dimecres, 1 de novembre de 2017

Inspirem. I respirem.



Com més aviat ho acceptem millor per tots plegats. Divendres 27 d’octubre de 2017 no es va proclamar la República Catalana sinó que a més, les institucions catalanes varen renunciar a defensar-se. No estem per tant, com deia  en Jordi Graupera, en un terreny en disputa ni en un “estat fallit” sinó que Catalunya és un autonomia intervinguda econòmicament i políticament pel govern espanyol i ocupada policialment.
Inspirem i respirem.
Això és així perquè el nostre Govern no ha complert l’encàrrec que els catalans li vàrem donar el 27 de setembre de 2015 en aquelles eleccions que havien de ser les darreres autonòmiques. Ara ens diuen que la promesa era arribar fins la fita on estem però tots havíem entès que calia anar una mica més enllà; i que les famoses Estructures d’Estat que s’estaven preparant i els famosos decrets legislatius que divendres j estaven a punt de publicar, serien una realitat quasi immediata a la proclamació de la República i crearien un mínim cap de pont per poder resistir les envestides de l’estat espanyol.
Doncs ningú no havia fet la seva feina, ningú no ho havia supervisat i ningú havia avisat de que la situació era aquesta.
Inspirem i respirem.
No vull dir que fos fàcil, però el compromís era aquest. No valen tampoc excuses com la suposada escassa majoria favorable a la independència; l’esgotador “encara no som prou” repetit insistentment. No és argument la resposta agressiva, violenta i repressiva del govern espanyol. No són excuses perquè aquestes dades les teníem o les suposàvem des de fa anys: la dificultat d’independitzar-se sense violència i de forma democràtica d’un estat democràtic a la UE és coneguda de fa anys; sabíem també que no hi ha unanimitat a favor de la independència en la població catalana; i era imaginable la reacció de l’estat espanyol en ple (Rei inclòs) per tot allò que són i per tot allò que hi tenen a perdre.
Inspirem i respirem.
Encara que el 27d’octubre, molta gent estava preparada per passar un parell de dies a Barcelona defensant el Parlament i la Generalitat, la consigna va ser “balleu i celebreu-ho” i amb inconsciència, o potser amb alleujament, la celebració va deixar pas al desconcert quan vàrem veure que tothom acatava les ordres de Madrid. Amb més o menys celeritat però tothom.
La incipient República Catalana no es volia defensar malgrat els CDR que s’havien organitzat arreu del territori. Es va voler rebutjar una confrontació (tan pacífica com vulguem) però que havia d’existir per fer prevaldre una legalitat damunt l’altra.


No, no hi havia estratègia per després del referèndum. Potser tota l’estratègia es basava en que ni tan sols hi hagués referèndum. Ara s’entén millor la consigna de buscar la foto fent cua davant els col·legis electorals amb les paperetes (impreses a casa) a la mà.
Inspirem i respirem.
No, que Puigdemont hagi marxat a Bèlgica acompanyat d’altres consellers no és una jugada mestra ni un exemple de magnífica estratègia. És una sortida endavant, improvisació que de rebot pot donar una bon resultat perquè la imatge del President “exiliat” preveient un judici injust a Espanya, on l’estat de dret deixa d’existir per reprimir l’independentisme, pot ajudar a millorar el resultat esdevenint una icona del mantra independentisme=democràcia. Pot ajudar a explicar la secessió de Catalunya com a causa justa i a internacionalitzar les accions legals contra ell.
Inspirem i respirem.
No, les autonòmiques del 21 de desembre no seran unes eleccions constituents ni plebiscitàries. No seran constituents perquè no les ha convocat el govern català (republicà o mig-republicà) sinó el govern espanyol; i no seran plebiscitàries perquè no hi ha acceptació de les dues parts perquè ho siguin i per la presència d’un tercer bloc (els comuns) que no es posicionen respecte de l’eix polític nacional.
Seran unes altre autonòmiques, probablement amb un resultat molt semblant a les del 27S. I amb l’amenaça de repetir, si és que s’acaba retirant, l’aplicació de l’article 155. I no, a Europa no llegiran el resultat de manera diferent de com varen llegir els del 27S. Com a màxim ens veuran resilients, però no n’esperem gaire res més.
Inspirem i respirem.
Aleshores, ens preguntem, què és el que caldria fer?. En primer lloc cal guanyar les eleccions amb una majoria parlamentària favorable a la independència el més ampla possible. No hi haurà temps de fer gaires filigranes amb les llistes i la seva composició. I aquí pot haver-hi baixes significatives en peces tan importants i simbòliques com alguns dels independents més notables que anaven a la llista de JxSi. Però sí que caldrà filar molt prim en la composició del govern perquè no hi hagi persones poc compromeses o amb massa dubtes.
Continuarem donant suport als partits o coalicions independentistes que es presentin a les eleccions, que cal que ho facin amb un programa independentista. Si això implica represàlies contra aquestes candidatures, aleshores sí que el camí hauria de ser el boicot actiu a uns comicis que serien completament il·legítims. Més del que ho són ara pel fet de ser imposats per l’estat espanyol.
El nou govern haurà de saber reprendre el camí en el punt que el vàrem deixar el 27 d’octubre. I per això caldrà astúcia i menys somriures. Caldrà continuar amb les mobilitzacions al carrer i sense deixar el civisme, ser més coratjosos. Potser tots plegats haurem de ser menys gandians i més ferms. Menys menjaflors i més decidits. Amb menys confiança cega i sense contrastar i amb més control de fites i terminis.
Amb el suport de la societat civil organitzada i amb un govern i parlament decidits, acabarem la feina. Perquè la independència és un problema de fet, no de dret.
No m’ha agradat gens escriure aquesta entrada perquè el que jo preveia la setmana passada era escriure sobre el dia que el Parlament va proclamar la República Catalana i com, igual que alguns milions de catalans, em vaig sentir immensament feliç i emocionat. Encara que hagi durat tan poquet ha valgut la pena. I malgrat com sóc de crític respecte a com han anat les coses, ni em desanimo ni m’arronso. Només deixo la meva ingenuïtat de banda.
Inspirem i respirem. Inspirem i actuem!

diumenge, 22 d’octubre de 2017

El 155 ens donarà la victòria



En els darrers temps he anat repetint que el procés cap a la independència de Catalunya és un cas únic. Mai cap regió s’ha pogut independitzar de forma pacífica, unilateral i democràtica d’un estat matriu democràtic .
Fins el moment, tots els processos de secessió havien estat violents (repúbliques balcàniques) o bé havien estat secessions d’estats autoritaris (repúbliques bàltiques); o hi havia un referèndum acordat (Montenegro, cas reeixit; o Escòcia, cas fallit).
L’anunci fet ahir pel president Rajoy de les mesures que es proposa que materialitzin l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola donen arguments als que pensem que l’estat espanyol està derivant cap a un sistema autoritari. El conjunt de les institucions espanyoles (Legislatiu, Executiu i Judicial, amb el vistiplau de la Monarquia i la col·laboració dels mitjans de comunicació) abonen la suspensió de l’autonomia i la substitució del govern català pels ministeris espanyols corresponents i la limitació de poders del Parlament català a un club de debat insubstancial. A més, i en un termini de 6 mesos el mateix president Rajoy convocarà eleccions autonòmiques  “de les de sempre” que es podrien celebrar 54 dies més tard.
A efectes pràctics vol dir que ,durant un mínim de 8 mesos, Catalunya  no tindrà autogovern i totes les accions legislatives i polítiques del Parlament estaran tutelades per Madrid. En aquests 8 mesos, la venjança repressiva de Madrid podria fer autèntics estralls al sistema educatiu, als mitjans públics de comunicació, als Mossos d’Esquadra, a la protecció de la cultura catalana, etc.. Només cal sentir els representants del Partit Popular, que no amaguen la seva satisfacció per les mesures ni la seva ànsia per passar comptes per veure que no exagero.
No tinc cap dubte que l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i l’amenaça de fer el mateix amb el President Puigdemont només és l’inici d’una repressió que, si la deixem culminar, portarà a l’empresonament de milers de catalans i a la prohibició d’Òmnium i ANC i fins i tot dels partits independentistes. Tampoc no seria el primer cop que ho fessin.
Aquesta estratègia de l’estat espanyol fa insostenible el seu argument que no hi ha democràcia sense llei i sobre l’estat de dret. Espanya ha deixat de ser un estat de dret per esdevenir un estat a l’inrevés. L’estat de dret no es basa només en el compliment de la llei, sinó en que l’estat. mateix ha de complir la llei i en l’existència de mecanismes de control de l’estat. Els incompliments de la llei i de la mateixa constitució han estat àmpliament denunciat per nombroses juristes que posen en dubte fins i tot que les mesures que seguiran a l’aplicació de l’article 155 siguin constitucionals; d’altra banda els mecanismes de control de l’estat ja fa temps que han estat absorbits pel mateix estat.
Aquests fets, deixen a Catalunya com a dominadora de la combinació independència=democràcia que ha estat la combinació guanyadora en els processos de secessió que han tingut èxit (Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Macedònia...).
A aquestes alçades, aquells que no tenien clar el futur que oferia la República catalana o que especulaven amb la possibilitat ben intencionada d’una solució pactada, tenen ben clar quin és el present de la pertinença a Espanya. Ara, la majoria política i social a Catalunya és favorable al govern català i a la seva voluntat d’avançar cap a la República catalana
Gràcies doncs, a l’elecció estratègica de l’estat espanyol (no ha estat un error sinó una elecció) la república catalana torna a estar en una posició guanyadora per encarar aquesta setmana decisiva. Europa pot fer oïdes sordes a les demandes d’independència però no a la resistència a l’autoritarisme en un estat membre.
Resistirem, ensenyarem les dents i guanyarem.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Compte, cada vot compta.



La bel·ligerància del govern espanyol contra el referèndum provocarà algunes dificultats per poder votar. Els catalans que viuen a l’estranger només ho podran fer si estan prèviament inscrit al Registre de Catalans i Catalanes Residents a l’Exterior. Quan fa uns mesos es va crear aquest registre, el govern espanyol va prohibir que se’n fes difusió i, per tant, existeixen reserves sobre l’èxit que pugui tenir.
Tampoc es podrà votar per correu perquè no es pot comptar amb la col·laboració de Correos de España.
També és altament improbable que la llei de vot electrònic que fa unes setmanes va aprovar el Parlament pugui ser utilitzada en el referèndum. Aquest sistema podria haver estat la solució perquè els catalans residents a l’estranger poguessin votar en un referèndum transcendental per la nostra nació. Fins i tot hauria estat un sistema bo per aquells que no renuncien a una sortida de cap de setmana, pels que estan de viatge per feina aquell dia, pels que estan malalts o simplement pels que no els ve de gust anar fins el col·legi electoral, o moltes altres circumstàncies que avui fan que un nombre important de ciutadans no puguin votar. El vot electrònic les hauria resolt i hauria ajudat a que la participació fos més elevada i que el nombre de vots afirmatius fos més gran.
Per tant, el sistema de participació pràcticament únic serà el vot presencial i caldrà deixar la innovació per més endavant, quan tampoc no ens calgui la col·laboració del govern espanyol per poder participar electoralment.
En tots els casos d’acció col·lectiva hi ha la figura dels anomenats free-riders (en català serien els genets lliures però el nom és massa èpic i potser els escau més el de paràsits), persones que no participen de l’acció col·lectiva però que en canvi gaudeixen dels beneficis que se’n deriven. En el cas del referèndum podrien ser tant aquelles persones que poden decidir no anar a votar perquè creuen que no ve d’un vot, com els que no ho fan perquè donen per descomptada la victòria de la seva opció preferida. Per exemple, la derrota en el referèndum sobre el procés de pau a Colòmbia es va atribuir des d’alguns sectors a aquest fenomen.
En el referèndum de l’1 d’Octubre no hi haurà un límit de participació per no incentivar el boicot en forma d’abstenció i és molt probable que els contraris a la independència de Catalunya vagin a votar de forma molt més important que no preveuen els partits polítics que representen aquesta opció al Parlament de Catalunya.  També és molt possible que CSQP acabi cridant a la participació, encara que sigui al darrer moment, perquè no poden ignorar que això els dóna un rèdit electoral molt més important que cridar al boicot.
Amb aquest escenari, és important cridar a la responsabilitat dels ciutadans perquè siguin conscients del valor que té cadascun dels vots individuals i facin un esforç addicional per poder votar.
Fa tant de temps que els catalans no votem en un referèndum (el darrer va ser l’any 2006 per validar l’Estatut d’autonomia, i va acabar com va acabar) que podem confondre-ho amb unes eleccions on el valor de cada vot depèn d’altres factors. En el cas del referèndum, la opció guanyadora és simplement la que obté més vots entre el “Si” i el “No”. Els vots en blanc no es tenen en compte en el resultat.
És fàcil veure, aleshores, que en un cas extrem (i extremadament improbable) seria possible obtenir un empat. D’aquí la importància de cada vot. No fos cas.
Article publicat el 21 de setembre de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Esmena: l’amic Joan Torres em va fer adonar de la meva pèssima traducció de freee-riders. Una traducció literal seria els “viatgers que no paguen” és a dir “els gorrers”
Post-scriptum: l’empat va quedar molt lluny. Malgrat la sàdica brutalitat policial, el SI a la independència va guanyar clarament el referèndum de l’1 d’octubre. Una victòria que era difícil de celebrar veient com varen anar les coses a tantes poblacions de Catalunya.
Avui, 15 dies després de la victòria, sembla que no ens recordem de que vàrem guanyar potser perquè encara no hi ha hagut una proclamació formal de la independència. El conflicte segueix obert i els independentistes han substituït l’eufòria per un grau variable de desconcert que depèn de la fe en aquesta suposada nova estratègia que ens ha de dur a la culminació del procés. Sense pressa, això si.