diumenge, 27 de maig de 2012

La crisi i la Senyora de Tous.


Quan era petit, voltava per la casa dels avis al numero 13 del carrer de Sant Miquel, un llibre enquadernat amb pell que el meu avi va dur un dia com si fós un trofeu. Es deia "Terra i Ànima" d'Anicet Villar de Serchs. Un recull de contes populars catalans ordenats per comarques, barrejat amb pinzellades d'història del nostre país. Fet i fotut era l'únic llibre que hi havia en aquella casa i només ara puc entendre perquè estava mig amagat al rebost. Un cop descobert, va ser quan l'avi devia pensar que, mal per mal, fem-lo enquadernar amb pell.
L'avorriment me'l va fer llegir i rellegir infinitat de vegades. Un dels contes que hi havia s'anomenava "La senyora de Tous". Explicava com una senyora molt rica i poderosa, tenia capricis culinaris a l'alçada de la seva riquesa. Res no era prou exquisit per ella, i els cuiners eren despatxats l'un darrere l'altre acusats d'incompetència. Com sempre sol passar en els contes, en la successió de cuiners n'hi va haver un que va aconseguir fer un plat que complagués a la Senyora de Tous. Se'n llepava els dits i no se'n veia mai tipa; no volia menjar res més que no fos allò tan deliciosament voluptuós que li plaïa tant: el moll dels ossos de bens negres.
Golosa com ella sola, la Senyora volia menjar el mateix per esmorzar, dinar, berenar i sopar, i ben aviat es varen acabar els bens negres dels ramats propis i aviat va caldre recórrer als ramats de la comarca. El preu del be negre es va disparar perquè els ramaders varen començar a demanar preus desorbitats per aquells animals. Ben aviat les arques del senyoriu de Tous varen començar a aprimar-se però la Senyora no estava disposada a renunciar a aquell plat tan delitós. De res no varen servir els avisos que s'acabaven els diners i que si la bombolla del be negre seguia d'aquella manera, seria la ruïna.
Com que en aquell temps no es rescataven països ni bancs, ni senyorius, la llaminera senyora va acabar a la misèria. Sense castell, ni terres, ni servents. Una pobra captaire malgirbada que pidolava al marge del camí ral.
Un bon dia, un viatger se'n va compadir i li va donar un grapat de nous i un rosegó de pa. L'antiga dama, al tastar aquell àpat tan senzill ho va trobar tan bo que va exclamar, entre llàgrimes:
" Si abans jo hagués sabut que era tan bo el pa i nous, encara fóra avui la Senyora de Tous".
Avui, que se'ns està desmuntant com un castell de cartes el que ha estat la nostra manera de viure durant els darrers 20 anys i que, en molts casos, ha estat només una dilapidació continuada del diner públic em vé al cap el conte de la Senyora de Tous. I penso que, si quan pensàvem que érem rics, haguéssim estat frugals i austers no hauriem arribat a aquests extrems. Perquè no té cap mèrit ser auster quan ets pobre; en canvi administrar la riquesa pel futur és un signe de saviesa. Poc a poc, disgust a disgust, enrabiada rera enrabiada ens anem adonant que ni calien tants pavellons d'esports, tantes piscines municipals. Però tampoc calia obrir escoles quan les que hi havia tenien lloc de sobres, ni calia que el govern ens fes de pare pedaç si ara se'ns ha de convertir en una madrastra malcarada. Ben aviat convindrem que no ens calen tantes administracions, ni tants municipis, ni tants organismes públics que ningú acaba de saber què fan durant tot l'any. I és que com diu el conte de la Senyora de Tous, "els vehicles esgarriats quan prenen la davallada no es degueren fins que s'estavellen".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!