Govern Torra. Amenaces i Oportunitats

Sembla que demà tindrem president de la Generalitat i molt aviat, govern; i que en conseqüència es retirarà l’article 155 de Catalunya i la Generalitat recuperarà el control de les institucions sempre i quan fem bondat als ulls de Madrid.

Serà un govern vigilat i tutelat, amb fiscalització sobre el pressupost i sobre les despeses a banda dels acostumats recursos i bloquejos contra qualsevol iniciativa legislativa.

L’unionisme ahir ja ens prometia que “vienen curvas” (Arrimadas), que el que proposava Quim Torra podia ser il·legal (Iceta); que Torra no seria el president de tots (García); i que estava instal·lat en un legitimisme estèril Domènech).  Serà vertiginós, i una mica espantós, sentir-los bramar els ui-ui-ui,  amenaçar amb ai-ai-ai i reclamar tot fent ei-ei-ei.

Per la banda republicana farem bé de tancar el debat sobre si calia haver renunciat a investir ningú que no fos Puigdemont i anar a eleccions, dilatant al màxim el període sense govern amb l’objectiu de desestabilitzar el govern espanyol; o si el més important era tenir un govern que permetés recuperar el control de les institucions i, sobretot, treure’n les urpes de l’Estat per evitar que hi fessin més mal del que hi ha fet des de l’octubre.

Vist que el mateix Puigdemont has pres la decisió de renunciar momentàniament a ser President, cal evitar el risc que l’existència d’un govern interior porti l’exterior a l’oblit. Seria molt fàcil que això passés si la lleialtat al projecte, no a la persona, no fos de pedra picada. Puigdemont és avui encara el màxim actiu del republicanisme català. La legitimitat del seu càrrec, al ser destituït de forma il·legal no la podem oblidar; igual que la importància de la lluita dels exiliats s’ha de veure recolzada des de l’interior. Ja sigui des del govern o des de la societat civil. I, si pot ser, des dels dos llocs alhora.

El discurs de dissabte de Torra, va deixar veure que es tracta d’un home culte i dialogant i afable, però també ferm en la defensa de la república catalana. Segurament seria un excel·lent president en temps de pau i bonança, però tampoc no em va fer la impressió de que sigui dels que s’arruguen davant les amenaces i defugen el conflicte. Ben clar que ho va deixar en el seu discurs.

El nou govern, amb ell al capdavant, podrà escollir la via del perfil baix (com semblava que algun soci reclamava) deixant passar el temps i esperant que s’eixampli la base (els que ens diuen que no som prou, mai no ens diuen quants caldria que fóssim per ser prou); o bé podrà escollir de mantenir el pols amb l’estat, combinant l’acció de govern amb accions que ajudin a implementar la república. Veurem quina serà l’estructura proposada, però en els governs anteriors hem vist de manera molt clara com el dia a dia del govern es menja el treball en el projecte republicà.

Plana el risc, sobre el govern i el seu president, d’una nova inhabilitació a la primera que el govern espanyol consideri que no fan bondat i surten dels estrictes criteris constitucionalistes. De fet, ahir ja varen sortir les primeres amenaces des de La Moncloa. I no m’és difícil d’imaginar una nova destitució del govern i el manteniment de l’article 155 com a conseqüència de la voluntat del govern d’aplicar el programa de recuperació de la República amb el qual es varen presentar a les eleccions i varen obtenir la possibilitat de formar govern.

Aquella espurna  de revolta ciutadana no violenta que podia haver encès la vinguda de Puigdemont a Catalunya, podria ser ara encesa per una nova intervenció sobre el recuperat autogovern de Catalunya. I això podria ser una oportunitat a aprofitar per revifar la lluita des de la societat civil, de reivindicar la protesta no violenta com a forma d’acció política legal i legítima perquè és cert que quan  sumem més partidaris de la república és a cada nou atac antidemocràtic de l’estat espanyol.

Hi tornem a ser a prop. Esperem que aquesta vegada, no estiguem dirigits per advocats.

Mesurar la democràcia a Espanya

Fa pocs dies va saltar la notícia que segons el Democracy Index¹ del 2017, que edita la Unitat d’Intel·ligència de The Economist, Espanya havia perdut 0,8 punts en l’escala de democràcia i estava a punt de deixar de ser considerada com una democràcia plena (full democracy) per ser classificada com a democràcia imperfecta (flawed democracy). Des d’alguns llocs això es va voler veure com una petita victòria entenent que començava a haver-hi un reconeixement internacional dels dèficits democràtics del govern espanyols sobretot a l’hora de tractar el conflicte amb Catalunya.

www.eiu.com

Aquesta idea estava reforçada per l’explicació que l’informe dona per aquest retrocés: “..l’intent del govern d’aturar per la força el referèndum il·legal per la independència de l’1 d’octubre i el seu tracte repressiu dels polítics independentistes ha posat Espanya en risc d’esdevenir una democràcia imperfecta. Després de la declaració unilateral d’independència pel parlament regional, el govern estatal va suspendre l’autonomia catalana. Diversos líders independentistes has estat empresonats preventivament i afronten seriosos càrrecs criminals i penes de fins a 30 anys de presó si se’ls declara culpables”. 

Amb aquesta explicació ens semblava que es feia realitat allò de El Mon ens Mira”.

De totes maneres, amb una lectura més completa veiem que en aquest informe Espanya està situada en el número 19 en la classificació d’índex de democràcia sobre un total de 167 estats. És la darrera de les democràcies completes però supera a països com Itàlia (21), Estats Units (21), França (29),  democràcies imperfectes per a sorpresa de molts de nosaltres.

Portugal (26) i Bèlgica (32) tots ells classificats com a

Espanya està superada per les Illes Maurici (16), Malta (17) i Uruguai (18), cosa també segurament sorprenent per molts de nosaltres. Segurament no ens sorprendrà tant saber que el número 1 en aquest rànking de democràcies és Noruega i que Corea de Nord ocupa la darrera posició.

Aquest índex es construeix a partir de la puntuació mitja obtinguda en 5 paràmetres que conformen la mesura (o una de les possibles mesures) de la democràcia:

• Processos electorals i pluralisme
• Funcionament del govern
• Participació política
• Cultura política
• Llibertats civils

D’aquests 5 paràmetres, Espanya té el pitjor valor i amb diferència en “Funcionament del govern” de tots els països classificats com a  democràcies plenes (el segon pitjor és el Regne Unit) i el segon pitjor també amb diferència en Llibertats civils (el pitjor és Malta).

Entre els anys 2012 i 2014, Espanya encara va tenir una puntuació menor sense que fos classificada com a democràcia imperfecta. Les causes eren, en aquell moment, la resposta del govern a la crisi econòmica, la intervenció dels ens supranacionals en la política econòmica amb la conseqüent pèrdua de sobirania, i la baixa participació política.  Per tant, obtenir una bona classificació com a estat democràtic no depèn només del fet que hi hagi eleccions periòdiques sinó que té molt  a veure amb com els governs gestionen la cosa pública, del grau de respecte dels drets civils dels ciutadans, de la bona governança dels afers públics, i també de l’actitud dels ciutadans cap al sistema polític, expressat en forma de participació política.

Hi ha altres informes que ens parlen de fins a qui punt són democràtics els diferents estats del món. Un dels més utilitzats és el que emet The Freedom House², que classifica els estats com a Lliures,

www.freedomhouse.org

Parcialment Lliures o No Lliures. Un grup d’experts globals i regionals (un centenar per l’any 2018) elabora per a cada país un conjunt d’indicadors que avaluen els drets polítics i les llibertats civils.

En l’avaluació dels drets polítics es té en consideració el procés electoral, la participació i pluralisme,  el funcionament del govern. S’hi afegeix també un criteri sobre discriminació ètnica. Pel que fa a les llibertats civils, s’avalua la llibertat d’expressió i de creences, el dret d’associació i organització, el funcionament de l’estat de dret, l’autonomia personal i els drets individuals. 

Segons The Freedom House, Espanya és un país lliure amb 94 punts sobre els 100 possibles, una classificació molt millor que la que li dona The Economist. Però el darrer informe publicat és el que fa referència a l’any 2016. En aquest informe s’expressa preocupació sobre la corrupció en el govern però es considera que la justícia està corregint de forma adequada aquesta situació portant a judici als corruptes. Aquesta visió contrasta amb els indicador de governança del Banc Mundial³ que, pel

www.worldbank.org

mateix any 2016, i per l’indicador de Control de Corrupcio dóna a Espanya un rati que és menys de la meitat del que tenia el 2011.

 L’independentisme català és vist com una amenaça pel sistema constitucional i la integritat territorial. Malgrat esmentar la restricció de llibertats que va suposar la llei mordaça, i la repressió judicial exemplificada en els casos dels titellaires i del raper Valtonyc, Espanya no veu retallada la seva puntuació.

Sorprenentment en l’informe del 2015, després d’explicar que el referèndum del 9N va tenir una “participació del 50%, molt més baixa del que s’esperava”, s’afirma que els governs català i espanyol varen establir negociacions amb l’objectiu de millorar les relacions i que entre els temes de discussió hi havia el finançament autonòmic. Que jo recordi, aquestes negociacions no varen existir.

Veurem què diu el proper informe on sí que hauria de constar la repressió del referèndum i dels líders i polítics independentistes. Jo tendeixo a pensar que el biaix dels experts és determinant en aquesta classificació encara que suposadament la revisió conjunta i la participació de personal de The Freedom House serveix per conjurar aquest biaix.

En qualsevol cas, aquests exemples posen de relleu com de difícil és definir el que és la democràcia i, sobretot, objectivitzar els criteris que defineixen un estat com a democràtic o no. Molt important remarcar que la democràcia no es basa només en l’existència d’eleccions periòdiques i lliures, ni tampoc en l’existència de lleis o en el respecte reverencial cap a les lleis sinó que tenen molta relació amb els drets civils i amb les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans.

Per exemple, The Freedom House analitza, en el seu apartat sobre drets civils, si és delicte faltar a l’honor del president o del cap d’estat; o si la policia pot detenir manifestants pacífics per impedir que s’impliquin en les manifestacions; si es posen obstacles a la celebració d’actes polítics; i tot un apartat sobre la independència del poder judicial... Probablement un català no donaria les mateixes respostes que un castellà, un andalús o un basc per efecte de les pròpies experiències.

^1.           https://www.eiu.com/topic/democracy-index

^2.           https://freedomhouse.org/

^3.           https://datacatalog.worldbank.org/dataset/worldwide-governance-indicators