Masters en vergonya

Aquesta setmana passada hem tingut la oportunitat de veure un altre  episodi dels que degraden la concepció de la política entre la ciutadania. Les picabaralles entre els partits espanyols sobre els curricula dels líders dels partits contribueix a estendre la sospita de que els polítics són poc honestos en qualsevol àmbit. Fins avui, qualsevol persona es pot dedicar a la política. No hi ha cap exigència nivell acadèmic mínim per accedir-hi. Si un ciutadà vol entrar dins un partit polític, el rebran amb els braços oberts perquè el nivell de militància en partits polítics a l’estat espanyol està per sota de la mitjana de la Unió Europea.

De fet, la majoria de partits amb representació al Parlament de Catalunya no demanen de forma explícita el nivell d’estudis del sol·licitant en la  fitxa d’inscripció com a militant que es pot trobar en els seus webs.

tampoc hi ha cap exigència d’aquest tipus per ser candidat al Parlament, al Congreso de los Diputados o al Senado. Simplement cal ser ciutadà espanyol , ser major d’edat i tenir tots els drets com a ciutadà vigents.

I està bé que sigui així perquè tots els ciutadans  tenim els mateixos drets de sufragi actiu (dret a vot) i passiu (dret a ser escollit) i no ésjust posar restriccions a aquests drets.

Aleshores, si no hi ha cap nivell formatiu mínim per fer carrera política, perquè hi ha polítics de primera fila, candidats a la presidència, que exageren o menteixen en allò que fa referència a la seva formació si l’únic que se’ls demana és que siguin capaços de dur a la pràctica les demandes dels seus votants?.

Potser pensen que si els votants els veiem com a persones amb un alt nivell de formació, pertinents a una elit intel·lectual (segons el baròmetre del CIS de juliol 2018 només el 1,3 % dels ciutadans espanyols tenen un mestratge oficial universitari i només un 0,5% han finalitzat un doctorat.)  confiarem més en ells i en la seva capacitat de resoldre els problemes.

Però això és contradictori amb la realitat de les estadístiques que ens diuen que Espanya és, al costat d’Itàlia, l’estat membre de la UE on els ciutadans confien menys en els polítics. Concretament el 34,5% diuen que no hi tenen cap mena de confiança. Sumem-hi el fet que el baròmetre del CIS diu de forma reiterada que la corrupció i el frau és el problema més important pels espanyols, després de l’atur, i encara entendrem menys el motiu de falsejar aquestes dades.

O potser entendrem el motiu de la desconfiança dels ciutadans.

Afortunadament, la manca de formació es detecta fàcilment en la repetició d’arguments simples i la incapacitat de molts per mantenir debats utilitzant dades correctes en el context adequat. I, sobretot, sense cridar ni, interrompre constantment.

El resultat d’aquest nou escàndol ha estat una taca en el prestigi de les universitats que fa mal  als seus estudiants que es trobaran que els seus títols estaran sota sospita, i una altra davallada del prestigi de la política que va erosionant la qualitat democràtica de l’estat espanyol.

Una vergonya magistral.

Article publicat el 27 de setembre de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat