diumenge, 5 d’octubre de 2014

La mesquinesa del camaleó

Vivim moments extraordinaris. Crec que no sóc exagerat si dic que Catalunya, i els catalans, no seran els mateixos després del 9N. Independentment de com vagi.

La força de la ciutadania, la complicitat dels partits polítics sobiranistes per arribar plegats a fer una consulta homologable als ulls dels observadors el 9N, l’empenta eufòrica dels 920 municipis catalans (el 96%) que han aprovat mocions a favor de la consulta... tot plegat em fa pensar que això no té aturador.
I precisament per això, em quedo perplex quan des del govern espanyol ( i des del principal partit de l’oposició espanyola) i des dels partits catalans d’obediència espanyola (PSC, C’s) es parla de com de frustrats quedarem els catalans quan no puguem votar.

De veritat que són tan cínics de pensar això? Com pensen gestionar aquesta suposada frustració? Amb la presó que amenacen els unionistes gonzo de ciutadans? Amb la desinversió a Catalunya del PP, que ja interpretem com un adéu? Amb la mentida de canviar la constitució espanyola que argüeix el PSC-PSOE?
Hi ha presons per 2 milions de catalans? Creuen de veritat que aquests 2 milions de catalans que han arribat a l’independentisme en un  degoteig constant provocat pel menyspreu arrogant dels successius governs espanyols, es creuran un nou lliurament dels contes a la vora del foc?

No saber-se posicionar davant del moviment popular més important dels darrers 300 anys a Catalunya, revolucionari en el fons, moderat en les formes, radicalment pacífic i alegre és una manca de visió política per art d’alguns partits polítics catalans tan immensa que fa bones les paròdies del Polònia de TV3. A l’equip de guionistes d’en Toni Soler només els falta posar l’ull en els papanates que donen “llibertat de vot” a la segona pregunta de la consulta. Els podrien dibuixar com camaleons que no tenen clar quina aparença prendre ni quin camí agafar en una cruïlla en forma de V. I que acaben aixafats per la marxa de milions de persones que passen per sobre de la seva mesquinesa i covardia. Sense que en quedi més rastre que la fosforescència lleu d’un foc follet. Ad vitam aeternam.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!