diumenge, 15 d’abril de 2012

Una família desestructurada.

Malauradament tots coneixem casos semblants. Agafats un per un cada cas sembla una situació extraordinària o, com deia la meva mare, cada casa és un món...si no en són dos.
La família que us vull parlar és ben coneguda. Costaria trobar algú que no els conegués si més no de vista. Són d'aquells de tota la vida.

L'avi ja es duia l'oli de ben jovenet. Sense gaire ofici ni benefici anava fent la viu viu a costa de l'empresa del pare, que ja havia hagut de marxar a l'estranger de ben jove. Remenant armes a casa sembla que un bon dia va fotre un tret al seu germà petit. Gent de possibles, varen moure fils i no se'n va parlar gaire. La roba bruta es renta a casa.
Faldilles conegut i reconegut, li varen buscar una noia callada i discreta, de casa bona i del mateix ram que ells si bé ja feia uns anys que havien tancat la barraca i vivien de renda.
Per mirar de mantenir els 3 fills en comú i, sobretot, el tren de vida (esquí a l'estranger, escapades en solitari i estades acompanyat, etc.) l'avi va pensar que mentre el seu pare no deixés les regnes del negoci podria ser una bona idea apropar-se al que tenia el monopoli al país: un paio anomenat Tío Paco, extremadament perillós i d'una mala llet important, que havia arribat a dominar el mercat a base de carregar-se a tots els competidors. Vés a saber perquè, l'avi va caure tan bé al Tío Paco que se'ls va quasi afillar i li va prometre que algun dia tot allò seria seu. El noi no s'hi va pas pensar gaire i, malgrat la reacció irada del seu pare, va fer una OPA a l'empresa familiar i la va absorvir a la del Tío Paco que veia amb satisfacció com el seu protegit apuntava maneres.
Varen passar anys i el Tío Paco es va morir, l'avi es va posar al capdavant de l'empresa i aviat es va veure desbordat: massa números, massa feina...la dona que li feia morros quan se n'anava unes setmanes sense explicar on ni amb qui, la mainada que es feia gran...però tot dintre d'una discreció relativa, tot molt com cal.
Però com passa a moltes famílies, de cop tot va semblar canviar. La filla gran, que era mestra, es va casar amb un tarambana excèntric del qual es diu que flirtejava amb alguna substància iŀlegal. La cosa va durar poc i varen acabar divorciant-se quan ell va tenir un patatús. I ara el fill que tenen, emulant al seu avi, ha agafat una escopeta que el seu pare tenia per allà i s'ha fotut un tret al peu. Diu que la Guàrdia Civil ha pres "cartas en el asunto" i que li caurà una bona multa. Tot el poble en va ple. I la família, en comptes de posar el crit al cel, només han dit que "la mainada ja se sap" i que "jugant, jugant els burros es mosseguen".
La mitjana, mira, sempre havia estat la guapa i la simpàtica de la colla. Es va casar amb un tiarro, alt i guapàs. Feien tan bona parella que feien una mica de ràbia. Tot i que diuen que el pare havia aconsellat a la xicota d'ell que fora millor que deixés el pas lliure a la seva filla, que el lluiria molt millor. Doncs resulta que ell tirava molt de veta i que tenia alguns "tejemanejes" molt poc clars. Ha hagut d'anar a declarar i tot. Tothom diu que a resultes d'això no duraran gaire perquè el pare d'ella ja l'havia avisat però ell es pensava ser molt llest i que no l'enganxarien mai. Es devia pensar que el seu somriure Profident el faria invulnerable.
El fill petit, l'hereu, semblava un penques com el seu pare. Fins i tot va anar a les mateixes escoles; unes d'aquelles on van amb uniforme i ben clenxinats. En rondalla més d'una i de dues, amb predilecció per les estrangeres fins que es va enfigar d'una divorciada malcarada. La seva mare va tenir un disgust tan gran que anys després encara no es parla amb la jove; i les cunyades es veu que ja vé just. Un quadre.

Doncs ara, per acabar de reblar el clau, sembla que l'avi va aprofitar que la seva dona havia anat de visita al seu poble va fer una escapadeta de les seves, una cacera que li va costar un munt de diners, i s'ha trencat un maluc.

Al poble no es parla de res més: que si la seva dona ha dit que ja n'hi ha prou i que no l'ha ni anat a veure a la clínica, que si els fills li fan vores però miren de quedar bé pels diners i l'herència, que si l'empresa els va tan malament que potser la perdran i es quedaran amb una ma al davant i l'altra al darrere...
No ho sé, a mi aquestes famílies desestructurades em fan una mica de llàstima. Trobo que, per rics que siguin, hi hauria d'intervenir Benestar Social.

4 comentaris:

  1. com diria aquell, una mala relació qualitat preu!

    ResponElimina
  2. Esperava la teva entrada fent referència als afers reials. Encara diria més: la falta d'inspiració m'ha jugat una mala passada i no he estat capaç d'escriure res.
    Ben mirat, si fossim independents això quedaria en una simple annècdota del cacic del poble del costat.
    Estem ben arreglats. Que sant Antoni ens guardi i que déu hi faci més que nosaltres!

    ResponElimina
  3. ¡extraordinari, Josep! no em puc estar d'afegir una nota d'última hora: Hi ha un paio a Madrid sempre disfressat de vermell i morat i amb aspiracions al blanc, que amb veu de casalla i ex-càtedra ha dit que el caçador d'elefants ha rebut els atributs monàrquics de l'esperit sant. I si ho diu ell es que aquesta afirmació va a missa. (No oblidem que el tio Paco anava sota pali i sota pali només hi anava déu).
    Tots tranquils, doncs.

    ResponElimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!