dissabte, 26 de desembre del 2009

MAUS.



Afortunadament des que puc “controlar” els regals que em porta el tió, la situació que explicava en la darrera entrada ha millorat notablement. Aquest any el tió m’ha dut (em resisteixo a fer servir el verb cagar) un exemplar de “Maus”, un còmic d’Art Spiegelman que va guanyar el premi Pulitzer el 1992. Jo mai no he estat un gran afeccionat als còmics, tot i que quan era petit devorava el que anomenàvem tebeos i que incloïa tant el TBO com el Tio-vivo, Pulgarcito, DDT...per no parlar de les novel•les il•lustrades de l’editorial Bruguera o els llibres de la col•lecció Dumbo. Però del còmic per adults, realment no hi estat mai gaire interessat i tot i que quan en Virosta em deixava els seus Vibora o Metal-Hurlant o altres...m’ho passava realment bé.
Tornem a Maus. Maus explica la història de Vladek Spiegelman el pare de l’autor de Maus, un jueu polonès que va sobreviure al camp de concentració d’Auschwitz. En el moment que comença la història, Vladek és un ancià que viu a Queens, vidu d’Anja i tornat a casar amb Mala. Vladek és un home carregat de manies, marcat profundament per la Shoah i per les vicissituds que va haver de viure, per la joventut estroncada i per tanta mort i maldat que li va tocar de suportar. El seu caràcter es torna insuportable arran del suïcidi d’Anja, que també va viure l’holocaust i que va anar a petar al camp de concentració de Birkenau, al costat d’Auschwitz. L’horrorosa experiència el va convertir en un ésser gasiu i egoïsta, obsessionat per estalviar i per guardar tota mena de coses per si demà poguessin fer servei. Com diu el seu fill “s’ha convertit en la caricatura del jueu avar que els nazis feien de nosaltres”. Les periòdiques visites d’Art es converteixen en discussions sobre diners i en crítiques contra Mala, la segona esposa de Vladek, que ell veu com una criada que li vol fotre els diners més que no com una companya. Entre les discussions, Art demana al seu pare que li expliqui la seva història i és aquí on Maus t’enganxa. No perquè no haguem sentit, llegit o vist moltes vegades històries semblants potser és en això, en la repetició de històries semblants milions de vegades, on rau la dimensió de l’holocaust. Coneixem així totes les persecucions que Vladek i Anja i la seva famlia varen sofrir, com s’havien d’amagar en múltiples llocs, com eren ajudats mentre tenien diners o objectes de valor i com eren immediatament traïts quan se’ls havien acabat. Com any rere any, pogrom rere pogrom els membres de la família Spiegelman van morint o desapareixent sense rastre, en una cursa de desesperació sense final on només poden sobreviure els més joves i forts, els útils. Veiem repetides històries de generositat (ben poques) i de vilesa (la majoria) fins que la traïcio definitiva porta Vladek i Anja a mans dels nazis sense escapatòria possible. Acaben a Auschwitz i Birkenau i allà comença l’horror en majúscules, a escala industrial. En un moment de Maus, situats ja en el present Art visita el seu psiquiatra, supervivent de l’holocaust, i es demana com devia ser tot plegat. Ell, li fa un espant de sobte i Art fa un bot. El psiquiatra li diu “veus? Era sentir-te així tot el dia; dia rere dia, durant anys”.
Finalment, arriba la fi de la guerra que no va voler dir el final del patiment i Vladek i Anja es retroben i recomencen una vida marcada pel que han viscut.´
A Maus, els jueus estan representats per ratolins, els alemanys per gats, els polonesos per porcs, els suecs per cèrvols i els americans per gossos. Impressionant la manera com representa quan els jueus es fan passar per polonesos: ratolins que porten una màscara de porc.
Els ratolins estan dibuixats amb trets angulosos, el cap és pràcticament un triangle amb orelles circulars, sense boca; tota l’expressivitat recau en la inclinació dels ulls. Només es veu la boca en els instants de desesperació, de dramatisme intens.
Dibuixat en blanc i negre, Maus és un comic fosc que per aquells que com jo es deixen seduir més pel que s’explica que per la forma, necessita més d’una revisió per copsar-ne la intensitat. Jo l’he llegit quasi d’una tirada i ja tinc ganes de tornar-m’hi a posar per buscar detalls en els dibuixos que segur que abduït per la història, m’he perdut.

Nadal 1970 (més o menys)

Entre les moltes servituds que suposa tenir una botiga, hi ha la de tenir molta més feina quan s’acosten dies de festa que no els dies normals. A casa eren carnissers i les festes de Nadal eren rebudes amb un neguit que se’ns feia estrany a la mainada. Els nostres espinguets i alirets comptant els dies que faltaven pel tió i, sobretot, pels Reis eren rebuts amb esbufecs que els pares feien anticipant el cansament d’aquelles dates, el que haurien de matinar, les poques estones de repòs i l’atrafegament de la botiga.
Tot tan diferent de com són avui i espero que també pels que encara avui són botiguers.
El primer tast de Nadal era evidentment el marxar de l’escola amb una alegria enorme sabent que venien un munt de dies de vacances, sempre un pèl massa curtes.
Quan érem petits, el gruix de les vacances el passàvem a cals avis a la placeta de Sant Miquel. Era allà on guarníem l’arbre que el meu pare es cuidava d’anar a tallar a algun bosc quan això encara es podia fer sense que cap ecologista et saltés al damunt. Com que jo era el petit, em quedava reservada la tasca de guarnir les branques més baixes, amb les garlandes i boles que m’havien tocat perquè evidentment, havíem de triar què posava cadascun dels germans; el gran triomf era posar, al final de tot, l’estel amb cua, de plàstic de color de plata al capdamunt de l’arbre.
De pessebre només n’havíem fet algun any però a casa nostra. Per escàndol dels naturalistes d’avui, anàvem a buscar sense recança uns bons tous de molsa al camí de la Font de la Salut, damunt de les parets seques que separaven els horts del cam. Uns tous tan espessos que fins i tot costava que les figures s’hi aguantessin dretes i que semblava que en comptes de Palestina, els pastors i ramats de xais estiguessin travessant una esplanada mongol. El primer any que en vàrem fer el pare es va presentar a casa amb un munt de figures fetes de fang (res de plàstic) ben endreçades en capsetes de cartó gris. Els xais en una capseta, els pastors en altres, els ponts i cases en altres, etc.. això sol ja era un bon entreteniment el dia d’endreçar-ho tot fins l’any següent. Això va durar fins que un cadell de gos va decidir que mossegar i esparracar aquell munt de capsetes devia ser prou divertit i va convertir el garatge de casa en una mena de dia dels innocents, en la qual no va quedar sencera ni una figureta.
La Nit de Nadal esperàvem el tió amb una barreja de sentiments; per una banda, el neguit de quins regals rebríem i per l’altra el continu avís “pel tió no us espereu gaire res” que refredava les expectatives. I és que a casa, el gruix dels regals era per Reis.
El vespre abans de Nadal es feia llarg i etern. Des de primera hora de la tarda ja érem a cals avis sense gaire res més a fer que mirar la tele (si, en blanc i negre i una sola cadena, TVE) on amb una mica de sort feien una pel•lícula d’indis i vaquers que interrompia el nostre programa preferit d’aquells dies: els anuncis de joguines. Les nostres converses sempre giraven sobre el mateix: què havíem demanat als Reis i com jugaríem amb els regals, ja anticipàvem els jocs i aventures que, ben mirat, només tindríem un dia i mig per gaudir.
Berenàvem torrades fetes al foc a terra, amb oli, sal i xocolata i quan es feia fosc, tot s’anava fent més lent en aquell menjador de cala iaia on teníem prohibit d’encendre els llums “grossos” de la làmpada d’aranya i ens havíem de conformar amb només una bombeta de les tres que hi havia en els llums “petits”.
Es feia etern i corríem per torns fins la botiga per saber a quina hora tancarien encara que ja sabíem la resposta “cap a les nou”. I per més cops que hi anéssim d’un en un, en parella o tots de cop, mai no canviava la resposta.
Sopàvem aviat, una xocolata desfeta amb aigua feta amb la “xocolata a la pedra” de Gluki, sempre massa aigualida i amb un punt d’amargant i començava a venir-me aquella son fruit de l’hora, de la semipenombra i de l’avorriment que era una constant dels vespres a ca la iaia.
A una hora o altra arribaven els pares de la botiga i, sense que tinguessin temps de sopar, s’improvisava el tió a la cuina. Picàvem esverats i corríem al menjador, on ens agenollàvem davant d’una estufa catalítica i resàvem un parenostre amb cantarella “paaaare nooooostre...” i rialles ofegades i crits de “ja estàààa?” fins que rebíem el senyal que el tió ja havia cagat. Els regals (“no us espereu gaire res”) solien ser figures i cigarrets de xocolata que no recordo que m’acabés mai, soldats retallables (els que vaig arribar a fer malbé per la meva poca traça amb les tisores), i algun joc com el dòmino o el parxís. Tot això entre el somriure del meu pare, la cara de cansada i i la impaciència de la mare, els cops de cap de la iaia, i els ronquets de l’avi que ja feia estona que se n’havia anat a dormir.
No cal dir que a la Missa del Gall no hi havíem anat mai i, de fet, un munt d’anys després només hi he anat un cop.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Saber estar.

No hi ha dubte que el que anomenem “saber estar” és a dir, la capacitat d’ocupar en cada moment el lloc que pertoca, assumint el paper més escaient que fa que tothom es senti còmode, sense estridències ni estirabots és una virtut que no tothom en disposa. Com no tothom sap reaccionar amb correcció davant l’adversitat, la fatiga, les decepcions... Aquests dies hem tingut mostres òbvies d’això. En López Tena anomenant sectaris a les persones de la coordinadora nacional pel 13D ha estat un exemple de no saber estar i de no saber reaccionar; el mateix podem dir de qui duia una ILP impossible al Parlament i dels que formen una plataforma independentista a l’empara d’aquest dia històric.
Afortunadament, avui tot es va posant lentament a lloc. Però en molts casos el mal ja està fet. Les trucades i els comentaris de desconcert de persones que diumenge varen votar o que des de feia dies treballaven per tirar les consultes endavant varen ser nombroses i la resposta que jo podia donar sempre era la mateixa: només s’explica des del cansament, la tensió i els egos desfermats.
Els prop de 200.000 vots de diumenge passat, tant bescantats pels unionistes, són un esquer prou sucós per aquells que en voldrien treure rendiment, ja sigui electoral o bé personal. Si bé, anar a votar el 13D es va promocionar com un acte de dignitat, això no és el que han tingut els que l’endemà mateix han cridat a esquerdar la unitat que fins aleshores ha permès assolir l’objectiu que els referèndums fossin un èxit.
Alfons López-Tena es va entestar en defensar el seu model, que considera exitós i rigorós, contraposant-lo al de la Coordinadora Nacional al qual titlla de fracassat i mal organitzat. Amb males maneres, en LT va posar la primera càrrega de dinamita.
En Carles Mora i altres, afanyant-se a voler capitalitzar l’èxit corren a presentar a títol personal una ILP al Parlament amb la pretensió de fer un referèndum a escala nacional el proper 25 d’abril; una iniciativa adrenalínica que acaba en coitus interruptus, amb la retirada de Mora dient que “si sóc símbol de l’independentisme, no he de provocar divisions”. Una mica de vergonya aliena. I recordant que es vol associar a Reagrupament...
...i per tant no s’hauria d’afegir a Suma Independència, una nova plataforma impulsada per Enric Canela, Santiago Espot, Mossèn Dalmau, Josep Manel Ximenis et alter, que aspira a aglutinar al seu voltant tots els independentistes. Tots. Deunido. I admeten que no es volen associar a Reagrupament perquè hi haurien d’entrar “despullats”. Això vol dir que s’han de resignar a ser escollits en primàries i que no els deixen entrar de dret a l’executiva o a les llistes al Parlament.
Tot plegat un embolic que només fa servei als unionistes.
Però saps una cosa? Malgrat tot, malgrat els egos, malgrat els que ens bescanten, malgrat els que parlen molt i no fan gaire res...el camí està obert i hi avançarem, si cal saltant els entrebancs.
Goodbye Spain.

dilluns, 14 de desembre del 2009

13D a La Garrotxa

Ahir tots plegats vàrem agafar embranzida i, més que un pas endavant, vàrem fer una bona gambada cap a l’ Estat Lliure de Catalunya.
A La Garrotxa, va votar un 38,72 % dels ciutadans cridats a votar i quasi un 94% va optar per donar un “si” a la independència.
Els que hem tingut l’honor de treballar en l’organització de les consultes estàvem ahir, i alguns avui encara, amb un estat d’ànim ben curiós. Per una banda, l’alegria immensa d’haver assolit un bon resultat pel que fa a participació i d’altra banda l’emoció de sentir-nos, modestament i per uns instants, contribuents del que potser sigui un moment històric. Tot plegat barrejat amb el cansament acumulat d’una colla de dies de gran intensitat.
Avui però, em llevo i veig amb estupor com l’Alfons López-Tena protagonitza un estirabot a la TV3, proclamant que Osona és un èxit i la resta un fracàs. Res de nou. Sap tan de greu veure com una persona de la seva vàlua es deixa endur per un ego de dimensions còsmiques. En LT des que va protagonitzar la seva sortida de la coordinadora nacional per establir-se a Osona s’ha obsessionat en demostrar que el seu model d’organització era infinitament millor que el de la coordinadora. No sabria què dir-hi...per mi sí que és admirable el seu treball a nivell micro, buscant els grups socials de la comarca per contactar-hi, la seva capacitat de mobilitzar voluntaris, de trobar diners. En general, admirable; només la seva actitud em sembla d’una excessiva prepotència. Ei, potser és autèntica percepció i expressió de la pròpia capacitat, lliure de la falsa modèstia que sempre és engavanyadora. Vés a saber...
No vull pas comparar, però el resultat a La Garrotxa no queda pas tan allunyat del seu. Òbviament, ells tenien Vic i nosaltres no teníem Olot. I no caurem en el parany de la supèrbia de no assessorar-nos amb ells per mirar d’aprofitar part del seu treball. Sabem que són generosos.
Jo crec que els resultats bons o dolents els ha donat el territori més que no l’organització.
De totes maneres, em sorprenen les reaccions dels partits polítics avui. El PP continua clamant contra la il•legalitat de les consultes; el PSC, patèticament, clama per un Estatut que a la immensa majoria dels votants d’ahir ja no els importa en absolut perquè han posat la mirada en un objectiu més elevat; CiU comença a distanciar-se, porucs com sempre d’haver-se de definir; ERC, sembla que si però que no, en la posició de “ja n’anirem parlant, eh?”; ICV...pobres, ni saben què dir i lloen el “procés participatiu” mentre l’Herrera fa “morritus” com si tot plegat no anés amb ell, perquè al cap i a la fi els catalans no som ni palestins ni saharauis; els d’EUiA, que ves a saber perquè els pregunten res, culpen a tothom de tot, cosa normal quan estàs en possessió de la veritat...En fi, semblaria que no s’adonen que hi ha 200.000 vots que els poden girar l’esquena a tots plegats. I jo sí que espero que totes les persones que ahir varen votar, exigeixin als partits que agafin el camí que ahir els varen assenyalar i que si no, donin el seu vot a qui agafi aquest compromís.
N’anirem parlant però comencem a entonar un “Goodbye Spain”.

dijous, 10 de desembre del 2009

Perquè sí que serveix de molt.

Aquests dies de moviment uniformement accelerat, on tot cada dia va més ràpid i al vespre s’hi arriba més cansat del compte, m’he fet un fart de sentir com em deien “això del referèndum no servirà de res” o bé “mai no ens deixaran”. Aquestes frases solien anar acompanyades de moviments oscil•lants del cap, mirant a terra en una expressió ben gràfica de resignació. I m’ho solien dir persones que afirmaven que, malgrat tot, anirien a votar.
I és que als catalans ens falta encara fer el darrer pas: el pas de creure’ns que la independència és realment possible i a l’abast, que la tenim a tocar i que realment només depèn de nosaltres, de la nostra voluntat i de la nostra fermesa. A vegades sembla com si Espanya hi cregués més que nosaltres mateixos...

Per un cop, els catalans hem decidit deixar de ser mesells i no resignar-nos a fer bondat; finalment hem recuperat el senyem i distingim allò que és legal del que és legítim, per una vegada anem per davant de la llei.

Potser tenen raó si diuen que els referèndums del 13D no són legals (tot i que admeten que tampoc no són il•legals...) però sense cap mena de dubte que són legítims. I ho són perquè gran part de la població vol respondre a la pregunta de si Catalunya ha de ser un estat independent. Això és el que dóna la legitimitat als referèndums.

Els espanyols apliquen en forma de constitució el vell principi de no fer la pregunta si no s’està preparat per la resposta. I hi ha un munt de preguntes que mai no ens faran: si volem ser part d’Espanya o no; si volem ser una monarquia o no; si creiem que el castellà ha de ser la única llengua oficial...

Els referèndums es plantegen com un magnífic exercici de democràcia i contra la democràcia no hi ha arguments. Fixeu-vos si no en qui es manifesta clarament en contra: els feixistes. Clar que hi ha una altra manera d’estar-hi en contra: minoritzar el procés, desprestigiar-lo, posar pals a les rodes, menysprear-lo...en tot això hi ha autèntics mestres. Són els mateixos que diuen que “no és el que interessa a la gent”. Diguem-los doncs, que si; que això és interessant, que decidir sobre el futur del nostre país és molt més que interessant: és vital!.

A La Garrotxa Decideix hi ha hagut unitat perquè l’objectiu era volgut per tots: aconseguir que els ciutadans garrotxins puguin votar en referèndum sobre la independència de Catalunya. Hi ha hagut unitat, treball i esforç: valors catalans 100%. Davant d’això, davant de la unitat d’entitats, partits i associacions per assolir un objectiu comú, som nosaltres els que hem de tenir por? No, són ells, els antidemòcrates els que n’han de tenir.

Tenim la oportunitat de decidir el nostre destí nacional i tenim el deure d’exigir que els partits polítics recullin aquesta voluntat i la portin al Parlament de Catalunya perquè no quedi tot en l’esbravada d’un, o de 3, diumenges; perquè volem que sí que serveixi i perquè ens és igual que no ens deixin: la llibertat no es demana, es pren.

Goodbye Spain.

dijous, 3 de desembre del 2009

No perdem l'oportunitat!

Aquests dies accelerats, no tinc gaire estona per escriure. Avui però una entrada brevíssima. Col·laboro amb Garrotxa Decideix organitzant les consultes del 13D a la comarca i em cuido d'alguns aspectes logístics i organitzatius. Al migdia em truca en Miquel de la comissió local de Castellfollit per preguntar-me com podien fer-ho perquè dues persones de més de 90 anys, immobilitzades al llit, poguessin votar perquè estaven demanant als seus fills que busquessin una solució, que volien votar en aquestes consultes.
Bé, i hi ha barruts que diuen que això no serveix de res...
Solució trobada, ciutadans: i tant que podreu votar, amb legitimitat i dignitat.
Goodbye Spain

diumenge, 8 de novembre del 2009

Gul·liver sardanista.

Des que vaig aprendre a ballar sardanes ara fa uns dolorosos quasi 30 anys que sento a dir la mateixa lletania d’improperis: una cosa avorrida, que és de iaios, que quin pal comptar, que si són totes iguals, que si la tenora és eixordadora...i és que no sé què recoi ens passa als catalans que no ens acabem d’estimar les nostres tradicions i ens n’avergonyim. Evidentment jo no sóc un folklorista però no sé si hi ha gaires danses populars que tinguin la riquesa musical i instrumental de la cobla, que es ballin de forma realment popular permetent que en qualsevol moment de la dansa hom s’hi pugui incorporar respectant només una regla bàsica: “trencar” per l’esquerra de l’home, perquè la dona de la dreta és la parella. La resta és sentit comú: posar-se en una anella on el nivell dels dansaires sigui semblant al propi per no fer anar malament a ningú i entrar abans dels contrapunts si hi ha un mínim de força física i delit ballador; menys de 3 tirades de llargs...està mal vist; és com arribar a futbol al minut 30 de la segona part.
Un altre dia ja parlaré de com vaig començar a ballar sardanes i perquè, en un altre exercici de nostàlgia; o potser del plaer retrobat tants anys després de ballar sardanes en una anella dels “que en saben” on es fan els “aires” al moment que toca, la companya de l’esquerra no es repenja i l’anella és una circumferència sòlida en el moment del salt. Avui però, em venia al cap que fins i tot en les sardanes, els catalans no som capaços de posar-nos d’acord i ens entossudim en defensar que l’estil empordanès és millor que el selvatà o bé que el selvatà és més divertit que no l’empordanès. I l’única diferència és el peu amb el qual es comença i s’acaba en els contrapunts i a la quarta tirada de llargs. Els que ballem empordanès ho fem amb el peu esquerra i els que ballen selvatà ho fan amb el dret. I les posicions són inamovibles. Els comentaris condescendents i les mirades de “ai senyor...” que rebreu si comenceu amb el peu esquerre en una rotllana de selvatans només és comparable al crit d’avís i alarma “per l’esquerraaaa” si la situació és a la viceversa. Una mena de versió innòcua i catalana de la disputa gul•liveriana entre lil•liputencs i blefuscunians.
Anys enrere també hi havia els sardanistes de Catalunya Nord1 que insistien que ells ballaven “garrotxà”, cosa que als d’Olot ens semblava tan estrany com inversemblant el seu sistema de repartiment. Ignoro si avui perdura encara aquest estil de ballar sardanes, que fent honor a la intransigència empordanesa ens miràvem amb absolut menyspreu.
I quan pensava que tot es reduïa a fixar-se amb quin peu comença el repartidor i en el nombre de dosos que canta per acabar la tirada per adaptar-se ràpidament i no ser un intrús al qual cal alliçonar sobre on és el peu dret i el peu esquerre com una criatura que aprèn a posar-se les sabates, anem a ballar a L’Escala i...ens diuen si ens hem tornat ximples de ballar els curts amb els braços avall, que si no ens hem adonat que estem a L’Escala i que ja hauríem de saber que allà els curts es ballen amb el braços enlaire. Dir que érem d’Olot no va servir per res més que per fer sortir la sorruderia empordanesa “si, és clar. D’Olot...clar. Només som nosaltres que ballem així, perquè a L’Armentera també els baixen com vosaltres, com si estiguéssiu cansats”.
Quin país, que ni en això ens podem posar d’acord i enarborem la senyera de la puresa fins per decidir per quin peu comencem i acabem les tirades d’una sardana. Esperem que en els moments clau siguem capaços de renunciar amb generositat a la “nostra veritat” encara que això (déu em perdoni) vulgui dir ballar sardanes a l’estil garrotxà.


1. Si busqueu al Google, trobareu pàgines on es diu que hi ha un estil garrotxí de ballar sardanes propi de Catalunya Nord i Olot. Ignoro si més enllà del Pirineu el ballen però a Olot deu estar extingit des de fa molts anys.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Orwell a Catalunya: once again


Quan sento alguns polítics catalans lamentar-se que Catalunya ha deixat de ser el “motor d’Espanya” i se’n lamenten i atien una mica més el sentiment de culpabilitat de la nació català, sempre em ve al cap la imatge d’en Boxer, el cavall de la Granja Animal d’Orwell. En Boxer es culpabilitza a sí mateix de la manca de progressos d’un sistema corrupte i creu fermament que si treballa més i més fort es podran assolir els objectius, per folls que fossin ,que els corruptes dirigents posen a la micro-societat de la Granja Animal. És per això que decideix treballar més i més fort en la construcció d'un molí que ha de servir per al desenvolupament de la Granja Animal. Es posa a fer de motor...
És obvi l’interès de posar a Catalunya com una colla de ploramiques, pessimistes, victimistes que hem deixat de ser motor d’una Espanya que està a la cua del progrés europeu per ser un autèntic “gra al cul” del govern espanyol de torn.
Aquest dissabte al vespre he anat a la presentació a Olot del Centre Català de Negocis i davant del reguitzell de greuges i de proves evidents de l’espoli que sofreix Catalunya per part dels governs espanyols, tampoc he entès les rialles que se sentien. Algunes de les notes que vaig prendre (la presentació sencera es pot consultar al web del CCN):
- L’eix ferroviari entre Lleida i Girona es pagaria amb 117 dies d’espoli.
- El desdoblament de l’eix transversal es pagaria amb 12 dies d’espoli.
- La nova terminal de l’aeroport, amb 21 dies.
- Podríem fer un hospital nou cada dia. I 15 escoles.
Cada any ens prenen 22.000 milions d’euros. Poso tots els zeros: 22.000.000.000 d’euros. Cada any. Cada any. Cada any. Cada any...fins quan? Fins que diguem prou.
I alguns encara voldrien que continuéssim empenyent. Empenyerem si, però en la direcció del nostre interès nacional: la independència.
Poc podia imaginar el George Orwell que el seu Animal Farm, 66 anys després, seria un retrat prou fidedigne de Catalunya, tan allunyada de la que ell va conèixer i que va retratar a Hommage to Catalonia.
Goodbye Spain.
P.S.: i dins de Catalunya...qui seria el porc Napoleó?
P.S. 2: Per cert, que en la narració en Boxer treballa dia i nit en la construcció del molí fins que un llamp cau a l'edifici i mor esclafat per la runa.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Es perpetúa l'ultratge. Lluís Companys.

Hi ha fets que són tan indignants que aconsegueixen revoltar-me per dins i fer-me perdre la serenitat a la velocitat de la llum, aconseguint que la meva indignació prengui proporcions intergalàctiques.

Acabo de llegir que el govern espanyol del PSOE rebutjarà la nul·litat del judici al president Lluís Companys, just 2 dies abans que faci 69 anys del seu afusellament.
És que hi ha algú que no sàpiga que Companys era president electe de la Generalitat de Catalunya? És que no se’n recorden que al perdre la guerra civil es va exiliar a França i d’allà, capturat pels nazis, fou lliurat en un comerç truculent entre règims feixistes al govern espanyol de Franco? És que volen ignorar que fou condemnat per “auxilio a la rebelión” pels autèntics rebels en un judici sense garanties? És que no els fa vergonya que sigui l’únic president europeu elegit democràticament que hagi estat afusellat?

És que res, RES, de tot això no fa que un govern democràtic tingui un gest de dignitat? No els fa vergonya refugiar-se en legalismes de nyigui-nyogui i en trinxeres mentals preadolescents? És que no els queda ni un gram de decència a aquests governants espanyols? Ni un miserable mil·ligram de decòrum que els impedeixi perpetuar l’oprobi de fer-se hereus còmplices d’un govern feixista?

Doncs jo, un cop més, m’avergonyeixo d’ells i de les seves lleis.

Aviat, aviat...sonarà “l’hora dels adéus”.

Goodbye Spain and his fascist regim! There’s no future in Spains dreaming, no future for you, no future for me!!!

dilluns, 12 d’octubre del 2009

El Remei.

Aquest cap de setmana ha estat l’aplec del Santuari del Remei, prop de Camprodon. Fa molts anys per la meva família era una data assenyalada i no pas precisament perquè vingui a coincidir amb aquesta Festa de la Hispanitat tan carrinclona i fora de lloc, tan criptofeixista.
Desconec els detalls de la organització perquè jo era massa curt d’edat però tenia clar que quan deien “diumenge és el Remei” d’una manera o altra començava l’activitat. Calia anar preparant els cabassos amb els plats i gots; les neveres amb el vi,cava i aigua pels menuts. Organitzar els cotxes: el Simca 1200 dels avis, el Simca 1200 del tiet Ramon, el R-8 d’en Diego (aleshores no sabíem que es digués Dídac) i la Paquita i veure com ens hi encabiríem. No era fàcil, perquè no marxàvem pas a la mateixa hora: calia que primer hi anés algú a “prendre lloc” i després arribaria la resta de la tropa.
Com que jo era el petit de la família i estava lluny de saber les estratègies, servia de comodí i si no hi havia prou lloc a la segona tanda m’encolomaven amb el primer grup sense gaires manies.
Això volia dir anar amb el cotxe dels avis, en silenci i patint sense piular les maniobres sobtades de l’avi per agafar els revolts que hi havia fins a Sant Pau de Seguries amb la magnànima promesa d’aturar-nos un moment a la Font que hi havia a mig camí a fer un glop d’aigua que em refés. Com estimava aquelles pastures verdes que s’obrien davant nostre a l’arribar a Sant Pau, senyal inequívoc que s’havien acabat els revolts.
Altres anys, podia semblar més afortunat perquè em col·locaven al cotxes d’en Diego i la Paquita i on podia anar amb la meva divertidíssima cosina Antxus. En aquell cotxe però, no regnava precisament el silenci sinó les baralles constants que fèiem veure que no sentíem fins que vàrem ser massa grans per fer l’orni i, simplement, dèiem que no hi volíem anar.
El cotxe més cobejat dels disponibles era el del tiet Ramon, que combinava la seva parsimònia conductora amb la xerrera de la tieta Nuri que es feia espassar el mareig menjant talls de pa amb llonganissa.
I dic dels disponibles perquè la opció millor, anar amb el cotxes dels pares, no era possible. Aquesta diada solia coincidir amb l’inici de la temporada de caça i el meu pare, si venia, arribava a l’hora de coure les costelles. I sempre encertava l’hora perquè les costelles no es començaven a coure fins que ell era allà.
Era una diada aterridora perquè al neguit del sorteig del cotxe, s’hi afegia el mareig dels revolts del Capsacosta i un pànic afegit que no va passar mai de ser una amenaça: anar al Remei travessant el pont de La Ral. Un pont que jo imaginava com el que surt a “Indiana Jones i el temple maleït” i que em tenia obsessionat. Tant que de gran encara me’l mirava de reüll quan anava a Camprodon.
Arribats als prats del Remei, l’avorriment es feia infinit. Mai com en aquella diada experimentava la soledat de ser el nen petit de la família. La distracció era anar a buscar llenya per fer foc o buscar algun bassal on hi hagués capgrossos per agafar amb les mans. Amb sort, potser alguna estona podia bastir un joc tot sol, amb aquella habilitat infantil d’aïllar-se totalment de l’entorn i fer un món sencer de 4 metres quadrats.
Recordo un any que només d’arribar se’m planta davant meu, d’un salt, el malaguanyat Jaume Nadal, company de classe que avorrit com jo m va proposar d’anar a jugar. I jo, anava tan disposat a avorrir-me amb la meva família que li vaig dir un “no, gràcies” entre resignat i avergonyit.
Mica en mica anava arribant tothom i això ja era motiu d’alegria, corria cap a ells, que ens havien trobat sense necessitat de mòbil i els feia nosa per dur els cistells. Fins que arribava el pare, calia prepara-ho tot: parar les tovalles, els gots i plats; encendre foc, vigilar el caliu, salar les costelles, fer l’amanida. I després arribava ell, amb aquelles gambades com de cansat, mig vestit de caçador, amb un somriure d’orella a orella i amb flaire de suor i cuiro. Després de dir hola a tothom, un glop de vi i a coure costelles perquè arribava amb fam. Que jo recordi, sempre les va coure ell, les costelles, i quan algú li deia “Àngel, vine a seure i ja les couré jo perquè tu puguis menjar” sempre responia el mateix “No m’heu pas de fotre, que jo aquí me les trio!”. Seguien les discussions sobre qui n’havia menjat més i qui no arribava a la dotzena no era ningú.
Havent dinat, uns s’estiraven a l’herba per dormir una miqueta, altres anaven a rosari i altres...ens continuàvem consumint d’avorriment.
L’únic any que hi va haver un extra de diversió va ser l’any que ens va tocar el tortell que solia encapçalar la processó que feia la volta al temple. Jo n’he vist fotos però dubto que ja hagués nascut.
La tornada solia ser llarga i pesada; el bon humor de la jornada havia anat deixant lloc a un cansament que augmentava amb les cues per poder arribar a la “carretera general”, als embussos provocats per conductors maldestres i amb la pressa ancestral d’arribar a casa “abans no sigui fosc”.
Quin greu no tenir bons records del que segurament era una diada magnífica. Pels grans.
Mica en mica, quan els avis es varen fer massa grans per aquell trasbals i la mainada prou grans per començar a desertar, es va acabar. Però fa uns dies vaig llegir que es feia l’aplec (mai no s’ha interromput) i els records varen començar a brollar.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

24 hores emocionants

Aquest darrer cap de setmana ha estat tremendament emocionant. Un cap de setmana xop d’il·lusió, d’independentisme, d’energia. Un cap de setmana de Reagrupament.
El week-end de Reagrupament (rodoliííí) va començar divendres a les 7 del vespre. Amb en Narcís Ribes i en Salvador Moreno vàrem acompanyar en Joan Carretero a Olot TV perquè l’entrevistessin. El doctor venia de dir-la grossa a “els matins” i l’Albert Brosa, fidel al seu estil esmussat, va procurar treure’n suc però en Carretero ni té pèls a la llengua ni es talla per ben res. El seu “què vol que li digui?” corre el perill de convertir-se en un clàssic. I és que continua sorprenent que un polític, les engalti d’aquest calibre. Les veritats que diu són del 16 i els projectils van ben dirigits.
Al cap d’una estona i al Casal Marià, completament ple, Carretero va fer l’esborrany del que unes hores després seria el seu discurs a l’Assemblea General de Reagrupament. Un cop més el panorama de Catalunya que Joan Carretero va pintar no podria ser més diàfan: un país que sofreix un espoli de dimensions gegantines i inaudites, uns catalans amb baixíssimes dosis d’autoestima que han renunciat al sentiment patriòtic i que bandegen les seves tradicions per considerar-les demodées. I davant de to això, un Estat espanyol que juga fort i sense complexes a no deixar que Catalunya es desenvolupi en cap sentit. Afirmacions greus i tenyides d’agre humor que arrencaven somriures tristos i aplaudiments coratjosos. Asseveracions contundents que sorprenen i fan meditar.
I el meu amic David dient “aquest home ha dit tot el mateix que penso jo: només em queda abraçar-lo”.
Després del col·loqui, amb preguntes pertinents i intel·ligents i altres que no tant, sopar amb bon ambient on vàrem parlar de tot i molt poc de política. On vàrem veure que encara hi ha recances a fer el pas tot i veure que és el que cal fer.
L’endemà de bon matí cap a Can Fanga amb en Salvador i en Balta. Un viatge que es va fer curt conversant de mil coses i amb les anècdotes d’en Balta.
Arribats al Palau de Congressos he de reconèixer que vaig quedar acollonit. Em pensava que els 1100 inscrits que havia dit el dia abans el doctor eren un farol. I no, no era cap farol. Fins i tot es va quedar curt. La organització molt bona per ser “amateur” i voluntària. Bado pel hall i veig com l’Avui.tv entrevista en Miquel Calçada. Bon senyal.
Entrem a la sala. Costa trobar lloc i hem d’anar molt endarrera, amb els tocatardans. Al cap de poc, engeguem. Un Vídeo molt emotiu em posa el primer nus a la gola. I no pas perquè la meva calba ocupi uns segons l’escaire dret de la pantalla.
L’Emili Valdero comença la seva intervenció sobre la implantació de Reagrupament i confessa que està nerviós i emocionant. Li tremola la veu. Les dades es van succeint i bé, Déu n’hi do la feina que s’ha fet amb 5 mesos de rodatge. Poden estar-ne ben orgullosos els promotors que fa uns anys es varen reunir per dir “fem-ho?. Fem-ho!”. Tant de bo algun dia algú ho escrigui.
Prenc nota dels deures. Cada reagrupat de la vegueria de Girona ha de convèncer 184 independentistes que s’han abstingut. Bufff.
L’Àngel Font presenta els números. Aviat estan fets. Si algú s’ha reagrupat per fer-hi la primera pela ho té clar. UN altre motiu per estar orgullós i segur de que és el camí correcte.
Arriba el gran moment: en Joan Carretero puja a l’escenari i allò esclata. 1200, 1500 persones cridem IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!. Aquest home ens toca alguna fibra, ens fa veure que és possible coi! Que depèn només de nosaltres. No ens plany, ens diu “les coses estan així i si les voleu canviar...espavileu-vos”. DE reüll, no em fa res que tenia els ulls humits, veig en Balta que ajunta els punys amb energia i els sacseja. Carretero no té vergonya de dir que estima Catalunya (quina mena de patriotes seriem si no estiméssim el nostre país?; però estimar de debò, eh? No pensar que és el millor o molt guai. Ni tan sol sentir-se’n orgullós. El mot és “estimar”).
En Balta diu a tothom que l’envolta “companys estic en un núvol. En un núvol!”. Ell tan expressiu, diu el que tots pensem: “coi, és veritat! És possible i podem fer-ho”.
En Jordi Comas presenta, o esmenta, els convidats que han accedit a venir a l’Assemblea. Els aplaudiments amb prou feines em deixen sentir qui són. Aprofita per donar una lliçó de generositat (una virtut que ens caldrà practicar molt perquè l’objectiu s’ho val) demanant que no es xiuli als membres de Decidim.cat perquè també són patriotes. Jo vaig agrair molt aquest comentari perquè ens caldrà molta generositat: per oblidar rancúnies, per aparcar ideologies fora de l’eix nacional, per ajornar projectes personals...
En Salvador Cardús, en representació dels convidats, pren la paraula. I en dius que com als batejos (gràcies per no puntualitzar “catòlics”) cal fer els exorcismes per evitar les temptacions. Ens demana 3 coses:
- Guanyar la confiança d’un país que es malfia de la política”.
- Radicalitat democràtica.
- Independentisme generós i propositiu, que pensi en positiu.
Rut Carandell presenta la ponència política, que jo trobo genial, moderna, contemporània, allunyada d’historicismes i de romanticismes tronats.
Després ve la defensa d’esmenes i he de confessar que no en vaig entendre cap. Ni les dues rebutjades ni l’aprovada, que jo crec que es va aprovar per un excés d’empatia romàntica que ha desembocat en una situació injusta en el sentit exactament contrari del que es pretenia.
Dinar. Menjar psè i bona companyia malgrat el mal de cap que tenia.
A la tarda votacions amb un recompte que, per complicat, es va allargar una mica massa per algú impacient de mena com jo. Entremig però, un altre dels grans moments: la presència de Carles Mora (un altre líder? En necessitem més!) que va tornar a encendre la flama: “una persona votant té més força que tots els tancs que es puguin fabricar”. I el maleït nus a la gola altre cop.
Finalment els resultats. Suposo que són el que haurien de ser. La majoria de gent que hi és des del primer moment, hi és. Molts no els conec. Dies després els busco a Internet. Ho tinc clar: ens en sortirem! Val molt la pena treballar per aquest projecte.
Encara no t’has reagrupat?
Goodbye Spain.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Festes de Sant Miquel. Exercici de nostàlgia.

Aquest darrer cap de setmana s’ha celebrat la Festa del Barri de Sant Miquel. Avui són una lleugera ombra del que havien estat, com la flaire del dinar que se sent quan puges l’escala i que surt de casa d’algun veí: pots fins arribar a imaginar què deu ser però ja saps que no en tastaràs.
A casa teníem botiga al barri, a l’avinguda de Girona, i tots els germans vàrem néixer al número 28 del carrer de Sant Miquel. Els avis vivien també al barri des dels anys trentes i quarantes del segle passat. I els de la part materna ben bé a la placeta de Sant Miquel. Ens consideràvem doncs, uns genuïns veïns de Sant Miquel.
Quan jo era petit, la festa de Sant Miquel era la segona Festa Major d’Olot i, per molts, era fins i tot millor que les Festes del Tura, tan encarcarades en aquell temps. Això va durar fins ben entrats els vuitantes i després varen anar experimentant un declivi continuat que no sembla pas que tingui aturador.
Abans...la festa començava el divendres a la tarda. Neguit contingut. Es feia el sorteig dels palcos de l’envelat. Només molts anys després no vàrem aprendre que se’n deien llotges. Però no era ben bé el mateix. Tenir la sort que et toqués un bon palco era garantia de poder seguir amb comoditat l’espectacle del dissabte a la nit, els balls i el concert del diumenge. Un palco era un espai diminut on amb prou feines cabien una taula i quatre cadires de tisora. Com que a casa érem cinc jo tenia la sort de poder seure quasi sempre a la falda de la meva mare, quan m’hi deixaven anar perquè no sempre hi havia prou espai per tothom. Estaven distribuïts en dos nivells i mai no vaig saber si era millor el pis de dalt, o el de sota, que tocava a la pista. Imagino que el de dalt era millor perquè al de baix, la gent s’hi recolzava i tapava la vista. Les divisions eren fetes de fusta i pintades de colors bàsics, que avui semblarien ingenus: com els del parxís, sense matisos. Altres anys el sorteig es feia el mateix dissabte al matí. Fos quin fos el resultat, que sabem que era una mica amanit, tocava anar a veure’n la ubicació i opinar: Que si massa lluny, que si massa prop dels altaveus, que si quedarem sords o que si no sentirem res...
Si els pabordes eren una mica trempats, que hi havia anys de tot, els carrers ja estaven plens de gallarda (el que ara en diem garlandes) posada ben espessa i que resseguien tot el carrer de Sant Miquel i que decoraven la placeta. També s’afegien fileres i fileres de bombetes per suplir la il·luminació tercermundista que encara avui, tants anys després, té aquella zona d’Olot.
Era molt emocionant, baixar pel Palau i després del primer revolt veure el carrer il·luminat i guarnit, arribar a ca la iaia i sentir que explicaven que havien netejat la font, la fornícula del sant, etc...ja teníem la festa aquí.
Des del moment que es penjava la gallarda, calia estar molt atents que “els del Carme” no vinguessin a fer-la baixar abans que la festa no acabés. No sé si mai aquella colla de nois que teníem demonitzats, i ells a nosaltres acollonits, havien fet allò del que els acusàvem.
El dissabte al migdia es tornaven els diners del “bou” que havia servit per finançar algunes de les despeses de la festa. Aleshores, els bancs encara donaven interessos suculents, cada dissabte al matí passava un dels pabordes per les cases a “cobrar el bou”. Les llars que s’hi havien apuntat donaven una quantitat fixa, que els pabordes ingressaven en un compte. Al final de l’any, just abans de començar la festa, es cobrava el capital aportat i la comissió de festes es quedava els interessos. Una manera curiosa d’estalviar però...quina alegria que tenia tothom quan podien arribar a casa amb un somriure esplendorós i dir “m’han tornat els diners del bou”. Era com trobar un parell de bitllets que no s’hi comptava, oblidats a la butxaca d’uns pantalons arraconats.
Aleshores tot transcorria molt lent fins que arribava el dissabte a la nit i es feia l’espectacle de varietats que discorria entre algun humorista més o menys tronat, algun cantant de cançó tradicional...fins arribar a la gran actuació que per mi sempre era massa tard i, mort de son, amb prou feines en podia gaudir. Per l’envelat havien passat artistes importants del moment, que a Olot no venien per les Festes del Tura i en canvi sí que hi venien per Sant Miquel. Recordo Los Diablos, Georgie Dann, els humoristes Ramon i Eugenio...i un any fins i tot la Núria Feliu va venir a ca la iaia a canviar-se de roba.
Abans, però, potser s’havien fet sardanes a la placeta i la mainada travessàvem corrent les rotllanes, despertant les ires dels balladors. I això que anàvem amb compte de no topar-hi... i és que quan jo era petit la mainada feia nosa.
Aquell temps la placeta semblava molt més gran del que realment és. Una placeta que, segons deia la llegenda, tenia una rèplica molt més gran en el seu subsòl, una gran plaça subterrània a la qual s’accedia des d’un passadís de Can Casals, botiga i bar avui desapareguts i, per tant, desapareguda també la possibilitat d’anar a la recerca del passadís secret.
Potser va ser aquesta gran sala subterrània la que un any va fer cedir part de la placeta que, enmig d’un soroll increïble se’n va anar rostos avall fins el riu. La mainada del carrer teníem una altra teoria: l’ensulsiada havia estat la catastròfica conseqüència del pet que havia fet la Margari, la nena mes grassoneta del carrer.

Me n’estic anant...tornem a la Festa. Després de l’espectacle del dissabte a la nit, el diumenge al matí estava reservat a una Missa de Campanya i més sardanes. Per mi però tornava a ser un compàs d’espera fins l’hora de dinar que sempre fèiem a casa dels tiets Geni i Carme, la meva padrina, que per a la ocasió encarregava unes enormes safates de calamars a la romana de l´Hostal del Mig.

A la tarda, concert o ball a l’envelat i al vespre...el gran acte: el Ball Pla. El Ball Pla, era una resposta burlesca al Ball Pla de la Festa Major. Una desfilada de personatges més o menys grotescos, amb grans bigotis de pega acompanyant de bracet a exquisides dames que lluïen vestits de paper. Mica en mica, la desfilada va anar incorporant personatges amb disfresses d’allò més pintoresc i de seguida que la situació política ho va permetre, una sàtira descarnada contra les forces vives i el que s’anomenava bunker olotí. Algun any amb denúncies incloses. Obrien la desfilada els gegants de Sant Miquel, que no deuen pas fer més de dos metres i que avui estan desats en algun magatzem i que per nosaltres eren molt millors que els Gegants d’Olot.
Des de ca la iaia vivíem amb impaciència que arribés el Ball Pla mentre fèiem un sopar d’embotit i xurros. La mainada érem els encarregats de baixar corrent tot el carrer fins a Can Casals i avisar quan s’apropés el Ball Pla. Pujàvem i baixàvem corrent cada 5 minuts: “encara no venen”, “ara sentim la música”, “els gegants..els gegants ja són a Can Casals”, “ja són al trencant”. Exacte, quan arribaven al trencant era el moment que els grans deixaven la taula i baixaven fins la placeta a veure passar el Ball Pla, mentre la iaia s’ho mirava des de la tribuna.
Els gegants anaven acompanyats d’un capgròs: en Cap de Llúpia; i de l’orquestra del barri: 3 músics, amb acordió, bombo i platets.
De seguit venia la desfilada de la mainada, en grups i parelles molt arregladets, tots amb vestits de paper que volien ser de referències ètniques que avui ens semblarien marcianes vist el que volta cada dia pel barri. Després ja venien les colles de jovent, més organitzades i on hi havia la part satírica del Ball Pla i que interaccionava amb el públic que s’aplegava i apilonava a les voreres per veure aquell Carnestoltes fora de temps i que durant molts anys va ser l’única demostració d’aquest tipus que hi va haver a Olot.
Finalment la desfilada de parelles mudades que tancava amb uns “oooh” d’admiració la desfilada.

A casa, degut a la consideració de veïns genuïns, una distracció que a mi em feia una mica de vergonya era la d’anar saludant els coneguts (una corrua immensa de coneguts) que desfilaven disfressats i fer-hi gresca.

La desfilada es feia llarga, amb eternes aturades, incomprensibles aparentment però que eren degudes a la necessitat de reposar dels portadors dels gegants. Els anys que jo hi havia anat, els recordo amb un cansament infinit, només comparable a la vergonya que sentia. I és que en aquestes coses, jo sempre he estat més de mirar que no de fer-me veure vull dir, mirar.


El dilluns tocava anar a escola però només fins al migdia. Duia un paperet per al profe, vull dir el mestre, on deia en castellà que no hi aniria perquè era la tornaboda i ja està. Costa de creure com, després d’haver dinat l’escudella i carn d’olla de cada dilluns a ca la iaia, a mitja tarda començàvem a preparar els cistells amb menjar, plats, copes, ampolles de vi i cava (i segons la foto també Tío Pepe). Amb els cotxes carregats anàvem fins la Font de les Tries i allà, amb unes estovalles esteses a terra fèiem un enorme berenar-sopar: pollastre rostit, embotit, galetes...per mi una nova oportunitat de córrer per allà i jugar a l’apassionant joc de tirar pals a l’aigua i mirar com se n’anaven rierol avall mentre tothom de la família se n’anava a ballar sardanes i el tiet Ramon i jo ens quedàvem allà asseguts com dos sòmines encantats. Si, millor anar a buscar més palets.
El dimarts ja no hi havia excusa per no anar tot el dia a escola i excepte algun any que, per alguna festa franquista (el Día del Caudillo) i que el dimarts a casa era el dia de fer botifarres, no vaig poder anar mai, de petit, al bacallà. Un altre berenar popular, però aquest cop gratuït en el qual s’oferia pa, llonganissa i un gotet d’all i oli. Perquè s’anomenava bacallà si no n’hi havia? Ni idea.
Al matí en canvi, sortint d’escola si sortíem com coets podíem arribar als jocs de cucanya. Hi havia trencada d’olles de fang (i algun cop de pal al cap dels més badocs), curses de sacs, pomes penjades d’un cordill que calia menjar, cossis plens d’aigua amb regals submergits que calia treure amb la boca. I coets dels que llençaven paperets de colors i joguines minúscules de plàstic que només els més ràpids podien abastar.
Avui, tot això és només nostàlgia. No hi ha envelat, el carrer de Sant Miquel no s’engalana ni s’il·lumina, l’espectacle del dissabte ara és un ball al casal del barri, el Ball Pla llisca més avall cada any i el seu recorregut és cada any més curt, la tornaboda ha desaparegut... i jo tinc un munt d’anys més que quan les festes de Sant Miquel eren per mi els dies més feliços de l’any.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Viaranys


Fa una colla d’anys en un curs d’”intel·ligència emocional a l’empresa”, un dels professors dissertava sobre com les persones passen per sobre de les regulacions fent ús del sentit comú i del seny. Ho il·lustrava amb un exemple que tots nosaltres hem vist infinitat de cops: les dreceres que el pas de dotzenes, centenars de persones passant-hi cada dia han fet sobre algunes zones verdes de pobles i ciutats. El seu raonament era molt senzill: qui havia pensat els accessos s’havia equivocat i no els havia posat on calia, on haurien estat realment útils, de manera que ciutadans havien fet el seu propi viarany.
En això pensava aquests dies que el món polític està absolutament capgirat per la consulta d’Arenys. El govern d’aquí diu que no és el camí, el d’allà diu que és una bestiesa i que no és legal ni vinculant (com si a, no ho sabéssim i, b, ens importés). I no s’adonen que els catalans estem fressant el nostre camí al marge dels que ells ens han preparat. Cal trobar molts més camins al marge del que tenen previst per nosaltres. Cal innovar en política.
Goodbye Spain.

dijous, 17 de setembre del 2009

Vacances. Tot s'hi val.

Acabo la sèrie de posts sobre les vacances, saltant-me les tardes i les nits i deixant-les per una millor ocasió.
Les vacances d’estiu haurien de ser uns dies idonis per a l’amabilitat i cordialitat; estar lliures d’horaris estrictes i obligacions laborals suposa un determinat estat d’ànim que ens hauria de predisposar a practicar el quasi oblidat art de la correcció amb els altres.
Vana idea. Els diaris i les teles han ant plens de noticies sobre aquesta plaga de turistes descamisats que ja fa anys que ens envaeixen. A mi sempre m’ha molestat que aquest personal faci aquí el que mai no farien al seu per molta calor que fes, com reconeixia davant la càmera de TV3 un milanès que feia el guiri a Sitges. Potser confonen això amb comoditat o potser estan saturats de les fotos de la Costa Brava dels primers bikinis i es creuen pioners de la moda del xaronisme.
I és que, com deien les àvies, a l’estiu tota cuca viu i tot s’hi val, com per exemple:
- Tenir “timbal de macarrons amb llamàntol” a la carta i substituir la bèstia per navalles sense avisar (Hostal Empúries).
- Vendre alcohol a menors perquè puguin torrar-se a la nit a la platja (“supers” de Montgó, tot i que no en deuen tenir l’exclusiva).
- Passejar a la matinada cridant i cantant perquè són vacances i no ens hem de llevar.
- Apujar el preu del peix i marisc davant dels nassos dels clients, a les peixeteries de la costa.
- Pixar al carrer, sense que els comentaris t’estronquin la feina (reconec el mèrit).
- Tenir els preus dels vins als restaurants un 50 i un 100% més cars que a les botigues (de fet, això passa tot l’any).
- Demanar 12-14 € per un menú de paella industrial.
- Mirar-te des de la barca els banyistes de la platja (a 30 metres, no fos cas) amb condescendència mentre llences les peles de la fruita a l’aigua, conscient d’on les durà l’onatge.
- Començar a ensenyar als nanos que a l’estiu i a la costa es pot anar a dormir a la matinada i que per distreure’t pots fer tot allò que a casa no et deixen fer.
- Deixar de ser un civilitzat suïs per esdevenir un “fill de la confederació helvètica” i cardar l’aparcament als altres saltant-te les normes de circulació.
- En general, saltar-se les normes de circulació.
- Més en general, saltar-se les normes de convivència.

I malgrat tot, tinc ganes que torni arribar l’estiu tot i sabent que, com cada any, tindré una petita decepció. I alguna enrabiada.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Arenys de Munt. 13-09-2009

Avui, 13 de setembre de 2009, molts dels col·laboradors dels diaris parlen del referèndum d’Arenys de Munt i en parlen com del primer pas cap a la independència de Catalunya. Clar que n’hi ha d’altres, com en Felip Puig que a l’Avui fa una crida a estar quiets i calladets, que ja se’n cuiden ells, i acaba dient un patètic per fora de lloc “Volem l’Estatut”.

Com que m’adono que estic fent posts massa llargs, voldria fer només uns apunts:

En primer lloc, mostrar el meu respecte per l’alcalde d’Arenys de Munt, el Sr. Carles Móra que ha demostrat una dignitat i fermesa inusuals en el país. El meu respecte més profund. Respecte que amplio a les persones que han organitzat la consulta i que no s’han doblegat a les pressions ni a la por. Me’n sento orgullós.

En segon lloc, crec que cal aprofitar de manera immediata, activa i bel·ligerant el ressò que la consulta ha tingut mediàticament i internacionalment. I per això, el que cal és que les nombroses consultes similars que es preparen siguin simultànies i en un termini relativament breu. En cas contrari, es perdrà l’efecte noticia i no se’n parlarà, es caurà en l’avorriment. Imaginem, en canvi, un diumenge de novembre amb 100 consultes municipals per la independència.

En darrer lloc, em pregunto què esperen els partits catalans per demanar al Congrés la il·legalització de la Falange. És una vergonya que es puguin manifestar quan els seus plantejaments són profundament antidemocràtics. És que són ells, els que han de fer la feina bruta del govern espanyol? Els partits catalans haurien d’aprofitar els seus contactes internacionals per pressionar i fer que aquest partit, amb una història esgarrifosa d’assassinats al seu darrera pugui embrutir els carrers del nostre país. Els partits espanyols, no ho faran si no han tingut ni el valor de fer una Llei de la Memòria Històrica valenta, que condemnés sense manies la dictadura franquista. No tinc cap dubte que si Catalunya fos independent, els falangistes ja estarien bandejats de l’esfera pública. Mentre Espanya ens ocupi hem de passar per una vergonya que a Europa ens fa, un cop més, un cas únic.
Per dignitat democràtica, per vergonya...Goodbye Spain.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Vacances 2009. La platja.

Després de la suada fins tornar a Montgó només falta carregar-se la bici a coll i pujar els tres pisos per les escales. Esbufegant encara, una dutxa d’aigua fresca a la terrassa sense perill que ningú em pugui veure i un esmorzar magnífic a la fresqueta de quarts de deu del matí, tot llegint el diari i procurant que les atzagaiades dels polítics bocamolls i les bestieses dels periodistes poca-traça de guàrdia no tornin a accelerar el ritme cardíac. Ràpidament, sense perdre gaire temps, untada de crema protectora i cap a la platja. Tot un ritual: ombrel·la; bossa amb tovalloles, diaris, llibres, pales i pilotes, ampolla d’aigua glaçada; cadira i coixí inflable. Ah, i ulleres de sol i un barret que protegeixi la meva closca de les insolacions.

La platja de Cala Montgó deu fer uns 200 metres de punta a punta i una quarta part, aproximadament, està ocupada per allò que optimistament se n’anomena “serveis”. ÉS a dir, lloguer de patins, caiacs, entrades de barques, etc. Menció a part la zona de lloguer de gandules i paraigües que pretenen donar un aire de “Beach Club” i que a mi més aviat em regira. Després d’anys de discussions, més o menys contundents i de trucades als tècnics de turisme de Torroella finalment les gandules es situen a la distància que ordena la Ley de Costas: 6 metres. Això pot semblar anecdòtic però aquí té la seva importància: a primera hora del matí el públic de la platja està format majoritàriament per famílies amb nens petits que aprecien especialment poder-se posar prop de l’aigua per poder vigilar com la mainada juga a l’aigua, aprofitant la poca fondària que hi ha. Afegiu-hi que, els que ja tenim la mainada grandets, també volem aprofitar que prop de l’aigua s’hi està molt més fresc. Doncs si aquests 200 metres estan ocupats per “serveis” obliga a estrènyer-se i a estar en una proximitat que per alguns esquerps de mena com jo és ben poc engrescadora.

Col·locades les tovalloles a una distància prudent de les altres, posem-hi dos metres, i clavada la ombrel·la, toca partida de pales. Hi ha diferents maneres de jugar-hi: la competitiva, que consisteix en pintar un rectangle dividit per la meitat com si fos una pista de tennis i comptar els punts que fem al contrincant; l’exhibicionista, en la qual es fa el mateix però a la vora de l’aigua esquitxant a tothom i cridant a cada cop, llançant-se a l’aigua volant per arribar a pilotes impossibles i comentar a crits cada jugada; la “paella” jugada específicament per pares/mares amb nens-es i que pren el nom de la manera de picar la pilota, com si giréssim una truita llençant-la enlaire i que sol acabar amb algun atac de nervis. Nosaltres juguem a la manera “teva-meva”, mirant quantes vegades ens podem tornar la pilota sense que caigui a terra, de manera que no guanya ningú i la gràcia estar en fer el màxim nombre de tocs possibles. Sempre cap a la part de darrera de la platja per no empipar a ningú. La partida s’acaba quan hom té massa calor i diu “va, fem fins a 50? O fins a 60..o fins a 80..”. I a vegades costa prou d’arribar-hi.

La banyada de després sol ser la millor del dia. L’aigua encara és neta i transparent; fresca, sense llunes olioses, ni peles de fruita surant. M’agrada fer unes quantes braçades (poques) i surar una estoneta panxa enlaire fins tornar a la tovallola per llegir el diari. Aquest any això és una mica més complicat degut al pedregar en que s’han convertit els primers 15 metres degut a la llevantada de Sant Esteve.

Hi ha gent que a la platja s’hi avorreix. Jo no. Llegeixo, dormisquejo...i observo. Ep, entenguem-nos: en general. Un dels avantatges (o inconvenients) d’anar a la mateixa platja des de fa molts anys és que cada any hi trobes la mateixa gent. A Montgó hi trobem l’Eugènia i el seu home amb els nens; la Martina (que de fet es diu Elisa); la Mª Rosa i marit; el “muñeco saltarín” i família; en Manel i la Carmen; “els de Ripoll”, etc...cares conegudes amb els quals amb prou feines hem bescanviat algunes paraules en tots aquests anys i dels quals en sabem el nom o el sobrenom que els donem. Entre aquestes cares conegudes destaca una família que anomenem “aquells del menjar”. No sabem de quin país són tot i que jo aposto per Dinamarca. El pare té una retirada a en Klaus Kinsky; la mare és una matrona centreeuropea i després hi ha una troupe de quatre fills que hem vist crèixer (i un, aparèixer del no-res l’any passat) d’edats entre els 30 i els 10 anys. Els pares lloguen dues gandules, les encaren al sol i comencen a llegir, sense parlar; només s’aturen per refrescar-se amb l’aigua fins els genolls, molt de tant en tant. Els fills s’instal·len en una mena de tenda semi-esfèrica per protegir-se del sol i són tan poc xerraires com els seus progenitors. Quan s’acosta la una, quarts de dues del migdia un senyal invisible avisa “aquells del menjar” que és l’hora de dinar. Mentre el pare va dins l’aigua a rentar-se les mans, els fills s’arrengleren dins la tenda i la mare posa una de les gandules davant de l’obertura. Quan el pare arriba, s’atansa la nevera i el cabàs. Treu un pot de melmelada, una pastilla de mantega, un ganivet i un paquet de pa de motlle; unta una llesca de pa primer amb mantega i després amb melmelada i la dóna al fill gran, que allarga la ma ben discretament. Repeteix la operació amb la resta de membres de la família i finalment se’n fa una per a ell i encabat llepa el ganivet. Seguidament pela una peça de fruita, un préssec, en talla un tros i el dóna a la boca al fill gran, i repeteix el ritual fins que s’acaba la fruita. Per acabar l’àpat, obre un iogurt, hi aboca una cullerada de sucre, el ben barreja i el passa al fill gran. Lògicament fa el mateix per a cadascun dels altres i per ell. Mai he vist res més semblant a un ocell alimentant la nierada. Fascinant.

Clar que a la platja també es poden fer cercles socials. En ocasions hem arribat a fer rotllanes de 20 olotins, tot i que el més habitual és que siguem 6 ó 8. S’aprofita per, els primers dies de vacances, actualitzar a tothom de les darreres novetats que hi pugui haver i un cop tothom està al dia, es creen nuclis especialitzats: els que arreglem Catalunya i el món, amb l’aigua fins a mitja panxa i els braços a les anques; els que preparen excursions per les tardes; els que comparteixen les enrabiades de la mainada respectiva, etc...

I amb tantes coses, com et vols avorrir?

dilluns, 31 d’agost del 2009

Vacances 2009. La bici



Un cop al carrer, ajustar l’ipod i col·locar les 4 andròmines que m’enduc i començo a pedalar amunt, en direcció contrària a la platja.
En un post anterior ja vaig explicar l’excursió del primer dia. En altres ocasions he optat per recorreguts diferents.
Uns dies escollia la opció senzilleta: Montgó-Riells-L’Escala-Empúries i d’aquí fer els 200 metres fins a Riomar i recular (compte amb els esquirolets que travessen el vostre camí per anar a buscar un esmorzar de ganyip) cap a Cinclaus (nom mític) per fer un bufet a l’ombra de l’ermita de Santa Reparada i després travessar la carretera nacional i seguir la pista fins a Viladamat seguint un camí senzill que voreja camps de blat fins arribar al nucli antic del poble, molt ben conservat (i amb un munt de cases en restauració) amb uns racons plens d’encant, guarnits amb flors que em feien pensar en la Provença de la mateixa manera que alguns racons d’allà em recordaven aquests pobles empordanesos. La tornada passa per darrera el restaurant El Molí de L’Escala i des d’aqui al trencant d’Albons. Aleshores hi ha dues opcions: seguir el camí cap a l’esquerra i anar a La Closa d’en Llop i pujar amunt fins la rotonda; o bé seguir recte i on s’acaba el carrer enfilar-se pel descampat que era el camí ral, travessar una pineda amb sòl de sorra i pinassa fins anar a darrera l’Intermarché. En els dos casos, es baixa cap a buscar un bici carril estil empordanès és a dir, “fet i deixat estar” que porta fins a Montgó amb un tram final gairebé cobert per unes mates altes que fa la impressió d’estar travessant la sabana africana, amb una flaire d’herbes que enamora.

Una altra excursioneta és posar la bici dins el cotxe i anar fins a Torroella i davant per davant del
CAP, ja amb bicicleta agafar el camí que mena a la Gola del Ter. És un camí que seguint sempre recte porta fins a la mateixa Gola. Recte, pla i polsegós. Facilet. Arribes a la Gola i el mar amb el sol baix que retalla les Medes, que treu espurnes de l’aigua és un espectacle que fa de bon veure. Val la pena.
Es torna seguint un caminet paral·lel a la platja fins un passeig marítim abandonat que posa una nota marciana al paisatge, amb unes baranes de pedra puntejat de columnes que voregen un passeig enllosat. Al final s’arriba a una urbanització i només cal seguir direcció contrària al mar per arribar mica en mica, per un camí fàcil com l’anada fins Torroella altre cop.

La meva preferida: la ruta del vent. Moltes coses barrejades que fan una sarsuela impressionant. Pujant des de Montgó cap a la Muntanya Gran després de la primera i única pujada que deixa a l’esquerra el camí que va a Punta Ventosa i una mica més enllà (just quan a mi el cervell ja em posa paranys dient-me “no passa res si t’atures a fer un bufet”) deixa el camí que va a la base militar abandonada, seu d’antigues rave, quan ja fa una estona que el camí és planer i les ganes d’aturar-se sota una ombra són bestials i la calaixera ja fa estona que malda per deixar anar aire...preneu la primera pista a la dreta. Es coneix per la barra de fusta que impedeix la circulació de vehicles. Deixeu-vos anar pel pendent fins veure el senyal que,a mà dreta indica “la ruta del vent”. Seguiu les indicacions per un camí fressat ple de pedres cantelludes com a tot aquest massís, que posen a prova l’equilibri dinàmic i la resistència de les rodes. El camí és fàcil de fer, exceptuant una pujada que a mi em va semblar quasi vertical i que sense vergonya vaig fer a peu. El final està a la urbanització Les Dunes, de Torroella. Un centenar de metres més enllà un rètol en una àrea de picnic informa que aquell turó és, en realitat, una immensa duna de sorra que a principis del segle XX tallava la carretera i que es va aconseguir fixar plantant de forma successiva diferents plantes. Per mi, que estic poc en forma, la tornada va ser moooolt llarga.

Una variant d’aquesta ruta consisteix en no agafar el trencall de la ruta del vent i seguir pel camí, carenant el vessant de la Muntanya Gran fins arribar a una esplanada que sembla que serveix perquè els camions de bombers hi girin. Val molt la pena aturar-se. Impressionant: davant la plana empordanesa, a l’esquerra el Montgrí i a la dreta el golf de Roses. Remei segur per recuperar el pols i el recte camí. O el camí eixorrancat que baixa recta avall fins trobar la pista que va cap a Sobrestany. Un consell, si algú l’escolta, just abans d’arribar a baix de tot si no aneu prou ràpid per perdre pistonada dels laterals, seguiu un camí ple de pinassa que s’obre a ma dreta- Pel mig de pinedes que amaguen promeses de pinetells i ous de reig us durà al bici-carril que du a Montgó. Eixampleu el tòrax i respireu. Reïna de pi, pinassa vermella, sorra i sauló, fresca de matí d’agost. Vida.

Sigui quina sigui la ruta, totes acaben igual. Arribat a casa, només d’aturar-me començo a rajar de suor a preu fet dels turmells a la closca. La samarreta xopa se m’enganxa a la cansalada però encara toca pujar la bici els 3 pisos fins a casa. Dutxa freda a la terrassa i entrepà per esmorzar a la fresca tot fullejant el diari. Comencen a fer mal les cuixes i, si el camí era dur, els braços. I una estranya satisfacció de dur, em repeteixo, dues hores d’avantatge.

dijous, 27 d’agost del 2009

Vacances 2009. Les matinades.

Un matí d’agost a Cala Montgó comença a...les 4 del matí? A les 6?...depèn de la son que arrosseguis. Entre 4 i 6 del matí sol ser l’hora que una maquina neteja la platja i si hom no té un son molt ben agafat segur que el soroll del motor et fa obrir un ull. O tots dos. Una bona hora per fer el cor fort i llevar-se a fer un riu (servituds de l’edat) i un glop d’aigua. Un parell d’hores després, quan amb la fresqueta ja havia abaixat la persiana i m’havia abrigat amb el llençol...un soroll infernal em sol desvetllar. I és que des de l’any passat Montgó té un passeig marítim (fins aleshores només hi havia un aparcament) davant la platja i cal netejar-lo. Però clar fer servir una escombra al segle XXI seria massa senzill i per això, el personal de neteja fa servir un bufador d’aire que he batejat com “la màquina infernal de Cala Montgó”. Els que conegueu aquests aparells podeu imaginar com retruny, en la quietud de primera hora del matí, amplificat pels penyasegats de Punta Ventosa...Recordo que l’any passat va ser el colofó inesperat d’una infausta nit d’insomni i quan, ben esverat, vaig sortir a la terrassa a veure què era el que provocava aquell brogit infernal vaig veure com un gavatx matiner provava d’arrancar la màquina del pobre operari amb intencions sodomites. No se’n va sortir gràcies a un altre membre de la brigada (de la son. Dels altres, es clar) que el retenia. En fi, si hi ha sort m’hi giro i torno a agafar el son fins ben bé les 7, quan la claror ja em comença a empipar una mica massa.Entre les 7 i ¼ de 8, però no pas cada dia, em llevo en silenci, em poso les vambes, una camiseta i els culots, i després de fer la toilette agafo la bici del terrat i la baixo a coll els 3 pisos.
(continuarà).

Vacances 2009. Prefaci

Des de fa uns quants anys passo les vacances d’estiu a Cala Montgó. Uns anys més i altres definitivament menys, solen ser unes vacances de reposar: activitat basal, molta lectura, bon menjar i beure, dormir més que de costum i platja, molta platja. Algunes persones, quan els defineixo les vacances d’aquesta manera deixen caure la boca i amaguen un gest d’avorriment, d’altres em miren amb una mica d’enveja. Els primers solen ser els que emprenen cada estiu un viatge llunyà i tresquen tot el dia amunt i avall, carregats amb la guia, la càmara, l’ampolla d’aigua i la motxilleta; els segons solen ser els que es queden a casa. O potser és a l’inrevés?
Al cap i a la fi, tampoc té cap importància i jo també alguns anys envejo els que fan viatges a llocs ben llunyans i altres trobo que fins i tot he anat massa lluny
Sigui com sigui, aquest any ha anat com ha anat. Ni més ni menys. Ni tant ni tan poc. Ni curtes ni llargues. Ni avorrides ni divertides. Ni carn ni peix. Paella mixta. Doncs deixeu-me fer ara una paella mixta o un mega-mix del que podrien ser 24 hores de vacances a Montgó en diferents posts.

divendres, 21 d’agost del 2009

Lectures d’estiu (8). Pandora al Congo.

Autor: Albert Sánchez Piñol.
Si tenim en compte que en un post anterior deia que els llibres que parlen d’escriptors els trobo onanistes i hi afegim que el gran èxit de l’autor, La pell freda, el vaig trobar un autèntic bunyol, em pregunto perquè coi vaig comprar aquest. Potser perquè, a diferència de la novel·leta dels granotots, em va agradar moltíssim l’assaig “Monstres i pallassos”; perquè els articles que publica setmanalment a l’AVUI els trobo prou bons; perquè a les entrevistes no va de divo ; perquè no vaig trobar res de més engrescador a la llibreria o perquè l’estiu és bona època per donar oportunitats als llibres.
Bé, aqui en comptes de granotots aquàtics tenim tèctons intraterrestres. Ja em maleïa els ossos quan apareixen perquè fins aleshores admeto que la història atrapa amb una mà de ferro. Un advocat contracta un escriptor que treballa de negre per un escriptor que treballa de negre per un escriptor que treballa de negre (odio els bucles) perquè escrigui el relat de Marcus Garvey sobre la veritat del que va passar en el viatge que va fer al Congo, al servei dels germans Craver i que va finalitzar tràgicament. Marcus és acusat de l’assassinat dels dos germans, aristòcrates, i espera ser penjat a la forca. L’advocat Norton creu que un relat que posi la opinió pública a favor de l’acusat pot ser la darrera basa per salvar-li el coll.
A partir d’aquí es basteix el relat d’un viatge delirant per la selva del Congo fins arribar a una clariana on descobreixen or. En els treballs d’extracció de l’or, apareixen els tècton seguint la pauta colonitzadora que els semi-esclaus negres coneixen tan bé: primer els missioners, després els comerciants i finalment, els soldats. L’enfrontament amb els tècton, la captura d’una noia (?) tècton i les lluites, onada tècton rere onada tècton, remeten ineludiblement a la història dels granotots. El relat culmina amb un viatge al centre de la terra, mig freak i mig Tolkien que ni l’ànima més càndida s’empassa. Entremig, una història d’amor entre Marcus i Amgam (la noia tècton, a l’inversa, Magma) que s’encomana al romantiquíssim i ingenu escriptor.
El millor, els personatges secundaris: l’escatològic MacMahon que és qui amb candidesa obre els ulls a la realitat; la senyora Pinkerton, i una tortuga sense closca, Maria Antonieta que aporten el punt clown. I algunes frases brillants: “Mai és una paraula molt llarga. La torno a dir. Mai”
Recomanat a fans de Jules Verne i a qui li agradés La pell freda.
No recomanat als que s’empassin les rodes de molí sense mastegar: el final fa de mal pair.

dijous, 20 d’agost del 2009

Etiquetatge en català.

Aquest estiu els associats a la Plataforma per la Llengua hem rebut un llibret anomenat “La llengua en l’etiquetatge de les grans marques”. En el llibret es contraposen les polítiques i declaracions d’aquestes empreses amb l’ús que fan de la llengua en les etqiuetes dels seus productes. Algunes de les empreses que hi pareixen són Bayer, Coca-Cola, Danone, Heineken, Nestlé...i productes com els condons Durex, cereals Kellog’s, patates lay’s, tònica Schweppes, etc..
Les evidències són que mentre cap d’aquestes empreses té cap objecció en etiquetar en llengües menys parlades que el català, o en més d’un idioma oficial (casos de Bèlgica i Suïssa); en els productes comercialitzats a Catalunya només s’empra el castellà, i el català és completament absent de les etiquetes dels productes, malgrat que les polítiques de les empreses manifesten clarament el respecte per la diversitat, pels aspectes culturals, etc...
Per mi, que treballo en una empresa que comercialitza els seus productes en més de 100 països l’explicació és òbvia. Etiquetar en les llengües pròpies de cada mercat és un destorb important, no només pel cost de les etiquetes sinó pel fet que el mateix producte però amb etiquetes diferents, realment són dos productes diferents, dos estocs a gestionar, dues distribucions, etc..I l’etiquetatge bilingüe, no sempre és possible o com segurament passaria amb els productes etiquetats en castellà/català hi hauria una determinada acció de rebuig (que sembla no existir amb l’etiquetatge castellà/portuguès tan i tan habitual).
A més, com que cap llei obliga a les empreses a etiquetar en català no existeix cap contradicció entre el que diuen les polítiques de les empreses esmentades i la seva praxi: compleixen la llei.
I aquesta és la única solució. Com s’obvien els problemes abans esmentats? Fent obligatori per llei l’etiquetatge en català pel mercat català i fent complir aquesta llei. I això com s’aconsegueix? Només amb un Estat propi.

dimarts, 18 d’agost del 2009

Lectures d’estiu (6). L’últim home que parlava català.

Autor: Carles Casajuana.
Normalment em fan força mandra les novel·les que parlen d’escriptors perquè ho trobo com una mica onanista. El títol és enganyós, és una excusa per parlar-nos de la situació diglòssica del català a través de les discussions sobre dos escriptors: un escriu en català malgrat encara no ha publicat res; i el segon ja ha publicat unes quantes novel·les però en castellà. A partir d’aquí, tenim la discussió servida sobre els fets que poden dur a l’extinció del català i que realment existís la possibilitat que hi hagués un “últim home que parlés català” per la única raó que mica en mica es deixa de fer servir perquè deixa de ser útil. El nucli central de la novel·la és , crec, la situació d’inferioritat del català respecte del castellà al nostre país, la renúncia a fer-lo servir, el ridícul convenciment de part de la població catalana que una llengua minoritària (comparat amb el castellà a nivell mundial, no nacional) és un destorb. Aquesta és la mateixa idea que tenen la majoria de corresponsals estrangers a Catalunya segons la sèrie d’entrevistes que ha publicat El Punt aquest mes d’agost: quina mania que tenen els catalans de voler parlar català; o el mateix discurs espanyolista de que el català és una llengua difícil per emmascarar la seva absoluta incomprensió que ens resistim a deixar de fer-lo servir. Coi, ja ho diu aquell quartet seu:

“Maravillábase un portugués,
que desde su más tierna infancia
los niños de Francia
supieran hablar francés”.

L’autor ho resumeix amb el famós teorema econòmic: “la moneda dolenta fa fora la bona”.
La resta argumental (mobbing immobiliari, afers romantico-sexuals...) complementen aquest eix central.
Recomanat a aprenents d’escriptor, per poder constatar “la puresa” de l’ofici, i a estudiants de filologia catalana.
No recomanat als que busquin una novel·la de politica-ficció; és desesperançadament real.

Cal una manifestació a Barcelona?

Aquests darrers dies els diaris van plens de la proposta d’Òmnium Cultural de fer una gran manifestació unitària per deixar palesa la indignació dels catalans per la sentència, que es preveu vergonyant, del Tribunal Constitucional espanyol sobre el darrer Estatut. Ràpidament, es comencen a prendre posicions: des dels autonomistes que veuen una oportunitat per defensar l’Estatut, fins els unionistes que diuen que és una greu irresponsabilitat (la inefable Sánchez-Camacho) o que cal deixar-ho en mans del govern (el malèfic Zaragoza) o fins i tot hi ha qui diu que el fet que estigui encapçalada pels expresidents del Govern i del Parlament és un afront al Montilla (carta de Rafael Subirachs a l’AVUI, destacada com a carta del dia, per rubor d’uns i altres).
Els independentistes hi serem per deixar clar que creiem que la única via de relació amb Espanya és la d’Estat a Estat; cap d’altra no és possible. Serà una nova oportunitat de fer-nos sentir.
Tot i així, a mi em sembla que tot plegat respon a un guió pre-establert: humiliació-manifestació-oblit. Ja tenen descomptat que hi haurà un acte de desfogament general, una catarsi col·lectiva que no durà enlloc. Començaran comptant a la baixa els assistents, desacreditant els organitzadors, donant-hi una cobertura informativa minsa o inexistent o anecdòtica... sense donar-hi cap transcendència.
És per això que penso que ens caldria una actitud més innovadora: imaginem aquesta manifestació no a Barcelona sinó a Madrid. Potser amb menys gent; però voleu dir que no trobaríem 50.000 patriotes disposats a desfilar amb estelades per Madrid? Els crits de IN, IN-DE, IN-DE-PEN-DÈN-CI-A! no farien pas tremolar només els vidres dels comerços amb el pacífic impacte de les ones sonores sinó també el poder espanyol. La manifestació de Barcelona podran ignorar-la però el mateix a Madrid, no. Els seus diaris en parlarien des de dies abans i el ressò mediàtic seria innegable; evidentment no hi aniríem a buscar adhesions ni simpaties sinó a fer una demostració de fermesa, de perseverança i de voluntat. I sobretot, per primer cop, en molts anys, demostraríem que no ens fan por. Que no és només a Barcelona o a Brussel·les on som capaços de mostrar el nostre desig d’independència, sinó que fins i tot en el cau de la bèstia ens mantenim dempeus i amb dignitat. Podem estar segur que això és el que els fa més por.
Cal que sortim del guió que ja ens tenen escrit.

Lectures d’estiu (7). Preludi de la Independència i Frases motivacionals.

Autor: Carles Muñoz Espinalt.
Havia sentit a parlar de l’autor com a pare de la psicoestètica, moviment defensor de la independència (entre alltres coses, imagino). Crec que actualment, recullen la seva filosofia els membres de Catalunya Acció, liderats per Santiago Espot.
Es tracta de dos llibrets molt curts i per això els ajunto en un sol post. El primer, està a hores d’ara, desfasat (publicat el 1992) però té aspectes interessants com el desemmascarament dels intents d’ocultar personalitats independentistes, d’amagar fets històrics que volien refermar la identitat catalana com a manca de patriotisme espanyol, etc... L’autor considera essencial que els catalans prenguem plena consciència de la situació nacional com a preludi de la independència, considera que un cop presa aquesta consciència res no aturarà el procés.
El segon llibret és un recull de frases fetes per la filla de l’autor després de la seva mort. Avui que hi ha una general manca de confiança cap a la classe política, en recullo només dues que crec que tenen plena vigència:
“L’home que no és capaç de guanyar-se la vida al marge de la burocràcia mai no serà un governant auster”.
“Si els homes capaços de guanyar-se la vida sense padrins tinguessin més intervenció a les coses públiques, la direcció dels pobles no es trobaria tan saturada de ganduleria”.

divendres, 14 d’agost del 2009

Lectures d’estiu (5). El moment de dir prou. La manifesta incompatibilitat amb Espanya.

Autor: Toni Strubell i Trueta.
Primer de tot, un respecte cap a l’autor, autèntic lluitador per la causa nacional que hi ha invertit temps, energia i ,segons m’expliquen, quasi la salut.
Novament un llibre per convençuts de que l’ independència del país és la única solució als problemes, que són ben reals i amb signes dolorosament palpables, a la mala relació amb Espanya. De totes maneres, l’enfocament és original. Realment, si un criptounionista el llegeix amb atenció només podrà mantenir la seva posició des del cinisme més absoluta. El seguit d’exemples, que es poden trobar a les hemeroteques, ben recents de com Espanya s’ha construït des del franquisme i com s’ha perpetuat després de la mort del dictador sense cap mena de vergonya per part dels seus dirigents; sense el menor rubor i sense cap mena de gest de noblesa i dignitat afegeix un nou motiu per ser independentista: ser ciutadà espanyol fa vergonya.
Uns quants conceptes que es mereixen (un verb ben pretensiós essent jo qui l’usa parlant d’aquest llibre) comentaris:
- El capítol “ens vam inventar Macià”?. Brillant. La tesi és que Macià no enganyava, tothom sabia que havia format un petit exèrcit per envair Catalunya (els famosos i poc explicats, trobo, “fets” de Prats de Molló); que tenia per objectiu proclamar la República Catalana i, en un context de problemàtica social enormement més complexa que avui, els catalans el varen votar massivament. I un cop va haver-hi de renunciar, el varen tornar a votar.
Ens cal avui, el 2009, un altre Macià; un home o una dona, capaç d’aglutinar vots, de canalitzar l’energia en la mateixa direcció: la independència d’Espanya. Un Macià renovat que no li tremoli el pols i en el moment de la veritat, després de la proclamació de la independència, no li tremoli el pols i es mantingui ferm. Valent i convençut que la raó i la força i voluntat dels catalans estan majoritàriament del seu costat.

- La subordinació del psc al PSOE (les majúscules i minúscules estan posades expressament per reforçar el concepte) exemplaritzat amb la presència de ZP (quin personatge tan nefast per llefiscós, mentider, populista, demagog, xaró i buit) al balcó de la Generalitat el dia de la proclamació de Pasqual Maragall com a president; i en la defenestració del mateix Maragall al mostrar-se díscol davant de la posició espanyolista dels seus barons i baronesses i del comitè central espanyol.
Recomanat a unionistes convençuts i a socialistes espanyolistes, a veure si els ve un atac de lucidesa i, si la poca vergonya que els pot quedar no se’ls menja, quan els desconnectin del desfibril·lador s’apunten a una opció sobiranista de veritat.
No recomanat als fills dels anteriors. Res pitjor que avergonyir-se dels pares.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Lectures d’estiu (4). La ruta blava. Viatge a les mars del Sud.

Autor: Josep Mª de Sagarra.
Un altre clàssic per aquest estiu. No sé pas quina tria he fet que m’he farcit de clàssics. En qualsevol cas, un llibre magnífic. L’autor descriu el viatge i estada a Tahití a finals de 1936, acompanyat de la seva esposa (per cert, quasi absent durant tot el relat, on predomina la primera persona del singular). El llibre té 3 parts principals: el viatge per mar, l’estada a Tahití i les seves coneixences polinèsies. Complementen el llibre dos capítols breus; el darrer dels quals descriu el viatge de tornada.
Per mi, la primera part és la millor i on surt a la llum la sornegueria tan catalana de Sagarra a l’hora de descriure els companys de viatge i els usos i costums del vaixell amb el que fan la travessia. Lluny del que avui en diríem llenguatge políticament correcte, descriu sense manies els passatgers (jueus, homosexuals, lesbianes...) i endevina o sap les motivacions (ben allunyades dels somnis d’aventures sinó que sembla que tothom fuig d’alguna cosa, com de fet, el mateix autor) que tenen per emprendre aquest viatge cap al que hom suposa que és el paradís terrenal: les llunyanes illes de la Polinèsia. La descripció dels detalls de la vestimenta, del comportament són deliciosos i a voltes divertits com quan descriu el color d’una faldilla com a “verd regadora”. Potser carrega una mica les tintes en les orientacions sexuals dels passatgers però al 36...ja se sap.
L’arribada i vida a Tahití sembla que no va acabar de fer-li el pes si hem de fer cas del segon capítol: tot és massa brut i pudent, les comoditats inexistents, els costums ancestrals dels tahitians han estat bandejats per una acció combinada de l’estat francès (quins mestres en això d’anorrear cultures!) i els missioners cristians (protestants i catòlics); la promiscuïtat sexual la troba immoral; la presència dels comerciants xinesos, molesta; els perills per la salut (elefantiasi, infeccions) són omnipresents, etc.. Sorprèn que ell hi patís tant i en canvi, altres viatgers (els americans) semblen divertir-se d’allò més per acabar de fer-li la guitza. Suposo que hi ha qui viatge amb els ulls oberts i qui viatja a la Polinèsia com aniria a qualsevol altre lloc; ja trobem el 1937 la diferència entre viatgers i turistes.
En la tercera part, Sagarra fa un retrat de personatges tahitians que li serveix d’excusa per fer una descripció dels costums del país; de forma quasi quirúrgica el seu bisturí esmolat dissecciona aspectes com la poligàmia, la religió, l’establiment de la primera sala de cinema o les relacions familiars.
Un llibre deliciós per gaudir de l’estil narratiu de Sagarra.
No recomanat als somniadors de paraïsos terrenals; si al 1937 ja ho troba enborderit, què no deu ser ara.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Lectures d’estiu (3). Ara és l’hora, catalans!

Autor: Enric Vila Casas.
Un llibre per convençuts escrit per algú que va tardar a convèncer-se que la única manera possible de relacionar-se entre Catalunya i Espanya és poder parlar d’estat a estat. En cas contrari, si l’únic estat continua essent Espanya el diàleg és impossible (i aquí apunto jo: i si Catalunya fos un estat...de què hauríem de tenir un diàleg amb Espanya que anés més enllà del que podríem i hauríem de tenir amb els altres estats membres de la UE?).
El punt de partida del llibre és impagable: la vigència inqüestionable de la Declaració d’Independència dels Estats Units, i la seva aplicabilitat al cas de Catalunya, actualitzant els greuges i fent les necessàries substitucions de Gran Bretanya/Anglaterra per Espanya. Realment impressionant.
L’autor declara que ha fet un viatge ideològic des del possibilisme autonomista fins l’independentisme i s’ha convençut, a base de garrotades, que aquest és l’únic camí possible. Amb el màxim respecte i admiració: benvingut!
Hi ha un repàs general, que sempre va bé, als arguments històrics que venen a demostrar el constant puteig que Espanya ha exercit sobre Catalunya des dels Reis Catòlics fins arribar als nostres dies, amb les mentides de ZP (l’anomena ZPinotxo), el frau de l’Estatut, les enrabiades del cas de Rodalies, etc..passant pels assassinats de Carrasco i Formiguera, Sunyol...i per l’afer de Banca Catalana. Un repàs que serveix per carregar-nos de raons però que no ens dóna, crec, la raó de forma automàtica.
Interessant però gens trencador: ofereix com a alternativa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació; cosa que qui escriu aquestes ratlles, ja descarta perquè depèn d’Espanya.
Cal trencar les regles del joc.
Recomanat a convençuts de primera volada que encara tenen una certa por i angúnia, i a unionistes de bona fe a veure si se’n convenç algun.
No cal als independentistes acomplexats i que tenen com a única raó el “perquè volem”.

divendres, 7 d’agost del 2009

Gastromusical: Pascal Comelade i Enric Casasses.

Aquest post serà dels llarguets. I dels que segurament aniré revisant.
Deu fer dos o tres anys, com aquell que res, un vespre a Olot vàrem anar a fer allò tan olotí de treure el nas al concert que s’anunciava un dijous del mes de juliol davant les escales de Sant Esteve. L’anunci de sentir música interpretada amb instruments de joguina semblava una excentricitat que podia tenir el seu què. I cal reconèixer que superada la perplexitat inicial, provocadora, de la cacofonia de la primera peça que com un avís deixava clar “això podria anar per aquí”, es varen impulsar les melodies circulars, espiral·lenques (no cec que aquest mot existeixi), extraordinàriament evocadores que acompanyaven de forma impecable la dicció de Casasses, un mestre dels punts suspensius. Crec que vaig estar amb la boca oberta durant tota l’estona que va durar l’espectacle, hipnotitzat i captivat pel so dels instruments, per la melodia, pel virtuosisme dels músics, per la dicció impecable del poeta. L’endemà no podia parlar de res més i després d’un munt d’anys em vaig poder aplicar l’adjectiu “entusiasmat”. I va començar la recerca imparable del CD. Per mi era absolutament incomprensible que no estigués editat; i va tardar encara més d’un any a aparèixer l’extraordinari “La manera més salvatge”. Encara recordo el dia que vaig arribar a casa enarborant-lo com mai havia fet amb res; bé, potser amb aquell cistell d’escarlots.
I dimecres passat, a la ballada de sardanes de L’Escala hi havia un noi esprimatxat, cabells grisos fins a mitja esquena, avarques als peus, texans i camisa de quadres. Per primer cop a la meva vida m’hi vaig adreçar per demanar-li “perdona, ets l’Enric Casasses?”. Quasi a l’unisó un senyor més gran, el seu pare vaig deduir, i ell em diuen “de moment, si que l’és, que el sóc”. I un somriure tímid. “Res, que només et volia dir que el dia que vàreu actuar a Olot amb en Pascal Comelade va ser un regal dels que la vida et dóna a vegades; molt poques vegades”. Ho va reconèixer “si, aquella nit va ser molt especial”. Encaixada i un “disculpa’m no et molesto més” per part meva.
I ahir...Gastromusical: 55 € amb sopar, 15 només el concert. Tan barat...que no entenc com la cua no arribava a Figueres. És que Catalunya ignora aquests genis?
Anem a pams. Llloc: El Molí de l’Escala, un lloc impressionant. Atenent els precs de la organització d’arribar puntuals, a les 9 zero zero aparcàvem el cotxe. Confirmada la reserva i pagament, ens ensenyen la tauka. Osti...segona fila, just darrera els patrocinadors, segur que només val 55 €? Segur que podem estar asseguts a 5 metres de l’escenari tota l’estona? Segur que no desmuntaran les taules? Segur. Segur. Segur.
Aperitiu al jardí. Correcte, com ha de ser: ni un despropòsit no gasiu; 3 ó 4 variants i beguda a dojo. Com ha de ser: a dos quarts de 10, avis que anem passant cap a dins. Breu presentació de l’acte i descripció del menú per part d’en Jordi Jacas que ja avisa que el menú és “per jugar”. I som-hi! Un menú in crescendo que deixa l’esperit a punt per l’espectacle. De primer tiramisú de salmó. Finíssim: una base de lleugeríssima de pa de pessic, escuma de mascarpone, repetim pel mateix ordre i damunt salmó fumat. Escuma de mandarina per un toc cítric. Blanc de blancs de Sumarroca. Molt bé.
De segon, macedònia de porc. Dauets de “les parts més nobles del porc” que bromes obscenes a banda, vàrem identificar com a cansalada del coll, llom i...una altra. Salsa fosca de pernil i boles de meló. Santa Creu de Creixà, de Sumarroca. Millor que el primer.
I de postres...torró de foie. Un paral·lelepípede perfecte de foie fresc trinxat amb xocolata. Si t’agrada el foie com a mi...increïble. A més amb la gràcia de no haver fet una barreja completament perfecta, de manera que una cullerada tenia molt gust de xocolata, la següent de foie, a la tercera trobaves cristallets de sal Maldon... un somni de postres. Sumarroca Brut Reserva. Genial.
I si tot havia d’anar in crescendo, després d’un parlament intranscendent d’una personalitat de la qual ometré el nom, arriba el concert. 5 personatges damunt l’escenari. Casasses al centre, amb una carpeta que conté el que recitarà, a la seva dreta un baix, darrera una guitarra de joguina i altres estris que aniran apareixent (Ivan Telefunken, quin geni); darrera de tot una bateria; i a l’esquerra amb una timidesa quasi esquerpa Pascal Comelade, l’home de les patilles caló, assegut davant d’un piano de cua i amb un pianet al costat.
Silenci escèptic, alguna rialleta...i comença la mateixa cacofonia de fa anys a Olot; el mateix joc. I a mi em torna a venir el mateix nus a la gola. Barregen poemes de Casasses amb altres de Riba i de Salvat Papasseit i altres...estan quasi a punt de fer-me plorar quan Casasses recita Verdaguer i els músics reinterpreten “Knocking on Heaven’s door”, a mi que des que va morir el meu pare fa 15 anys només he plorat un cop. I segueixen sense descans alternant peces del CD que abans he esmentat amb altres.
Durant una hora i poc més, el meu cor queda en suspens, agafat d’un tel prim com un paper de ceba, i els ulls se m’omplen d’emoció; crec que vaig estar en apnea tota l’estona.. Vaig de bòlit mirant els gestos de Casassas, els moviments de muscles de Comelade, hieràtic, impassible, tocant el pianet; la velocitat dels dits del baix; flipant com es pot tocar una guitarra elèctrica de joguina amb un arquet, o imitar l’efecte wah-wah d’una Fender cantant amb una tassa davant la boca; gaudint amb els canvis d’intensitat de la bateria, amb la dicció del poeta...que acaba cada peça amb uns tocs de triangle i un somriure murri i tímid, mirant al terra, com si digués...”i aquesta... us ha agradat...OI?”. No em puc creure tanta bellesa i genialitat. Aquest parell s’haurien d’estudiar a les escoles i instituts, Catalunya ho agrairia a la llarga.
Quin parell. Comelade i Casasses. Pascal i Enric. Quina sort de tenir-los; quina dissort que tenen de ser catalans...perquè en un altre país, nord enllà segurament, on diuen que la gent és culta i és segur que estimen els seus artistes, hi hauria cua per emocionar-se amb el que fan.
Encara no entenc.... perquè la cua no arribava a Figueres, perquè no hi ha una actuació al Palau per ells; perquè no surten al TN; ni a la llista dels més venuts; perquè la majoria de gent no saben de qui els parlo.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Lectures d’estiu (2). Els catalans.

Autor: Patrick O’Brian. El mateix autor de “Capità de Navili” i dels llibres de la saga del capità Auubrey, que va inspirar “Master and Comander”.
D’entrada error important meu. Recordava la crítica quan va sortir el llibre i creia que parlava de Collioure; això i la flaca que tinc per aquesta vila, varen ser de gran influència a l’hora de decidir-me a comprar-lo. I creia veure en la foto de la portada, el passeig que voreja la muralla del castell, on tant fàcil és mullar-te les sabates. Els enganys del subconscient, la foto és de L’Escala....
La novel•la...escrita als anys cinquanta del segle passat i es nota molt. El tema de la novel•la, avui no donaria ni per una nota curta. Alain Roig torna a la seva vila acuitat per les cartes de la família que reclama la seva influència per convèncer el seu cosí, ric advocat i alcalde del poble que desisteixi de casar-se amb Madeleine, la bellesa local que fa poc ha estat abandonada pel tarambana del seu marit. Els intents de convèncer el cosí són, lògicament en va i el desenllaç absolutament previsible.
Pel que fa al títol igualment es podia haver anomenat “els veremadors” o “els cosins”. L’esment als catalans són escassos, i vistos com una curiositat rústica local en contrapunt a la serenor i savoir faire dels francesos. Ja comencem malament amb la definició del català a la pàgina 21 “..cap altra llengua més harmoniosa no el podria emocionar mai. No era una llengua bella, estava disposat a admetre, i la gent que la parlava no eren ni ben plantats ni ben educats”. En fi... tot d’aquest to. El traductor ens adverteix quan hi ha expressions en català a l’original, no fos cas; tot i que posats a criticar li podríem retreure si als anys cinquanta el vocable “supertunejat” aplicat a les modificacions fetes en un automòbil ja es feia servir. Finalment, per acabar la decepció la descripció que fa de la ballada de sardanes. Només algú que mai no n’hagi ballat ni mai hagi preguntat a ningú sobre com es ballen, ho podria fer tant espès. Suposo que a un englishman si li pot perdonar.
Recomanat a tietes solteres de 60 anys cap amunt amb esperit romàntic. No recomanat a la resta.