dissabte, 30 de maig del 2009

Anar a marina



A Olot en diem, o potser dèiem, "anar a marina" d’allò que tothom en diu anar a la platja. Encara avui els olotins ens repartim entre L’Escala i Roses i arribar fins allà és cosa de 45 minuts. Un luxe.
Quan jo era petit allà els setantes tot plegat tenia una altra dimensió. Sense gaire consciència de quina hora era (només que seeeeempre era massa tard) pujàvem tots 5 al cotxe i vinga cap avall. A la Plaça Palau ens trobàvem amb els tiets i enfilàvem la minicaravana de 3 cotxes cap a marina. Algú devia haver decidit abans on aniríem però la mainada ho teníem clar: el millor lloc era aquella platja on desembocava el riu a Empúries. Aleshores la canalla no teníem veu ni vot i tot plegat era com resultat de l’atzar, perquè les decisions dels pares semblaven ben bé pur atzar.
La primera feina era repartir-nos dins dels cotxes. Ser 5 dins d’un cotxe era el normal, no com ara. Enfilàvem la carretera i quan arribàvem als revolts de Queixàs, la guixera era el senyal, es feia el silenci. Calia combatre el mareig que aquella vintena mal comptada de revolts ens podia provocar. Una vomitada ( una rujada!) podia espatllar l’excursió. Cadascú s'espavilava com podia: el pare cantava cançons per distreure’ns, la mare ens feia comptar revolts, i la tieta Nuri menjava coca i llonganissa...
Quins bufets d’alleujament quan arribàvem a l’Hostal de Can Vilà! S’havien acabat els revolts. L’arribada a Figueres era celebradíssima: ja quasi hi érem. I es descobriria la incògnita de si aniríem cap a Roses o cap a L’Escala o qui sap si a L’Estartit.
Fos on fos arribàvem, seeeempre massa tard i sense el ritual de posar-nos crema protectora ens posàvem el banyador perquè en aquell temps anàvem a marina mudats com Deu mana. I a córrer. No recordo estar estirat (esterneiat) a la tovallola fins que no vaig tenir l’”edat tonta “(adolescència); tot era jocs dins l’aigua d’una manera o altra.

Al cap de molt poca estona (seeempre massa aviat) tocava anar a dinar. Perquè ni els dies d’anar a marina es podia dinar més tard de les dues. Si érem a Empúries, el dinar el fèiem a la pineda de les dunes, just on avui hi ha uns rètols que prohibeixen el pas.
Quan ho recordo penso les hores que li devia haver costat a la meva mare rostir pollastre i conill, fer entremesos, maonesa (maIonesa) casolana per poder fer un dinar de diuemenge com cal encara que fos fred.
Havent dinat...migdiada dels grans (suposo que ells no bevien aigua com nosaltres) i jocs de pilota per la mainada.
A mitja tarda tornada cap a Olot mentre anàvem comparant les respectives vermellors epitelials i ja anticipàvem les fregues amb esperit de vi que ens faria la mare i les enèrgiques patacades que a escola ens farien per poder perllongar una estona més l’agonia.
Però els olotins no podíem pas fer aquell viatge d’una tirada! Calia fer l’turada a l’Hostal de Can Vilà per fer un toc, recuperar-nos (?) i agafar forces per, altre cop, afrontar els revolts de Queixàs.
I al cap de mooolta estona, perquè ningú tenia ganes de xerrar pel cansament i als cotxes no hi havia ni ràdio, ni casset, ni CD ni de lluny DVD, arribàvem a casa. Amb l’esquena bullint, els ulls amb coïssor, els calçotets plens de sorra i amb una gana terrible que, i això és l’únic que no ha canviat, matàvem amb pa amb tomàquet i un bon pam de fuet.

dijous, 28 de maig del 2009

De dretes o d'esquerres? Ni idea!!!

I és que sempre m’ha costat saber si sóc de dretes o d’esquerres o de si realment això té sentit per a la majoria de les persones. Si eliminem els extrems (d’una banda i l’altra) la immensa majoria estem en una zona que cada cop em sembla menys definida respecte aquesta qüestió. I és per això que periòdicament (cicles, se’n diuen) els països tenen governs de dretes o governs d’esquerres.
Què ho deu fer que un mateix votant (la immensa majoria dels anomenats indecisos) avui vota dretes i després esquerres? Deu ser que per la majoria de persones aquest eix no és gens clar i que de fet s’escull allò que sembla més adequat en cada moment.
Ja no som al segle passat on era potser més clar qui era o deixava de ser de dretes o d’esquerres.
Avui, estar a favor de l’avortament o del divorci és ser d’esquerres? O simplement és viure al segle XXI? O és només discrepar de l’Església catòlica?
Anar a missa dominical, creure en la família com a valor és de dretes? O és només tenir uns determinats valors?
No es pot ser ecologista i de dretes? No es pot estar en contra de la ocupació il·legal i ser d’esquerres?
Al final potser la diferència real estaria en l’ús que es fa del pressupost. Un govern d’esquerres hauria de promoure habitatge social, evitar l’especulació, fer polítiques de protecció...i aqui ja em perdo..protecció de l’individu (l’individualisme és de dretes o d’esquerres?) o del col·lectiu? (això semblaria d’esquerres però pot voler dir fer política de dretes; deu dependre del col·lectiu). Clar, em foto un embolic de ca l’ample!! Perquè els solidaris són d’esquerres, no? Però si a mi un govern socialista m’espolia en nom de la “solidaritat interterritorial” això què és?
Total que no ho sé. Però si que sé una cosa: que un espanyol de dretes és el que s’assembla més a un espanyol d’esquerres (sinó vegeu les defenses de l’espanyolitat del Barça fetes ahir amb poques hores de diferència per la (des)Esperanza Aguirre i en Zapatero); doncs davant d’ells només hi hauria d’haver catalans que el que tinguin clar és que, de dretes o esquerres, el que són es catalans. I prou.
I una altra cosa que també sé és que nacionalment no sóc gens ambigu: ni espanyol ni regionalista, ni autonomista, ni unionista, ni tan sols federalista: sóc independentista.

dilluns, 25 de maig del 2009

Lleig.

Que lletja la campanya dels socialistes per aquestes eleccions europees. Quin mal gust fer servir les imatges d’Aznar, Bush, Berlusconi i companyia per fer por. És que no poden donar un missatge positiu? S’han de reivindicar en contrast?
No entenc que no els faci vergonya. En el fons se me’n fum perquè no deixa de ser una campanya d’un partit cripto-unionista (psc-psoe) en contra d’un clarament unionista (ppc-pp) però veig aquests cartells i em venen al cap les cares d’en Roldán, els Guerra (tots ells), en Jáuregui... i no sé pas qui em fa més por, sincerament.
I el missatge..quines penques. Pot sentir-se aliè el psc-psoe a la crisi, no se’n senten gens responsables? Alzheimer selectiu?
Molt lleig tot plegat. I aquest lletgisme s’endú per davant altres missatges més honestos. Deu ser veritat que el que en el fons desitgen és que els ciutadans no anem a votar perquè així els seus robots, els seus votants captius acabin repartint-se les quotes de poder. Sort que com diu la saviesa popular s’atrapa abans un mentider que un coix. I les mentides les estan dient tan grosses que comença a fer vergonya aliena en un grau difícil de suportar.
Voteu amics, voteu: en blanc si res no us convenç, però voteu.

Sant Miquel (2)

A la tarda arribem a la plaça de Sant Miquel. És aviat i les sardanes encara no han començat. La plaça, dura, mig pista poliesportiva bull per la calor. Dotzenes de joves subsaharians juguen a futbol en aquell forn. Dotzenes d’altres i dotzenes de magrebins se’ls miren. Volten algunes dones amb vestit tradicional d’algun lloc. Els indígenes catalans es mantenen allunyats. Nosaltres fem un tomb al voltant dels “pisos verds”: una botiga d’alimentació africana, un locutori, la “botiga del pernil” d’en Gabino, la Pakistan Food and Grocery, una carnisseria halal, una altra botiga d’alimentació indio-pakistani, el local de l’associació de veïns, la llibreria, el videoclub, el bar “deportivo San Miguel”, una rostisseria...realment el món ha canviat i aquest canvi ha arribat a Olot. Grups de pakistanesos ocupen les voreres, passem pel mig, res no canvia. No som estranys per ells. Potser menys que ho són ells per nosaltres? Fa de mal dir.
Arribem a la plaça altre cop i els musics comencen a refilar; els jocs de pilota no s’aturen però un “membre de l’organització” els diu que deixin mitja plaça lliure. No hauria calgut, quan la cobla comença a refilar els més grans pleguen espontàniament i s’asseuen. Potser no ho entenen, potser no els agrada però han entès alguna cosa: que cal aturar-se una estona i deixar que fem. La mainada, els nens amb el cap ben rapat i uns ulls immensos i les nenes amb sabatetes de taló, trenetes ben tibades i vestits llargs de coloraines, volten i juguen com jo ho havia fet molts anys enrere però sense gosar travessar les rotllanes (tres) amb el cap ajupit com fèiem nosaltres amb aire trapella i morts de riure i vergonya a parts iguals.
Dues sardanes i comença el ball dels gegants del barri. La mainada s’asseu espontàniament a terra i piquen de mans: la majoria són negres. Tots són catalans. Les escoles bressol fan una bona feina, veient això em queda clar.
Balla el gat i tota la mainada corre al darrera...rosadets i negrets. El que ha arribat primer s’agafa a la cua i la resta fan fila agafant-se de la samarreta. Veient això...penso que ho tenim guanyat. Que aquests nens que avui tenen 6 anys o menys, que parlen un idioma desconegut (per mi) a casa seva i català a l’escola i al carrer i que comencen a saber què és la faràndula, una cobla i que hi riuen i s’hi diverteixen...seran dels nostres. Seran catalans d’un altre color i potser d’una altra religió però que tindran clar a quin país pertanyen. Tan de bo no m’equivoqui.

diumenge, 24 de maig del 2009

Sant Miquel (barri d'Olot) un paradigma social.

Aquest cap de setmana es celebra la Festa de Primavera del Barri de Sant Miquel, a Olot. al migdia hi hem anat per ballar sardanes. Només d'arribar-hi caminant per la vorera de l'ombra sentim un comentari, que transcric més o menys fonèticament: "San Migué...quien lo ha vito y quien lo vé". I els que l'hem vist, el vàrem veure i el veiem ara...
La meva familia havia viscut al barri i hi tenia botiga fins fa uns 10 anys. Un barri bàsicament obrer, que havia crescut a ran de la carretera de Girona i s'havia anat extenent cap als afores, en direcció a les Tries. Barri popular, de gent humil que durant molts anys havia aconseguit fer la segona festa d'Olot; que havia creat el seu propi Carnestoltes quan a Olot no n'hi havia, i que era una resposta imaginativa, festiva, participativa al tibat Ball Pla de les Festes del Tura. Contra el barret de copalta, la sàtira i la imaginació.
El barri va començar a transformar-se als setantes amb la construcció d'edificis (els "pisos verds") on es va allotjar gran part de la segona generació immigrant de la ciutat i on hi havia escales on vivien 8 "Juan García", des de fa uns quants anys és un nucli d'immmigració extra-europea: african, magribins, indis, pakistanesos...el que en diriem un gresol.
I avui a la cercavila dels gegants del barri, acompanyats del Drac del Carme, el Gat de St. Miquel i el Pollastre, els primers fills d'aquesta darrera onada migratòria hi eren, saltant, ballant, picant de mans i cantant en català. En català...nens de raça negra parlant en català i duent capgrossos per acompanyar la dansa del Gat. Això no s'havia aconseguit mai amb els immigrants intra-estatals, aquells que encara avui viuen a "San Migué" i diuen no reconèixer el barri.
Jo, que de nen havia viscut aquelles festes increïbles, tampoc el reconec però no tinc clar si m'agrada més o menys que abans. De moment, que els nens parlin en català ja em sembla un guany.

dimecres, 20 de maig del 2009

Més enllà

Ara ja no té gaire sentit recórrer a raons històriques per, basant-nos en allò que un dia fórem, reclamar el nostre dret a ser. Per definició la història és passat i del que jo tinc ganes de parlar, del que tinc ganes de veure i viure és futur. I les raons per voler la independència del meu pais són raons de futur. Vull un país que disposi lliurement dels seus recursos, siguin els que siguin i amb l’encert que els seus dirigents siguin capaços de tenir; vull un país amb tots els seus defectes, però només amb els seus; vull un país que pugui fer les seves lleis; vull un país que sigui es representi a ell mateix davant dels altres; vull un país del qual em pugui sentir orgullós de pertànyer, que no em faci avergonyir; vull un país que sigui lliure; vull un país conscient de les seves dimensions; vull un país que vagi més enllà de les convencions, que es plantegi reptes i que els encari amb il·lusió i una nova perspectiva; vull un país realment democràtic, on cada persona sigui un vot i cada vot sigui per construir; vull un país lliure de patètics quixots, il·luminats salvadors, sense mentiders patològics al poder; vull un país on els polítics no siguin corruptes i no mercadegin amb la ideologia; vull un país que comenci de nou perquè tot això només és possible començant de nou.
Per tot això, desitjo la independència del meu país.Goodbye Spain.

dimarts, 19 de maig del 2009

El líder messiànic

El líder messiànic es lleva de bon matí amb una nova idea per salvar el món. Ha estat un flaix, un llamp creatiu: de cop i volta tots els dubtes s’han esvaït i el nou concepte ha penetrat en la seva ment talment una katana en un llom de tonyina vermella. L’ona expansiva s’ha endut per davant tots els arguments i dades que la resta feien servir per mirar de col·laborar en el projecte i, un cop més, el gran líder s’adona perplex de com n’està de sol i de que poc útil que és treballar en equip. És tan cansat haver d’escoltar les aportacions sempre tan irrellevants de la resta. Sort n’hi ha d’ell.
Un cop arriba al cercle, convoca els acòlits; cal que deixin tot el que estiguin fent perquè ja té la solució. En menys de 5 minuts fa l’exposició del nou enfoc; pot ser que algú es sorprengui del gran canvi radical i total en menys de 20 hores però tothom resta enlluernat i bocabadat. Tan esmaperduts que queden muts. Fins que al cap d’una estona, quan tot sembla definitiu, el més agosarat i incondicional gosa demanar instruccions precises. Aquest és el moment que el líder messiànic esperava: ho té tot dins la seva ment privilegiada. Ràpidament i organitzada, comença a repartir tasques, ell ho coordinarà tot; els terminis són fixats apressadament, ell té el calendari al cap. La sessió acaba amb un sospir de condescendència acollit amb un cor d’esbufecs dels que es veuen minoritzats davant de tanta esplendor intel·lectual.
Quan el projecte ha estat finalitzat després que el líder messiànic hagi vetllat de forma més o menys constant sobre els líders menors canviants cada poc temps, i només falta començar, el darrer líder menor l’invoca per rebre la darrera benedicció. Llàstima...el líder messiànic ja no està interessat en la idea; recupera les dades primeres per revisar-les personalment; diu que ho ha de consultar, que potser tot plegat no val la pena, que ja dirà alguna cosa.I és que només un líder messiànic amb dubtes és pitjor que un líder messiànic.

dilluns, 18 de maig del 2009

Maig.

Si hi ha un mes de l'any que m'agrada és el maig. Potser el fet que faci anys durant aquest mes hi té una certa relació...però el que és cert és que aquest any està fent un maig realment espectacular. La verdor dels camps després de les pluges de l'abril passat, l'aire encara més net..sembla que em donen més energia.
Aquest vespre, un luxe fer el volt per Girona. Airet fresc, una llum fantàstica i..com sempre la densitat de dones guapes més alta de Catalunya. Llàstima de no tenir temps per seure en una terrassa i pendre una Voll, ben trannquil·lament i deixar passar l'estona, amb un mig somriure a la boca, obrint la calaixera sense presses, escollir una peça i reviure-la com qui fa memòria d'una cançó.

diumenge, 17 de maig del 2009

Una pedalada.

Ahir vaig anar a pedalar. Res...de casa fins al capdamunt del túnel d'En Bas. Una mica d'esforç, amb l'ipod a tota pastilla. Suor i alguna aturada per mirar de trobar l'alè.
Dalt del túnel, quietud i ningú. Només uns grills que cantaven per damunt de les cançons (Lemonheads, Lou Reed,...).
La tornada...quin luxe!! Un cel blau amb pizellades mandroses de balnc, un ventet que m'anava a favor...i entre Les Preses i el baixador de Cudella, ni una ànima. El Puigsacalm a la meva esquerra, la vall encara sencera...i a l'ipod en Gavaldà cantava "Silencis". Ostres...feia temps que no em sentia així. Podia haver plorat de felicitat.

dissabte, 16 de maig del 2009

Copa del Rei? LLiga BBVA? Expressar-se a les eleccions?

Encara dura la flipada col·lectiva de la xiulada a l'himne de les espanyes. Jo diria que no hi ha hagut cap medi que no se n'hagi fet ressó. Ara, encara estic esverat dels comentairs que s'han deixat anar!!

Una ràdio espanyola: si no els agrada el rei perquè participen?
Coi, perquè tampoc poden triar, no? L'espectacle és l'espectacle i fins on jo sé, que és poc, l'adscripció a una competició o altra no té gaires opcions.
A més, mira que en són de rucs!! Aquesta competició va passar de dir-se "copa del generalísimo" a dir-se "copa del rei". Devia anar amb tota l'herència...Una mostra de com va ser la transició. i tothom trobant-ho normal.
Si tinc temps m'entretindré a veure quins noms tenen les competicions similars a la resta de la UE. I em diu el meu nas, que no hi haurà gaire res semblant....

el Pepe Zaragoza: no s'han de xiular els símbols: qui no estigui d'acord que s'expressi a les urnes.
Quin geni. Llàtima que la llàntia d'oli deu ser intracraneal. Ja els agradaria això als espanyols i cripto-unionistes. tots calladets, arrengleradets i unn cop cada 4 anys a votar allò que ens diguin. Perquè si hi ha llistes que no ens agraden, ja les prohibiran; i les que quedin, naturalment tancades. No fos cas que dins d'una llista hi hagués algú amb idees pròpies i el poguéssim votar.

Tot plegat vergonyós. Es poden confitar aquesta idea de democràcia.

dijous, 14 de maig del 2009

Xiuladissa i escridassada

Servidor no és que li agradi ni li deixi d’agradar el futbol però encara que només sigui per poder lligar alguna frase de compromís en alguna conversa, un seguiment llunyà del transcórrer de la Lliga (espanyola? BBVA?) bé que el faig. Evidentment, i després d’una època fosca en la qual el principal era tocar la pera al meu pare, si hagués de manifestar una adscripció futbolística (allò que se’n diu “ser d’un equip”), el meu equip és el Barça.
Com la majoria de culers, barcelonistes o seguidors del Barça (segons sigui el grau d’afició) vaig dubtar que en Guardiola fos la solució a res. En el meu cas segurament era enveja per la perxa i elegància que té el molt piiip.
En fi, com tothom, jo també he acabat seduït pel joc i pels resultats d’aquest equip que està fent història (deixeu-m’ho escriure en minúscules). En conseqüència, aquest dimecres 13 de maig (dia de la Mare de Deu de Fàtima) era un més a mirar la final de Copa entre el Barça i l’Athletic. Com tots els convençuts de darrera hora, no tenia cap dubte que el Barça guanyaria.
Ara bé, amb el que no comptava (ignorant com sóc del cerimonial d’aquests actes) és amb el que va passar just abans del partit. Ho ensenyen i ho tornen a ensenyar a la televisió i no me’n cansaria. Varen entrar els borbons (les minúscules son a propòsit: uns personatges tan minúsculs no es mereixen cap distinció; estic convençut que acabaré veient que “borbó” es converteix en un adjectiu pejoratiu per designar a persones mandroses, eternament ocioses i que viuen a esquenes dels altres) i varen començar els xiulets. No crec que anessin adreçats als pantalons de la Sofia (quin nom tan etimològicament poc escaient) tan poc escaients per a la ocasió ni al magnífic sotabarba del borbó, de l’autèntic rei de copes. El barrut va gosar adreçar gestos al públic de les files sota la llotja, com si els demanés que li donessin l’esquena.
Seguidament, va començar a sonar el seu himne i la reacció va ser immediata. Quina xiuladissa!! Quina escridassada!! I quina realització tan patètica la de la tele...enfocant a un friki amb la ma al cor!! Devia ser l’únic perquè allà no hi havia ningú, ningú que no estigués fent qualsevol soroll a l’abast en contar d’un himne que no només era el seu sinó que té un significat que els patriotes de les nacions oprimides per aquells que el tenen per divisa, coneixem prou bé. Impossible sentir res més que aquell guirigall espontani, aquella simfonia multitonal, disharmònica, amelòdica...absolutament genial. Un rebuig frontal de 60.000 persones a tot el que representa aquella parella avorridota; a la xaranga feixistoide i infame que ens volien encolomar pels timpans. 40.000 seguidors de l’Athletic varen sintonitzar amb els 20.000 culers i, ves per on, almenys per un cop tota aquesta comèdia anacrònica va servir per agermanar teòrics rivals.
Però què es pensaven? Realment ells, els que criden als seus estadis contra Catalunya i que, ingènuament, pensen que cridar “Ejpaña, Ejpaña” és per nosaltres una ofensa; realment pensaven que la política restaria al marge? He escrit política però n’hauria de dir profund sentiment de tenir les coses clares, de formar part d’una forma de ser i viure que no té en absolut cap mena de relació amb la que ens volen fer creure.
Quina lliçó els varen donar.
I quin fart de riure les reaccions a les televisions i als diaris. Pobres diables...mai no ho entendran.
A vegades, les grans gestes comencen amb una cosa tan aparentment simple com un partit de futbol.
Goodbye Spain.

dimarts, 12 de maig del 2009

Comencem

Normalment, la primera entrada d'un bloc sol ser tota una declaració d'intencions: explicar quin és l'objectiu del bloc, quin serà el tema principal, etc..
Doncs com en tantes altres coses, em fa por que començo malament perquè d'intencions no n'hi ha gaires. Potser, només potser, trobar l'excusa d'escriure de tant en tant, ordenar quatre idees o pensar que les meves opinions poden tenir un mínim ressó més enllà de la meva cavitat cranial.

A vegades un led vermell ens fa companyia quan som lluny. A vegades un led vermell ens diu bona nit quan ja tenim el llum apagat i els ulls mig closos. A vegades un led vermell és el primer "bon dia" que rebem. A vegades..un led vermell pot ser-ho tot.

Vés a saber, potser serà el bloc més efímer de la història o potser resultarà ser una idea brillant.

En fi, com tan sovint dic a la feina, l'important és començar i mica en mica trobarem el to i el ritme.

AAAAAmennnnn.