dimarts, 4 de febrer de 2014

Olot, 5 de Febrer 1939-2014

El  5 de febrer de 1939, segons les cròniques de l’època,  va ser un dia de cel serè i blau i suposo que el fred devia ser ben viu.
Puc imaginar, en canvi, com devien ser de grisos els ànims dels habitants de la ciutat. Barcelona havia caigut en mans dels feixistes feia només 9 dies, el 26 de gener;  Girona just el dia abans, el 4 de febrer. Podem comptar quines perspectives s’obrien: l’exèrcit republicà desfet amb només les unitats més bregades plantant cara per honor i per facilitar la retirada del gruix de les tropes cap a la frontera; les corrues de catalans que fugien travessaven la ciutat a tothora. El pas fugaç de funcionaris, intel·lectuals i polítics de la  Generalitat es devia viure com un senyal inequívoc de l’ensulsiada de la República.
Només uns dies abans, el 25 de gener vigília de la caiguda de Barcelona, un funcionari de l’ajuntament passava per les cases notificant la incorporació a files de la lleva de 1915, homes de 45 anys; i encara el 28 de gener es cridava la lleva del 1917. La majoria de notificacions no varen poder ser lliurades perquè els destinataris no eren a casa. No els ho podem retreure.
La pèrdua de la guerra devia ser una sensació física i pesant com el plom que feia companyia a la gana, la por i la incertesa.
Pels que ja es sabien vencedors, en canvi, encara hi havia oportunitats per acabar d’abatre l’enemic. Per això, aquell dia un avió de l’exercit franquista deixava caure una vintena de bombes als afores d’Olot. Varen ocasionar 3 morts: una dona de la qual només va quedar el record del nom, Teresa; una refugiada de la qual ni això sabem; i una criatura de 15 mesos anomenada Pilar Roqué Reixach.
Puc imaginar cares i crits d’esglai, gestos de desesperació i uns funcionaris capcots portant els cossos al cementiri.
Dos dies més tard, el 7 de febrer, les tropes de la 82 División del Cuerpo de Ejército del Maestrazgo de l’exèrcit franquista “alliberaven” Olot. I poques hores abans 300 olotins i olotines s’incorporaven a la rierada de fugitius.
Una setmana després, començaven les detencions dels “republicans significats” que no havien marxat a l‘exili perquè creien que, no havent fet res mal fet, res no els passaria.  22 d’ells, executats a les presons de Girona i Barcelona, pagarien amb la vida aquell error de càlcul; molts altres (es parla d’uns 500) passarien una colla d’anys a la presó.
Començaven a Olot els anys de dictadura franquista.
L’any passat Ghislain Audion, un escriptor francès de novel·les històriques, tot volent escriure sobre els refugiats espanyols que varen anar a raure al seu poble (Machecoul) va topar amb aquesta història i va poder localitzar el fill d’aquella dona que, marxant cap a França, va trobar una mort cruel a la nostra ciutat. Podeu trobar els detalls al número 7e d’El cartipàs, inclòs al Plafó número 104 de desembre de 2013.
 Al cap de quasi 75 anys  i gràcies a la perseverança, i a la sort, avui  aquella Teresa semianònima té el seu nom sencer al plafó en memòria de totes les víctimes de la Guerra Civil: Teresa Vives i Prat. Però encara més important, el projecte de senyalització dels espais de la memòria Històrica d’Olot ha servit perquè el fill de Teresa Vives tingui un lloc on deixar un ram de flors i un petit poema a la memòria de la seva mare.

 A LA NOSTRA MARE
La guerra és cruel
ens va matar la mare.
Després de setanta-cinc anys
per fi l’hem trobada.
És alegria o tristesa?
Totes dues coses plegades.
Nosaltres dins el nostre cor
mai ha estat oblidada.
Gràcies al senyor Ghislain
que és el qui l’ha trobada.
I tots junts, avui amb ell
visitem la tomba de la mare.

(Mª Carme Valls i Germà. Castellar del Vallès-Olot, a vint-i-sis de gener de 2014)



2 comentaris:

  1. Tota la vida hem sigut concients que la iaia descansava a Olot, no sabiem on concretament, però si sabiem tots els detalls que el meu pare sempre ens ha explicat.
    Només vull donar les gràcies en nom meu i de la meva família, a les persones que amb el vostre treball i interès, dediqueu el vostre temps a la recerca de la historia, a deixar constància dels fets passats, a ajudar a recuperar la memòria dels nostres i a que no es perdin en el temps els fets passats.

    Eva Ventura i Valls (néta de Teresa Vives i Prat)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Eva,
      quina sorpresa que hagis trobat el meu bloc. Fascinat des de petit per les històries (amb minúscula) de les persones que varen patir la Guerra Civil, crec que la de la teva iaia, la del senyor Audion i la finalització de la senyalització dels espais de la MH a Olot són un símbol del que caldria haver fet fa molts anys: recuperar per recordar, sense rancúnia però sense oblit. La tràgica mort de la Teresa, la perseverança en la recerca donen un punt d'esperança encara que els separin 75 anys, al record d'uns moments cabdals en la nostra Història: l'ensulsiada de tot un món.

      Elimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!