dilluns, 28 de juny del 2010

I ara què? eh? eh?

Avui volia escriure una entrada sobre el concert econòmic que Lord Farquart demana per Catalunya com a gran solució per als mals de Catalunya, i ho volia lligar amb el que ens ha arribat del Montilla sobre aquest tema. Ho anava rumiant i cada cop em sortia més enginyós. Volia raonar que si en Montilla, que ha estat ministre espanyol i ha vist els números de l’Estat, té clar que sense l’espoli fiscal no se’n surten, és senyal que tenim raó. La meva ment dibuixava un diàleg impossible de Lord Farquart (ai, vull dir Artur Mas) primer amb ell mateix demanant “un gran concert” per Catalunya i després, com en aquell acudit d’en Ramon, aniria rebaixant les seves pretensions: un concert, un recital, una cançoneta...i acabaria amb un número de mim, com a homenatge a allò que més ens agrada als catalans: els gestos.

Però noi, no hi he estat a temps i els esdeveniments m’han passat pel damunt com un tsunami. Ja podien haver esperat un parell de dies més aquests impresentables del TC. Total, després de 4 anys no venia d’aquí. Quina lliçó magistral que ens han donat. Quatre anys per posar-se d’acord en dir el que tots ens ensumàvem que dirien. Tant de temps per tan poca cosa. Poca cosa? Noooo! Jo penso que ens divertirem. De moment avui ja n’hem tingut un tast: en Montilla acata però no comparteix i ens convoca a fer una mani, que imagino que serà multitudinària i on ens podrem desfogar, saltant, cridant, brandant estelades, etc...i l’endemà tothom a treballar, que som gent d’ordre, no fotem; la Fdez de la Vega, cínica i malvada com de costum ens diu que “l’Estatut és plenament constitucional” perquè de fet la majoria d’articles (imagino que deuen ser “els que importen a la gent”) han quedat intactes; el PP feliç perquè diuen que al cap i a la fi ells “tenien raó dient que l’Estatut era anticonstitucional”; els de CiU no piulen fins que s’ho hagin ben rumiat però servidor que és un malpensat de mena, creu que bufen de satisfacció perquè ara ja no ens fixarem amb això tan interessant del Millet, i el finançament, diguem-ne curiós, de les seves arques; els d’Iniciativa diuen...bestieses com sempre; i en Puigcercós repeteix que ell ja ho diu “que el que cal és la independència” però de moment no ho posa al programa de les properes eleccions. I això només al cap d’un parell d’hores. Ja frisso per llegir el diari demà. Em lleparé els unglots.

Ei... i que consti que jo vaig votar “No” a aquest estatut, com votaré “No” a qualsevol estatut pel meu país, per la meva nació. El que jo vull és una constitució.

Goodbye Spain. Cada dia som més els que us ho diem.

1 comentari:

  1. no em puc creure que et sortís res enginyós... no ens enganyis home!

    Bon article Josep, però em sembla que com sempre, al final res de res

    ResponElimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!