diumenge, 24 de novembre del 2013

Que bé que va que badin.


A aquestes alçades no és cap originalitat dir que estem en un moment excepcional i únic de la nostra Història. En podem dir “cruïlla”, “punt d’inflexió” o, més gràficament, “punt de no retorn”. No hi ha possibilitat de recular sense carregar amb les conseqüències; hem fet una aposta madura que no necessita excuses de mal pagador.

De totes maneres em continua sobtant com en som de crítics els mateixos independentistes sobre com s’està gestionant tot plegat. Després d’anys i panys  criticant a CiU per autonomista; criticant-los (moi aussi) primer perquè no eren independentistes i reconeixent (me too) després que fins que no fessin el pas, seria difícil arribar a la independència; ara que estan liderant el procés, no ens els acabem de creure.

No crec ser una excepció si dic que crec que la pregunta en la consulta serà clara i definitiva, que es podrà respondre amb un “si” o amb un “no” i que no inclourà ni terceres vies ni federalismes en vinagre.

Mentre discutim, pressionem el govern i anem fent ditirambes sobre això, a Madrid el govern del PP ho aprofita per fer-hi broma. I és que crec que, en el fons, no ens acaben de prendre seriosament.
Perquè de fet, res no s’ha mogut políticament. La manca de moviment aparent els deu fer creure que estem adormits i que n’hi ha d’haver prou amb les crides a complir la legalitat per aturar-ho. La demanda que el President Mas vagi al Congrés a ser escridassat i vexat com el  lehendakari Ibarretxe fan pensar que continuen sense entendre que ja hem encetat el camí cap a la Independència, perquè no es tracta de legalitat sinó de voluntat. La nostra voluntat de ser independents, de construir un nou estat, contrasta amb la seva no-voluntat de canviar la legislació. Perquè de què coi serveix el Congreso de los Diputados si no és per fer i canviar lleis, constitucions incloses?

Només els unionistes interiors, els gonzo de Ciudadanos i la dreta xarona i cridanera del PP,  tenen clar que tot això va de veres. Malauradament, semblen dur-ho en els gens, són incapaços de cap posició democràtica i recorren a les amenaces, insults i mentides per excitar els seus i per avergonyir a la resta.

En fi, l’enemic sembla despistat i cal no fer res per treure’l de la seva distracció. Deu ser per això que des del Parlament li volen demanar permís per fer un referèndum: per fer-li creure que hi té alguna cosa a dir.

 

diumenge, 10 de novembre del 2013

L'inevitabilitat de la DUI.


Enmig del mesclum de declaracions d'uns i altres, de les terceres vies mortes que només serveixen per embotar-nos dins una estructura quimèrica en la qual només creuen els seus predicadors; dels "ara si, ara no" del gran estadista espanyolista sembla difícil veure-hi clar.

 Ens hem entossudit en que cal fer una consulta, tant si com no. I la farem. Peti qui peti.

 Ara bé perquè aquesta consulta sigui concloent cal, a parer meu, que compleixi una sèrie de condicions. Primer de tot, naturalment, que la pregunta sigui clara i diàfana, que ningú no pugui tenir dubtes de si el que vota és allò que vol.

 En segon lloc, el resultat ha de ser vinculant. D'això se'n parla poc però deixem-ho ben clar: tan si guanyen com perdem, el resultat ha de ser vinculant i qui li toqui ha de fer el que mani el resultat.

 En tercer lloc, el procediment ha de ser impecable. Per això em poso una mica neguitós (no costa gaire) quan sento a parlar d'invents com ara que puguin votar els majors de 16 anys o bé que també ho puguin fer aquells ciutadans que avui, no ho poden fer en les altres votacions electorals. Els que
són contraris a que aquesta consulta es faci no han de tenir cap argument per poder-la deslegitimar més enllà de la seva pròpia aversió a la democràcia o la síndrome d'Estocolm nacional.

 El Govern ho sabrà fer així perquè és obvia la necessitat de que tot plegat sigui net i clar. Com obvi serà que el govern espanyol no donarà el seu vistiplau a la consulta ni, encara menys al seu resultat.

 I aleshores ja hi serem, haurem arribat al moment en que caldrà trobar la forma política que permeti donar resposta al mandat dels catalans davant la immobilitat castissa del govern espanyol. I això té un nom: DUI, Declaració Unilateral d'Independència. La majoria independentista del Parlament podria fer-ho amb la composició actual o bé, si el temps no ens anés tan fatalment en contra, convocant unes eleccions al Parlament on obertament els partidaris de la independència de Catalunya portarien aquest punt en el seu programa i, un cop guanyades les eleccions i constituït el Parlament, es proclamaria la independència seguint el mandat dels catalans per dos cops: a la consulta i a les eleccions al Parlament.

 Aquest és el relat de l'inevitable. Però l'interessant seran les trames laterals: què faran els unionistes? Votar que no o boicotejar la consulta? L’unionisme pot optar per boicotejar una consulta per la independència de Catalunya, sobretot si el govern espanyol s’hi oposa frontalment però farien el mateix paper davant d’unes eleccions plebiscitàries i constituents?

Jo crec que no. Abans de 2 anys ho sabrem.

 

dissabte, 2 de novembre del 2013

Moderats o il·lusos?


Quan l’estiu del 2010 es va fer pública la sentència del Tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, vaig trobar-me un migdia a l’aparcament de l’empresa on treballo amb el seu President i fundador. Aquest senyor, a qui aprecio com si fos un tiet, prové d’una família benestant,  tradicionalista i pagesa i és de les poques persones a les quals no sabria tractar d’una altra forma que no sigui de vostè. Doncs bé, se’m va acostar i em va dir “ vols dir que anem bé? Ja saps que jo sempre m’he sentit català tot i que mai no m’ha fet res ser espanyol; sempre he tingut seny, no com tu que ets més eixelebrat. Vols dir que ens en sortirem amb Madrid?”. Només se’m va ocórrer respondre-li “Sap què passa? Que avui els que tenim seny som els independentistes”.  Aquell dia me’n vaig anar a dinar amb un somriure i amb el convenciment que ens en sortiríem perquè aquell senyor que es definia com a assenyat, s’adonava que no n’hi havia prou de tenir seny.

3 anys després la situació política a Catalunya ha fet un tomb que sembla definitiu. Una majoria de ciutadans opta per la independència , segons les enquestes, i hi ha un autèntic clam per fer un referèndum que serveixi de primer i definitiu pas  per ser un nou estat independent d’Europa. En aquests 3 anys, amics que es mostraven tebis o decididament refractaris a la independència de Catalunya em fan mítings independentistes quan ens trobem. Hem perdut la por a uns tancs que no sortiran de les casernes, ens hem tornat a reconèixer com a poble i ens hem trobat a les manifestacions de Barcelona i a la Via Catalana; no ens hem examinat el pedigrí, ni demanat llinatges; ens hem adonat que compartim un projecte  i una il·lusió comunes: poder construir un estat propi, nostre. Sorpresos, ens hem adonat que només depèn de nosaltres.

Davant d’aquesta força col·lectiva quin poder tenen les crides a la por i a la moderació? Encara no han entès que és impossible que els 2 milions de persones de la Via Catalana hi anéssim forçats, hipnotitzats, al·lucinats? Quin és el projecte que ofereixen els moderats i els de la tercera via? No veuen que els insults, les ofenses, el menyspreu han anat massa lluny perquè ens puguem creure que l’estat espanyol millorarà el finançament, que no atacarà el català, que no envairà competències, que complirà els compromisos i pagarà els deutes o que invertirà en infraestructures?

Estan fent una crida als moderats o als il·lusos? Estan oferint una alternativa real o estan posant un nou parany? Aquest cop no badarem ni ens deixarem enredar pels primers de la classe, perquè ser el “mimat” del mestre ha deixat de ser un mèrit. Es pensen que encara mirem a Espanya i ja no ho fem: ens mirem a nosaltres mateixos, veient el que som capaços de fer, i a Europa.

Goodbye Spain, see you in Brussels.