diumenge, 19 d’octubre del 2014

Informe del talp sobre el 19O.

A la atención de Don Miguel Secretario General del Sindicato Mentes Sucias.

Informe del “Talp olotí” sobre el 19O
Hola Jefe!
Lus ils escric aquest informe des d’un locutori pakistanès de Barcelona perquè, per raons que més tard lis uls explicaré encara no he pogut tornar a Olot.

Com li deia en el darrer informe, me les he enginyat per anar-me guanyant la confiança de la bruixa...vull dir de l’Ermessenda. No rigui, jo tampoc sabia que això fos un nom i no una marca de magdalenes. Doncs bé, amb el meu encant natural, vaig convèncer l’Ermi (és com li dic jo, tot i que ella diu que millor que li digui Senda. També em diu que com li torni a dir “cari” em fotrà un gec d’òsties.) de baixar junts a la mani de la Plaça Catalunya. De fet, no m’ho ha dit fins aquest matí tot remugant no sé què d’un fuet penjat. No ho he entès gaire perquè ahir vaig estar repassant el manual anti-separatista fins molt tard, acompanyat d’una ampolla de Soberano.
Abans de penjar m’ha donat una consigna clara, amb una veu tallant: “res de parafernàlia! Camiseta groga i prou!”. Tenia només mitja hora per aconseguir una camiseta groga.

Buidant caixes a les golfes he trobat una camiseta del Cadis FC que vaig comprar aquell cop que tota la colla (en Dani, en Roca i jo) vàrem baixar fins allà veure en Nacho. He arrancat l’escut amb unes tisores i he tapat els estrips amb 4 tires d’esparadrap vermell, improvisant una senyera just damunt el cor. Impactant!
Amb horror també he vist que el dorsal deia “Er Pisha”. Una nit de Barbadillo desinhibeix fins a límits sorprenents. Amb tires de cinta americana he modificat el dorsal per empatitzar amb la jornada. Només se m’ha acudit posar “Això è can Pixa”.

El més fotut ha estat que d’aleshores ençà, el Soberano i la mala vida han fet encongir la camiseta i he quedat més embotifarrat que en Joan Clos quan  ballava samba amb en Carlinhos Brown.
Amb una estelada per capa he pujat al cotxe i cap a recollir l’Ermi. Per sorpresa meva , no havia vingut sola, sinó que l’acompanyava una iaia ninja de l’ANC. Totes dues anaven amb l’uniforme groc i quan he arribat, també han quedat grogues de la sorpresa. Sabia que el meu uniforme i el meu vehicle groc les deixarien patidifuses. No tothom pot presumir de tenir un autèntic Seat Fura de color groc canari. Més ANC, impossible.

Sense dir res han pujat al cotxe. La iaia al davant, pel meu desconsol. L’Ermi, darrera, no treia la vista del mòbil i teclejava sense parar. Ens informava sobre com estava anant el dia a Barcelona i s’impacientava dient “amb aquesta carraca arribarem a misses dites”. D’alegria he dit “també fan missa de campanya? No ho sabia”. Ai...aquelles misses de campanya que fèiem als campaments de la OJE!
Quan hem arribat a Barcelona hem fet cap a la Plaça Catalunya. Elles han volgut que les deixés a la vora i amb un “ja ens trobarem” han arrencat a pas lleuger mentre jo he hagut d’anar a aparcar a la quinta forca. Estava desorientat però ha estat fàcil: només em calia seguir la gent vestida de color groc i que duien estelades.

Amb les empentes dels meus mitxelins comprimits, m’he anat apropant al centre de la Plaça. I aquí he trobat la primera prova del finançament il·legal: uns voluntaris venien xapes  a canvi de la voluntat. Jo els he donat els 50 cèntims que duia a sobre i els he demanat el recibu. No només no me l’han donat sinó que a sobre se me n’han rigut a la cara mentre em feien copets a la mà als mitxelins.
Dins la plaça hi havia gent. A veure, les coses com siguin, que lo cortés no quita lo valiente: hi havia molta gent. Però vaja, jo trobo que estàvem menys apretats que el dia que ballen els gegants a la Plaça Major. O sigui que, ja es pot fer una idea de la proporció.  Suposo que l’Alicia i la Llanos ja ens donaran les xifres exactes; ara no ens refiarem de les que doni la organització i, encara menys, del meu nas.

Just quan acabava de dir la meva frase desmoralitzadors de nivell 8 “Molt dir ara és l’hora, però no comencem mai puntuals!” he vist la trampa número 2, que aquests paios de l’ANC ja havien fet servir a la uve: unes lones de color groc corrien per la plaça per tapar els espais buits. Hauria fet una foto però tenia les mans ocupades fent-me baixar la camiseta que se m’havia arromangat fins les aixelles per la pressió mitxelinesca.
I finalment, la notícia que creia definitiva i que augurava  que no només l’independentisme s’ha desinflat sinó que ens dóna la victòria. Si jefe, hem vençut!! Ells mateixos han dit ben clar que volien tornar a ser uns bons espanyols. La jerifalta major ho ha dit ben alt i clar: volem unitat! I la gent que hi havia al voltant, tota la plaça, les 500 ó 1000 persones que hi devia haver, ho han corejat una bona estona: unitat, unitat, u-ni tat!. Com nosaltres quan diem “mejor unidos”.
Aquí he arribat al deliri i he començat a saltar i fer bots cridant “Unitat! Per fi heu vist la llum! Cantem un Te Deum”. Les persones que m’envoltaven han anat deixant espai a les meves expansions. Però mica en mica, els crits d’independència m’han anat tornant altre cop a la realitat. La unitat que reclamaven no era la nostra. No tornaven a la “una, grande y libre” que és el nostre far. Nooooo. Ells demanaven la unitat dels partits polítics perquè això que anomenen “el procés” anés endavant. I per si em quedava cap mena de dubte, el discurs de la Forcalleda (no feia de cuinera aquets dona?) ha acabat de reblar el clau.

Haurem de treballar molt, Jefe, i ja caldrà que a Madrid es treballin bé el D. i Ll. Jo puc provar de crear el caos si en Roca m’hi ajuda però cal acció a nivell mes elevat.
Ah..per si l’interessa l’Ermi m’ha enviat un SMS (encara no tinc whatsapp) dient-me que tornaven a Olot amb uns amics. Decebut i un pèl moix i banyabaix (no sé com es diu en espanyol, bajicuerno?) me n’he anat a buscar el Fura però la grua se l’ha endut i no tinc diners per recuperar-lo. Només un parell d’euros per enviar-li-lus-lis-el informe.

Quan torni a casa li passo els tiquets.
Ps: penjo que això s’acaba però acabo de rebre un SMS de la iaia ninja que diu “Téns un melic molt bonic”.

 El topo olotense

dijous, 16 d’octubre del 2014

Jo hi seré.

Preneu-vos-ho com vulgueu. Jo ho faig com una declaració de principis.

El 2009 i 2010 vaig treballar ajudant a allò que en dèiem "les consultes". No us podeu imaginar com en va ser d'emocionant per mi. Malgrat tot. Sideralment emocionant. Prop de lisèrgicament emocionant.

El 2010 jo volia guanyar les eleccions autonòmiques amb Reagrupament, tenir majoria absoluta (68 diputats) i proclamar la independència.
No en vàrem treure cap. Ni un. No us podeu imaginar com vaig patir. No; no podeu.

Però no em vaig desanimar i el 2011 vaig decidir que valia la pena seguir treballant. Aquest cop des de l'Ajuntament. Amb CiU. Vàrem guanyar. I penso que s'ha notat i que es nota.

El 2012 vaig ser a Barcelona l'11 de setembre. No ens podiem ni moure, Quina mà de gent. I pensava que la solució, la sortida a aquella energia, era la DUI.

L'onze de setembre del 2013 vaig anar amb una alegria immensa a la Via Catalana. I vaig tornar cansat però content amb el penúltim bus. I pensava que calia la DUI per donar sortida a aquella il·lusió increïble.

L'onze de setembre del 2014 he anat a la V. I pensava que sí, que volia votar el 9N però que el camí era la DUI perquè era el que volien els meus compatriotes.

Avui, continuo pensant que la DUI és el que cal. No estic content de pensar que tinc raó. Em deixo alliçonar.

No tinc ni un microgram de frustració pel gir que ha fet el President respecte la consulta. Ni tan sols pel matí de dissabte participant en la Gigaenquesta.

Zero.

El 9N votaré doble SI.  M'és igual el valor que els diaris i les ràdios hi donin. Se me'n fot si les urnes són de cartró o de cristall d'Swarosvki; si hi ha cens o ho fem com el 2009; si votem als llocs de sempre o només als edificis de la Generalitat.

Jo seré feliç perquè sé que és important. Per mi serà un moment clau de la meva vida. El darrer pas abans de votar en les plebiscitàries que donaran la llibertat al meu país; el darrer gest abans de posar la pedra per construir un país nou.

No frivolitzem la llibertat nacional.

Si el 9N som  milions votant, demostrarem que no ens arronsem i que estem preparats per fer el pas definitiu.

Jo hi seré.

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Informe d'un talp sobre la Gigaenquesta.

Hola Jefe!
Lus ils passo l’informe d’avui sobre la Petrienquesta dels nassos. Ja em disculparà el to d’irritació però es que estic negre! I que en Nacho em perdoni per fer sevir aquesta paraula però de veritat, Jefe, que això està complicat.
Tal i com vàrem quedar en el nostre pla estratègic  ultrasecret (hehe, això d’ultra és un “guinyo” ben trobat) “Nuestro 9N es el 20N” em vaig inscriure com a voluntari per fer la gigaenquesta. La coordinació amb els nostres hackers va anar de conya i no vaig tenir cap problema per fer-ho.
Passaven els dies i les iaies ninja de l’ANC no piulaven. M’anava posant nerviós i això em duia a exhaurir les reserves de Soberano que tinc guardades per si de cas aquests guanyen i ens en quedem sense. Finalment vaig rebre un mail dient que el dia 10 al vespre hi havia formació. Formació!  Quins records! La FEN, Formación del Espíritu Nacional, allò si que era maco...
Clar que la convocatòria especificava que la formació es feia al local d’Òmnium. La gola del llop. Territorio comanche!.
Calia anar ben disfressat. I vaig recuperar l’uniforme que vaig lluir a la uve: barretina, barba de l’avi del Barça, estelada posada en forma de túnica romana, unes vamcats i ho vaig completar amb les obres completes de Salvador Espriu sota els braços. No fos cas que em veiessin tebi i poc culte.
Em vaig quedar al fons de la sala per anar veient qui entrava però reconec que no em recordo pas de tots. Bé, els de sempre que ja sabem però també n’hi havia molts de nous. Prova evident que continuen utilitzant la hipnosi col·lectiva mitjançant TV3.
Tot anava plàcidament i jo passava desapercebut gràcies als meus vehements “idó” i “va parir” d’afirmació i recolzament fins que una de les jerifaltesses va avisar de la possibilitat que hi hagués “un talp entre nosaltres”. Quin espant! El gaiato em va caure a terra i la barba postissa se’m va mig desenganxar de la riuada de suor per la por de ser descobert. Per sort, els meus xicles de “Via fora catalans!” i “despertaferro, cadells i nyerros” varen distreure al personal ( tots varen desviar la mirada cap al sostre i el terra) de manera que vaig poder esquitllar-me per la porta tot xiulant El Cant de la Senyera.
Quina nit vaig passar! Sort del Soberano.
Al matí, tot i el mal de cap, vaig acudir puntualment al punt de trobada davant de l’Ajuntament.
Després d’uns minuts en els quals vaig procurar sembrar el desconcert i el desànim amb els meus comentaris de nivell 5: “ja passen 5 minuts de l’hora: volem ser independents i no sabem ser puntuals” vaig passar als de nivell 6 “amb aquesta calor, hem d’anar a fer la Petrienquesta?”. Però res, aquests voluntaris semblava que no tinguessin melsa, res no els desanimava.
Anava a passar als comentaris de nivell 10 “i no ens donaran ni 5 €? Com volem ser independents si no recompensem l’esforç?” , quan vàrem rebre les darreres instruccions. Una d’elles era no dur cap mena d’emblema, símbol o llegenda independentista. Vaig notar dotzenes de mirades inquisitives cap a les meves vamcats, estelada a la cintura, braguetina i pins, braçalets, pírcings indepes (espero que algun dia algú em recompensi per haver-me foradat  el nas per posar-me un pírcing estel·lar, amb la única anestèsia del Soberano).  
D’una revolada me’n vaig anar als serveis del parking  del Firalet a treure’m tota la parafernàlia però
em vaig adonar amb horror que sota la túnica estelada duia la camisa blau maó amb el jou i les fletxes, preparat per l’acte del Día de la Raza a Barcelona. Amb un dolor increïble, però heroic, em vaig  clavar la xapa de voluntari de la Petrienquesta al pit tapant l’emblema falangista, em vaig alliberar de pírcings i estelades i vaig abandonar les vamcats a una paperera.
Sanglotant i descalç vaig tornar a pujar. Em varen assignar una companya i una zona i tot fent saltirons per evitar les irregularitats del terra del Firalet vàrem anar cap al carrer que ens va tocar.
En arribar a la primera casa vaig tocar el timbre una llarga estona fins sentir un “ja va..collons!” que va fer envermellir la meva companya. Jo li vaig dir que no patís i que em deixés fer a mi. Ens va obrir un senyor amb camiseta i bragueta descordada i m’hi vaig abraonar a sobre, abraçant-lo al crit (perdoneu-me Nacho i Maria Rosa!) de “Visca Catalunya Lliure. Som voluntaris de la Petrienquesta i estem aquí per fer-li signar un vot a favor de la independència de Catalunya!”. La meva companya va enfollir i em va apartar d’una empenta i va modificar completament el discurs, portant-lo a aquella neutralitat tan empipadora que fan servir. Això va fer, sorprenentment, que el senyor de la camiseta i bragueta descordada, recuperés el color de cara i comencés a parlar normalment i fins i tot li digués floretes a la bruixa. Per indignació meva, va respondre les 6 preguntes sense vacil·lar i ens va signar el paper.
Ella, la bruixa, em va dir “ A partir d’ara parlaré jo. Tu, ves-me passant els fulletons i no tornis a obrir la boca. D’acord?”. Més tallant que una daga d’acer de m’ho va dir. Tant que vaig notar que se m’afluixava la pròstata  i des d’aleshores vaig haver de controlar els meus moviments per no acabar fent un espectacle.
Vàrem anar passant per cases i tothom ens atenia amb una estranya amabilitat i bona disposició, senyal inequívoca que acabaven de mirar TV3 o el 3/24 i estaven sota els efectes de la hipnosi.
Al cap d’una estona vàrem trobar un jove (deixo l’adreça dins d’una ampolla buida de Soberano, al lloc de sempre) que en un castellà perfecte ens va dir “no me interesa para nada. Adios”. Em vaig emocionar tant que vaig avançar per estrènyer-li la ma però em va fotre la porta pels morros. La bruixa només em va dir “Res de provocacions! Anem”. No hi ha manera, amb aquesta gent, jefe. Ho tenim pelut de veritat. Son inasequibles al desaliento.
Vàrem anar a unes 30  llars en quasi 3 hores. Per desgràcia nostra, la majoria de gent (immigrants inclosos!!) ens rebia bé i responia les preguntes que la bruixa els feia. Jo cada cop més abatut mirava de revifar-me fent glopets del Soberano que duia a la petaca.
Quan vàrem acabar, amb un silenci tens hem tornat al punt de concentració (camps en faria jo!) per retornar el material. Anava a fer un sabotatge deixant anar frases derrotistes de nivell 9 “tanta feina per no res, i sense esmorzar!” quan vaig veure unes taules parades amb menjar i beure. Mentre la bruixa feia la feina ( i si no perquè s’hi apuntava) jo em vaig dedicar a buidar els porrons de moscatell perquè els indepes no en trobessin i comencés una revolta interna, i a acabar-me tots els ganxitos que hi havia. Com deia Sun-Tzu “un exèrcit sense queviures és un exèrcit a punt de ser derrotat”.
Em vaig quedar allà, exhaurint els queviures de l’enemic, fins que tothom va marxar i enmig de la solitud del Firalet vaig ser conscient de que estem sols, que ningú ens fa costat (a excepció potser d’en Daniel i en Roca) i, sobretot, del mal que fa el paviment del Firalet als peus descalços. Coi de rojos!
Parlant de peus...m’han quedat tan llagats que avui no he pogut venir a la mani de Barcelona. Ho he vist per la tele i he quedat sorprès. De veritat que som tan pocs? Bé si no somos muchos, somos machos! La proporció de 1:50 no ens ha de fer por, sobretot si no votem!
De totes maneres, si estic uns dies sense dir res no en faci cas. És que he quedat amb la bruixa (de fet, bruixa és molt i molt exagerat i li fa poca justícia; més aviat és dolça i amable) per fer un cafè i que m’expliqui totes aquestes collonades del país nou, del dèficit fiscal i tutti quanti.
Esperant amb delit la crònica d’en Nacho a La comarca, sobre el 12O a Barcelona, el saluda marcialment i fervorosament
El topo olotense.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

La mesquinesa del camaleó

Vivim moments extraordinaris. Crec que no sóc exagerat si dic que Catalunya, i els catalans, no seran els mateixos després del 9N. Independentment de com vagi.

La força de la ciutadania, la complicitat dels partits polítics sobiranistes per arribar plegats a fer una consulta homologable als ulls dels observadors el 9N, l’empenta eufòrica dels 920 municipis catalans (el 96%) que han aprovat mocions a favor de la consulta... tot plegat em fa pensar que això no té aturador.
I precisament per això, em quedo perplex quan des del govern espanyol ( i des del principal partit de l’oposició espanyola) i des dels partits catalans d’obediència espanyola (PSC, C’s) es parla de com de frustrats quedarem els catalans quan no puguem votar.

De veritat que són tan cínics de pensar això? Com pensen gestionar aquesta suposada frustració? Amb la presó que amenacen els unionistes gonzo de ciutadans? Amb la desinversió a Catalunya del PP, que ja interpretem com un adéu? Amb la mentida de canviar la constitució espanyola que argüeix el PSC-PSOE?
Hi ha presons per 2 milions de catalans? Creuen de veritat que aquests 2 milions de catalans que han arribat a l’independentisme en un  degoteig constant provocat pel menyspreu arrogant dels successius governs espanyols, es creuran un nou lliurament dels contes a la vora del foc?

No saber-se posicionar davant del moviment popular més important dels darrers 300 anys a Catalunya, revolucionari en el fons, moderat en les formes, radicalment pacífic i alegre és una manca de visió política per art d’alguns partits polítics catalans tan immensa que fa bones les paròdies del Polònia de TV3. A l’equip de guionistes d’en Toni Soler només els falta posar l’ull en els papanates que donen “llibertat de vot” a la segona pregunta de la consulta. Els podrien dibuixar com camaleons que no tenen clar quina aparença prendre ni quin camí agafar en una cruïlla en forma de V. I que acaben aixafats per la marxa de milions de persones que passen per sobre de la seva mesquinesa i covardia. Sense que en quedi més rastre que la fosforescència lleu d’un foc follet. Ad vitam aeternam.