dilluns, 14 de març de 2016

Compi iogui.



A vegades et sents tan unit a algú que, et sembla, faries qualsevol cosa per ajudar a aquesta persona si es trobés en alguna dificultat. Si no hi ha cap lligam familiar o d’afecció més íntima, aquest sentiment s’anomena amistat.
Què no faríem per un amic? Quan tot va bé, riem i ens divertim plegats i gaudim d’una complicitat difícil de trobar en altres persones; quan convé és la persona q qui fem confidències o la persona de qui les escoltem i en guardem el secret; quan tenim problemes és en els amics que busquem consell i a qui aconsellem quan són ells els que estan en dificultats.
Ens impliquem en la felicitat i en la tristesa dels amics, i compartim aquests sentiments amb ells. Fins i tot arribem a fer-los nostres. I quan sembla que tot s’enfonsa, ens assegurem que els nostres amics sàpiguen que sempre ens tindran a nosaltres. Perquè sabem qui som, ens estimem i ens respectem. I la resta, merde. Que dit així, en francès, queda molt més fi i elegant.
Doncs això, aquesta profunda amistat, és la que sentia la reina d’Espanya pel Sr, López Madrid involucrat en l’escàndol de les targetes Black i en alguna altra cosa més. Només faltaria que Donya
Letízia no pogués tenir amics i que no se’ls estimés i els respectés. Però donades les circumstàncies, en que aquest senyor i una altra colla varen anar tirant de veta amb unes targetes sense limitació de crèdit i fiscalment opaques, amb les despeses a càrrec d’una entitat bancària que va ser rescatada a costa de l’erari públic, trobo que són els ciutadans els que mereixerien una mica de respecte i consideració per la consort del Cap de l’Estat. Perquè crec que els súbdits espanyols es trobaven a la darrera part de la frase: a la merde. Juntament amb la Justícia, l’Estat de Dret i tot el que conforma l’essència de la democràcia. Una democràcia a la qual li falla un dels seus principis essencials: la igualtat entre tots els ciutadans i la capacitat de poder escollir i ser escollit.
Ni els monarques són iguals que els seus súbdits, ni han estat escollits democràticament. A Felip VI li va tocar ser Rei i al seu pare el va triar Franco.
Ells són la flor i la nata, nosaltres la merde. Ells son els compi ioguis*, nosaltres el campi qui pugui.
Sort que marxem i en el nostre país, nou de trinca, no hi haurà lloc per aquesta injustícia anomenada monarquia. Tan injusta que fins i tot els seus membres femenins en reben les conseqüències i per culpa de la llei sàlica i gràcies a la Constitució espanyola, tan moderna ella, les filles dels reis no podran ser Caps d’Estat. Ole tu, compi iogui!

·        *Això de compis és molt de Letícies. També ho deia la Letícia Sabater.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!