dilluns, 21 d’abril del 2014

Segur que quedar-se a Espanya és més segur?.

Llegeixo que segons l'enquesta publicada per un diari espanyol i espanyolista (és indissociable?), estan augmentant els contraris a la independència de Catalunya. La meva fe en les enquestes disminueix cada vegada que es fan eleccions i a hores d'ara és un punt en una línia que tendeix assimptòticament a zero però si més no donen joc a parlar-ne, a especular i a fer veure que s'analitzen. 
I sempre tenen un efecte positiu: esperonen a qui va davant que no val a encantar-se. I en aquest cas, cal que els que estem a favor de la independència persistim i decantem el nostre missatge no cap als 2 milions de la via catalana sinó cap als que no hi varen anar.
Alguns expliquen el resultat de l'enquesta dient que la independència de Catalunya genera incerteses. Bé, no ho podem negar. Hi ha un munt d'incerteses perquè el que ens plantegem no és fer una rèplica de l'Estat espanyol, ni tampoc una Generalitat més gran. Plantegem un repte nou i apassionant: crear un nou estat, radicalment democràtic; amb una administració moderna, eficient i propera; un estat que inverteixi pel futur dels seus ciutadans; que defugi els paradigmes dels que avui hem estat víctimes. Tot això, és normal que creï incerteses perquè molts voldrien tenir un calendari fixat: tal dia aprovarem la Constitució; tal altre la UE dirà que endavant; el de més enllà haurem enllestit la negociació amb l'Estat espanyol; i al cap de no res ja ni ens en recordarem.
És claríssim en canvi, que seguir pertanyent a l'Estat espanyol (no en formem part, els pertanyem) no presenta cap incertesa. 
Ni una.
Cap incertesa que Catalunya seguirà sent considerada una regió més; potser més pesadets i insistents i antipàtics però se'ns continuarà negant la pertinença nacional; es consolidarà la definició de català com a espanyol que resideix a Catalunya. 
Podem estar segurs que seguirà el dèficit fiscal excessiu que servirà no per ajudar a les "altres regions" a desenvolupar-se econòmicament sinó al sosteniment d'una estructura basada en el subsidi ad libitum.
No hi ha cap dubte que el nostre idioma i la nostra cultura seguirà minoritzada i menystinguda per l'Estat; no podrem abandonar les posicions de resistència mai més perquè ningú més que no siguem nosaltres mateixos ens defensarà.
Podem posar les mans al foc que tots els governs espanyols provaran de treure competències al govern autonòmic, que serà més regional que mai i més empobrit i asfixiat que fins ara no ho ha estat.
És segur que vindrà un altre i mil Werts més, en Educació i en tots els àmbits que calguin per laminar la base de la societat catalana.
És segur que l'Estat espanyol no farà cap reforma estructural que l'impulsi en el camí de reducció de la despesa i major democràcia: ni tancarà el Senat, ni eliminarà autonomies artificials (excepte que decideixi de liquidar-les totes de cop; al mateix unisó que les va crear), ni qüestionarà la continuïtat de la monarquia en referèndum; ni posarà mecanismes legals per evitar les corrupcions político-econòmiques dels seus dirigents ni molt menys la dilapidacio de l'erari públic.
És segur que, sense fer soroll, les infraestructures necessàries per l'economia de Catalunya seguiran passant a la cua darrera de les que siguin imprescindibles precisament perquè el nostre país acabi siguent empobrit i, en conseqüència prescindible i irrellevant.
És segur que els federalistes continuaran predicant l'Espanya Federal, mentre a l'Espanya Una els dóna corda i els premia amb engrunetes que els faran levitar de goig.
Us hi podeu jugar el coll que...Bé, de fet ja ens li juguem, el coll. Nacionalment parlant. Això, segur.


diumenge, 6 d’abril del 2014

La zona de confort nacional.

Fa uns dies, Víctor Grífols, president de l'empresa que porta el seu nom va tornar a sorprendre dient-li al President Mas que no s’arronsi.

Uns mesos enrere ja va renyar a un periodista dient-li que qui vota són les persones i no les empreses i que les empreses tampoc no tenen cap opinió sobre la independència de Catalunya. I encara fa una mica més de temps, va deixar ben clar que no comptessin amb ell ni la seva empresa en una Espanya que no incrementés el seu nivell de democràcia i rebaixés l'índex de corrupció.

Tot plegat ben normal si no fos perquè el papanatisme il·lustrat ens alliçona des de fa temps del paper influent dels empresaris en el procés cap a la independència. Com si ells poguessin votar 10 cops i la resta, només un.

Grífols, dedicada a la producció de derivats de plasma sanguini, és la única empresa ubicada a la península que el govern dels Estats Units considera com a estratègica.

Si algú té interès de conèixer els orígens de Grífols (empresa) i intuir com ha arribat a ser el que és pot visitar el seu museu a Barcelona (Institut Grífols, Jesús i Maria, 6. Barcelona; també al web: http://www.museogrifols.com) o llegir el capítol que Francesc Canosa li dedica a "Capitans d'Indústria". Tot un exemple de perseverança i superació.

 Perquè Grífols pot dir aquestes coses amb tranquil·litat?. Doncs simplement perquè no té por. Des de fa dècades han arraconat el conformisme i en comptes de jaure han continuat treballant i construint. No s’han conformat amb el plany i la queixa; han arxivat el greuge i han emprès un camí propi malgrat el llast de la marca Espanya . Han defugit el que podria haver estat la seva zona de confort.


WWW.theprospect.net
La zona de confort... quan en parlem, la paraula "confort" ens confon; l'identifiquem amb comoditat i ens imaginem un sofà, temperatura ideal, estar bé, fer la migdiada. I no és això. La zona de confort és allò al  que estem acostumats. Pot ser que ens agradi (millor) o que ho odiem (pitjor) però com que passa cada dia, sabem com reaccionar i, encara que no ens agradi, hem desenvolupat els mecanismes per respondre-hi sense que, almenys aparentment, ens afecti. Els sarcasmes d'una parella mal avinguda, les muntanyes de feina rutinària o les esbroncades d'un cap mal xinat. O els menyspreus d'un govern.
El que passa als catalans que diuen que la independència els fa por  és que tenen pànic a perdre la seva zona de confort. Saben que reben un tracte injust, però els dóna seguretat pertànyer a un estat reconegut, un estat " de veritat"; saben que menyspreen la nostra llengua i la nostra cultura, però es consolen dient que el podem parlar i escriure a casa nostra; llegeixen als diaris que l'incompliment de l’Estat en infraestructures dificulta el creixement de l'economia però diu que sempre ens n'hem sortit; escolta i mira les cadenes de ràdio i televisió més fatxes per indignar-se i es convenç que el problema “ve d’ells” que no ens entenen.

A aquests catalans, no els hem d'alliçonar amb arguments perquè prou que els saben. Els hem de fer perdre la por a sortir de la zona coneguda i il·lusionar-los i convèncer-los de la oportunitat que la independència de Catalunya ens dóna a tots plegats per construir un país realment nou. De baix a dalt. Un nou país on no hi hagi  lloc per la impunitat dels que manen; un país nou, radicalment democràtic on totes les propostes puguin ser escoltades, debatudes i votades; un país en el qual els recursos s’inverteixin en produir riquesa i aquesta riquesa reverteixi en els seus habitants; una Catalunya polièdrica però en la qual cap cara gira l’esquena a les altres, la indústria s’alia amb la universitat, com el comerç ho fa  amb el turisme i el sector primari; un Estat que inverteix en els seus ciutadans i uns ciutadans que creuen en el seu Estat.

La llavor de tot plegat ho tenim en el nostre ADN social, només cal esquerdar la crosta de fang ressec que impedeix que el brot tregui el cap a l’aire fresc i la llum del sol. Un cop ho haguem aconseguit, res ens aturarà.

Amb la V de voluntat, adéu-siau Espanya. Ens trobarem a la UE. Sense rancúnia.