Taipei. L'arribada

Taiwan és molt lluny. 13 hores de vol des d’Amsterdamm i 6 hores de diferencia horària. Això vol dir que sortint al vespre de Barcelona, arribes allà almigdia de l’endemà i la nit s’ha volatilitzat a l’avió.

L’aeroport internacional de Tipei (Tao’Yuan) està prou ben organitzat i allà mateix vaig fer un parell de tràmits necessaris  per tenir una vida més senzilla els 4 dies que m’hi estaria: comprar una targeta de metro i donar-me d’alta a una xarxa wifi.

El metro de Taipei és modern, ben senyalitzat i és fàcil d’orientar-s’hi encara que siguis d’Olot. Els meus horaris no coincidien amb les hores puntes laborals i per això no el vaig poder veure atapeït. Només el dissabte a la tarda hi havia riuades de gent que anava d’un tren a l’altre; ben organitzats per uns quants funcionaris del metro que els deien per on havien de passar per no interrompre el flux humà. De totes maneres, un rètol ho deixava clar “en cas d’amuntegament, podem prendre mesures per limitar l’accés”. El que avisa...

Taipei també està farcida de hotspots wifi, per exemple a totes les estacions de metro, però cal registrar-se prèviament. Un cop fet, ja tenia una part de la vida moderna ben resolta.

Tenia unes hores per endavant abans no s’acabés el dia i un cop instal·lat a l’hotel em vaig adreçar a les noies del mostrador, que saltaven totes de la cadira quan s’apropava un hoste, per demanar on podia anar a sopar dumplings vora la Torre 101. Em varen dir que n’hi havia un però que era car. Car volia dir 200 dòlars taiwanesos, uns 6 € escassos. M’ho podia permetre. Clar que era car perquè també en vaig menjar en un restaurant del veïnat de l’hotel el dia que vaig marxar per 25 dòlars; és a dir uns 75 cèntims...

El pla pel vespre era senzill: pujar a l’Elephant Mountain per veure la Torre 101 des d’una bona perspectiva. L’Elephant Mountain és un turonet de 183 metres d’alçada dins de Taipei en el qual hi ha una sèrie de senders que comuniquen temples, miradors i des del qual es poden fer excursions. Anar allà els vespres a veure els gratacels de Taipei sembla que és una cosa que tots els turistes fem i que també agrada prou als autòctons. Me les prometia felices perquè la guia deia que el metro hi arribava. Si, arriba a 500 metres d’on comença la pujada. La gràcia de la pujada és que tot són escales, centenars de graons fins arribar dalt de tot.

Esbufecs i sospirs eren la serenata que fèiem tots els que pujàvem i tots els que baixaven. Suats tots a més no poder per l’esforç i la xafogor inclement, pujant graó rere graó ens creuàvem amb d’altres que baixaven d’esquena, posant en risc la carcanada en cas d’ensopegar.

Al cap d’uns 20 minuts de pujar, s’arriba a un punt que deu ser més o menys el cim i d’on hi ha una vista directa de la torre 101 i altres gratacels menors. El paisatge, aquell vespre era bonic, amb les llumetes de la ciutat a sota l’Elephant Mountain. Si pujar posava a prova la bufera, baixar totes les escales desafia els genolls.

Un cop a baix els dubtes de si era millor pujar a la torre 101 de dia o de nit. Al final es va imposar el meu lema de turista “no deixis res per demà”.

La torre 101 és una de les icones i atraccions turístiques de Taipei va ser durant una colla d’anys l’edifici més alt del món però en aquests moments és el cinquè. Però reivindica ser l’edifici ecològic més alt i també té el recrod Guinness de l’ascensor de passatgers més ràpid deñ món: 1010 metres per minut. Això fa que es pugui fins el pis 89 en 37 segons, després de pagar l’equivalent a 15 € i fer una estoneta de cua.

Un cop a  dalt, mirador amb vistes de Taipei, botigues de records, joieries, venda d’estàtues de jade i de corall. I naturalment un bar on vaig prendre el refresc més popular de Taiwan el “milk tea with pearls”. Imagineu un got gros de te amb llet i que el quart inferior del got està ple d’unes boles gelatinoses i comestibles de gust incert. Es beu amb una canyeta de diàmetre suficient perquè les boles pugin amunt. Cal certa perícia, o almenys prudència, perquè tot xuclant cap d’aquestes boletes no passi pel mal forat.

Al cp d’una estona tot estava vist i vaig baixar , tot i que auna velocitat menor. Per sort, a la planta baixa hi havia un restaurant de la cadena que m’havien recomanat a l’hotel: Din Tai Fun.

Cambreres amables i que parlaven un anglès excel·lent, que “aconsellen” els plats que són més populars i amb un grup de cuiners que, a la vista del menjador, farceixen més i més dumplings amb carn, verdures, etc... Tot, o quasi tot, cuit al vapor.

A mi que em costa poc engrescar-me a l’hora de menjar, tot em venia bé i vaig fer una selecció prou ampla: Xiaolongbao de porc (els mes famosos), de porc i tòfona (deliciosos), wonton de verdures en salsa picant i dumplings de verdura. Amb una Taiwan Beer de 600 mL, 21 €.

 

 Tip i retip, i satisfet cap a dormir, amb por del jet-lag que va estar a punt de guanyar la partida.