diumenge, 29 de març del 2015

Tres noms de dona.

Avui no revisaré el que escrigui, ho faré a raig. Fent cas només al cor, que és el que cal fer en els moments importants.
Fa molt pocs dies que la tragèdia ha caigut com un cop de mall damunt la nostra ciutat i sobre les nostres vides.
Tres dones molt joves ens han deixat. 
De cop.
No em vull imaginar res. Ni com va ser el comiat abans de sortir de casa, ni com és possible avui pensar que demà el sol sortirà més o menys a la mateixa hora; immutable. O que en països llunyans aquesta tragèdia no ha passat d'anècdota.
Només vull, perquè ho necessito, escriure.

Mireia: no et coneixia directament. Segur que algun cop ens vàrem saludar perquè anaves amb en Pere i la Mar. En canvi, la lliçó de vida i aprenentatge que en Pere ens està donant aquest dies a tots em té colpit. L'enteresa que té  i la certesa que demostra que la vida és molt més que l'existència individual de cadascun de nosaltres em té corprès i em fa pensar que devies ser una dona excepcional. Ho llegeixo al diari, a les xarxes, al whatsapp...m'ho diuen amics i coneguts. I veig la teva mirada a  les fotos.

Anna: Surri. Neboda del meu amic de sempre, en Virosta. De l'únic que mai he dubtat d'anomenar amic. Un nervi de dona. Intel·ligent, trempada, amb les idees clares i la vista posada molt enllà, en el futur. Una promesa pel país que se'n va en un moment molt complicat i difícil per la seva família. Recordo una conversa sobre un contracte de feina que no va ser possible, provant d'explicar-li que  segurament havia nascut 20 anys massa aviat i que tota la seva energia i vitalitat eren difícils d'encaixar en una empresa encarcarada.

Ari: la Guapi, que et deia la Judit  i tanta gent. Encara que fossis un àngel no calia que tornessis al cel tan aviat ni d'aquesta manera. Recordo quan tu, en David i jo muntàvem la paradeta per recollir vots anticipats per les consultes del 2009 i 2010. Com t'adreçaves a la gent per convèncer-los, sempre somrient i amable. O la teva fermesa en aquells sopars independentistes defensant davant de tots la necessitat que el català fos l'única llengua oficial de la Catalunya independent... No tindré més l'alegria de trobar-te pels carrers d'Olot amb en Lluis o l'Aitana però procuraré recordar-te sempre més amb aquell aire especial que teniu els àngels.

Mireia. Anna. Ari. 

diumenge, 15 de març del 2015

Mòbils a les aules.

Coincidint amb la celebració del Mobile Congress a Barcelona, va aparèixer un nou debat  a la premsa: cal seguir prohibint els mòbils a les aules o bé calia dirigir-ne l’ús cap a vessants més educatius?
El debat tampoc no es va allargar gaires dies, eclipsat per les compareixences de la família Pujol, però jo hi anava donant voltes. Al cap i a la fi tampoc no fa tants anys que es va voler implantar l’ús de portàtils als IES i es va generar  tota una polèmica: perquè tots havien de ser iguals? Perquè no podíem dur el mac de casa? Debat que en el fons amagava la reticència d’alguns (o molts) docents a abandonar la càtedra i a sotmetre’s al judici que la Viquipèdia pogués fer de les seves explicacions. O, més senzill encara, de la poca destresa en el maneig de les TIC.
En fi, la meva preocupació per si tots els alumnes d’ESO disposaven de smartphones va quedar esbandit a la primera pregunta. Segons un amic del ram de l’ensenyament: “tots en tenen. I segurament millors que el teu”.
Però  sempre hi ha d’haver alguna pega i aquets cop és l’ús responsable del mòbil a les aules. Els docents pateixen que els alumnes no whatsapegin o mirin vídeos en comptes de fer servir les app didàctiques que els indiqui el profe ,
En canvi, nosaltres ens distrèiem jugant a “barcos”, fent ocells de paper o avions que volaven rasos per l’aula; o també llençant boletes de paper amb el tub dels Bic Cristal com si fos un sarbatana; o els més animalots, trossos de paper doblat fent servir una goma de llançadora. I és que aleshores era difícil prohibir els bolígrafs i les gomes i els papers, sobretot perquè ja estava prohibit quasi tot.
Distraccions força més rupestres però que complien la mateixa finalitat: abstreure’s i distreure’s.
I és que  la capacitat dels alumnes per transgredir les normes és infinita. Recordo quan quasi cada tarda a  les classes de 7è d’EGB, el silenci avorrit es veia trencat pels “fffsssshhh” de les ampolles de Coca Cola i Fanta que s’obrien a les darreres files per acompanyar autèntics vermuts de patates, olives, musclos en escabetx i berberetxos ( tardaríem anys a aprendre que es deien escopinyes). Vermuts de mitja tarda que servien de berenar i d’escapament a unes classes infinitament avorrides de les quals fins i tot el professor feia anys que havia desertat.
Potser ens hauríem de preguntar perquè ens cal fugir mentalment de l’aula ja que no en podem fugir físicament.

diumenge, 1 de març del 2015

La Consti i el jutge Vidal

Portem tants anys sentint la lletania sobre la Constitució Espanyola i els seus poders gairebé divins que només de pensar que la Catalunya independent tindrà una Constitució pròpia, els independentistes sentíem una mena de pessigolleig maliciós a l’entrecuix nacional.
La constitució catalana, allò si que seria una constitució. Un model per tothom: progressista, moderna, radicalment democràtica, que garantiria els drets de tots a canvi de posar molts pocs dures, que contemplaria totes les possibilitats hagudes i per haver; una constitució humanista que posaria les llibertats i els drets de l’individu per sobre dels del poder estatal, que per molt català que sigui, segur que no ens podrem refiar.
La constitució catalana la tenim idealitzada; però com molts ideals, quan ens la comencem a mirar
ara.cat
de prop comencem a veure-hi algunes esquerdes. Tindrem exèrcit o alguna mena de forces armades? Quin serà el model energètic? I què dirà dels transgènics? Etc...cada col·lectu voldria, ben legítimament, veure-hi reflectits els seus interessos. Però si hi ha els contraris, sembla motiu suficient com per esquinçar les cartes i posar els morros de  “així jo no jugo”.  
Jo espero que la constitució serveixi per alguna cosa més que per tirar-nos-la pel cap o per adorar-la i consagrar-la segons com bufi el vent de la política. Ja ho anirem veient.
De moment, el jutge Vidal va tenir unes  bones tardes d’entreteniment fent-ne un esborrany a hores lliures i unes altres tantes tardes entretingudes parlant-ne arreu. Tant se’n va parlar i tan idealitzada la teníem que quan la vàrem poder llegir, a alguns el pessigolleig se’ns va transformar en una lleugera coïssor que es podria traduir en un “tampoc n’hi havia per tant”.
Ara això si, al pobre home li han caigut 3 anys de suspensió. Però clar, imagineu-vos que treballeu en una empresa (Espanya) i que quan sortiu de a feina i per vacances us n’aneu a treballar en una start-up (Estat català) que us fotrà el 20% dels ingressos. Trobaríeu forassenyat que us fessin fora?
Un altre senyal que Espanya ja ens veu fora.
Pel que fa a la constitució catalana, a mi m’agradava més la de Reagrupament del 2010. Però benvinguts tots els esborranys que serveixin pel que han de servir els esborranys: per tenir mig camí fet fins la versió definitiva.