divendres, 29 de gener del 2016

Embolic per fer govern a Espanya



Quan en ciència Política s’estudien els mecanismes per formar coalicions el que té una implantació majoritària en la història és el que s’anomena de les Coalicions Vencedores Connectades Mínimes (CVCM). Una CVCM és una coalició que agrupa el menor nombre possible de partits per tenir majoria absoluta i alhora amb la condició que aquests partits han de ser adjacents si els disposem en un eix que els ordeni ideològicament. Així,  si imaginem una distribució bàsica de l’estil extrema-esquerra/esquerra/centre/dreta/extrema-dreta un partit de dretes no podria formar una coalició amb un partit d’esquerres si no incorpora un partit de centre que els connecti. És adir,  una CVCM no es pot formar si al mig queden “buits ideològics” dels representats en un parlament.
Mirem quina és la distribució ideològica al Congreso de los Diputados segons els resultats de les eleccions del 20 de desembre de 2015 1.
 

1.       Per simplificar i encara que seria més correcte parlar de grups polítics, l’únic que es diferenciaria seria el grup mixt i com que tampoc hi ha cap garantia que votessin unànimement, m’he estimat més parlar de partits. Igualment, encara que amb força més risc, he ajuntat a Podemos, els diputats que varen passar al grup mixt, entenent que ideològicament, en l’eix esquerra-dreta són molt semblant.

Segons aquest esquema per formar una CMCV cal que partits adjacents sumint 176 diputats. A primer cop d’ull i anant de dreta a esquerra, una coalició (coalició A) que agrupés PP, D i Ll, C’s, i PNB sumaria 177 diputats; des de l’esquerra caldria sumar totes les opcions des de Podemos fins a PNB amb un total de 177 diputats (Coalició B). I si partim de la posició central, només podem anar cap a la dreta per trobar una CVCM (Coalició C) que aniria des de PSOE fins el PP i sumaria una majoria absoluta de 268 diputats.
Això des de la suma pura de diputats però afortunadament la ideologia també juga un paper en aquest tema i això ajuda a  aclarir les possibilitats o a complicar-les una mica més.
Per exemple, qualsevol d’aquests plantejaments ha de comptar amb ERC i DiLL i e tant els uns com els altres es mostren poc disposats a col·laborar amb un govern espanyol, els hem de “transparentar” en el model i assumir que no cooperaran..
Aleshores, les coalicions A i C s’igualen de PSOE  a PP, sense DiLl sumen 260 diputats i es podrien permetre d’obviar els 7 diputats de PNB i CC de manera que seria C’s qui posaria el lubricant a la coalició.
La renúncia d’ERC a col·laborar fa que la coalició B s’hagi d’allargar fins a C’s però aquests ja han dit que mai no pactaran amb Podemos i si excloem aquests, cal estendre altre cop la CVCM fins a PP.
Per tant, la teoria pura sembla indicar que la coalició més probable seria la formada per PSOE, C’s  i PP. Que de passada també sembla la preferida per la patronal espanyola i per aquells que desitgen un cert frontisme nacional que pugui afrontar el “desafio separatista” de Catalunya. Excepte que algú es decideixi a intentar governar amb minoria i afrontar una legislatura presumptament complicada havent de negociar totes i cadascuna de les iniciatives parlamentàries, un fet al qual els partits espanyols clàssics no estan gens acostumats. D’altra banda, quantes tensions internes causarien a PP i PSOE aquesta coalició sobretot després d’haver-se dit el nom del porc en els darrers mesos?
Ja s’ho faran. Ho tenen molt magre però des del meu punt de vista es fins i tot relaxant veure com es resoldrà aquest trencaclosques. Espero, però, que aquí no ens deixem encantar i anem a la nostra, pas a pas i sense aturar-nos construint la República Catalana. Mentre, ells poden anar decidint qui negociarà amb Catalunya els termes de la separació.