dissabte, 23 de febrer del 2013

Orgullós i content: Olot sense símbols franquistes.



Finalment Olot ha quedat lliure de símbols franquistes. Aquesta setmana han acabat els treballs al cementiri i al Triai. La setmana passada (setmana de l’11 de febrer) es va treure l’àliga del “Monumento a los Caídos” del cementiri municipal i aquesta s’han acabat d’eliminar les inscripcions franquistes del mateix monument i les que hi havia a la creu del prat del Triai.


Hem tardat més d’un any i mig a fer-ho possible seguint tots els tràmits legals, aconseguint els recursos i parlant (i en algun cas discutint) amb els descendents de les persones assassinades al Triai.


Per la part que em toca, em sento orgullós i content.

Estic orgullós de ser membre d’un equip de govern que ha tingut el coratge de fer el que cap altre equip de govern de la ciutat havia fet. Fins i tot el darrer govern socialista volia mantenir el símbols franquistes al lloc on es trobaven des de fa quasi 75 anys.

Estic orgullós d’haver contribuït a treure de la nostra ciutat els símbols d’un règim que va provocar centenars de milers de morts a la Guerra Civil, que va empresonar i afusellar milers de catalans durant la postguerra i que va empènyer a un nombre similar , entre ells al bo i millor de la intel·lectualitat catalana de l’època, a un exili de dècades o definitiu. Un règim feixista que va devastar el nostre país amb un sistema de terror organitzat i que el va fer recular en tots els avenços que la República havia assolit.

Estic content que tots els Espais de Memòria s’hagin senyalitzat amb plafons informatius que serviran per conèixer un bocí de la nostra història.

Estic content que s’hagi instal·lat al cementiri un plafó amb els noms de tots els olotins i olotines que varen morir per causa directa de la Guerra Civil, sense distinció de bandositat.

Estic content de la manera com ho hem fet: amb respecte pel dolor sincer d’aquells que han reviscut moments tristíssims de la seva infantesa i amb fermesa davant les amenaces dels que volien mantenir el constant desafiament a la democràcia amb la presència dels símbols infames i il·legals

A partir d’ara es coneixerà una mica millor què va passar a Olot durant la Guerra Civil i, malgrat les queixes d’alguns (molt pocs), altres podran després de molts anys tenir la tranquil·litat que el seu pare o avi no serà mai més titllat de franquista; també aquells que la rebel·lió franquista els ho va prendre tot i només els va deixar la por constant durant la dictadura, se sentiran una mica més alleujats.

Només em sap greu que haguem tardat tant. Quasi 38 anys.
Acabo amb un poema que em sembla ben adient, de Salvador Espriu.




Ídol que vares alçar, imatge del teu mal.
Un llunyà dia del nostre hivern,
ja sota l’emparança d’aquest cel,
al cor de l’enveja vèiem arrelar
amb esglai el gran crim de Sepharad:
la infinita tristesa del pecat
de la guerra sense victòria entre germans.
Vinguts de l’altra banda de la mar
als àrids camps sempre xops de sang,
salvant-nos en el dolor del treball,
guiant-nos per la llum del temple recordat,
guanyàvem lentament una lliure pau.

(Salvador Espriu. La Pell de Brau.).

diumenge, 17 de febrer del 2013

La corrupció com a excusa.


A hores d’ara, qualsevol comentari sobre el descrèdit de la política sembla sobrer perquè tot plegat en va ple. Sembla com si aquells que tenen la política com a ofici o bé aquells que, tot i guanyar-nos la vida d’una altra manera, ens hi dediquem a estones no ens mereixéssim res més que el menyspreu i la sospita que les nostres activitats tenen una finalitat oculta i, evidentment, lucrativa a costa dels ciutadans.
No donaré pas cap recepta per corregir això en primer lloc perquè estic tristament convençut que la opinió general és irreversible i en segon lloc perquè estic feliçment convençut que el procés constitutiu del nou Estat català lliure és el que ho capgirarà.
En canvi, em preocupa molt que el descrèdit de la política l’aprofitin formacions com Ciudadanos, UPyD o els ultradretans identitaris i espanyolistes de PxC per anar construint un discurs antidemocràtic que atrau a ciutadans desenganyats pels mals exemples (proporcionalment escassos però profusament difosos) i desanimats davant del que sembla no tenir solució.
La seva tesi és confondre democràcia i corrupció, llibertat amb impunitat i en canvi identificar l’autoritarisme amb l’ordre i la pau social. És un populisme pornogràfic que vol convèncer als ciutadans que amb ells no cal patir perquè són d’un tremp especial que no es corromp; no cal que ens amoïnem que no posaran la mà a la caixa...No cal patir si només és això el que us preocupa.
Preocupeu-vos en canvi si a aquesta suposada i no comprovada honestedat com a governants us agradaria que no s’hi afegís una pèrdua de llibertats nacionals o individuals; amoïneu-vos si no desitgeu que la fractura social s’eixampli i se n’obrin de noves segons el color de la vostra pell, l’accent del vostre castellà o el convenciment amb què expresseu les vostres opinions. Poseu-vos en guàrdia si voleu que la democràcia al nostre país no estigui amenaçada.
Perquè no és el primer cop a la història d’Europa que amb l’excusa de protegir al poble d’un sistema suposadament podrit s’acaben imposant règims totalitaris que anul·len les llibertats i esclavitzen els individus.  I no hi hagut cap règim totalitari que no s’hagi caracteritzat per la corrupció total i absoluta dels seus capitostos. Cap. No és en va que es diu que el poder corromp però el poder absolut corromp absolutament.
Molt pitjor que la corrupció econòmica d’alguns polítics i institucions és la corrupció de les idees, convèncer a la societat que el debat ideològic, la discussió oberta de les propostes és una nosa, una molèstia innecessària que costa molts diners als contribuents. Això acaba portant al totalitarisme. A la dictadura. Al malson de  la pèrdua de llibertat.
Siguem, doncs, molt exigents amb el sistema però tinguem sempre present que malgrat totes les imperfeccions que li puguem atribuir, la democràcia parlamentària segueix essent el millor dels sistemes imperfectes.

(imatge treta de www.dijonscope.com)

dissabte, 16 de febrer del 2013

Espriu i la regeneració democràtica


Aquest any 2013 és l'Any Espriu. Salvador Espriu va escriure un vers que s'hauria de gravar a les façanes de totes les institucions catalanes:
"Em mantindré fidel per sempre més al servei d'aquest poble".

A banda de ser un homenatge perpetu al poeta, serviria de recordatori a tots els polítics, funcionaris, treballadors i ciutadans que hi entressin a governar, treballar, gestionar, etc. de quina hauria de ser la funció real de les institucions: servir als ciutadans del país posant al davant de qualsevol decisió per petita que sigui l’interès comú.

Hauria de ser la traducció poètica de la regeneració democràtica, allò que Reagrupament va ser el primer de parlar i que, avui, per vergonya de tots plegats fins el PP gosa de parlar-ne..

Avui ens parlen de regeneració democràtica partits com Ciudadanos, UPyD i fins i tot els ultradretans unionistes de PxC. Partits que no tenen cap mania de negar als catalans els drets nacionals que reconeixerien en qualsevol altre lloc. Queda palès que sense cultura democràtica la regeneració serveix de ben poc.

Amb una nova cultura democràtica no caldria jugar brut de forma tan evident com fa l’estat espanyol, podrien simplement decidir jugar a guanyar de forma neta el referèndum d’autodeterminació. No els caldria provar de dinamitar el moviment independentista traient a la llum els draps bruts d’alguns polítics. Suposo que en tot això proven d’identificar la corrupció amb l’independentisme. Però el tret els surt per la culata quan es coneix que  el PP, que després de difamar sense proves al President Mas durant la passada campanya electoral fa el despistat ara que s'ha sabut que l'antic tresorer del partit s'havia embutxacat 22 milions d'euros provinents de comissions il·legals sense que ningú se n'adonés. No se'n varen adonar o bé pensaven que els diners s'anaven fonent a ritme dels sobresous en negre que cada mes els passava el senyor Bárcenas.
Els surt per la culata o se’l tiren  al peu, com en Juan Froilán de Todos los Santos, ara que sembla que la família reial dels Borbons està directament implicada en el cas Nóos.

Naturalment, és el meu desig que l’independentisme l’encapçalin persones honestes , que són la immensa majoria, però que hi hagi quatre o quatre dotzenes de suposats corruptes no em farà pas pensar que l’independentisme sigui una mala solució a la descomposició social i política que avui és Espanya. Simplement, cal apartar a qui faci nosa: en aquest camí, quatre romegueres no ens poden fer perdre el pas.

Quan els escàndols surten arreu i composen un panorama desolador, podria ser fàcil de caure en el desànim i en l’opinió de que no hi ha res a fer. Res més lluny de tot això. La independència és l’oportunitat de construir un país nou, on no hi hagi espai per la impunitat que avui campa en els territoris sota la Constitució Espanyola.
Tinguem-ho ben present: hem rebut tants mals exemples en 300 anys que serem capaços de fer-ho diferent i de construir una Catalunya lliure, justa i democràtica.