diumenge, 27 de març del 2011

115 dies.



Aquest cap de setmana l'hem passat a la Terra Alta, visitant alguns dels llocs on es va desenvolupar la Batalla de l'Ebre. Aquesta batalla, a banda de ser la gran aposta del govern republicà per capgirar el rumb que duia la guerra, és segurament l'esdeveniment històric més important de Catalunya al segle XX. La seva importància dins del context històric de l'època crec que és cabdal i indiscutible.



Durant 115 dies, les millors unitat de l'exèrcit republicà es varen batre amb les millors de l'exèrcit franquista que era ajudat per unitats alemanyes i italianes. La immensa superioritat en equipament bèl•lic dels feixistes i la inhibició de les democràcies europees, que varen mantenir l'embargament d'armes sobre (millor dit: contra) el govern republicà va resoldre la batalla al seu favor. A partir d'aleshores, la caiguda de Catalunya va ser inevitable i culminava 3 mesos després amb l'arribada a la frontera francesa i la completa ocupació de Catalunya. Les riuades de persones que es varen exiliar va suposar un delme impossible de mesurar que va condicionar extraordinàriament la història del nostre país.

Quatre anys endarrere ja havia visitat aquella zona, escollint alguns dels espais que considerava més emblemàtics¸ara, acompanyat de les meves germanes i cunyats i del meu cosí hem repetit la visita, incloent el Memorial de les Camposines on el Memorial Democràtic va inscriure en una placa el nom d’un nostre oncle que hi va deixar la vida, tot i que no hem pogut esbrinat, encara, el lloc on reposa.



Arreu dels llocs que hem visitat ens han sorprès algunes de les coses que semblen constants en aquest país tan petit que tenim i que, a voltes, sembla que ens estimem tan poc: l'escassa senyalització per arribar als indrets, amb senyals petits i escassos (exemplar que a la N-420 des de Gandesa ni un senyal indiqui la direcció del Memorial de les Camposines); la poca consistència en la rehabilitació de llocs com les trinxeres dels Barrancs que estan exactament com estaven fa 4 anys malgrat que la línia de trinxeres segueix com a mínim uns centenars de metres; la sensació d'abandonament del mateix memorial de les Camposines; l'estat lamentable de la pista d'accés a la cota 705, etc.


Afortunadament, el cobriment de l'església del Poble Vell de Corbera d'Ebre o l'avenç del centre d’interpretació "115 dies" també a Corbera han obert un fil d'esperança. Això i la conversa dalt del campanar de l'església amb uns erudits locals, coneixedors de la història d'aquells llocs que, escombra en ma, netejaven de brutícia el terra i que emocionats ens explicaven com sota els generadors eòlics hi havia diverses fosses comunes amb centenars de cadàvers i com ningú havia atès el seu prec d’instal•lar els molins immensos uns centenars de metres mes enllà...; o com, voluntàriament i voluntariosa van netejant el Poble Vell per fer-lo encara un monument a la pau, encara mes digne.


Fa rumiar el veure com no som capaços, a vegades, d'aprofitar allò que es únic a les nostres comarques per fer-ne un catalitzador de desenvolupament; com no som persistents, institucionalment, i no passem de la primera embranzida. I es inevitable de pensar com, potser en un altre país, això hauria estat el detonant d'un munt d'accions dinamitzadores de l'economia. Com igual d'inevitable es pensar que potser a Olot, ens passa el mateix amb els volcans, que ens fa únics i que en canvi no sabem, o no hem sabut aprofitar-los per fer-ne ensenya i per estimular el creixement econòmic de la ciutat.


Canviem-ho?

dilluns, 14 de març del 2011

Pa negre.

A aquestes alçades no deu quedar ningú que no hagi escrit sobre el gran èxit que “Pa Negre” ha tingut i l’enorme i inusitada quantitat de premis que ha rebut. Diaris, revistes, ràdios, blogs i murs de facebook n’han anat plens.

S’ha comentat molt la “frescor i espontaneïtat” dels dos protagonistes més joves, i massa poc i amb massa benevolència aquell patètic “siempre vais por delante” d’Isona Passola a la gala dels Goya. Però aquest apunt no preten pas fer crítica de cinema (de fet, no he vist la pel•lícula però si que vaig llegir el llibre en el seu moment) ni abundar un cop més en la síndrome d’Estocolm nacional.

Per mi, sentir “pa negre” és tornar a sentir la meva iaia Francisca (ningú no deia Francesca aleshores) dient-me que anés a buscar-li el pa negre. Sempre triava el pitjor moment per dir-m’ho: quan esmorzava o quan estava concentrat en el món de qualsevol joc, aliè al que m’envoltava o quan estava al punt més interessant d’algun llibre o simplement, quan estava tan avorrit que sentia dolor físic però alhora era insuportable trencar aquell estat per fer qualsevol cosa.

Anar a buscar el pa negre era, per a mi, tota una odissea. Tan complicat era que recordo que em varen haver d’ensenyar el camí un parell de vegades fins estar segurs que no em perdria. El trajecte que avui faríem en 5 minuts a peu, des de la placeta de Sant Miquel fins a ca l’Hermínia, a tocar de l’església del Tura. Calia anar-hi els dimecres perquè no n’hi havia cada dia i a més, calia encarregar-lo. Entrava mig avergonyit, m’acostava el taulell i demanava en un xiuxiueig el pa. Una barra que devia ser de 400 grams i que la iaia feia durar tota una setmana, menjant-lo a llesques primes per acompanyar aquell etern plat de bledes bullides de cada àpat. També li servia per esmorzar o berenar, amb una presa de xocolata negra D-Gluky sense sucre, amargant com una mala medicina.

Aquell pa, que havia de durar tant, em tenia enaigat. Sobretot el dimecres, quan era ben tou i flonjo i feia una flaire tan diferent del pa “normal”. Al cap d’un parell de dies, només en menjava si al calaix del pa no hi havia cap altre rosegó, tenint sempre cura de que en quedés per poder fer de coixí a les bledes de la iaia.

Quina sorpresa quan poc més tard, vaig descobrir que aquell pa negre que associava amb bledes bullides, xocolata que quasi no era xocolata i llet que de tan rebullida tenia tot de llunes groguenques a la superfície...era el pa integral que tan saludable ens deien que era i que servia per acompanyar, a més de bledes, formatges, embotits, fumats, etc.

En fi. Que aquest diumenge podré esmenar no haver vist la pel•lícula perquè amb el diari Ara i pagant 9,95 € donen el DVD. I tindré la certesa que aquell pa negre de la postguerra no era ni de bon tros com el pa negre de la iaia, sinó que era negre de la misèria i de la por.