La plantofada.

Encara que el 99,999 % dels catalans no ens n'adonem sembla que vivim en una societat autoritària i en un ambient crispat i violent. No em refereixo a en Rafel de Cadaqués que va ser atonyinat a València per anar a fer un riu amb una estelada penjada al coll; ni a en Joan d'Olot que a Almería va tenir problemes amb la Policia Nacional per parlar-los en català quan li varen recriminar que els fotografiés quan requisaven estelades i s’exposa a una sanció de 4.000 €; ni a la família de Vic atropellada a València. Tampoc cal fer memòria per parlar de casos més o menys similars, com ara la revisora de Renfe que va insultar i humiliar un avi i el seu nét; ni cal recórrer altre cop a cites i dades històriques.

Res no pot ser més evident i palpable d'aquest ambient opressiu, asfixiant i violent on estem immersos que la bufetada que va rebre en Pere Navarro a Terrassa. És el paradigma de la crispació i violència que provoca el moviment cap a la independència. No sabem qui va ser l'autora de la plantofada ni els motius (ideològics, socials, nacionals, personals...) que la varen empènyer a clavar-li la galeta. Però sembla que és per culpa dels independentistes, del Govern, de l'ANC i dels paroxisme de l'estelada. Avui com que és 1 de maig, el líder del PSC ha emès un comunicat al respecte dient que la dona que li va clavar la cleca tenia "aparença de classe mitjana". Molt bé, un toc de lluita de classe el dia que toca portar caçadora i jersei.

A mi em sembla fatal l'ús de la violència. Sigui física o més refistolada. Però una cosa no treu l'altra.

Tot i que faci una mica de riure, fer servir aquesta anècdota per categoritzar l'ambient social a Catalunya de violent i donar-ne la culpa al sobiranisme és començar a davallar cap el cretinisme.

Suposo que costa de trobar motius per enlletgir el moviment cap a la independència. Per això els que no viuen a Catalunya menteixen descaradament i els que hi viuen però hi són contraris, exageren i magnifiquen les menudalles com si fossin andalusos en plena Feria de Abril després d'uns quants rebujitos.

Un milió i mig de catalans vàrem anar a donar-nos les mans de punta a punta de Catalunya l'11 de setembre passat i cap gest violent, cap sortida de to. Ningú va buscar l’empara de la multitud, ni es va aprofitar del poder escruixidor de les masses per ventar cap mastegot a ningú. Segurament perquè l'únic lloc on desitgem propinar un sonor i definitiu castanyot és a les urnes el proper 9 de novembre. Amb el millor gust possible, això si.