Perquè sí que serveix de molt.

Aquests dies de moviment uniformement accelerat, on tot cada dia va més ràpid i al vespre s’hi arriba més cansat del compte, m’he fet un fart de sentir com em deien “això del referèndum no servirà de res” o bé “mai no ens deixaran”. Aquestes frases solien anar acompanyades de moviments oscil•lants del cap, mirant a terra en una expressió ben gràfica de resignació. I m’ho solien dir persones que afirmaven que, malgrat tot, anirien a votar.
I és que als catalans ens falta encara fer el darrer pas: el pas de creure’ns que la independència és realment possible i a l’abast, que la tenim a tocar i que realment només depèn de nosaltres, de la nostra voluntat i de la nostra fermesa. A vegades sembla com si Espanya hi cregués més que nosaltres mateixos...

Per un cop, els catalans hem decidit deixar de ser mesells i no resignar-nos a fer bondat; finalment hem recuperat el senyem i distingim allò que és legal del que és legítim, per una vegada anem per davant de la llei.

Potser tenen raó si diuen que els referèndums del 13D no són legals (tot i que admeten que tampoc no són il•legals...) però sense cap mena de dubte que són legítims. I ho són perquè gran part de la població vol respondre a la pregunta de si Catalunya ha de ser un estat independent. Això és el que dóna la legitimitat als referèndums.

Els espanyols apliquen en forma de constitució el vell principi de no fer la pregunta si no s’està preparat per la resposta. I hi ha un munt de preguntes que mai no ens faran: si volem ser part d’Espanya o no; si volem ser una monarquia o no; si creiem que el castellà ha de ser la única llengua oficial...

Els referèndums es plantegen com un magnífic exercici de democràcia i contra la democràcia no hi ha arguments. Fixeu-vos si no en qui es manifesta clarament en contra: els feixistes. Clar que hi ha una altra manera d’estar-hi en contra: minoritzar el procés, desprestigiar-lo, posar pals a les rodes, menysprear-lo...en tot això hi ha autèntics mestres. Són els mateixos que diuen que “no és el que interessa a la gent”. Diguem-los doncs, que si; que això és interessant, que decidir sobre el futur del nostre país és molt més que interessant: és vital!.

A La Garrotxa Decideix hi ha hagut unitat perquè l’objectiu era volgut per tots: aconseguir que els ciutadans garrotxins puguin votar en referèndum sobre la independència de Catalunya. Hi ha hagut unitat, treball i esforç: valors catalans 100%. Davant d’això, davant de la unitat d’entitats, partits i associacions per assolir un objectiu comú, som nosaltres els que hem de tenir por? No, són ells, els antidemòcrates els que n’han de tenir.

Tenim la oportunitat de decidir el nostre destí nacional i tenim el deure d’exigir que els partits polítics recullin aquesta voluntat i la portin al Parlament de Catalunya perquè no quedi tot en l’esbravada d’un, o de 3, diumenges; perquè volem que sí que serveixi i perquè ens és igual que no ens deixin: la llibertat no es demana, es pren.

Goodbye Spain.