dimecres, 21 de juliol del 2010

No ens feu triar.

Estava amoïnat, molt poc certament, per veure què podria escriure sobre la manifestació del 10J que no hagi escrit tothom a hores d’ara. Podria dir que amics, coneguts i familiars que mai no ho hauria dit hi eren, amb la mateixa barreja d’indignació i il•lusió que tothom, encara que cadascú amb la seva pròpia proporció d’ingredients. Podria afegir que no em sé imaginar un milió de persones i que no en tinc ni idea de quants podíem ser. Podria explicar anècdotes personals com la d’ALT renyant-me perquè els de Reagrupament estàvem més endavant de la capçalera oficial; o de com algunes enganxines de “Som una nació. Nosaltres decidim” varen acabar, vés a saber com, enganxades als cotxes oficials que provaven d’obrir pas pel Passeig de Gràcia; o com davant del camió de TV3 un energumen que duia la mateixa que jo escridassava a la Mònica Terribas mentre jo l’aplaudia veient-la moure els malucs als crits de “Amb-Catalunya-no-s’hi juga”. Podria explicar com es va decidir que si ells no es movien, a 2/4 ens mouríem nosaltres cap a la Plaça Tetuan i com, aviat varen ser milers els que s’hi varen afegir; o la il•lusió de sentir gent que deia “si, la concentració és allà dalt però jo em quedo amb els de Reagrupament!”. Podria continuar després com ja a la tornada, escoltant la ràdio, semblava clar que aquell magnífic gest de catarsi col•lectiva quedaria, si no passava un miracle, en no res. Que els catalans faríem com els ciutadans de Grasse que quan assisteixen a l’execució de Grenouille, ofuscats per la flaire del millor perfum del món, es lliuren a una bacanal i, quan es desperten l’endemà, fugen avergonyits als seus quefers diaris provant d’oblidar el dia abans.


Exagero. L’endemà ens ventàvem d’haver-hi estat. I prou.

Deixeu-me ser parcial. El 10J al matí, en Jaume Fernández, candidat de Reagrupament per Lleida ens deia “No us faré passar vergonya”. Doncs bé, el 12J els líders polítics catalans ja ens en començaven a fer passar. La diferència és que aquest cop se n’han adonat una mica. Centenars de milers d’ulls plens d’esperança els han provocat una ombra de dubte. Han vacil•lat un instant però ràpidament han tornat a la càrrega i s’han continuat esbatussant com pinxos de barriada.

Dins d’aquest desori, d’aquesta profunda desorientació, és com entenc la gran rebuda que l’anunci de la Crida a la Solidaritat Catalana ha tingut entre els independentistes catalans. Un brindis al sol de López Tena i Bertran que, ajudats de la bella replicant, sabent que tenia poques possibilitats de prosperar, ha embolicat en Laporta en un compromís on ells es mullen a mitges. Una resposta político-testosterònica al rebuig de la ILP i de la IP. Un “ui, ara” que els seus respectius partits han desestimat de forma immediata brandant gestos de por tant els uns com els altres: CiU, dient que no són independentistes i ERC demanant eleccions el més aviat possible per evitar que SC arribi a terme.

Em sap greu ser escèptic però no me’ls crec. Tan de bo pogués. Tenen raó en una cosa: els milers de voluntaris que han participat en les consultes del 13S, 13D, 28F, 25A i 20J i que no estan alineats, ni alienats, segurament tenen ganes de continuar treballant per l’objectiu. Jo en conec una colla.

I, malgrat el meu escepticisme, espero que no haguem de triar. Espero estar equivocat i que la proposta sigui honesta i prosperi i que a les properes eleccions al Parlament puguem votar una única candidatura independentista, unitària, transversal i amb l’objectiu de proclamar la independència de Catalunya de forma immediata i unilateral.

No vull haver de triar entre Reagrupament i Solidaritat Catalana a l’hora de votar, perquè tot i que no tindria cap dubte, penso que seria una llàstima.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Fans de Catalunya?

Des de fa uns dies a la tele fan un anunci que pretén que els catalans i altres ciutadans siguem “fans de Catalunya”. És un anunci de Turisme de Catalunya (l’invent depèn d’ERC, que s’hauria de dir “ARGGGG”) surten personatges tan coneguts com Ferran Adrià, Gemma Mengual, Bojan Krkic, Custo Dalmau et alter.


L’objectiu de l’anunci, sembla, és la de fer que els ciutadans estimem el nostre pais i que els de fora vinguin cap aquí a fer una miqueta de turisme, tot i que si hem de fer cas de les anotacions als llibres de visita que hi ha als museus del nostre país, els espanyols venen aquí amb les mateixes ganes de fer-se fans del nostre país que de fer-se adoradors de les hemorroides; i vistos els escassos comentaris del web (www.fansdecatalunya.cat) s’ho podrien ben haver estalviat.

A mi aquest anunci em grinyola i m’irrita profundament i sobirana. Jo m’interesso per la història de Catalunya i sobretot pel seu futur; estic content que el millor restaurant del mon (i una colla de magnífics restaurants) estigui a Catalunya, i encara més que estigui a Roses; em satisfà moltíssim veure que en moda i disseny hi ha catalans que marquen tendència mundialment; estic content que els esportistes catalans assoleixin èxits (tot i que quan ho fan amb la bandera espanyola, arrufo el nas fins que se m’enceten els badius); m’enorgulleix veure com músics, escriptors catalans triomfen arreu del mon... i com jo, estic segur que som milers o milions els que sentim això.

Doncs de tot això, sempre n’havíem dit ser patriotes.

I ara resulta que aquests papanates (com diria en Quim Monzó) en diuen ser fan, que el DIEC defineix com “Partidari, admirador incondicional, especialment d’un cantant, d’un artista, etc.”. I dient-ne fan redueixen la nostra nació a un club, o a un grupet de salsa-fusió amb arrels ètniques que són tan de gust dels papanates. Al final canviaran el “Visca Catalunya” per un “Catalunya, guai”.

Espero que arribi l’hora dels patriotes. D’aquells que s’emocionen amb Els Segadors i El cant de la Senyera; dels que quan aterren a l’aeroport del Prat es troben a casa i només pensen en fer un pa-amb-tomata i cava; dels que pengen la senyera amb amor al balcó procurant que quedi ben recta, centrada i amb cap arruga; dels que serien capaços de defensar davant de qualsevol al president de la Generalitat (a.M.; o sigui, després d’en Montilla) encara que no l’hagi votat; d’aquells (on sou?) que parlen en català perquè ni es plantegen una altra opció al seu pais, etc, etc.

En fi..adéu-siau tripartit. La fi del papanatisme institucionalitzat arriba, gràcies a Déu, al final.