dissabte, 29 de març de 2014

Amb cada febrada, creixem un parell de dits.


Tinc la sort ( i que duri) d’estar malalt molt poc sovint. Els meus mals són d’aquells que atrotinen, et posen de (molt) mala lluna però et deixen fer vida normal.
El darrer cop que vaig haver de fer llit va ser fa 8 anys, que vaig dur una grip de souvenir de la Xina al mes de juliol i mentre tothom passava calor a la platja, jo tremolava de fred sota el para-sol. Abans d’això una altra grip potser fa 20 anys. Ni l’una ni l’altra em varen atuir més d’un parell de dies, cap de laborable. No fos cas que perdés un dia de feina.
Aquests dies,  llegia “El nét del pirata” i curiosament estava esperant el meu torn a l’ambulatori  quan vaig arribar als capítols on Manuel Cuyàs explica algunes de les seves aventures d’infància amb metges i practicants. Immediatament el meu cap se’n va anar molt enrere quan sí que estava malalt un parell de cops l’any, quan tocava passar les grips, angines, xarampions, roses, etc...
A mi també em feien pànic les agulles. Tant que era l’única amenaça que em feia resignar a l’angúnia dels supositoris. Tot i així, recordo una rebequeria enorme després d’una injecció que em va posar en “Jordi de la farmàcia”, farcida dels improperis que en aquell moment devia ser capaç de formular. Segur que el meu vocabulari no era tan ric ni precís com ara si es tracta de burxar amb ganes, però alguna cosa devia dir  que el pobre “Jordi de la farmàcia” va tornar l’endemà a fer-se perdonar portant-me un conte de la col·lecció “Dumbo”,  remei infal·lible per la meva justa ira.
Com que a casa no podien tancar la botiga per tenir cura de nosaltres, quan estàvem malalts ens traslladàvem a cals avis, a la placeta de Sant Miquel. Allà, en un silenci que només trencava el feinejar de la iaia i sobretot, el carilló del passadís que tocava tots els quarts i hores, els dies de malaltia es feien eterns. Aleshores es suposava el millor remei que era estar quiet, callat i a les fosques, aixafat pel pes de mitja dotzena de mantes i edredons, que contribuïen a la immobilitat i al suposat efecte benèfic de la suor per fer remetre la febre.
Recordo que em vaig despertar de la darrera febrada que vaig passar així, amb una cana de llop (o de llobató, que era petit) i vaig fer el que encara em sembla el millor àpat de la meva vida, arreplegant el que vaig trobar: un tros de tortell de Can Carbasseres que ja duia uns quants dies al calaix i mig pam de llangonisseta cuita que vaig arreplegar de la nevera.
Tot és fer una mica de memòria i em ve al cap que el cansament del dia que vaig fer la Primera Comunió, el dia del meu setè aniversari, no era res més que el primer símptoma del tacó que em va tenir una colla de dies martiritzat; o que vaig ser l’únic capaç d’enllaçar un xarampió “normal” amb una varietat: el xarampió alemany o “rosa xarampionosa”.

En fi, que ara deveu pensar i on ens porta tot això? Doncs que així puc dir com de malalt em posa l’actitud del govern espanyol, oferint quatre molles a la bestreta a canvi de renunciar a fer la consulta. Em provoca el mateix malestar i els mateixos calfreds i malestar que quan tenia aquelles febrades infantils. Però com dèiem aleshores: amb cada febrada creixem un parell de dits.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!