dilluns, 14 de març del 2016

Compi iogui.



A vegades et sents tan unit a algú que, et sembla, faries qualsevol cosa per ajudar a aquesta persona si es trobés en alguna dificultat. Si no hi ha cap lligam familiar o d’afecció més íntima, aquest sentiment s’anomena amistat.
Què no faríem per un amic? Quan tot va bé, riem i ens divertim plegats i gaudim d’una complicitat difícil de trobar en altres persones; quan convé és la persona q qui fem confidències o la persona de qui les escoltem i en guardem el secret; quan tenim problemes és en els amics que busquem consell i a qui aconsellem quan són ells els que estan en dificultats.
Ens impliquem en la felicitat i en la tristesa dels amics, i compartim aquests sentiments amb ells. Fins i tot arribem a fer-los nostres. I quan sembla que tot s’enfonsa, ens assegurem que els nostres amics sàpiguen que sempre ens tindran a nosaltres. Perquè sabem qui som, ens estimem i ens respectem. I la resta, merde. Que dit així, en francès, queda molt més fi i elegant.
Doncs això, aquesta profunda amistat, és la que sentia la reina d’Espanya pel Sr, López Madrid involucrat en l’escàndol de les targetes Black i en alguna altra cosa més. Només faltaria que Donya
Letízia no pogués tenir amics i que no se’ls estimés i els respectés. Però donades les circumstàncies, en que aquest senyor i una altra colla varen anar tirant de veta amb unes targetes sense limitació de crèdit i fiscalment opaques, amb les despeses a càrrec d’una entitat bancària que va ser rescatada a costa de l’erari públic, trobo que són els ciutadans els que mereixerien una mica de respecte i consideració per la consort del Cap de l’Estat. Perquè crec que els súbdits espanyols es trobaven a la darrera part de la frase: a la merde. Juntament amb la Justícia, l’Estat de Dret i tot el que conforma l’essència de la democràcia. Una democràcia a la qual li falla un dels seus principis essencials: la igualtat entre tots els ciutadans i la capacitat de poder escollir i ser escollit.
Ni els monarques són iguals que els seus súbdits, ni han estat escollits democràticament. A Felip VI li va tocar ser Rei i al seu pare el va triar Franco.
Ells són la flor i la nata, nosaltres la merde. Ells son els compi ioguis*, nosaltres el campi qui pugui.
Sort que marxem i en el nostre país, nou de trinca, no hi haurà lloc per aquesta injustícia anomenada monarquia. Tan injusta que fins i tot els seus membres femenins en reben les conseqüències i per culpa de la llei sàlica i gràcies a la Constitució espanyola, tan moderna ella, les filles dels reis no podran ser Caps d’Estat. Ole tu, compi iogui!

·        *Això de compis és molt de Letícies. També ho deia la Letícia Sabater.

dilluns, 7 de març del 2016

El vot honest i el Congreso

En l’estudi dels mecanismes i sistemes electorals es parla del vot honest. No vol pas dir que hi hagi vots que no siguin honestos o que siguin tramposos sinó que la honestedat en el vot fa referència al vot per la primera preferència ideològica independentment de les circumstàncies que concorrin en el moment de les eleccions. El vot honest es contraposa al vot ”estratègic” o vot “útil” que és el que alguns electors fan servir quan creuen que no votar per la seva primera preferència sinó per una altra opció pot originar un resultat globalment millor.
Tenim exemples recents. A les darreres eleccions del 27S alguns catalans varen votar la CUP pensant que la victòria de JxSi seria prou ample i que la presència de diputats cupaires seria la garantia de que no hi hauria desviacions ni aturades en el camí del procés. Bé, tots en coneixem i sabem com se’n lamentaven fa uns mesos quan tot plegat es va encallar a la investidura del president. 
Una mica més cap aquí, a les eleccions del 20D, alguns catalans varen optar per no votar perquè ja s’havien independitzat mentalment i per tant no calia votar en unes eleccions espanyoles; altres varen pensar que el vot útil podia ser En Comú Podem perquè varen creure en la possibilitat d’un referèndum si Podemos guanyava les eleccions. Finalment, tant ERC com CDC (en la forma de DiLl) varen creure que el millor era anar per separat, pensant que els votants d’uns segueixen malfiant-se dels altres i viceversa.
El resultat de tota aquesta estratègia va ser que CDC i ERC varen treure menys vots que el 27S, que En Comú Podem va guanyar les eleccions i que tant PSC com C’s i PP no els va anar tan malament com molts esperaven.
I ara que ja fa dies de tot plegat, com hauria anat realment si per exemple cap força independentista s’hagués presentat a les eleccions espanyoles? I quins canvis hi hauria hagut si s’hagués repetit la fórmula de JxSi i els seus votants no haguessin votat “estratègicament”?
El primer cas és senzill de fer: només cal treure del resultat final els vots d’ERC i DiLl i tornar a calcular el repartiment d’escons segons la llei d’Hondt
Pel segon supòsit, agafem els vots que JxSi va tenir el 27S i restem la fuga de vots cap altres formacions que els votants de la coalició varen fer el 20D: un 13% cap a EncomúPodem i un 3% cap el PSC (diari ARA: http://www.ara.cat/politica/meitat-electors-CUP-votar-Comu-Podem-eleccions-espanyoles_0_1532246879.html). Podríem afinar més aquesta aproximació restant els vots cupaires que varen anar a En Comú Podem però com que es tracta d’un exercici semi-quantitatiu ho donem per bo. La "sofisticació" política dels votants de la CUP també dificulta fer gaires més estimacions.
Doncs els resultats queden resumits en aquest gràfic:

En el panorama actual del Congreso de los Diputados, segurament no hi hauria variacions que haguessin fet més fàcil la formació de govern en qualsevol dels dos supòsits perquè Catalunya aporta 47 dels 350 diputats que en un parlament tan fragmentat difícilment poden ser decisoris. Ara bé, qualitativament, si JxSi s’hagués tornat a presentar i hagués rebut el mateix nombre de vots, la seva representació hauria passat de 17 diputats a 24 i la victòria a Catalunya hauria estat inapel·lable. A més, el PP només hauria tingut representació a Barcelona; C’s i PSC només a Barcelona i Tarragona; i En Comú Podem s’hauria quedat sense diputat per Lleida.
Qualitativament no és un canvi banal i la salut i la moral independentista hauria millorat moltíssim. Ja no parlo del guany de pes específic en el Congreso perquè dono per suposat que aquests resultats no servirien tampoc perquè cap dels possibles candidats a president volgués negociar res amb les forces independentistes. Per això, caldria haver tret el 100% dels diputats, però aleshores...qui voldria un referèndum?. Ni ells ni nosaltres.
Ara que ens estem divertint tant veient la incapacitat dels partits espanyols per formar un govern i que tothom sembla donar per segur que caldrà tornar a votar, sisplau sigueu electoralment honestos i oblideu-vos del vot estratègic.