dilluns, 28 de setembre de 2009

Festes de Sant Miquel. Exercici de nostàlgia.

Aquest darrer cap de setmana s’ha celebrat la Festa del Barri de Sant Miquel. Avui són una lleugera ombra del que havien estat, com la flaire del dinar que se sent quan puges l’escala i que surt de casa d’algun veí: pots fins arribar a imaginar què deu ser però ja saps que no en tastaràs.
A casa teníem botiga al barri, a l’avinguda de Girona, i tots els germans vàrem néixer al número 28 del carrer de Sant Miquel. Els avis vivien també al barri des dels anys trentes i quarantes del segle passat. I els de la part materna ben bé a la placeta de Sant Miquel. Ens consideràvem doncs, uns genuïns veïns de Sant Miquel.
Quan jo era petit, la festa de Sant Miquel era la segona Festa Major d’Olot i, per molts, era fins i tot millor que les Festes del Tura, tan encarcarades en aquell temps. Això va durar fins ben entrats els vuitantes i després varen anar experimentant un declivi continuat que no sembla pas que tingui aturador.
Abans...la festa començava el divendres a la tarda. Neguit contingut. Es feia el sorteig dels palcos de l’envelat. Només molts anys després no vàrem aprendre que se’n deien llotges. Però no era ben bé el mateix. Tenir la sort que et toqués un bon palco era garantia de poder seguir amb comoditat l’espectacle del dissabte a la nit, els balls i el concert del diumenge. Un palco era un espai diminut on amb prou feines cabien una taula i quatre cadires de tisora. Com que a casa érem cinc jo tenia la sort de poder seure quasi sempre a la falda de la meva mare, quan m’hi deixaven anar perquè no sempre hi havia prou espai per tothom. Estaven distribuïts en dos nivells i mai no vaig saber si era millor el pis de dalt, o el de sota, que tocava a la pista. Imagino que el de dalt era millor perquè al de baix, la gent s’hi recolzava i tapava la vista. Les divisions eren fetes de fusta i pintades de colors bàsics, que avui semblarien ingenus: com els del parxís, sense matisos. Altres anys el sorteig es feia el mateix dissabte al matí. Fos quin fos el resultat, que sabem que era una mica amanit, tocava anar a veure’n la ubicació i opinar: Que si massa lluny, que si massa prop dels altaveus, que si quedarem sords o que si no sentirem res...
Si els pabordes eren una mica trempats, que hi havia anys de tot, els carrers ja estaven plens de gallarda (el que ara en diem garlandes) posada ben espessa i que resseguien tot el carrer de Sant Miquel i que decoraven la placeta. També s’afegien fileres i fileres de bombetes per suplir la il·luminació tercermundista que encara avui, tants anys després, té aquella zona d’Olot.
Era molt emocionant, baixar pel Palau i després del primer revolt veure el carrer il·luminat i guarnit, arribar a ca la iaia i sentir que explicaven que havien netejat la font, la fornícula del sant, etc...ja teníem la festa aquí.
Des del moment que es penjava la gallarda, calia estar molt atents que “els del Carme” no vinguessin a fer-la baixar abans que la festa no acabés. No sé si mai aquella colla de nois que teníem demonitzats, i ells a nosaltres acollonits, havien fet allò del que els acusàvem.
El dissabte al migdia es tornaven els diners del “bou” que havia servit per finançar algunes de les despeses de la festa. Aleshores, els bancs encara donaven interessos suculents, cada dissabte al matí passava un dels pabordes per les cases a “cobrar el bou”. Les llars que s’hi havien apuntat donaven una quantitat fixa, que els pabordes ingressaven en un compte. Al final de l’any, just abans de començar la festa, es cobrava el capital aportat i la comissió de festes es quedava els interessos. Una manera curiosa d’estalviar però...quina alegria que tenia tothom quan podien arribar a casa amb un somriure esplendorós i dir “m’han tornat els diners del bou”. Era com trobar un parell de bitllets que no s’hi comptava, oblidats a la butxaca d’uns pantalons arraconats.
Aleshores tot transcorria molt lent fins que arribava el dissabte a la nit i es feia l’espectacle de varietats que discorria entre algun humorista més o menys tronat, algun cantant de cançó tradicional...fins arribar a la gran actuació que per mi sempre era massa tard i, mort de son, amb prou feines en podia gaudir. Per l’envelat havien passat artistes importants del moment, que a Olot no venien per les Festes del Tura i en canvi sí que hi venien per Sant Miquel. Recordo Los Diablos, Georgie Dann, els humoristes Ramon i Eugenio...i un any fins i tot la Núria Feliu va venir a ca la iaia a canviar-se de roba.
Abans, però, potser s’havien fet sardanes a la placeta i la mainada travessàvem corrent les rotllanes, despertant les ires dels balladors. I això que anàvem amb compte de no topar-hi... i és que quan jo era petit la mainada feia nosa.
Aquell temps la placeta semblava molt més gran del que realment és. Una placeta que, segons deia la llegenda, tenia una rèplica molt més gran en el seu subsòl, una gran plaça subterrània a la qual s’accedia des d’un passadís de Can Casals, botiga i bar avui desapareguts i, per tant, desapareguda també la possibilitat d’anar a la recerca del passadís secret.
Potser va ser aquesta gran sala subterrània la que un any va fer cedir part de la placeta que, enmig d’un soroll increïble se’n va anar rostos avall fins el riu. La mainada del carrer teníem una altra teoria: l’ensulsiada havia estat la catastròfica conseqüència del pet que havia fet la Margari, la nena mes grassoneta del carrer.

Me n’estic anant...tornem a la Festa. Després de l’espectacle del dissabte a la nit, el diumenge al matí estava reservat a una Missa de Campanya i més sardanes. Per mi però tornava a ser un compàs d’espera fins l’hora de dinar que sempre fèiem a casa dels tiets Geni i Carme, la meva padrina, que per a la ocasió encarregava unes enormes safates de calamars a la romana de l´Hostal del Mig.

A la tarda, concert o ball a l’envelat i al vespre...el gran acte: el Ball Pla. El Ball Pla, era una resposta burlesca al Ball Pla de la Festa Major. Una desfilada de personatges més o menys grotescos, amb grans bigotis de pega acompanyant de bracet a exquisides dames que lluïen vestits de paper. Mica en mica, la desfilada va anar incorporant personatges amb disfresses d’allò més pintoresc i de seguida que la situació política ho va permetre, una sàtira descarnada contra les forces vives i el que s’anomenava bunker olotí. Algun any amb denúncies incloses. Obrien la desfilada els gegants de Sant Miquel, que no deuen pas fer més de dos metres i que avui estan desats en algun magatzem i que per nosaltres eren molt millors que els Gegants d’Olot.
Des de ca la iaia vivíem amb impaciència que arribés el Ball Pla mentre fèiem un sopar d’embotit i xurros. La mainada érem els encarregats de baixar corrent tot el carrer fins a Can Casals i avisar quan s’apropés el Ball Pla. Pujàvem i baixàvem corrent cada 5 minuts: “encara no venen”, “ara sentim la música”, “els gegants..els gegants ja són a Can Casals”, “ja són al trencant”. Exacte, quan arribaven al trencant era el moment que els grans deixaven la taula i baixaven fins la placeta a veure passar el Ball Pla, mentre la iaia s’ho mirava des de la tribuna.
Els gegants anaven acompanyats d’un capgròs: en Cap de Llúpia; i de l’orquestra del barri: 3 músics, amb acordió, bombo i platets.
De seguit venia la desfilada de la mainada, en grups i parelles molt arregladets, tots amb vestits de paper que volien ser de referències ètniques que avui ens semblarien marcianes vist el que volta cada dia pel barri. Després ja venien les colles de jovent, més organitzades i on hi havia la part satírica del Ball Pla i que interaccionava amb el públic que s’aplegava i apilonava a les voreres per veure aquell Carnestoltes fora de temps i que durant molts anys va ser l’única demostració d’aquest tipus que hi va haver a Olot.
Finalment la desfilada de parelles mudades que tancava amb uns “oooh” d’admiració la desfilada.

A casa, degut a la consideració de veïns genuïns, una distracció que a mi em feia una mica de vergonya era la d’anar saludant els coneguts (una corrua immensa de coneguts) que desfilaven disfressats i fer-hi gresca.

La desfilada es feia llarga, amb eternes aturades, incomprensibles aparentment però que eren degudes a la necessitat de reposar dels portadors dels gegants. Els anys que jo hi havia anat, els recordo amb un cansament infinit, només comparable a la vergonya que sentia. I és que en aquestes coses, jo sempre he estat més de mirar que no de fer-me veure vull dir, mirar.


El dilluns tocava anar a escola però només fins al migdia. Duia un paperet per al profe, vull dir el mestre, on deia en castellà que no hi aniria perquè era la tornaboda i ja està. Costa de creure com, després d’haver dinat l’escudella i carn d’olla de cada dilluns a ca la iaia, a mitja tarda començàvem a preparar els cistells amb menjar, plats, copes, ampolles de vi i cava (i segons la foto també Tío Pepe). Amb els cotxes carregats anàvem fins la Font de les Tries i allà, amb unes estovalles esteses a terra fèiem un enorme berenar-sopar: pollastre rostit, embotit, galetes...per mi una nova oportunitat de córrer per allà i jugar a l’apassionant joc de tirar pals a l’aigua i mirar com se n’anaven rierol avall mentre tothom de la família se n’anava a ballar sardanes i el tiet Ramon i jo ens quedàvem allà asseguts com dos sòmines encantats. Si, millor anar a buscar més palets.
El dimarts ja no hi havia excusa per no anar tot el dia a escola i excepte algun any que, per alguna festa franquista (el Día del Caudillo) i que el dimarts a casa era el dia de fer botifarres, no vaig poder anar mai, de petit, al bacallà. Un altre berenar popular, però aquest cop gratuït en el qual s’oferia pa, llonganissa i un gotet d’all i oli. Perquè s’anomenava bacallà si no n’hi havia? Ni idea.
Al matí en canvi, sortint d’escola si sortíem com coets podíem arribar als jocs de cucanya. Hi havia trencada d’olles de fang (i algun cop de pal al cap dels més badocs), curses de sacs, pomes penjades d’un cordill que calia menjar, cossis plens d’aigua amb regals submergits que calia treure amb la boca. I coets dels que llençaven paperets de colors i joguines minúscules de plàstic que només els més ràpids podien abastar.
Avui, tot això és només nostàlgia. No hi ha envelat, el carrer de Sant Miquel no s’engalana ni s’il·lumina, l’espectacle del dissabte ara és un ball al casal del barri, el Ball Pla llisca més avall cada any i el seu recorregut és cada any més curt, la tornaboda ha desaparegut... i jo tinc un munt d’anys més que quan les festes de Sant Miquel eren per mi els dies més feliços de l’any.

1 comentari:

  1. Ostres sí!: el Ball Pla de Sant Miquel era tot un esdeveniment. Recordo que aquell diumenge, ens posàvem una rebeca (segurament curta de mànigues si a l’estiu havíem fet una estirada) i fèiem un gran extra: anar a veure el Ball Pla de Sant Miquel. L’espera era molt llarga, sí, se solia fer esperar.
    Els records que tinc de la Festa de Sant Miquel segur que són molt més insignificants que els que en pugueu tenir els “genuïns veïns del barri”.
    Per als que veníem d’un barri modest com “l’ensanxe dels pobres” (ara Eixample popular), que amb prou feines teníem més festa que una simple foguera per la revetlla de sant Pere, la Festa de Sant Miquel era un gran esdeveniment, un pilar del pont que separava les Festes del Tura (sí, encarcarades) de la Fira de Sant Lluc (no tant encarcarada com la d’ara) i eren una oportunitat per anar tota la família “de marxa”: els cavallitos (alguns més tronats que d’altres), el tiro, les pomes ensucrades i voltar pel carrer enjogassats tot esperant l’arribada del Ball Pla... Els gegants (que trobàvem un xic esprimatxats) i l’orquestra dels tres músics, amb un acordionista ben característic...
    Genial, l’exercici de nostàlgia!
    Escorniflaire

    ResponElimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!