diumenge, 5 de gener del 2020

La taula d'en Bernat


Una setmana després d’escriure l’article anterior, el panorama polític ha canviat radicalment. Almenys de forma temporal.
L’anunci de l’acord per a formar una taula de diàleg i de negociació entre els governs espanyols i català que ha estat formalitzat entre el PSOE i ERC, ha destapat la taula dels trons durant una colla de dies. Pocs dies, de fet, tot i que s’han fet llargs.
Els d’ERC s’han sentit a dir de tot, traïdors sobre tot i han reaccionat defensant a ultrança aquest acord, com si hagués de dur de forma relativament ràpida a un referèndum d’autodeterminació.
Entre els analistes seriosos, o menys sectaris si més no, hi ha un elevat consens que l’acord entre els dos partits està redactat de forma tan ambigua que pot ser exhibit per les dues bandes com un èxit. El win-win deu ser això.
De totes maneres, Pedro Sánchez ja ha deixat ben clar en el debat d’investidura que el diàleg es mantindria dins dels límits constitucionals; tot i que semblava que un dels èxits de l’acord era precisament que no hi havia cap referència ni a límits, ni a la Constitució.
El temps ho dirà. La meva impressió és però que si bé la taula començarà dins del termini estipulat, no hi haurà avenços significatius pel que fa a l’exercici del dret a l’autodeterminació. La raó és ben senzilla: el governant espanyol que faci la primera passa en aquest sentit, viurà la seva mort política instantània devorat pels contraris i pels propis, per tots els poders de l’estat, monarquia inclosa.
És raó suficient això per no iniciar la mesa de diàleg, per no apostar pel diàleg?. Segurament, no però tampoc crec que sigui un atot més per jugar la partida de la teoria del dret compensatori (remedial right) per justificar una DUI. Crec que, la taula de diàleg era una de les úniques sortides possibles a l’atzucac que es trobaven un PSOE que necessitava una abstenció d’ERC i que encara no pot oferir res concret perquè tindrà un govern feble; i una ERC obsessionada en aprofitar la feblesa de l’adversari intern (JuntsxCat, PDeCat, Crida...) per abastar el màxim de poder a Catalunya i pel que sembla, amb moltes ganes de jugar a la política espanyola. El que desitgen tots els partits, d’altra banda.
Després de l’enrabiada inicial, JxCat s’ha avingut a que el MHP Quim Torra s’incorpori a la taula perquè, al cap i a la fi, a la taula d’en Bernat qui no hi és, no hi és comptat; i a la taula i al llit, al primer crit.
Segurament, el primer resultat de la taula tingui bones conseqüències pels presos polítics, com deia en l’article anterior, però no n’esperem cap per a una Catalunya independent. Segurament, les dues bandes de la negociació estaran satisfetes amb això (MHP Quim Torra, a banda), que eliminarà el debat territorial i el tornarà a centrar en l’eix més ideològic de dreta-esquerra.
Els partits deixaran d’alinear-se en l’eix nacional, però la clivella seguirà existint igual que els votants independentistes. La pregunta és qui agafarà el relleu a la banda catalana de la clivella per representar els independentistes?
Per no entorpir el diàleg, i per rebaixat la tensió, algunes organitzacions deixaran les convocatòries ciutadanes; el Tsunami seguirà desaparegut i l’ANC es quedarà sola reclamant que els partits facin la part de la feina que els toca.
Tornem al 2005.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!