diumenge, 28 d’octubre del 2012

Unionisme gonzo

Alguns creiem que la política serveix per fer que les coses canviïn. Naturalment, la naturalesa final del canvi és el que diferencia les diferents ideologies. I la forma en com volem que s’assoleixi el canvi és l’estratègia (si parlem de modes complexos d’actuació, a mig o llarg termini) o bé la tàctica, si es tracta d’actuacions de durada  breu i a curt termini.

Els grans canvis, com per exemple la independència de Catalunya, poden aconseguir-se només des de la majoria social. Bàsic: que en unes eleccions i/o referèndum la majoria de persones que vagin a votar optin per aquesta opció.

L’estratègia independentista democràtica es basa en convèncer els ciutadans de Catalunya que la independència és millor per al conjunt dels catalans que no pas continuar essent una comunitat autònoma. Els independentistes utilitzem les dades econòmiques, històriques, culturals i lingüístiques per anar assolint aquesta majoria de ciutadans que vulguin la independència de la nostra nació. Actualment s’hi afegeix el fet que el context econòmic, juntament amb la difusió del malbaratament de recursos que els governs espanyols dels darrers 12 anys, va impulsant un degoteig constant de catalans que es deixen estar de punyetes i, independentment del lloc on hagin nascut ells o els seus pares, de la llengua que parlin a casa seva i dels partits polítics que fins al moment haguessin votat es van arrenglerant a les files estelades, farts i avorrits de pertànyer a un estat espanyol que compromet el futur de tots plegats.

A més s’hi suma l’importantíssim detall que el procés independentista es planteja com un exercici democràtic  i que el futur és una República catalana radicalment democràtica i membre de ple dret de la Unió europea.

A l’altra banda, la dels unionistes, impera la política gonzo. Allunyada de l’objectivitat i la realitat, obvia les dades de l’espoli fiscal, minimitza i caricaturitza els moviments cívics sobiranistes i els partits independentistes. A la serenor hi contraposa la crispació i a la democràcia i el diàleg, les amenaces i les intimidacions. A les dades, hi responen amb insults i arguments tendenciosos i infantils  com ara triar entre el papa i la mama. A la proposta democràtica  i de prosperitat econòmica per la desaparició de l'espoli fiscal, la converteixen en un regne del terror, on els ciutadans viuran oprimits i perseguits per qualsevol raó, un règim autocràtic del qual fugiran les multinacionals, la banca i no existirà la possibilitat de viure dignament.
El PP, C’s, UPyD no tenen cap mania a invocar l’exèrcit, la policia nacional i la guàrdia civil per fer-nos creure a garrotades si continuem entossudits a ser lliures. I el govern espanyol no mou ni un dit per  reprovar a aquells que sense vergonya fan aquestes proclames antidemocràtiques, malgrat els renys dels seus companys al Parlament Europeu.

Ens amenacen amb gestors menors que podem esperar que vagin sovintejant: avions militars en vols baixos, patrulleres inspeccionant pesquers...aviat veurem maniobres militars, combois de camions o qualsevol altra cosa que es puguin inventar per provar d'espantar-nos

Als unionistes gonzo no els interessa la realitat ni la veritat perquè l’una i l’altra els deixa en una evidència vergonyant: la de ser uns polítics de vol gallinaci, superats per les circumstàncies, ultrapassats per la voluntat de tot un poble a la qual només saben respondre amb amenaces.

Però això no els atura, ni els aturarà. Els unionistes gonzo continuaran predicant des de la seva trona que la independència de Catalunya aixecarà fronteres, que fracturarà la societat, que ens empobrirem, que els avis no cobraran les pensions, que els llicenciats esdevindran analfabets, que els pagesos no cobraran els fons de la UE, i fins i tot que potser mai més no torni a ploure o que patirem plagues de llagostes (de rostoll) etc, etc etc.
Sense vergonya pròpia ni aliena, els unionistes gonzo seguiran insultant al president de la Generalitat amb una manca de lleialtat pre-democràtica; seguiran estimulant les associacions més reaccionàries i feixistes en contra nostra, com la Fundación Francisco Franco que ha demanat l'empresonament del president Mas.
No parlem ja dels digitals ultragonzos com "alerta digital" o "minuto digital" que estan tan enllà, tan enllà que fins i tot troben que PxC és independentista!

I en tot aquest panorama, caldria preguntar-nos on són els demòcrates espanyols? O el màxim que podem esperar són les seves invocacions a la sagrada i inamovible Constitució Espanyola? De veritat no existeixen demòcrates espanyols que diguin en veu alta que si els catalans volem, hem de poder decidir?

Pobres veïns, estan ben arreglats amb aquesta colla que els governarà.

Godbye Spain.

divendres, 12 d’octubre del 2012

El Nobel de la passivitat criminal


Aquest 12O, tornant de treballar sento a la ràdio que l’Acadèmia sueca ha concedit el premi Nobel de la Pau a la UE. He quedat garratibat al volant i sort que em conec tan bé el camí que sóc capaç de conduir quasi d’esma. De fet, no dec ser l’únic sorprès perquè la mateixa noticia destacava la manca absoluta d’aplaudiments del públic en fer-se la proclamació.
Precisament avui que els veïns del costat celebren el que va acabar essent un genocidi de magnituds colossals entre els “fets guerrers” i la guerra bacteriològica avant-la-lettre, es dóna el premi Nobel de la Pau a una UE que durà sempre la taca innoble de no haver estat a l’alçada amb les guerres dels Balcans i de Kosovo.
Durant aquells conflicte que varen tenir lloc fa una vintena d’anys, la UE va restar inoperant i quasi impassible davant de les massacres a Croàcia, Bòsnia-Hercegovina i Kosovo. De veritat que els acadèmics suecs no recorden Srebrenica? No recorden com els cascos blaus holandesos, varen marxar deixant el camp lliure als serbis comandants per Mladic que va fer les tries d’homes i dones davant de les càmeres?. Han perdut la memòria que en els dies posteriors varen assassinar als 8000 homes que havien capturat? Han oblidat el setge criminal a Sarajevo i  totes les atrocitats d’aquella guerra a un parell d’hores d’avió?.
Si és així caldrà revisar la composició dels Krispolls.
Com la guerra de Kosovo, tot plegat només va acabar amb la intervenció decidida dels Estats Units.
La UE és importantíssima des del punt de vista comercial i econòmic i és vital per a la nostra estratègia nacional però les coses són com són i amb el record dels anys 90s em sembla inconcebible aquest premi.
No ens perdono als europeus que no fóssim més decidits, que només hi hagués actuacions individuals i que no poséssim el cor, el seny, la raó i la decència davant dels càlculs mercantilistes. Per molt que un cop finalitzada la guerra, la mala consciència fes abocar recursos per a la reconstrucció. Massa tard, però, per a milers de persones.
A les empreses existeix el costum que en els sortejos de premis entre els empleats, mai pot tocar la sort als directius. Hauria estat bé que avui, la UE hagués renunciat al premi en comptes de celebrar-lo vergonyantment.
I si als honorables acadèmics no se’ls acudia cap altre candidat, el podien haver deixat desert.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Coses que eixamplen el cor


Com diu la cançó dels Pastora “últimament passen coses insòlites”  o com deia Philip K Dick a Blade Runner, i l’editor Quim Torra fa servir, “estem veient coses meravelloses”. Aquestes setmanes després de la manifestació del 11S el nostre país s’està transformant de forma accelerada, a un ritme que crec que ni els més abrandats es podien pensar que seria tan ràpid. Suposo que tothom ho viu a la seva manera. Uns amb excitació, altres amb inquietud neguitosa, els de més enllà amb expectació i alguns, com els espanyols, amb perplexitat, astorament i incapacitat de reacció dignament democràtica.
Passen coses insòlites, com és la serenor del President de la Generalitat contraposant la democràcia a les amenaces; o la dels polítics europeus d’alt nivell que comencen a explicar que enlloc està escrit que una Catalunya independent hagi de deixar de ser membre de la UE; o la del cònsol alemany a Barcelona que afirma que l’independentisme català cotitza a l’alça.
Passen coses magnífiques, com veure tantes estelades als balcons i finestres 3 setmanes després de l’11S2012. Estelades que m’eixamplen el cor quan les veig com la que senyoreja Olot des de dalt del Montsacopa o com la magnífica que veig cada dia al Pou del Glaç anant i tornant de la feina.
Una cosa insòlita és que el president de la Generalitat tingui, finalment i gràcies a Déu - i potser gràcies a 1,5 milions de catalans al carrer-, el suport dels independentistes i que llegim els seus discursos i intervencions a les rodes de premsa trempant nacionalment i espiritual: no votarà el congrés, votarà el poble de Catalunya.
Insòlit el patriotisme dels partits independentistes que, en ara que sigui amb certa reticència, fan costat al president.
Insòlit és que el President anunciï que plegarà un cop assolits els objectius nacionals.
Últimament, passen coses insòlites, i les estem vivint amb intensitat i emoció. Coses que eixamplen el cor.