diumenge, 29 de gener del 2012

Capo d'Anno romano.


Des de fa un munt d'anys que hem fet sempre el sopar de cap d'Any a casa. Alguns anys fins i tot ha estat complicat, o quasi impossible, d'arribar a les campanades despert. Aquest any, però i per raons que no venen al cas o que seria massa llarg d'explicar, vàrem decidir de passar-lo a Roma.

Us en faig 5 cèntims.

Les primeres impressions.
Com arribar a Barcelona però amb la gent parlant italià en comptes de castellà ( ja m'agradaria poder haver escrit "en comptes de català"!). De Fiumicino a Roma s'hi pot anar amb tren, amb el Leonardo Express. I aquí, la primera impressió que potser t'han fotut. Perquè només d'entrar a l'estació de tren trobem un rètol que diu "Leonardo Express" i  hi agafem el bitllet. Curiosament el preu és més car del que deia el web. Res de més però més car. 5 minuts més tard veiem les guixetes oficials...
Arribem a Termini i allò torna a semblar Can Fanga. bàsicament perquè els voltant són plens de botigues asiàtiques i africanes, com la majoria de personal que hi ha al voltant.  Això si, tots els rètols són en italià. Ai coi, i perquè a Barcelona no són en català? Deu ser que això de ser un estat elimina immediatament tots els dubtes sobre quin és l'idioma que cal fer servir.
Durant l'estada anirem trobant exemples similars: la venda de castanyes està monopolitzada per sud-asiàtics i el top-manta és omnipresent i sense prendre les precaucions que hi ha a casa nostra per si apareix la Policia.

Visitar Roma.
Sempre hem fet les visites pel nostre compte, que moltes vegades vol dir poca optimització del temps amb cues, anades i tornades i poc aprofitament de les visites. Aquest cop vàrem optar per contractar les visites guiades en català (!) de la Associació Romaqui . Absolutament recomanables: encara que només fos per saltar-vos les cues val la pena, però a més les explicacions en català, i a la catalana, faciliten extraordinàriament el poder mantenir l'atenció durant les 3 hores i escaig que dura cada visita.
Vàrem contractar les visites als Museus Vaticans i al Fòrum Romà.

Els Museus Vaticans.
Fàcils de trobar. Només cal seguir la gentada un cop sortiu de l'estació de metro Ottaviano. Resseguint les muralles que havien estat considerades inexpugnables arribareu a l'entranda dels Museus Vaticans. Com diem nosaltres: no te'ls acabes! I en canvi acabes empatxat. I atabalat de la gentada que amb cara de mal de peus recorre els passadissos atapeïts provant de copsar les explicacions industrialitzades de centenars de guies.
Excessiu seria la paraula adequada.
Les recomanacions de silenci i de no fer fotos amb flaix a la Capella Sixtina semblen un acudit. Centenars de turistes s'encarreguen de generar un zumzeig constant i hi ha quasi tants llampecs de flaix com en una desfilada de modes.

Fòrum Romà.
El més impressionant de Roma. Els advertiments de que mai cap romà va veure el Fòrum com el veiem avui (però sencer) no serveixen de res. La iconografia és el que és  i hem vist massa peŀlícules de romans.
El Colosseu és la cirereta de la visita. Fora,un munt de romans actuals vestits de centurions mira de guanyar-se unes virolles fent-se fotos amb turistes.
Es el moment de deixar volar la imaginació i transformar els turistes en romans amb toga, de sentir la cridòria i ensumar l'aire amb el ferum de les bèsties,del menjar cuit a les grades, de la sang i de la por...

Fer el turista.
A Itàlia, i a Roma en particular, deu ser impossible de fer el viatger. O ets italià o ets turista. Riuades de gent amb càmeres de fotos arreu. Cal fer cua per arribar ran d'aigua a la Fontana di Trevi, per entrar a Sant Pere del Vaticà, per fer una foto des del punt exacte de la Plaça de Sant Pere on les fileres de columnes queden arrenglerades i, en general, per fer qualsevol de les coses que qualsevol guia recomana. Ara...val la pena.
No se si existeix una setmana al mes de febrer (el mes més inversemblant per viatjar) quan sigui possible no coincidir amb desenes de milers d'altres turistes.
Escalinates de Piazza Spagna, on els turistes seuen durant hores per convertir-se en un píxel de les milers de fotos que milers de turistes fan des de la plaça. I els carrers dels voltants: Via dei Condotti plena de botigues de luxe; via della Croce amb un restaurant a quasi cada porta i la Via del Corso que uneix la pIazza del Popolo amb la Piazza Venezia.
Piazza Navona, plena de parades del mercat de Nadal que, com a tots els mercats de Nadal, la meitat de les parades venen coses sense relació amb el Nadal. I que tapen la vista de les famoses fonts.
El Quirinale, on hi havia una exposició sobre Itàlia als anys 30 del segle passat sense cap alusió a la intervenció legionària a la Guerra Civil.
El Panteó, impressionant grandesa disminuïda pel xiuxiu constant de centenars de persones entrant i sortint i del mateix brogit de la Piazza della Rotonda. Tot i que si volteu pels carrers propers hi ha racons ben tranquils, com la Plaça de Sant Ignasi que alleugereixen una mica l'estres turístic.
Campió dei Fiori, atapeït però des d'on es pot fer una magnífica passejada travessant el gueto, arribant al Teatre de Marcello i baixar des del Capitoli (quina posta de sol  sobre el Fòrum) fins el Colosseu per la Via dei Fori Imperiali, tancada al trànsit pel concert de Cap d'Any.
Com tants cops, la sensació que caldrà tornar-hi perquè això només ha estat un tast i han quedat tantes coses per veure...

El menjar.
Segurament existeix un consens mundial sobre que Itàlia es un país on es menja bé.  El menjar es present a tot arreu a qualsevol hora del dia: paninis, pizzes, porchetta...a cada cantonada. I això sense esmentar els kebabs.
Acaba siguent complicat de fer dos àpats diaris a restaurants perquè el dinar no deixa espai al sopar. Coses que vàrem menjar i que recomano: pasta "caccio e peppe" (formatge i pebre), melanzane allà parmegiana (albergínies a la parmesana), trippa alla romana (no cal traducció per aquest pla fantàstic), carciofi alla giudia (carxofes a la jueva)...i la "zuppa" del dia que ens varen dur només perquè el segon plat s'estava endarrerint, una gentilesa impensable a casa nostra.


Cap d'Any.
Primera sorpresa: els italians no mengen raïms a toc de cadascuna de les campanades  el dia 31 a les 12 de la nit. Simplement criden "auguri", brinden amb spumanti i amb més o menys es petonegen i desitgen felicitat. Segona sorpresa: mengen llenties. Llenties caldoses i estofades com a designi de bona sort. Bé, per sort sembla que no cal que siguin12 cullerades sinó nomes unes miquetes. Perquè després del Cenone di Capo d'Anno, amb panettone, torrons, etc...enfrontar-se a un plat de llenties és tot un repte!

dilluns, 23 de gener del 2012

L'autonomista temptat.

Sempre és molest que et posin davant d'un mirall i que la imatge que et torna no sigui exactament la que comptaves veure. Parlant en termes físics, em sol passar sovint però aquest dissabte va ser per qüestions ideològiques.
Vaig anar a la presentació del llibre "La temptació independentista" que es va fer a Olot, organitzat per Estelada 2014.
Havia sentit a parlar del llibre en termes poc elogiosos, en el sentit que qüestionava els plantejaments independentistes des d'una òptica clarament convergent. És a dir, no era un llibre que des d'una òptica espanyola es dediqués menystenir els independentistes. Hauria estat massa fácil d'ignorar.
No he llegit el llibre. Encara. Però ho faré. Si més no, sembla ple d'informació útil.
Ens varen presentar als autors com a convergents confesos i descaradament provocadors. I a fe que si que ho són de descarats i provocadors. En aproximadament una hora i sense manies, varen oferir un retrat descarnat de l'independentisme català i de tots els seus vicis i pecats: messianisme ("vostès sempre estan esperant el Crist independentista"); frivolitat en voler la independència d'un dia per altre; ingenuïtat, per creure que la voluntat independentista és majoria a Catalunya; ignorància de pensar que el procés tindria suports internacionals immediats que farien desistir als espanyols de qualsevol mesura de força duradora.
Tot i saber que no tenien un públic partidari no es varen estar de replicar amb contundència als comentaris (quasi exabruptes) d'aquells que no perdonen a CiU que no sigui independentista, tot i que mai no se n'ha declarat, i que tot i no votar-los manifesten que es senten enganyats.
D'altra banda, els autors varen llistar tots els tòpics existents per frenar la rauxa independentista:
 - no n'hi ha prou amb una majoria "tècnica" del 51% excepte si el 49% restant roman passiu davant la declaració d'independència.
- Espanya no acceptará el procés i farà tot el possible i més per impedir-ho. Cap problema per enviar l'exèrcit perquè si ho va fer amb la crisi dels controladors del 2010 no dubtarà a fer-ho davant d'un moviment secessionista.
- no és gens clar que la UE accepti la nostra independència a les primeres de canvi. Espanya no ha reconegut Kosovo i avui mateix ha deixat clar que pensa vetar l'ingrés de l'Escòcia independent a la UE.
- per quina raó els EE.UU ens haurien de donar suport si el país es caracteritza per ser anti-ianqui i anti-israelià?
Els autors també reconeixen que en els dos anys des de la sortida de la primera edició hi ha una sèrie d'esdeveniments que, molt lentament, semblen abonar un avenç de l'independentisme: la " conversió" del president Pujol i altres insignes autonomistes,per exemple. I jo hi afegiria l'aparició de l'Associació de Municipis per la Independència, liderada per un membre d'UDC, els canvis a ERC...potser, deixeu-me ser ingènuament, descaradament, frívolament optimista ha arribat el moment de l'autonomista temptat.
A mi, que sempre m'ha agradat més escoltar que parlar i que sempre tinc la sensació que ja ho tinc tot dit de seguida, em varen impactar unes quantes sensacions més aviat desagradables:
1. tenien gran part de raó. Merda!
2. el torn de precs i preguntes els va acabar de donar la raó.

Perquè tenien part de raó? Els resultats electorals em semblen inapelables. Ens agradi o no, la majoria de votants no han optat per opcions independentistes ni a les nacionals (em costa dir-ne, encara, autonòmiques) ni a les estatals. Ho va dir en Carretero: Catalunya va optar per l'autonomisme. Pot semblar el botell de la derrota però si CiU no se n'amaga, ni li cal fer-ho, té la clarividència de la veritat. No ens entossudim a exigir que CiU sigui independentista perquè no ho és. Però els catalans voten CiU i, en canvi, no voten massivament o majoritària ERC, SI o RCAT. I a qui en donarem la culpa? A CiU? No fotem. O si. Però ens podem continuar enganyant fins que cremem a l'infern.

Perquè el torn de precs i preguntes els va donar la raó? Perquè no els va escoltar. Perquè la desena escassa d'assistents es varen entossudir a convertir aquells dimonis convergents que tenien la culpa del fracàs electoral de l'independentisme. Perquè negava el dret als nacionalistes de ser autonomistes. Perquè davant de les dades només exhibia negatives a les evidències. O perquè cremat el "lideratge" de Laporta, ara reclamaven el de Guardiola.

Per mi el debat es va acabar amb la primera intervenció dels ponents: perquè els catalans no els voten a vostès i voten CiU? PAAAAM.
De tan obvi, fa mal. Ens hi podem posar de cul, ho podem negar fins al final però si no som capaços de donar-hi una resposta malament rai.
A vegades potser va bé una galletada d'aigua freda, que faci marxar les cabòries i ens faci tocar de peus a terra. Faríem molt bé els independentistes de començar a rumiar amb tota la intensitat possible com podem fer perquè la majoria de catalans, una majoria d'aquelles que fan patxoca, decideixi que el que vol és viure en una Catalunya independent. Ens cal trobar un nou discurs perquè resulta que ni parlar de la butxaca en temps de crisi és la solució. És el missatge? És el canal? És el missatger? Fins que no ho esbrinem no ens en sortirem. Ara bé, no defallirem. Som pocs i ens diuen catalans!.
PS: com quasi sempre vaig marxar abans de finalitzar el torn de precs i preguntes. Que carregosos que n'arribem a ser de vegades els independentistes...

dilluns, 9 de gener del 2012

El joc de nens de l'autonomia.

Recordo quan era petit i jugava a la galeria de casa els meus avis (era casa els avis però en dèiem Ca la Iaia (*) com si l'avi no comptés i fequis que era el que comptava més). Em semblava tan gran que anys més tard m'era incomprensible que en aquell espai hi cabéssim jo i el meu món sencer: tot un univers fet de fitxes de dòmino, soldadets de plàstic, etc.
Naturalment, i afortunadament, que els meus jocs m'aïllessin del món adult i fos capaç de no veure la realitat del meu voltant no era excepcional. De més gran he pogut veure el mateix amb les meves filles o altra mainada, que jugant mantenien diàlegs en veu alta com si estiguessin completament sols, encara que els grans fóssim a la sideral distància d'un metre. I m'ha quedat el respecte per aquestes situacions que me les mirava quasi sense respirar per no trencar la màgia del moment. Per no fer malbé la fragilitat de tot un món. Per no trencar la teranyina que el protegeix de la realitat.
Avui, penso en aquesta capacitat que tenen els nens per ignorar el món que els envolta i penso que és ben bé el que li passa a Catalunya. Entotsolats, els catalans sovint fem com si juguéssim a un joc on fem tots els papers de l'auca. Amb la seguretat que dóna dominar el joc, estem segurs que res no fallarà i que encara que tot sembli anar malament, en el moment més dramàtic i desesperat, el nostre domini del guió l'hi farà fer un gir inesperat perquè tot acabi en un esclat de joia. Malauradament, sol passar que en mig del joc la bombolla esclata i ens fan tornar sobtadament a la realitat, amb tot el que això vol dir.
Es exactament el que ha passat fa uns dies quan el govern espanyol ha dit que controlarà els pressupostos de les Comunitats Autònomes. Si això es fa efectiu és simplement el final del sistema autonòmic. No teníem encara ni el duro ni la clau per sortir de casa solets (el duro perquè el donem nosaltres i ens en tornen dos rals, i la clau perquè encara no hem madurat prou per agafar-nos-la) que a sobre ens volen dir amb què ens hem de gastar els diners. Potser només no veurem clar quan ens canvïn el pany de la porta de la Generalitat.
L'autonomia és morta, visca la llibertat!

* Per cert, avui ca la iaia és un niu okupa. Valga'm Déu si els avis aixequessin el cap...