diumenge, 24 de juliol de 2011

Sorolls nocturns

A la nit hi ha sorolls que formen part del nostre hàbitat i no ens molesten, ens acompanyen i la seva absència se’ns fa estranya. Els sentim i ens fan sentir que som a casa. Recordo, de petit, el soroll que feia el rellotge de casa els meus avis que tocava cada quart i cada hora...com ressonava en el passadís i em desvetllava un microsegon, el temps just de pensar “sóc a cals avis”, només un cop cada nit encara que ell anés fent. O el soroll que feien els tallers de davant de casa els meus pares quan a les vuit o quarts de nou començaven a repicar planxes de ferro, a fer anar la radial o la polidora...molt més eficaços i persistents que qualsevol despertador.
Per algunes persones el silenci perfecte és el que deu haver-hi en el buit absolut. Posseïdes per un mal humor crònic i un estrès merescudament guanyat, creuen que són mereixedors absoluts del que conceben com a pau i es mostres bel·ligerants contra qualsevol so que pertorbi mínimament la buidor sonora. Només així es pot entendre que la decisió d’un jutge de fer aturar les campanes de Sant Mori a la nit. Sembla ser que el seu so molestava als clients d’un establiment de luxe emplaçat al castell de la vila. O potser era només que el propietari de l’hotel creia que els molestava i, de pas, marcava una clara línia a uns vilatants que deu concebre només com a part del paisatge.
Anys enrere algú també va creure oportú fer callar les campanes de l’església del Carme d’Olot a les nits perquè molestaven. I fa menys, un pastor de Setcases va haver de silenciar les esquelles del ramat perquè uns pixapins trobaven que feien massa soroll. Suposo que no varen gosar demanar l’extermini dels ocells per acabar amb les seves piuladisses.

Els indígenes sempre han fet nosa als colonitzadors.

A distàncies intergalàctiques, crec, al soroll que els veïns d’alguns bars han de suportar durant hores nit sí i nit també, tant li fa si l’endemà és festa com si no, perquè aquells que surten a divertir-se incorporen la competició de bruels en el seu programa festiu, perquè no poden pujar als cotxes sense abans haver comprovat el volum màxim de la música ni marxar sense revolucionar el motor al màxim.
Neguitosos, cansats, es posen al llit esperant quan començarà el festival de brams, crits i rialles que no els deixarà dormir...una nit més. I deuen pensar que es canviarien ben a gust per dormir amb el so de campanes o d’esquellots que podrien fer-se seu en pocs dies i pensar, entre somnis quan el sentissin, “que bé, sóc a casa”.

1 comentari:

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!