diumenge, 27 de maig del 2018

L'agonia de la democràcia



En el debat d’investidura de Quim Torra com a President de la Generalitat  es va repetir l’argument  que no podia ser President  perquè defensa uns valors i proposa uns objectius que no són compartits per la totalitat dels catalans.
Seria una paradoxa que un partit que hagués assolit el poder guanyant unes eleccions amb un determinat programa, no l’implantés perquè no hi ha unanimitat en les mesures proposades. Precisament, els partits polítics neixen per agregar les preferències polítiques dels ciutadans. Com que no pot haver-hi tants partits com opinions hi ha, el que fem els votants és votar el que pot defensar millor els nostres interessos, que estaran contraposats amb els interessos d’altres grups de votants.
Però en el fons, quan s’afirma que un candidat a president no pot ser-ho perquè no representa a tot el conjunt de la ciutadania s’està negant una de les bases del funcionament de la democràcia: l’acceptació de la legitimitat del contrari per governar.
Precisament aquest és un dels senyals que en un dels llibres sobre política que estan més de moda, How democracies die (Com moren les democràcies)  de Steven Levitsky i Daniel Blizatt, es remarquen com a indicadors de que un sistema democràtic està en perill. 

Malgrat que el llibre està molt centrat en la política actual dels Estats Units, la majoria d’exemples són aplicables a la situació política actual de Catalunya i en la reacció de l’Estat Espanyol a la voluntat de construcció de la República catalana.
Actualment, la majoria de democràcies no sucumbeixen en cops d’estat sanguinaris sinó que ho fan a través de mecanismes formalment democràtics que donen cobertura a la deslegitimització de l’adversari polític i a la manca de contenció en l’aplicació del poder governamental. Són exemples de la manca de contenció la destitució del govern Puigdemont en aplicació de l’article 155,el discurs de Felip VI el dia 3 d’octubre o la tria indirecte de qui pot ser o no un candidat “viable” a la presidència.
En l’agonia de la democràcia, el dret a la manifestació i a l’activisme polític es combat des del govern amb lleis i normes aprovades en el parlament per restringir es llibertats civils,  i  fins i tot a les amenaces individuals o sobre col·lectius opositors. És el que està passant al nostre país, amb  l’ús de la presó preventiva i les denúncies a persones individuals i la criminalització de col·lectius opositors. Una arma eficaç per atemorir i emmudir els dissidents.
La judicialització de la política i la utilització partidista dels medis de comunicació apareixen també en el llistat de les armes que serveixen per liquidar la democràcia. En el cas de la repressió de l’estat espanyol en contra del republicanisme, s’argumenta que aquestes armes s’utilitzen en defensa de l’Estat, però suposen un deteriorament tan profund de les institucions democràtiques i són  tan llamineres pel poder,  que qualsevol motiu pot ser suficient per utilitzar-les de nou. En qualsevol moment, amb qualsevol excusa i contra qualsevol de nosaltres.
Article publicat el 17 de maig de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

diumenge, 13 de maig del 2018

Govern Torra. Amenaces i Oportunitats


Sembla que demà tindrem president de la Generalitat i molt aviat, govern; i que en conseqüència es retirarà l’article 155 de Catalunya i la Generalitat recuperarà el control de les institucions sempre i quan fem bondat als ulls de Madrid.
Serà un govern vigilat i tutelat, amb fiscalització sobre el pressupost i sobre les despeses a banda dels acostumats recursos i bloquejos contra qualsevol iniciativa legislativa.
L’unionisme ahir ja ens prometia que “vienen curvas” (Arrimadas), que el que proposava Quim Torra podia ser il·legal (Iceta); que Torra no seria el president de tots (García); i que estava instal·lat en un legitimisme estèril Domènech).  Serà vertiginós, i una mica espantós, sentir-los bramar els ui-ui-ui,  amenaçar amb ai-ai-ai i reclamar tot fent ei-ei-ei.
Per la banda republicana farem bé de tancar el debat sobre si calia haver renunciat a investir ningú que no fos Puigdemont i anar a eleccions, dilatant al màxim el període sense govern amb l’objectiu de desestabilitzar el govern espanyol; o si el més important era tenir un govern que permetés recuperar el control de les institucions i, sobretot, treure’n les urpes de l’Estat per evitar que hi fessin més mal del que hi ha fet des de l’octubre.

Vist que el mateix Puigdemont has pres la decisió de renunciar momentàniament a ser President, cal evitar el risc que l’existència d’un govern interior porti l’exterior a l’oblit. Seria molt fàcil que això passés si la lleialtat al projecte, no a la persona, no fos de pedra picada. Puigdemont és avui encara el màxim actiu del republicanisme català. La legitimitat del seu càrrec, al ser destituït de forma il·legal no la podem oblidar; igual que la importància de la lluita dels exiliats s’ha de veure recolzada des de l’interior. Ja sigui des del govern o des de la societat civil. I, si pot ser, des dels dos llocs alhora.

El discurs de dissabte de Torra, va deixar veure que es tracta d’un home culte i dialogant i afable, però també ferm en la defensa de la república catalana. Segurament seria un excel·lent president en temps de pau i bonança, però tampoc no em va fer la impressió de que sigui dels que s’arruguen davant les amenaces i defugen el conflicte. Ben clar que ho va deixar en el seu discurs.
El nou govern, amb ell al capdavant, podrà escollir la via del perfil baix (com semblava que algun soci reclamava) deixant passar el temps i esperant que s’eixampli la base (els que ens diuen que no som prou, mai no ens diuen quants caldria que fóssim per ser prou); o bé podrà escollir de mantenir el pols amb l’estat, combinant l’acció de govern amb accions que ajudin a implementar la república. Veurem quina serà l’estructura proposada, però en els governs anteriors hem vist de manera molt clara com el dia a dia del govern es menja el treball en el projecte republicà.
Plana el risc, sobre el govern i el seu president, d’una nova inhabilitació a la primera que el govern espanyol consideri que no fan bondat i surten dels estrictes criteris constitucionalistes. De fet, ahir ja varen sortir les primeres amenaces des de La Moncloa. I no m’és difícil d’imaginar una nova destitució del govern i el manteniment de l’article 155 com a conseqüència de la voluntat del govern d’aplicar el programa de recuperació de la República amb el qual es varen presentar a les eleccions i varen obtenir la possibilitat de formar govern.
Aquella espurna  de revolta ciutadana no violenta que podia haver encès la vinguda de Puigdemont a Catalunya, podria ser ara encesa per una nova intervenció sobre el recuperat autogovern de Catalunya. I això podria ser una oportunitat a aprofitar per revifar la lluita des de la societat civil, de reivindicar la protesta no violenta com a forma d’acció política legal i legítima perquè és cert que quan  sumem més partidaris de la república és a cada nou atac antidemocràtic de l’estat espanyol.
Hi tornem a ser a prop. Esperem que aquesta vegada, no estiguem dirigits per advocats.