diumenge, 29 de març del 2015

Tres noms de dona.

Avui no revisaré el que escrigui, ho faré a raig. Fent cas només al cor, que és el que cal fer en els moments importants.
Fa molt pocs dies que la tragèdia ha caigut com un cop de mall damunt la nostra ciutat i sobre les nostres vides.
Tres dones molt joves ens han deixat. 
De cop.
No em vull imaginar res. Ni com va ser el comiat abans de sortir de casa, ni com és possible avui pensar que demà el sol sortirà més o menys a la mateixa hora; immutable. O que en països llunyans aquesta tragèdia no ha passat d'anècdota.
Només vull, perquè ho necessito, escriure.

Mireia: no et coneixia directament. Segur que algun cop ens vàrem saludar perquè anaves amb en Pere i la Mar. En canvi, la lliçó de vida i aprenentatge que en Pere ens està donant aquest dies a tots em té colpit. L'enteresa que té  i la certesa que demostra que la vida és molt més que l'existència individual de cadascun de nosaltres em té corprès i em fa pensar que devies ser una dona excepcional. Ho llegeixo al diari, a les xarxes, al whatsapp...m'ho diuen amics i coneguts. I veig la teva mirada a  les fotos.

Anna: Surri. Neboda del meu amic de sempre, en Virosta. De l'únic que mai he dubtat d'anomenar amic. Un nervi de dona. Intel·ligent, trempada, amb les idees clares i la vista posada molt enllà, en el futur. Una promesa pel país que se'n va en un moment molt complicat i difícil per la seva família. Recordo una conversa sobre un contracte de feina que no va ser possible, provant d'explicar-li que  segurament havia nascut 20 anys massa aviat i que tota la seva energia i vitalitat eren difícils d'encaixar en una empresa encarcarada.

Ari: la Guapi, que et deia la Judit  i tanta gent. Encara que fossis un àngel no calia que tornessis al cel tan aviat ni d'aquesta manera. Recordo quan tu, en David i jo muntàvem la paradeta per recollir vots anticipats per les consultes del 2009 i 2010. Com t'adreçaves a la gent per convèncer-los, sempre somrient i amable. O la teva fermesa en aquells sopars independentistes defensant davant de tots la necessitat que el català fos l'única llengua oficial de la Catalunya independent... No tindré més l'alegria de trobar-te pels carrers d'Olot amb en Lluis o l'Aitana però procuraré recordar-te sempre més amb aquell aire especial que teniu els àngels.

Mireia. Anna. Ari. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!