dilluns, 4 de gener de 2010

Excursió a Donostia

Una sortida a Donostia ha d’estar per força dominada pel menjar, la qual cosa al mig d’aquests dies de Nadal, és com un repicó perillós. Però hi ha coses per les quals val la pena córrer algun risc. I al cap i a la fi, sempre podem fer la promesa de menjar verdura a partir del 7 de gener.
A part d’això el viatge, no es fa gaire llarg, tot badant amb el paisatge que va canviant a mesura que van caient els 600 km que hi ha entre Olot i Donostia. Ja l’eix transversal ofereix una varietat impressionant, des dels alzinar garrotxins al secà de La Segarra, el Pla d’Urgell...fins arribar als Monegros, on la impressió desèrtica és cada cop una novetat , i on busquem amb la mirada els possibles “toros” d’Osborne que talaien l’autopista. Les planúries fins Tolosa donaran pas al cap d’una estona al paisatge que és tan fàcil d’estimar de Nafarroa: els turons suaus i ondulats, coberts del verd intensíssim de les pastures. Bé, és difícil copsar-ho tot conduint i estant més o menys atent a l’autopista. Un cop passat Pamplona, agafem l’A15, l’autovia de Leitzaran que a principis dels norantes va estar en el punt de mira d’ETA que va intentar que no es construís i va arribar a assassinar 4 persones i a cometre diversos sabotatges. Avui, és una autovia amb forts pendents, de conducció fàcil si es para atenció i que porta en menys d’una hora de Pamplona a Donostia. Ran de l’autovia hi tenim una parada obligatòria: la txuleta de l’Epeleta a Lekunberri. Una txuleta de vedella de quasi 1 kg, cuita a la graella, al punt just i que s’acaba de coure a la taula, un cop llescada, en un plat escalfat a quasi el roig. Servidor, que no pot negar, que el menjar el fa córrer, l’ensalivava des de dies abans. Però...tots els pecats tenen la seva penitència i al pecat de desitjar una txuleta li va correspondre la penitència de trobar el restaurant tancat perquè era dilluns. I el pecat devia ser enorme perquè tots els restaurants de Lekunberri estaven tancats. O quasi tots...però no em podia pas espassar la decepció amb un plat combinat. Afortunadament, per aquells verals no falten llocs on poder fer un àpat excel•lent i vàrem fer cap a la Venta Muguiro.
Ben tips, una horeta fins Donostia. Plugeta empipadora i vent tocanassos que no ens varen impedir d’anar a fer un volt per l’Alde Zaharra, el barri vell. I començar a ullar els bars on soparíem a base de pintxos (1). Això mereixeria tot un capítol a part, però res més hi ha que guies i pàgines web sobre el tema. Però el que quasi ningú explica és la cara de sorpresa i indecisió que fa tothom que per primer cop s’atansa a una barra de pintxos i no sap ben bé “com funciona” el sistema perquè allò de comptar el nombre d’escuradents ja és història; tampoc és ben cert que te’ls puguis agafar tu mateix sino que en la majoria de llocs has de demanar-los. També vàrem pagar la inexperiència i el meu consell seria que si no es té molt clar el que es vol, primer de tot mireu les pissarres per veure quins altres pintxos tenen a més dels que hi ha a la barra, exposats al fum i als “esquitxos” diversos perquè els més elaborats no els tenen allà exposats sinó que cal demanar-los. Una petita llista dels bars que vàrem anar (en dues nits, tot i que algun està repetit; i ometo algun que no ens va agradar):
- Astelena, un clàssic: impressionant la presentació del foie a la planxa i el “taco” de bonítol.
- Casa Vergara, espectacular el “habanito”: un cigar havà de bon gruix fet amb un cilindre de galeta i farcit de morcilla, presentat en un cendrer metàl•lic en el fons del qual la cendra és feta de llavors de rosella.
- Haizea, un rotllet de pasta brick farcida de bacallà i tancat amb una llaçada d’alls tendres.
- Izkiña, més foie a la planxa. No tan ben presentat com el de l’Astelena però més al punt.
- Casa Gandarias, milfulls de ceps i peus de porc. Sense paraules...
- Txondorra, no surt a la guia que edita Turisme, però cal anar-hi tot i que és el més car dels d’aquesta llista: broxeta de cangur, arròs caldós amb parmesà i foie, piruleta de foie, pastisset de bolets...
I clar, tot això s’ha de fer baixar i tenen el bon costum d’oferir una bona diversitat de vi a copes, cosa que estaria bé que s’importés cap a casa nostra. Però en fi, cada terra fa sa guerra. Doncs això, atents a la pissarra amb les diferents marques. Perquè si es demana un “tinto”, us serviran el més barat i ordinari que tinguin i clar, l’harmonia entre allò que mengem i el que bevem és bàsica.
Un clàssic dels que visitem Donostia és passejar fins la “Pinta del Vent” (Haizearen Orrazia) més enllà de la platja d’Ondarreta. Si feu el recorregut complet, des de la Pinta fins la platja de La Zurriola, vorejant la Kontxa, el Moll i el Berria Pasealekua (Passeig Nou) podreu pair els pintxos de la nit abans i fins i tot agafar gana: 6 km de punta a punta. Una bona caminada que aquest cop vàrem fer sota una pluja més que emprenyedora i amb un vent més que torranassos. Tot i així té un encant tan especial que no es podia deixar passar per alt. I just a l’hora de dinar arribàvem al final i amb la gana feta, dinar a l’Urbano un bon àpat a un preu molt raonable.
Una de les coses que més gràcia em feia era anar a un partit de pilota basca. Aquells dies, i prop de Donostia, hi havia sessió de “remonte” a Hernani. Clar...i què devia ser el remonte? Doncs punxant aqui veureu en què consisteix. Hi havia quatre partits programats i en el primer hi havia molt poca gent (sembla que era poc interessant, pels comentaris que sentíem). 15 € d’entrada donen dret a seure en cadires de fusta. De fet, pels novells l’espectacle transcorre tant a la pista com a les grades. Era molt curiós sentir com els entesos, parlaven de les virtuts i defectes dels jugadors, i del que caldria fer perquè hi hagués bons jugadors: 100 persones jugant-se cadascuna 100 €. Perquè aquesta n’és una altra: les apostes.
A la part baixa de la grada, d’esquena al partit, 4 ó 5 homes repentinats amb americana comencen a cridar “100 azuuuul” només de començar el segon partit, són els corredors d’apostes que, a mesura que avança el partit, canvien la cantarella “80 rooojos”, “60 azuuules” segons com va la puntuació. Qui accepta l’aposta fa senyals i els corredors escriuen un tiquet, el posen dins d’una pilota de tennis capolada i l’hi llancen amb una punteria envejable. Un cop recollit el tiquet, la pilota torna en direcció contrària amb sort diversa. Com més bo és el partit, més dura la cantarella i més intens és el trànsit de pilotes per damunt dels nostres caps. Fins i tot sembla que els moments de descans dels jugadors coincideixin amb els moments de més apogeu de les apostes per donar temps que tothom llenci i rebi les pilotes.
Pel que fa al partit, el segon va ser espectacular i fins al final no es va decidir la parella guanyadora. Sense entendre-hi ben res, costa poc de veure les jugades de mèrit, amb pilotes creuades, cops de força brutal, contorsions i acrobàcies per arribar a les pilotes més complicades...i perquè no, els renecs d’un dels pelotaris (Julen San Miguel) quan perdia un punt i que un senyor que teniem darrera va definir en un castellà de fortíssim accent basc, mastegant les síl•labes: “Julen..es un espectáculo cuando juega y cuando no juega”.
El viatge va acabar amb una visita al mercat d’Ordizia, que si bé es fa cada dimecres en aquesta ocasió va coincidir amb el mercat extraordinari de Nadal i l’afluència de gent era tan gran que vàrem haver de deixar el cotxe als afores, potser per això tothom anava vestit com si acabés de pujar a l’Aralar: amb polars i pantalons de muntanyenc, els dels falsos pedaços i plens de butxaques.
El mercat habitual es celebra a la plaça, on hi ha un porxo central on es posen les parades de fruites, verdures, formatges, etc.. Aquest dia però, les parades s’estenien des del frontó (amb una exposició d’animals a l’estil de la fira de Sant Lluc) fins a l’altra banda del poble, amb parades d’embotit, formatge, etc... i unes quantes on feien “talo” una mena de crespell amb farina de blat de moro, fet amb les mans, cuit a la planxa i farcit després amb xistorra, cansalada, etc..que feien salivar a tothom que hi passava per davant i que em feien pensar en que en comptes d’Euskalherria aquest pais s’hauria d’anomenar Euskaloria.
Ordizia que és la capital de la comarca del Gohierri semblava menys euskaldun que mai i comença ja a tenir tinys multiculturals que, només 3 anys enrere semblaven impensables. La presència de rètols o pòsters abertzales al carrer és quasi anecdòtica i la concentració que hi havia en suport de la tornada dels presos a Euskalherria cabia perfectament darrera la pancarta que aguantaven.
Amb la flaire del talo i de les xistorres al nas, enfilem la carretera GI2634 que va de Tolosa cap a la costa enfilant-se per les muntanyes del Gohierri, i que passa a tocar de prats on pasturen les llanudes ovelles latxa, la llet de les quals serveix per fer el formatge Idiazabal. Els paisatges són espectaculars i val la pena fer uns quants revolts per poder-ne gaudir sense pressa.
Al final de la carretera, tombem cap a Zumaia i d’aquí a Getaria, poble pescador amb un moll a redós del “Ratolí” un turonet, o millor dit dos, que vist des de segons quina perspectiva sembla un rosegador (sense cua ni orelles). Al port i als carrers costeruts de Getaria, hi ha nombrosos restaurants, amb graelles al carrer, en les quals es couen magistralment besucs, turbots, raps...els quals és difícil passar de llarg.
Getaria és també el bressol del txakolí, el vinet basc que ha acompanyat el nostre besuc a la graella que ens hem cruspitt a casa Iribar. Hi ha una ruta del txakolí que val la pena fer, encara que es sigui abstemi, perquè recorre els turonets de Getaria des dels quals hi ha unes vistes espectaculars de la costa. A la majoria de bodegues, hi ha enormes casalots amb terrasses amb vistes impressionants sobre el mar. Tot i així, no vàrem tenir gens de sort perquè les 5 bodegues on vàrem anar, amb la intenció de comprar txacoli estaven tancades. En fi, un bon motiu per tornar cap allà un altre dia.

1. De fet, el plural en euskera és pintxoak.

2 comentaris:

  1. Pot ser que et falli un link? Quan parles de què és el "remonte", que dius "punxant aquí ho veureu"?

    ResponElimina
  2. Doncs és ben veritat. Hi havia un munt d'enllaços i s'han ben perdut. Mica en mica els tornaré a posar.

    ResponElimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!