diumenge, 7 de febrer de 2010

Cinema en català.

Quan menys t’ho esperes passa alguna cosa que posa em evidència la nostra anomalia com a país. El darrer exemple és la vergonyosa vaga dels exhibidors de cinema contra la llei del cinema de Catalunya. Una vaga absolutament reaccionària que busca perpetuar que a Catalunya el 97% de les pel·lícules només es puguin veure en versió doblada a l’espanyol.
Segurament la majoria de catalans tenen, o tenim, interioritzada aquesta contradicció: mirem televisió en català, parlem en català però en canvi mirem cinema en espanyol. A mi em recorda amb molta força l’escola del tardofranquisme: en aquells anys, tots els nois parlàvem en català al carrer i al pati; tots els professors parlaven en català al carrer i al pati; però un cop dins la classe calia parlar en castellà. El català quedava reservat a l’estricta intimitat “de nuestros hogares” com va dir el Caudillo. Fora d’allà, tot es desenvolupava en espanyol.
L’anomalia és que la major part de la oferta d’oci de masses a Catalunya sigui en espanyol. I l’anomalia més gran és que una associació es declari en vaga quan el govern prova de posar-hi ordre amb una llei i amb arguments vergonyosos com dir que si les pel·lícules són en català hi haurà menys assistència de públic.
Si fóssim un Estat, aquest debat no existiria. Un cop més, només l’existència d’un Estat és el que garanteix els drets lingüístics dels seus habitants, mireu si no l’estudi de la Plataforma per la Llengua sobre “les pràctiques i legislacions en torn de la llengua al cinema en diversos països europeus,Quebec i Catalunya.”
Però no som un Estat, ni podem legislar sobre quasi res que garanteixi la nostra pervivència culturalment nacional sense que aparegui el cripto-unionista de torn fent xantatge i dient que si provem de canviar res passarà alguna mena de desastre.
Quines ganes de treure’m aquesta colla del damunt....
Goodbye Spain. I ben aviat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!