dijous, 12 d’agost de 2010

La basarda de la pluja als vidres.

Si us hi fixeu, quan plou la pluja deixa un munt de gotes als vidres. Sense saber ben bé perquè la majoria de les gotes queden immòbils i només alguna, ajudada potser per una imperfecció de la superfície, comença a lliscar avall i en el seu recorregut s’ajunta amb altres gotes immòbils que troba en el seu camí i es va fent més gran i el seu moviment es fa més ràpid. Però sempre en la mateixa direcció: mai no recula, ni se’n va a un escaire, ni es mou horitzontalment. Coses de la física.

Rumiava en això pensant en tot aquest mullader de l’aparició de SCI i tot solet he arribat a aquestes conclusions:

1. A la propera legislatura no hi haurà res que canviï. Si no passa un miracle, i els miracles no existeixen, CiU guanyarà les eleccions.

2. Si la conclusió 1 és certa, qualsevol crida a la unitat és banal. Estèticament pot tenir un cert valor però res més.

3. Si la representació independentista assenyada (vull dir, radical) no és majoritària, és molt millor que sigui representada pel projecte definit, valent i sòlid de Reagrupament que no per una amalgama circumstancial de personatges sense estratègia comuna.

Desenvolupo. Sisplau seguiu atents a la pissarra.

Totes les enquestes donen per feta la victòria de CiU i la desfeta del PSC. Fins i tot el mateix PSC hi sembla resignat. Tan resignat com ERC que, en plena depressió, sembla desitjar que la seva pronosticada davallada sigui prou important per repensar-se altre cop i es deleix per tastar una travessia del desert purificadora. Quan guanyi, Lord Farquart ja ha deixat clar que d’independència res de res i que el que vol és el concert econòmic. Aquell obscur objecte del desig que, amb rebequeria adolescent, reclamava fa 4 anys a les escales del Parlament per donar suport a l’estatut i que després es va fumar amb en ZP d’amagatotis. Ergo, autonomisme per 4 anys més.

Què pot enterbolir una majoria absoluta de CiU? Els nous jugadors. “Sorprenentment”, els dos possibles nous jugadors fan una mateixa afirmació: si depèn d’ells no hi haurà un tercer tripartit. Tot i així, incomoden. Sobretot si un dels nous jugadors (Reagrupament) manifesta que, en cas de no guanyar les eleccions, treballarà per a la regeneració política i no deixarà que es faci cap pas endarrere. És en aquest punt on SCI pot jugar la seva basa real: acostumats alguns dels seus actors a posar el sistema contra les cordes amb la comèdia del “no hi ha temps per fer-ho com dieu, només per fer-ho com dic jo” i a improvisar plans B jurídicament impecables però absolutament inefectius i fent valer el seu innegable predicament entre els independentistes (sobretot els que no l’han conegut) es basteix una faula, s’apel•la a la bona fe, s’hi afegeixen uns milers d’euros, uns quants bolos cridant a la unitat i s’intenta així desactivar a Reagrupament a qui s’anomena intransigent. Amb quin objectiu? Mantenir l’status quo: CiU guanya de carrer i ens distreu uns anys més amb la seva embafadora ambigüitat, fins i tot ERC pot arribar a capitalitzar la divisió independentista. I els milers d’independentistes que anaven sorgint d’arreu, acoten el cap i s’adonen que, ai las, tot va ser un bonic somni. No podem oblidar que qui demana avui unitat, el 14D a les 8 del matí va escenificar la divisió entre independentistes amb la raó que “calia fer-ho però no us puc explicar perquè”. Quantes il•lusions varen morir aquell matí de dilluns i quantes sucumbiran aviat?

És molt bonic apel•lar a la unitat però hi ha molta supèrbia en demanar que qui ha estat dos anys bastint un projecte pel futur de Catalunya l’abandoni només per un mot que pot no voler dir res. Unitat per guanyar, potser si; unitat per ser arrossegats al fang, no cal.

Reagrupament porta molts mesos explicant arreu del país quins són els seus objectius :

• assolir la independència i quan ens bescantaven perquè érem els únics a defensar la proclamació unilateral de la independència, el Tribunal de l’Haia ens ha donat la raó;

• regeneració política, i els fets ens donen la raó: els dos grans partits de Catalunya ens han ensenyat part de les seves vergonyes.

I és que tenir les idees clares no s’improvisa.

Si no hi ha d’haver majoria absoluta independentista, no és millor per Catalunya que hi hagi uns diputats que treballin per anar bastint un país més net? No farà més favor això a l’independentisme que no pas si arriba al Parlament un grapadet de diputats que no tindran un discurs comú? Un grapadet de diputats que a hores d’ara ja no es posen d’acord en si entrarien en un govern o no, mentre que Reagrupament ja ha dit ben clar que no formaran part d’un govern que gestioni l’autonomia. I és que ser pocs i malavinguts serà letal per l’independentisme. Si hem de ser pocs, cal unió durant 4 anys. Aquesta és la unió important, no la temporal per fer una candidatura.

En un vidre ple de gotes de pluja, a vegades n’hi ha més d’una que llisca avall i arrossega gotes més petites però encara que s’ajuntin, no fan un riu. Perquè un vidre, amics meus, no és el món sencer.

(El títol d’aquesta entrada està manllevat del poema de Salvador Espriu anomenat “Cementiri de Sinera”, molt apropiat)

1 comentari:

  1. QUAN VEIG EL PUIGERCOS
    EL MAS I COMPANYA
    PENSO POBRE CAROD .
    AQUESTA GENT NO EM
    PORTARAN MAI A PORT.
    NO US AURIA DE SABER GREU
    DE PÈRDRE LES ELECCIONS
    US HAURIA DE SABER GREU
    DE HABER LA DIGNITAT LA HONESTITAT
    I LA VERGONYA DURAN TOTS AQUESTS ANYS QUE HEU MANAT ELS UNS I ELS
    ALTRES NO SOU DIGNES DE REPRENSENTA CAP CATALA NI DE PRONUNCIAR LA PARAULA INDEPENDENCIA
    DONS TAMPOC I CREIEU NOMES VOLEU PODER I DINERS , JO TAMBE O VULL PERO PER CATALUNYA PER UNA CATALUNYA LLIURE I SOBIRANA PER LA QUAL CAL LLUITAR DIA A DIA PACIFICAMENT (QUIN REMEI SI NO?) PER ACONSEGUIR-HO .
    QUIM COROMINAS CATALÀ INDEPENDENTISTA.

    P. D. PERDONEU LES FALTES

    ResponElimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!