dimarts, 31 de maig del 2011

Mai no és mal moment per fer-ho bé.

There is no wrong time to do the right thing.

Aquesta és una de les frases que m'ha agradat més del darrer libre que he llegit: El lladre de cervells, de Pere Estupinyà. un llibre sobre ciència escrit de forma hiperamena i que té l'avantatge, crec, de desvetllar l'interès per alguns dels temes més avançats en recerca científica.

Malgrat "sóc de ciències" i he treballat en recerca aplicada no em considero pas un científic ni de lluny, i el meu interès ha anat més sempre cap al món de la organització empresarial.

Recerca avançada a banda, hi ha un munt de temes en aquest llibre que m'han fet rumiar perquè van molt més enllà del laboratori i entren dins de l’àmbit del comportament humà. Per exemple, el capítol sobre el pensament d'advocat o el pensament científic. El primer parteix d'una idea preestablerta i després busca les dades que puguin corroborar el seu "pre-judici" mentre que el científic recull primer les dades, les analitza i en treu una conclusió.

Però no us penséssiu pas que els científics mantenen la seva racionalitat a l'extrem. Sembla ser que a voltes, hi ha una certa tendència entre la comunitat científica a ajustar alguns resultats, a oblidar aquells que no concorden amb la hipòtesi inicial, en definitiva a marcar un biaix que reforci les seves teories.


Amb aquestes dues idees, tretes de context, podria semblar que no hi ha manera de treure conclusions bones perquè o estem contaminats per un judici previ d'allò que ens interessa o perquè desitgem massa ferventment que les dades ens donin la raó.


On rau aleshores la genialitat? Doncs precisament en no tenir por ni mandra de les dades que ens desmunten les teories i en ser prou creatius com per saber veure en aquestes dades que no lliguen, l'inici de la hipòtesi vertadera.


És com ser capaç de veure oportunitats en temps de crisi. En crear l’espai de reflexió per trobar la sortida, en tenir l’energia suficient per replantejar-s’ho tot sense mandra i sense justificacions falses, vencent la resistència al canvi, la pròpia i l’aliena.

Amb determinació, perquè “mai no és mal moment per fer-ho bé”.

dimecres, 25 de maig del 2011

De Fites i de Desfetes.

Si tothom es veu amb cor de fer la seva anàlisi dels resultats electorals, jo no seré pas menys. Ara bé, la meva anàlisi no serà pas tan “rigorosa” com les que estan fent aquests dies els líders polítics catalans i espanyols o les que varen fer alguns partits que varen voler ignorar la flaire de derrota i varen persistir, potser a la desesperada, anant de derrota en derrota fins al desastre final.Res, que la meva anàlisi és “de nas” perquè ja veig que les que es fan “amb el cap” tampoc no marxen gaire lluny. O millor dit, no en diguem anàlisi; diguem-ne comentaris perquè vist el resultat és més ajustat a veritat.

Olot.

CiU (i Reagrupament) guanya les eleccions i obté 10 regidors a només 1 de la majoria absoluta. La sensació des de fa temps a la CiUtat era que en Mia guanyaria amb certa comoditat. Aquesta sensació palpable, aconseguida amb els anys de treball intens per arribar al màxim nombre de persones i associacions i per conèixer els barris i les necessitats dels uns i dels altres amb una eina quasi oblidada (escoltar més que no parlar) s’ha ajuntat amb l’efecte de la victòria a les nacionals i ha conclòs en la majoria còmoda que assegura l’alcaldia i el govern.

El PSC ha perdut 3 regidors, en un corol•lari olotí del que ha passat a la majoria de Catalunya i que és el reflex en negatiu del paràgraf anterior. En els debats en Pitu Guix, errors pels nervis a banda, ha estat a la defensiva i ha estat incapaç de fer propostes noves. No ha transmès l’energia de que disposa. Que l’alcalde Sacrest no es tornés a presentar pot haver estat determinant.

PxC ha doblat regidors i ara no només tindrem xenofòbia al consistori olotí sinó també la ultradreta espanyola més agressiva. Una sorpresa desagradable que ens hauríem pogut estalviar si la abstenció no hagués estat tan elevada.

ERC ha mantingut, contra pronòstic, els dos regidors que tenia. I és de les poques ciutats on han aguantat la davallada general del partit. Vista la dificultat que ha tingut ERC a fer llistes a la comarca, no està malament i demostra que disposa d’una bona base. O d’una base que, juntament amb la imatge de joventut per la participació de les JERC, almenys ha estat suficient donada la baixa participació. La seva proposta d’evitar una majoria absoluta era més aviat poc engrescadora i deu haver sumat pocs votants nous.

El PP ha estat un altre dels afavorits per l’escassa afluència de votants. Un misèrrim 5,01% ha donat entrada a la formació espanyolista a l’Ajuntament. Quedarà per sempre més, o no, la incògnita de si en Joaquim de Trincheria hauria tret millors resultats. Debat al cap i a la fi, irrellevant.

ICV i ApG també han pagat un preu. El preu de la divisió. Els seus votants, fidelíssims entre els fidels, s’han repartit, i 1 dividit entre 2, en política és zero. Prou bé que ho sabem això, alguns...Les propostes socials del segle XXIII i les econòmiques del XIX no aconsegueixen suports nous ni que el cap de setmana abans participessin en l’acampada “espontània” dels indignats.

SI...doncs no. Doncs no són el mateix les autonòmiques que les municipals i sembla que pateix una continua davallada organitzativa, d’imatge i ara, de resultats. Un bany de realitat sempre va bé. I parlo per experiència pròpia.

NCI. La candidatura més nova no s’ha pogut desempallegar de l’aura d’extravagància que l’ha envoltat des de la seva creació. Ha tret tan pocs vots que no ha fet mal a ningú. Innocuïtat total.


Catalunya.-

CiU ha estat la gran guanyadora. Inapelable. Ha arrabassat Girona i Barcelona i ha guanyat a la majoria de capitals de comarca. Vist el panorama del país veí, no tinc més remei que fer meves les paraules d’un company de Reagrupament que deia que sort n’hem tingut del “dic de contenció” que conforma CiU i que ens salva del tsunami pepero i platafòrmic.Ha resistit l’atac anti-contenció que li han llançat des de totes bandes i ara es veu legitimada pels resultats. Lògic donat que la proposició que li llançaven els seus adversaris era aquesta: els catalans no votaran CiU perquè no estan d’acord amb les retallades. Doncs mira...van i els voten.

El PSC ha sofert la segona gran derrota en pocs mesos. Esperem que no sigui la darrera d’un partit que ha fet del cinisme polític arma electoral i de la ignorància del control pressupostari la seva eina de gestió més eficaç per ensorrar el país. Després de demanar als seus líders espanyols que no traguessin el nas per Catalunya, els ha acabat enyorant. Al capdavall, tant defensar l’indefensable els ha defenestrat arreu del país. Per ells va el ser capaços esbrinar el seu camí.

ERC ha protagonitzat la davallada més espectacular de les eleccions. Contumaços en la defensa del tripartit, entossudits en endarrerir la presa de LA decisió de renovar-se està al caire de la mort. O fan un gir que ha de ser valent com diuen ells que en són o la crida a mantenir les sigles històriques no servirà de res. Sabrà molt de greu però algú n’agafarà el relleu. Un dia o altre. L’intent preciosista de Portabella no ha servit de gaire res.

El PP puja i puja al mateix ritme que puja i puja l’espanyolització del nostre país. El símbol ha estat Badalona...

Les CUP han estat la gran sorpresa amb el seu èxit en nombrosos municipis. Bona feina dels coherents i constants que deuen haver tret rèdit de la baixada d’ERC i també del seus plantejaments joves i revolucionaris. Els reconec la seriositat i em satisfà veure que almenys algun cop l’esforç té recompensa.

Dels petits, SI ha fet figa com es podia esperar del seus plantejaments dignes d’Àtila i els seus minsos resultats no han fet ni pessigolles al seu objectiu confés: carregar-se ERC. Com si els d’esquerra no fossin capaços d’autolisar-se...En fi, un partit parlamentari que ha aconseguit una cinquantena curta de regidors presentant-se majoritàriament en solitari en un exemple de la seva capacitat d’aconseguir pactes. Un dels altres petits, i repetidament pronosticat com a mort, Reagrupament, ha aconseguit una quarantena llarga de regidors si bé majoritàriament en coalicions o pactes amb altres forces.

Vist el panorama independentista que ha quedat i com ha quedat, caldrà ser molt intel•ligents i generosos. Cal que molts capdavanters renunciïn, definitivament i immediatament, al seu lideratge perquè entre tots han demostrat que no sabien ni el camí, ni duien cap mapa ni eren capaços d’encapçalar el que tots pensàvem que era una multitud d’independentistes.


Espanya.

Bàsicament ja s’ho faran. Des del meu punt de vista m’és ben igual que sigui un partit de dretes o un d’esquerres el que oprimeixi el meu país i l’espoliï.

dimarts, 17 de maig del 2011

Ai la campanya!

Reconec que ja des d’abans d’embolicar-me en tot això que anomenem política ja m’agradaven les campanyes electorals. Trobo entre interessant i divertit veure com els candidats fan mans i mànigues per fer arribar el seu missatge als votants. I trobo curiós veure també aquell munt de cartells, pancartes i banderoles que, de cop i volta, apareixen a cada cantonada , ocupen cada farola, rotonda, arbre, senyals de trànsit, colonitzant-los com plantes paràsites i que tan amoïnen a l’enginyosa escorniflaire.


No ho sé, m’hi fixo. I aquest any que “vaig a llistes” potser m’hi he fixat encara més. En el cas d’Olot, i amb tot el “carinyo” del món pels que donen la cara em ve de gust fer algun comentari amb gens de mala intenció (però amb un deix de sornegueria olotina) sobre les fotos dels candidats.


En general, em sembla veure un cert abús del Photoshop. El somriure d’en Pere Gómez amb unes dents hiperblanquejades i uns llavis rosadíssims,com enfebrats, contrasta amb el somriure forçat i de llavis apretats d’en Pitu que sembla ben bé (a la foto) fet de guix, mancat d’energia. En Mia Corominas té, a la foto, un somriure ample i franc que lliga amb la seva rotunditat física . Parlant de somriures, em fa gràcia el d’en Dani Planàs perquè em fa pensar en el d’un entremaliat dimoni d’Els Pastorets liderant un trio de ballables i em fa una certa aprensió la total manca de somriure del cap de llista xenòfob.
Estranyíssima la foto de la Llum Adell que sembla triada entre les fotos fetes en una sortida de diumenge al matí al Parc Nou; una mica com la del candidat d’ICV, assegut al mig d’un prat amb Sant Francesc al fons, amb una camiseta del Panorama i en actitud reflexiva...verd i vermell, molt ecosocialista. El PP ha triat un cop més cartells majoritàriament sense foto i algun d’escadusser i petit amb foto de la seva candidata penjats al capdamunt de tot de les faroles, de manera que gairebé no es veu la imatge de senyora d’anunci de sabó Lux. Finalment ApG ha escollit fer-se una foto de grup amb en Raül en primer pla i la resta de membres de la candidatura obert ens vano darrera seu exhibint camises de quadres i camisetes.


Bé, també he de comentar la pancarta on surto jo i que com que som 12 ja ha estat batejada com la dels 12 apòstols (es veu que a mi m’ha tocat ser l’apòstol Mateu...i amb això no vull dir que apunti a la regidora d’Hisenda!) que no han escapat del “pinta-nassos” que tanta feina s’ha donat aquests dies. Per exemple, en una de les pancartes servidor ha estat la seva única víctima, atenció especial que em costa de saber apreciar.


Em fixo també en els lemes. Dues candidatures parlen d’il·lusió: la del PSOE i la de CiU, clar que per uns és il·lusió pel relleu i per altres és pel canvi. El “Per Olot” es repeteix: ERC diu “Junts per Olot” tot i que es presenten sols; el PSOE té el butlletí “per Olot” i SI diu “Dani Planàs per Olot” clar que també diuen que són “gent normal per la independència”, lema que a tots els de Reagrupament ens sóna. Els d’ICV troben que Olot batega amb un munt de cors de colors diferents, els del PP estan “centrats en tu/centrados en ti “al 50,00 % exacte, no fos cas que se’ls escapés un rètol en català més del compte i s’haguessin d’autodenunciar; els d’APG diuen que són “la veu del carrer a l’Ajuntament” ben igual que la CUP a Girona, i els de NCI diuen que “treballaran pel benestar dels olotins” sense fer diferències com els xenòfobs que especifiquen clarament que “primer els de casa”.


En fi, diumenge vinent ja sabrem qui serà el nou alcalde d’Olot i veurem com queda el consistori de la ciutat i qui ha encertat les “porres” de com queden repartits els 21 escons. Dilluns molts tindran la feinada de recollir tota la publicitat que haurà quedat obsoleta en un moment i que, segons com siguin els resultats, pot tenir una ironia mordaç, quasi ratllant el sarcasme cruel.


Sort a (quasi) tothom. Espero que Olot hi surti guanyant.

diumenge, 1 de maig del 2011

El President Pujol i el pin de Reagrupament.

Divendres passat al vespre Jordi Pujol va venir a Olot a fer una passejadeta pel carrer Major i a donar suport a la candidatura de CiU (en la qual participa Reagrupament).
Com a membre de la candidatura em varen convidar a afegir-me a la passejada i cap allà me’n vaig anar amb el pin de Reagrupament enganxat al trau de la caçadora (mira, comprada a Puigcerdà!).Quan després de fer-nos esperar una estona va arribar el President Pujol, en Mia Corominas va fer les presentacions dels que érem allà.
Al meu torn, em va presentar com un membre de Reagrupament i el President després d’estrènyer-me la mà, em va agafar el pin amb un parell de dits escardalencs i em diu "Què representa això?". "President, és el logo de Reagrupament, amb les fletxes que venen de diferents punts i quan coincideixen formen l'estel".
I ell, amb els ulls closos em deixa anar "Està molt bé això de Reagrupament....però les fletxes que convergeixen ja ens ho havíem inventat els de Convergència, eh?". Rialles generals, la meva inclosa, i demandes de piulades sobre el tema, varen tancar la anècdota.
La meva memòria, que persisteix força indemne, no em deixa passar-li al President Pujol la jugada. Recordo el logotip de finals del 70s, amb l’arbre format per les quatre barres però no em ve de cap manera que hi hagués fletxes que convergissin.
En qualsevol cas i encara que només sigui pel respecte institucional i malgrat els retrets que li pugui fer per coses de les quals avui ell mateix se’n penedeix, trobo que va ser una anècdota prou divertida i agradable.
President, benvingut! A Olot ja ens hem trobat Reagrupament i CiU per treballar per la ciutat i vós ens heu donat el missatge. Quan sigui l’hora de la veritat,de construir l’Estat Lliure de Catalunya segur que ens hi trobarem tots.