diumenge, 16 de juny del 2013

Lleialtat en temps de color rata.

Aquests temps que vivim ens semblen cada dia més grisos, de color rata, que no pas brillants. El corrent majoritari és anar en un teòric contracorrent. Hi ha milions de raons per estar descontent, centenars de milions de petites coses que ens poden crear incertesa i abocar-nos a un mal humor constant que no sabem ben bé a qui o a què  donar-ne la culpa.
Alguns tenim esperança i il·lusió en la construcció d’un estat nou que deixi els vicis de l’Estat espanyol:  l’Estat espanyol de la monarquia borbònica i el de les repúbliques espanyoles; el de la dictadura feixista i el de la democràcia autonòmica. Estat espanyol d’hegemonia castellana, d’”abolengo” tan ranci que se’ns fa agre.
Els que som independentistes perquè, avui, no sabríem ser res més estem enfocats cap a l’objectiu de la llibertat del nostre país, de la nostra nació i de la nostra pàtria.
Per primer cop en 300 anys tenim la sensació, el convenciment, que som majoria i demanem fer un recompte.
Per primer cop en 300 anys els catalans tenim un govern, i un president, i un primer partit de l’oposició que semblen anar en sintonia amb aquest objectiu.
Però com tants altres cops en aquests llargs 300 anys, la lleialtat no és completa. Alguns polítics que segons l’organigrama haurien d’estar alineats amb les tesis del govern fan el que poden per tirar no aigua, sinó fel, al vi.
Amb aquell posat d’estar per damunt del bé i del mal, com si la neutralitat fos possible, Duran i Lleida sega l’herba sota els peus del govern. El pont entre Barcelona i Madrid que diu ser només té una direcció.

Ser membre d’una federació (gran invent el federalisme!) i no ser fidel als compromisos és d’una gran deslleialtat. És trair els principis volguts de l’entesa; és fer impossible l’entesa, posar pals a les rodes. És boicotejar
En qualsevol organització hi ha el moment de la discussió abans de prendre decisions. És en aquest moment quan cal abocar-ho tot, exercir tota la influència possible. Però un cop la decisió està presa, no s’hi val a desmarcar-se’n. O es defensa l’estratègia i la decisió comunes o es calla i es marxa. Només així és possible assolir objectius.
Qui apel·la a la seva pròpia identitat per desmarcar-se de l’opinió del grup on voluntàriament és, no es pot anomenar d’altra forma que boicotejador.
Quan Duran i Lleida contradiu el President Mas en referència a la consulta/referèndum no sabem a qui és lleial però sí que queda clara la seva deslleialtat a la majoria social que avui vol la independència.
 No cal, no l’hi podem demanar, que Duran i Lleida sigui independentista si no ho vol ser però aleshores que no es mantingui dins de la federació que forma amb CDC. Li valorarem la coherència. Mantenint la federació amb CDC sembla només buscar el fracàs de tot plegat.
No té cap sentit que Josep Mª Pelegrí demani respecte per un discurs anti-consulta i que digui que es mantenen fidels al programa electoral si estan boicotejant l’essència política d’aquests dies tan superficialment grisos però tan extraordinaris.
A la consulta/referèndum es podrà votar si o no; l’opció “ni si ni no” no existirà. Una pregunta clara i tancada traça una línia respecte de la qual cal posicionar-se. La línia és massa prima per col·locar-s’hi al damunt o per estar equidistant de les dues bandes.

Va així, nois. Cal triar.

diumenge, 2 de juny del 2013

La mida (dels països) no és important.

Hi ha coses que val més agafar-se-les en broma, per serioses que siguin. Aquest cap de setmana hem pogut sentir com el gran estadista Mariano Rajoy menystenia el nostre país tot dient que a la Unió Europea, els països que comptaven de veritat són els “grans” i que Catalunya no tindria gaire influència si s’independitzés.
Al PSC els ha faltat temps per fer els cors i fer assentiments de cap entusiastes. És el que tenen els corifeus.
Naturalment, gran o petit depèn de amb què es compari. Dels 27 estats membres de la UE actual, 11 tenen menys població que Catalunya. Per ordre alfabètic: Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, Irlanda, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta i Xipre.
Bé, des del punt de vista econòmic i social, potser no ens canviaríem per tots ells però no sembla pas que Dinamarca, Finlàndia o fins i tot Luxemburg siguin per fer-hi conya.
Fa anys que sentim a dir que la mida no és important i fins i tot La Trinca cantava, amb les Germanes Sister, que no vé d’un pam a condició que sigui “fresca i eixerida”.
I parlant de països, ser eixerit vol dir ser emprenedor i dinàmic. De la llista dels 11 països anteriors, n’hi ha uns quants  (Irlanda, Luxemburg, Finlàndia i Dinamarca) amb una renda per càpita molt més gran que la de l’estat espanyol. D’altra banda, els estudis del CCN diuen clarament que una Catalunya independent seria l’estat més ric de la UE.
Digueu-me de què li serveixen el 40 milions d’habitants que avui té la Gran Espanya. Quasi intervinguda per Brussel·les, amb un desprestigi creixent, amb uns Cap d’Estat i Cap de Govern que són respectivament, la riota i la vergonya del continent, quina influència real té? Amb els clatellots per competitivitat, amb els renys continus per la mala orientació de les inversions i el malbaratament de recursos, qui fa cas dels espanyols?
A la UE, queda claríssim qui pren les decisions. I em penso que el gran Estat Espanyol fa una mica el paper de pinxo patètic, traient pit i corrent a fer allò que li manen.

En fi...com deia la cançó: No vé d’un pam, no vé d’un pam. UEEEEE, dubidubidubidubidú. Si està fresca i eixerida. no vé d’un , no vé, no vé,  no vé d’un pam.