntament els grups parlamentaris de JxSi i la CUP el 5 d’octubre de 2016, i que es va aprovar en el Debat sobre la Orientació Política del Govern del dia 6 d’octubre de 2016, les eleccions constituents haurien de celebrar-se en un termini de 6 mesos després de celebrat el referèndum  Tanta pressa, que la meva por és que puguin arribar a ser una segona volta del referèndum per la independència.
El Parlament de Catalunya té avui una majoria independentista que és exigua i que només és suficient després de negociacions, més tenses que no intenses, entre JxSi i la CUP. Negociacions que posen a prova la fortalesa de la coalició governant i també dels votants independentistes que no entenen algunes posicions. La resta del Parlament es divideix entre els inequívocs unionistes de Ciudadanos i PP, els més que probables unionistes del PSC i els indefinits, i indefinibles, parlamentaris de CSQP.
Després del referèndum, aquest serà el Parlament que continuarà havent-hi excepte que alguna de les forces decideixi apostar fort i abandonar-lo per deslegitimar el resultat i tensar la situació, com una extensió del que ja varen fer els grups del PP i C’s de no votar la resolució número 6 abans esmentada en el DOPG. Amb aquest panorama, tot i  les ganes de JxSi d’anar a unes eleccions en un termini relativament breu (deslliurar-se de minories parlamentàries incòmodes, donar per acabat una coalició també incòmoda...), convocar eleccions sense tenir consolidat el nou estat podria suposar un risc considerable.
Al contrari que en el referèndum, els partits unionistes sí que tindrien forts incentius per participar en unes eleccions i intentar revertir la secessió definitiva de Catalunya.  No es podria impedir que hi participessin, perquè fins i tot el CATN en el seu Llibre Blanc per a la Transició Nacional explicita que les eleccions constituents haurien de fer-se amb les mateixes normes electorals existents fins el moment. En aquestes condicions i amb el context d’una Catalunya immersa en el conflicte amb Espanya i amb uns partits unionistes probablement enfollits, hi hauria el risc  de perdre en unes eleccions legislatives allò guanyat en el referèndum. Per evitar-ho, caldria blindar el resultat i per això caldria no només una majoria al Parlament sinó un consens que anés més enllà dels 72 diputats de JxSi i la CUP. Caldria doncs que entre el referèndum i les eleccions constituents passés un temps prou llarg per fer que el procés fos irreversible, la qual cosa implica posar en marxa el nou estat català, aconseguir un cert grau de reconeixement internacional i l’inici de negociacions amb l’Estat espanyol. Cal donar temps perquè el nou statu quo s’assenti, i això no s’aconsegueix amb 6 mesos. Segurament caldria exhaurir la legislatura i ajornar fins el 2019 les eleccions. Amb un espai de 2 anys seria molt més possible que la societat catalana país el resultat del referèndum i que fos molt més possible garantir que qualsevol majoria, dins de les possibles, no aturés o revertís la independència de Catalunya.
En aquest espai de temps es podria iniciar tot el procés de redacció de la Constitució tant des de la participació popular com des d’una comissió parlamentària. És en aquesta tasca de redacció constitucional on es podria obtenir el consens necessari per blindar el resultat del referèndum, aconseguint la cooperació dels diputats de CSQP i, vés a saber, si també dels del PSC, si es convencen, finalment, que les oportunitats socials que ofereix la república catalana són prou àmplies perquè valgui la pena formar part dels que ajudin a crear-la.



dijous, 26 de gener de 2017

Guanyar un referèndum


A ningú se li escapa que tots els partidaris de fer el referèndum per la independència de Catalunya el volen fer perquè el volen guanyar. Fins fa poc només CSQP i Comuns semblaven voler fer el referèndum simplement per donar veu a la ciutadania  perquè creien que la millor manera de resoldre un conflicte és a través de les urnes, donat que el pacte ens està negat. Com que no es definien sobre quin seria el seu resultat desitjat, calia entendre que era un desig de participar. Ara se n’han desdit i prefereixen fer unes eleccions autonòmiques que creuen poder guanyar.
Voler participar sempre és més lloable, des del punt de vista democràtic, que no pas negar la possibilitat de votar, perquè absolutament ningú vol fer un referèndum per perdre’l.
Està molt bé que aquest setembre fem el referèndum però com es fa per guanyar-lo?. Tradicionalment es deia que qui organitzava el referèndum tenia totes les de guanyar i no perquè fes trampes sinó perquè tenia la possibilitat de definir la pregunta, d’escollir el marc i, com que normalment són organitzats pel govern, tenia tot l’aparell i recursos a favor.
Però fa ben poc hem vist 2 exemples de que aquesta ja deixat de ser una veritat immutable. Tant el referèndum pel Brexit com el que havia de ratificar l’acord de pau a Colòmbia han establert excepcions a aquesta regla.
Per guanyar un referèndum cal no posar límits ni a la participació ni al percentatge de vots que donen la victòria.
Afortunadament , mica en mica es van difonent normes internacionals com les de la Convenció de
www.govern.cat
Venècia (òrgan consultiu del Consell d’Europa) que no estableixen cap límit inferior de participació perquè d’aquesta manera s’evita el boicot dels contraris al referèndum. Però és que a més, un estudi fet sobre tots els referèndums fets a la Unió Europea entre 1970 i 2007 conclou que fixar un límit (que normalment sol ser del 50%) comporta un descens de la participació de fins a 10 punts.
Per tant, fixar un límit de participació en un referèndum és una triple trampa;. En primer lloc, incentiva el boicot dels que estan en contra del referèndum; en segon lloc, afegeix els abstencionistes del boicot als abstencionistes estructurals, els que mai no voten; i en tercer lloc, disminueix la participació de tots aquells votants que calculen estratègicament que no es podrà assolir el nivell mínim de participació.
Acabaria arribant-se a l’absurd que acabaria guanyant aquell que no participa. Sense fixar límits mínims, els partits contraris al referèndum no poden manipular els seus votants privant-los d’allò que és essencial en les democràcies: la participació dels ciutadans.
Sense límits fixats, cada vot compta i per tant també es desincentiva el comportament dels ciutadans que puguin pensar que no vindrà d’un vot.
Perquè si tampoc no es fixa un límit que vagi més enllà de la majoria simple és a dir, que hi hagi tan sols un vot més a favor del Si o del No, és obvi que podria venir d’un vot. Naturalment no és la opció desitjable. El millor seria una majoria abassegadora però avui, i just és reconèixer-ho, cap de les opcions té un suport d’aquest calibre.
No existeix un 80% de catalans a favor de la independència però tampoc a favor de seguir sent una comunitat autònoma.  Però si que hi ha un 80% de catalans favorables a fer un referèndum.

Article publicat el 20 de Gener de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot