CSQEP SiQEED ( Catalunya Si Que Es Pot Sempre I Quan Espanya Ens Deixi)

Les eleccions del 27S ho estan capgirant tot al nostre país. Tant que el més probable és que res no sigui igual a la vida política catalana.

Escrivia fa una setmana de com els costa als unionistes d’entendre la força de Junts pel Si, que encara no es veu reflectida a les enquestes. Els partits clàssics de vocació espanyolista estan en caiguda lliure i els queda el simple paper de comparses en el nou Parlament; podran alçar la veu, gemegar i exclamar-se però ja sabem que els brams d’ase no pugen al cel.

Entre les altres opcions tenim CSQEP, la llista conjunta de Podem, ICV-EUiA, Equo i algun altre partit de l’extraradi ideològic. Així com no hi ha cap dubte del posicionament nacional de les altres opcions, CSQEP es mou en la vaguetat de forma constant i evita el posicionament clar per més que se’ls demani. Encara avui, en una entrevista a Lluis Rabell al diari Ara, s’ha escapolit de la pregunta directa sobre com veia que els vots que obtinguessin es comptessin al bloc del  NO, dient que “CSQEP és partidària del Si a la Catalunya social” fent bo el tòpic que l’esquerra mai no troba adients les preguntes que se’ls adreça.

En la mateixa entrevista, el cap de llista de CQSEP demostra que el lideratge li va unes quantes talles massa gran i quan se l’insisteix sobre quina és la seva idea sobre el futur polític de Catalunya ens adreça al pronunciament que aviat farà el líder de Podemos, Pablo Iglesias.

Estem ben arreglats si la llista que es vol més transgressorament i radicalment transformadora, gira la vista cap a ponent abans de posicionar-se sobre el futur de Catalunya que és precisament del que van aquestes eleccions.

De fet, tampoc ens hauria d’estranyar perquè aquest moviment salta de contradicció en contradicció

com si fos un Jos de l’Oca ideològic. Des de fer unes primàries en les quals es podia votar afirmativament o abstenir-se, però no votar en contra; de criticar a la casta política i acusar a Artur Mas i CDC d’amagar-se en el número 4  i a la llista de Junts pel Si, respectivament però tenir membres d’ICV-EUiA coneguts per anar fent la viu-viu en la política catalana des de fa anys i panys, en posicions preminents de les llistes. I els seus caps més coneguts, Herrera i Camats faran el salt al Congrés de la mà de Podemos a les eleccions espanyoles del proper desembre.

I així anar fent. Anatemitzant en els altres el que ells practiquen de forma continuada.

Ara,  en el que lamentablement són uns atxes, és en atiar l’odi de forma demagògica. Des que Gemma Ubasart, secretària general de Podemos a Catalunya, va proclamar que farien servir “l’odi contra Mas” en la campanya es va destapar la capsa del trons. Mai fins aquest moment s’havia atiat l’odi per l’adversari polític per guanyar quotes de poder.

I la cirereta del pastís han estat aquesta setmana els tuits de Gemma Galdon (resposable de Tecnologia, Privacitat i Seguretat de Podemos) i alguns altres tuitaires propers a CSQEP acusant directament Artur Mas de la mort de refugiats sirians.

Lluis Rabell, també insisteix constantment en la crítica a Mas i dóna la impressió de sobrepassat per la responsabilitat i de mancança de discurs propi un cop el seu horitzó polític és més ample que no la “lluita veïnal” que, si hem de ser honestos, tampoc deu ser tan compromesa com 40 anys enrere sinó força més còmoda.

Tot plegat, porta a l’evolució que les estadístiques els pronostiquen: de quasi la victòria fins una modestíssima i irrellevant quarta o cinquena posició darrera C’s i PP. Conseqüència d’anar mirant a Ponent i de subordinar la política catalana a un hipotètic canvi al seu favor a la política espanyola. Error estratègic quan el plantejament guanyador pel 27S, que ha interpretat correctament la CUP, és aprofitar el trencament polític de Catalunya amb l’estat espanyol per influir a favor de la seva ideologia en el procés constituent que seguirà a les eleccions del 27S.

Fora del discurs nacional, el seu programa electoral incorpora propostes bonistes i socials irrealitzables sense els recursos que l’estat espanyol nega a Catalunya i d’altres que ja han mostrat un èxit relatiu com els carrils VAO i que es defineix com “sortit de les marees, de les vagues generals, de la lluita contra les retallades, de les lluites veïnals, de les demandes del jovent i... de la demanda general del dret a decidir!”. Tot i que per ells, el dret a decidir no es refereix a decidir el futur polític de la nació sinó a qualsevol altra cosa, excepte aquesta.

Esperem que després de les eleccions facin una reflexió positiva i s’incorporin, de forma positiva i propositiva a aquest procés constituent de la nova república catalana i que no es retirin a les barricades ideològiques d’on varen sortir el 15M. I si no, tot això que hi guanyarem amb la CUP defensant de forma molt més coherent i nacionalment compromesa les posicions situades més a l’esquerra.

Criticar el que no s'és capaç d'entendre

La candidatura de Junts pel Si ha desorientat als unionistes de tal manera que encara no són capaços de trobar arguments coherents per oposar a la força tel·lúrica que empeny la candidatura.

De moment l’estratègia unionista, que és estranyament coincident en formacions tan diferents com PP, Cs, CSQEP i el que queda d’UDC, sembla basar-se en tres eixos principals:

•           Negar que el 27S sigui res més que unes altres eleccions autonòmiques
•           Desacreditar el conjunt de la llista , sobretot Artur Mas.
•           La suposada manca de programa de Junts pel Si, més enllà de la proclamació de la independència de Catalunya.

Proclamar a aquestes alçades que el 27S no és un plebiscit alternatiu és ser realment ruc o tenir mala fe, o les dues coses alhora. I mes quan ningú, ni ells, neguen que l’independentisme aplega avui una més que probable majoria social.

Totes les peticions que fins al moment s’han fet per poder fer un referèndum han estat denegades de forma immediata pel govern espanyol. Les anteriors demandes, molt més modestes (Estatut del 2006, concert econòmic...) també. I tantes com n’hi hagués, totes haurien estat rebudes amb la mateixa arrogància i respostes amb el mateix menyspreu.

Utilitzar unes les eleccions autonòmiques ha estat l’únic camí legal que ha quedat per poder arribar a tenir una posició definida dels catalans sobre la independència. Com es repeteix des de fa dies, els vots a les diferents candidatures es comptaran com Si o com No a la independència de Catalunya; i el nombre d’escons que s’aconsegueixin serviran per proclamar la independència o bé per continuar essent una autonomia espanyola. No cal donar-hi més voltes.

A la llista de Junts pel Si se l’ha titllat de folklòrica, mediàtica, futbolera... sense voler veure la vàlua i reconeixement popular de les persones que han fet el pas d’incorporar-s’hi. Unes eleccions transcendentals requerien una llista extraordinària formada per persones excepcionals que han estat capaces de fer remuntar els ànims des independentistes que estaven una mica a mig aire des que el 9N va quedar encallat en les habituals discussions i dissensions.

ara.cat

Els unionistes han preferit fer les seves llistes amb els de sempre, fent oïdes sordes, a la demanda creixent de canvi en les regles i en els actors polítics. Només el PP ha fet una aposta decidida i valenta incorporant el batallador García Albiol, que té un predicament entre els seus molt superior a la desprestigiada Alicia Sánchez Camacho. El PSC segueix confiant en Iceta, ferm com un flam davant del que els ve al damunt als socialistes catalans: l’enèsima ensulsiada electoral i la fagocitosi per part del PSOE.

Els suposadament trencadors de CSQEP han fet la seva llista amb unes pseudoprimàries que varen deixar seriosos dubtes pel que fa a la transparència del procés i de passada a l’afany real de regeneració democràtica de la formació, que ja estava prou entelat per la rellevància dels llocs a la llista que ocupen militants d’ICV i EUiA, representants dels temps més foscos de l’autonomia i còmplices i actors de les accions dilapidadores que varen conduir a les retallades.

Tots critiquen, i cap entén, que el futur president sigui el número 4 de la llista. Està escrit enlloc que calgui ser el número 1? Pensen així ells, que prediquen les llistes obertes? Tan perplexos els deixa que en fan escarni?

El darrer eix, el programa electoral, demostra la paràlisi unionista. Davant el projecte de la construcció d’un estat català nou, els partits unionistes no ofereixen res de nou, cap pla alternatiu, només la zona de confort de la continuïtat de l’status quo, del saber que Catalunya no tindrà cap responsabilitat pròpia nova. Es senten més còmodes vivint, en teoria, contra el centralisme. El paradigma d’això és la rampoina del que havia estat UDC.

Novament, CSQEP ha estat decebedorament previsible en el seu programa. Ple de bones intencions barrejant aspectes socials i ecologistes per acontentar el ventall sencer dels seus potencials votants, però basant tota la seva estratègia en un canvi al govern espanyol i amagant el fet incontestable ( i incontestat) que sense capacitat legislativa, sense hisenda pròpia...no hi ha cap possibilitat de fer polítiques pròpies. Ni socials ni de cap mena.

La coincidència en els eixos estratègics dels partits unionistes és fruit de  la incomprensió (real o fingida) de les conseqüències del 27S; del desconcert davant d’una llista i una pre-campanya imaginatives i innovadores; de la impossibilitat d’oferir una alternativa a la construcció d’un país nou; de la manca d’intel·ligència emocional per entendre que cal un marge de temps per a fer un procés constituent, i que en aquest període de transició, la continuïtat és suficient perquè el gran programa, el programa per construir la República Catalana, el farem entre tots. Ells inclosos.

La por a la independència

Falta poc més d'un mes per les darreres eleccions autonòmiques a Catalunya i encara no ha arribat allò que els estrategues anunciaven: la gran oferta que havia de venir de Madrid per oblidar-nos de la independència i que no podriem ni sabriem rebutjar.

Ben res. Fins i tot el president Rajoy ha descartat fer una reforma constitucional perquè ja no ens interessa. Ja no ens alimenten molles, que deia el poeta. Estem un pas enllà, estem a molt poc de recuperar la dignitat com a poble i la responsabilitat enorme de fer un país nou i millor.

Davant del nostre projecte, no hi ha proposta alternativa, ningú no preveu canviar el paper reservat a Catalunya dins de l'estat espanyol. Els unionistes ens ensenyen el llibre sagrat de la Constitució i proclamen que allà no diu que puguem independitzar-nos; els autonomistes diuen que ben mirat, amb poc que ens donessin ja aniriem una mica millor i que mentre ens puguem queixar, senyal que anem bé (sobretot ells). Els que ho havien de canviar tot, segueixen el discurs de sempre, enredant la troca, sense definir-se i mirant cap a Espanya esperant que passi un miracle (?) i que tot canviï (especialment per a ells).

En comú, tenen el discurs de la por. Quants de mals ens esperen si seguim per aquí. Les plagues d'Egipte seran una broma, comparat amb el que ens espera si tenim la gosadia de votar qualsevol de les dues candidatures independentistes. El mal és que fa tants anys que ho sentim que ja ens sabem les respostes de memòria. Si almenys haguessin inventat una amenaça nova...però no, el de sempre: els més tronats amenacen amb tancs; els que volen ser seriosos, amb la sortida d'Europa, de l'euro i fins i tot del sistema solar; els malèfics, amb les pensions; els patètics, amb la lliga de futbol; els miserables, amb el canvi de cognoms i el trencament de famílies; els intel·lectuals, amb el provincianisme que ens invadiria; els esquerranosos espanyolistes, amb la manca de polítiques socials...

I tots, esperen que davant d'aquests arguments reaccionem com llebres enlluernades, ens paral·litzem i ens deixem atropellar per un tren anomenat govern espanyol, que ells no pensen deixar-se perdre. Però ens fan tanta por com els espantalls del Tren de la Bruixa. Fas un revolt i t'escabellen dient que
la independència és un pas enrere (bruixa Iceta); entres al túnel i et refreguen que amb una disposició especial per Catalunya a la Constitució ja en fem prou (bruixa Duran); surts del túnel i t'acaben d'esperrucar amb que la sobirania real no és la independència (aquelarre de Podemos) i així anar fent a cada volta...

Són ells els que tenen por. Els partits espanyols, tenen la por de quedar-se sense els recursos que els dóna l'espoli a Catalunya perquè això els obligaria a repensar Espanya i a fer reformes de veritat; els autonomistes, tenen la por del "full en blanc" que suposa la independència i pateixen pel paper que hi podran tenir, sabedors que Roma no paga traïdors; els esquerranosos espanyolistes, tenen por de quedar fora de joc i no ser el referent en la vertadera revolució: la nostra, la dels ciutadans que cada 11 de setembre des de fa un anys omplim el nostre país amb el mateix clam: Independència!

Són ells, els que propaguen les pors atàviques, els que inventen rondalles i llegendes urbanes, els que menteixen sense vergonya per provar de frenar el que no té aturador.

La nostra feina, informar als que dubtin i no badar, fixar la mirada, el cor i el cap en l'objectiu i fer tot el que sigui possible (i una mica més, si pot ser) per guanyar el 27S.

Perquè al contrari del que prediquen els unionistes, no sempre val més boig conegut que savi per conèixer; i avui, amb les llistes de Junts pel Si i la CUP més aviat tenim savis coneguts a qui votar.

Més enllà del convenciment

Falta molt poc pel 27S. A molts ens semblava impossible poder arribar fins aquí en un termini tan curt (i que consti que jo vinc del que s’anomenava “independentisme exprés”)  i quan girem el cap enrere i veiem el camí que s’ha recorregut, els esculls que s’han superat  i també les eines que han quedat pel camí, queda ben clar que no ha estat senzill.

No ha estat senzill que CDC deixés l’autonomisme i que es deslliurés d’aquella pedra a la sabata anomenada UDC.  

No ha estat senzill que ERC deixés de banda els recels que pugui tenir, ni la seva natural ambició de governar.

No ha estat senzill que la CUP hagi decidit anar endavant amb la seva línia que, agradarà més o menys, és coherent des de fa temps .

No ha estat senzill que personalitats independents (i independentistes) del país hagin trencat la tradicional tebior neutral per anar a llistes que proclamaran la independència de Catalunya. Guardiola, Cardús, Llach..i també Baños i Delgado. Persones que ens deixen bocabadats amb el que fan i que avui ens els sentim encara més propers.

No ha estat senzill que la majoria de catalans que volem la independència del país haguem abandonat el discurs simplement antiespanyolista i haguem adoptat el de la independència com a oportunitat per construir un país millor.

Perquè mai no es senzill deixar de mirar enrere i mirar endavant. Coneixem el passat i encara que no ens agradi és la nostra zona de comfort: sabem quin pa s’hi dóna i sabem o imaginem com podem respondre-hi. La independència obre noves possibilitats i això normalment fa més ànsia.

Però ha arribat el moment. El moment que els partits han arribat a un acord, que la majoria de catalans que volem la independència avalem una de les dues opcions que es presentaran per proclamar la independència. Un moment històric que no podem entelar amb dubtes procedimentals o amb escarafalls puristes.

Per això quan em pregunten si ho veig clar, responc: No és que ho vegi clar sinó que n’estic convençut. Guanyarem!

Sóc optimista (però no pas ingenu)

Amb els anys m’he anat tornant optimista. Potser és una altra manera d’anar a contracorrent amb els temps que corren o amb l’evolució que sembla experimentar la majoria de persones. Potser són ganes de portar la contrària.

Però jo crec que és perquè mica en mica he acabat veient que ser optimista té molts avantatges.

L’optimisme és como el botó d’hiperespai que dóna l’energia extra per superar problemes i obstacles; ens dóna la confiança en les persones que ens envolten; ajuda a mantenir la coherència i la cohesió.

Quan la NASA selecciona candidats a astronautes valora quins dels candidats són optimistes, perquè cal reconèixer que cal una bona dosi d’optimisme per estar disposat a entrar dins d’un coet i assumir els riscos de poder acabar convertit en pols interestel·lar.

El decàleg de les empreses exitoses de Silicon Valley inclou l’optimisme en una de les primeres posicions.

Doncs bé, respecte del procés sobiranista sóc molt optimista. I ho sóc malgrat tots els malgrats.

racocatala.com

Malgrat la distorsió dels moviments polítics que postulen que la independència no és prioritària. Els reconec la importància del sacseig necessari  que calia a l’estructura política però estic segur que acabaran sumant-se a l'independentisme.

Sóc optimista perquè els defensors de la inversemblant tercera via van caient en l’ostracisme polític i deixen de ser la pedra a la sabata de l’independentisme.

Sóc optimista malgrat el paper estrany d’ERC, amb un líder que tot i ser cap de l’oposició al Parlament de Catalunya (que no és poca cosa) no deixa de ser alcalde del seu poble, encara que hagi de pactar amb el Podemos local.

Ho sóc, encara que algunes llistes locals independentistes hagin caigut en la temptació de llistes d’esquerres “progressistes”, i que llistes locals independentistes hagin pactat amb federalistes. I ho sóc, encara que l’ANC i Òmnium no hagin dit ben res sobre tot això, tot i haver signat el compromís abans de les eleccions.

Fins i tot ho sóc encara que quan falten 100 dies pel 27S, no hi ha el tsunami necessari per garantir la victòria.

I ho sóc perquè hi ha majoria independentista a la majoria d’ajuntaments catalans.

Sóc optimista perquè la suma de votants independentistes segueix creixent i creixent a cada eleccions.

Ho sóc perquè m’emociona veure com s’abracen l’Artur Mas i en David Fernández. Algun dia caldrà fer medalles commemoratives d’aquestes abraçades. Pur patriotisme, ben lluny de partidismes sectaris.

Ho sóc perquè avui ha començat la campanya de l’ANC i perquè el 11S2015 tornarà a ser un èxit.

Sóc optimista perquè crec cegament que en els moments crucials, els catalans sabem estar a l’alçada i en el lloc on ens pertoca. I sé que aquest cop no ens fallarem.

Xiulem, xiulem que això s'acaba!

Avui em sabrà greu no haver après mai a xiular. Potser és una cosa d’aquelles que si no les aprens de petit ja pots anar fent que mai no ho podràs fer prou bé. Amics i amigues meves són capaços d’emetre xiulets poderosíssims, estridents i secs com una fuetada; o perllongats i aguts com les rodes d’un tren quan frena.

Jo, ben res. Com a màxim una tonada malgirbada i encara gràcies, amb algun so d’aire que s’escapa que no contribueix a que es pugui reconèixer allò que provo de xiular.

Sembla que hauria de ser força senzill: crear amb llavis, dents, llengua i dits un canal per on expulsar aire amb força i continuïtat. El que deia: un joc de nens.

www.pixshark.com

Alguns xiuladors es posen els dits a la boca unint índex i polze en una mena de cercle, que intueixo no pot ser completament tancat; altres fan servir l’índex i el mig , rectes; uns tercers, menys freqüents fan servir els índex i mig de les dues mans al mateix temps. En els tres casos, es sol emetre un xiulet sec i potent, com un avís o una crida.

Altres xiuladors no es posen els dits a la boca, com ara els que espremen el llavi inferior amb el polze i índex per crear un plec que serà per on es canalitzarà l’aire. El xiulet emès amb aquesta tècnica sol ser menys estrident i menys agut que els anteriors.

Finalment, tampoc voldria fer un tractat sobre el xiulet, hi ha els grans experts: els que no necessiten dits i s’espavilen amb ells llavis, dents i llengua en una ganyota estranya que afegeix un extra visual al xiulet potent i perllongat que emeten.

En fi, avui a la Final de la Copa del Rei es podran veure totes aquestes i altres tècniques quan soni l’himne espanyol. Com que hi ha l’amenaça de multar als que xiulen, imagino que aniran gravant a tothom i tindrem la oportunitat d’augmentar el catàleg de tècniques.

També es diu que si hi ha xiulets, multaran els clubs. Espero que tinguin la sanció aprovisionada en els seus pressupostos. Perquè, de xiular es xiularà. Fins i tot jo, encara que  hauré de recórrer al xiulet “de compra”.

No repetiré aquí els meus motius per xiular l’himne espanyol ja ho vaig fer en una de les primeres entrades d’aquest bloc (  http://el-led-vermell.blogspot.com/2009/05/xiuladissa-i-escridassada.html  ) només dir que espero que ben aviat no ens calgui.

De passada i , com a mostra de bona voluntat envers els organitzadors, els suggeriria de fer la propera edició en l’únic lloc del món on el xiulet s’està impulsant perquè la UNESCO el declari “Obra Mestra del Patrimoni Immaterial i Oral de la Humanitat”: La Gomera. Allà, el xiulet gomerenc, era principalment utilitzat pels pastors guanches de l’illa per comunicar-se  per aquells estimberris. Per saber-ne més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Xiulet_gomerenc)

Cert que potser no és gaire fàcil d’arribar a La Gomera i un cop allà costarà de trobar instal·lacions prou grans per encabir a tots els espectadors perquè el club més important de l’illa, la Unión Deportiva Gomera, té un estadi on només hi caben 1500 espectadors. Però donat que es tracta del que es tracta, serà encara més senzill de controlar qui xiula gomerenc i qui xiula l’himne.

La meva porra olotina pel 24M2015

Avui  hi ha eleccions municipals i espero que aquest post no es pugui considerar vulneració de la jornada de reflexió. En qualsevol cas i donada la difusió dels  meus escrits, aquesta vulneració no anirà més enllà del que pugui anar una conversa en veu alta en un cafè.

Fa 4 anys no vaig fer cap pronòstic però aquest any gosaré fer-lo. No serà aire científic, ni estarà basat en cap enquesta, només en les sensacions d’aquests dies de campanya i en 4 anys d’estar al govern de la ciutat i haver palpat una mica com funcionen les coses a Olot.

He fet dues porres, que es diferencien amb alguns matisos que jo en dic del cor (allò que

m’agradaria) o del nas (allò que intueixo que pot arribar a passar).

En el fons només hi una llista que té l’aspiració de governar la ciutat i que ha presentat un equip per fer-ho (aquí m’heu de perdonar la immodèstia): la llista de CiU + Reagrupament, la d’en Mia coromines, vaja.

La resta de llistes són per afiançar-se i poder passar a ser segona força del consistori (ERC), per aturar la patacada pronosticada fins i tot pels seus (PSC), o per entrar a l’ajuntament (CUP i OeC). Els feixistes de PxC han hagut de fer trampes per completar 21 noms, tot un símptoma; i el PP es refia de la fidelitat dels seus votants, “inasequibles al desaliento” que els votaran es presenti qui es presenti i malgrat que la seva lideressa catalana és la líder política pitjor valorada, i amb diferència, del país.

CiU + Reagrupament:  Actualment som 10 regidors i hi ha una sensació estesa a la ciutat que hem transformat Olot. Malgrat els dubtes i el rondineig, l’èxit brutal de la Plaça Mercat, el reconeixement de l’activitat comercial, les bones dades d’atur, la gestió econòmica, la prioritat que s’ha donat a les persones i, en general, el mèrit d’haver fet el màxim possible amb els recursos disponibles i a sobre reduint el dèficit és un missatge positiu que ha fet forat a la nostra ciutat. Amb una bona participació, podem arribar a la dotzena de regidors.

ERC: és una marca en alça nacionalment  tot i que els darrers mesos ha anat frenant per la desorientació que ha provocat l’ambiguïtat del seu líder nacional, que no fa feliços als més independentistes ni als més socialistes. A Olot, la crida a fer un govern d’esquerres aixeca el record del tripartit i causa un cert rebuig contrarestat amb la dada que a les europees varen guanyar. Poca ambició en el programa i paper discret en els debats, si es vol guanyar les eleccions.

PSC: em costa no veure’ls en caiguda lliure. La llista, que molts pensaven que no s’arribaria ni a fer, s’ha format amb els que sempre s’hi pot comptar. El cap de llista té un cert predicament a la comarca i és conegut a la ciutat però durant 4 anys ha estat rondinant i emetent missatges negatius que durant la campanya no ha pogut reconduir i l’han llastat. Tot i així, una part del seu electoral els serà fidel.

CUP: és possible que entrin. Tot i que la llista d’Olot en Comú, els ha tocat els nassos i els ha espatllat els plans. El votant de l’esquerra més social pot tenir dubtes. Han fet una campanya molt en la seva línia, amb l’arrogància verbal que els caracteritza i que els seus possibles votants compren. Els afavoreix també la coherència que han mantingut els darrers mesos en les discussions sobiranistes i el bon fer dels seus diputats.

OeC: des del meu punt de vista, un despropòsit total. El seu programa és no fer res que no sigui donar feina. Absents en els dos debats, tant al que estaven convidats com en el que no. Traurà vots a la CUP, que podria fer una tasca molt millor i més coherent. La seva vocació republicana (espanyola, naturalment) resta, en una ciutat sobiranista com la nostra. Crec que es quedaran sense representació.

PP: el que dea abans, tenen un electorat fidel. Amb sort i una participació baixa poden mantenir la representació. Amb participació elevada, ni en somnis: fa 4 anys els va venir d’un grapat de vots.

PxC: la gesticulació racista d’aquests energúmens té una certa acollida però els discursos descaradament feixistes dels 3 que parlen, entre els 4 primers de la llista creen aversió a lla majoria d’olotins.  Un partit en descomposició (afortunadament) que mentre no estigui fora de la llei tindrà el seu públic. Les trampes per fer llista, l’agressió a persones, els afers judicials, la mala imatge en general els farà mal i serà un bé per tots plegats.

En fi, que tinguem sort tots plegats. El que és segur és que tindrem una majoria independentista a l’Ajuntament i que això serà molt bo pel país i pel procés, fins que el 27 de setembre comencem a dir ben clarament que volem ser lliures.