Bukhara (Agost 2018)

El viatge en tren Sharq des de Samarkanda a Bukhara no se’ns fa llarg. A l’arribada a l’estació, els taxistes ens tornen a assaltar. D’entrada el primer ens demana 50.000 soms però la mestressa de l’hotel ja ens havia avisat que en paguéssim 20.000 o 30.000 com a màxim. Al final vàrem quedar en 30.000 i així i tot l’home encara buscava un altre passatger per acabar d’omplir el cotxe. No el va trobar i després ens va explicar en un anglès molt rudimentari que tenia 38 anys i que tenia una filla i que al setembre tindria un míster. Ens va deixar a la plaça de Bukhara i amb la ma ens va marcar la direcció de l’hotel, que era exactament la contrària de la correcta.

Ens va costar una mica de trobar perquè havíem de travessar el basar Taki-Sarrafon per arribar a un carrer de vianants, molt tranquil i amb força comerços d’aspecte modern. Un cop instal·lats vàrem anar a dinar a la plaça perquè estàvem morts de gana. Allà hi ha un restaurant, el Lyabi-Hauz, quepràcticament envolta la meitat de l’estany; vàrem demanar per la gana que teníem en aquell moment i potser va ser massa: shashlik de pollastre, kebab de xai i de vedella. Ben tips vàrem començar la

tournéé de la ciutat per la mateixa plaça, on hi ha dues madrasses que un cop a dins, vàrem descobrir que també estan plenes de botigues de presumptes artesans.. Mentre vàrem ser per allà,  varen fer-hi la passejada fotogràfica 2 ó 3 parelles de nuvis. Vàrem seguir un carreró estret per anar aa veure la sinagoga, que no tenia cap interès especial pels no jueus i potser pels jueus tampoc, perquè es com una casa particular. I després ens vàrem dedicar a improvisar buscant el mausoleu de Turc Jan. Pel camí, vàrem trobar un enterrament amb la gent resant al carrer, davant la casa del difunt o difunta i diverses colles de nens que ens demanaven d’on érem i que els féssim fotos. Estaven ben contents quan els les ensenyàvem. I la pregunta de

sempre: where are you from? I la cara mig de sorpresa i admiració al dir-los que de Barcelona, seguida de la d’estranyesa quan els dèiem “No, Spain no: Catalonia”. Vàrem asseure’ns en una terrassa per prendre una cervesa però  notenien res d’alcohol i ens vàrem haver de confirmar amb aigua i llimonada, tot veient passar la gent encara que tampoc no voltava gaire ningú: quatre turistes.

Bukhara ens fa la sensació que està molt mes orientada al turisme que Samarcanda i molt mes cuidada. Per exemple, hi ha molts rètols indicant la direcció dels principals monuments, la part monumental està pràcticament tancada al trànsit i els carrers empedrats amb llambordes. Tot plegat fa la sensació de molta quietud i es de bon bellugar-s’hi.

Des d’on érem podíem arribar a la plaça on semblava que hi havia música. En un empostissat feien una mena de festival de gent del poble i allà vàrem veure actuacions de dos grups de noies que feien balls com els de final de curs, una colla de nois que feien una mena de breakdance senzillets i salts amb bicicleta i un paio tot quadrat i cenyit de pantalons i camisa (com la majoria d’uzbeks) que cantava aquelles cançons que tenen un aire remot al flamenc i sense pauses a la lletra, ni tornades aparents. Mentre cantava, un nen li treia el protagonisme tot fent pallassades damunt l’escenari.

El segon dia, l’esmorzar al pati de l’hotel es molt agradable perquè hi fa força fresca. El menjar es bo i fresc, tota una diferencia respecte el de Samarcanda. Comencem el dia visitant les madrasses que tenim mes a la vora, també plenes de presumptes artesans que a sobre fan com de cobradors d’entrada, segurament de forma fraudulenta. A la primera comprem un mocador que “ja veurem a qui el donem” perquè ens costa de resistir la pressió abassegadora de la venedora. Sabem que ens ha enredat quan ens diu “torneu demà”. Al costat hi ha un cafetó i hi entrem a prendre un expresso caríssim per la qualitat i pels preus uzbeks.

Seguim cap a Kala Minor, amb el minaret enorme que és realment impressionant. I encara mes si imaginem com devia ser vist fa segles, quan en Genghis-Khan va arribar fins aquí passant tota la regió a sang i foc i destruint tots els monuments menys, precisament, aquest minaret. Per entrar a la mesquita ens fan tapar les cames amb una roba negra. El jardí interior es bonic i veiem com en una aula hi ha un grup de dones que fan classe d’alfabetització.

La madrassa de davant encara està en funcionament i un rètol explica que no només s’estudia el Corà sinó també assignatures mes modernes com ara informàtica. Ja està bé.

Continuem cap a l’Arka, una Ciutadella on vivien els Khans de Bukhara fins que amb la invasió Soviètica se’ls va acabar la moma. Dins l’Arka es poden visitar els diferents edificis i passejar pels carrerons empedrats. Els edificis s’han condicionat com a museus, que son molt senzillets i sense gaire interès. El que ens agrada mes son les fotos de principis del segle XX que ens ensenyen una ciutat lògicament molt menys endreçada que ara i amb quasi tots els homes portant el típic barret circular i pelut. El mes espectacular es el pati de les audiències: un pati porxat amb columnes de fusta tallada i on ara hi ha un replica del tron que feia servir el Kahn mentre rebia obsequis i adulacions i impartia justícia, sembla que amb certa arbitrarietat i crueltat.

Just davant de l’Arka hi ha la mesquita de Bolo-Hauz que és davant d’un estanyol. Quan hi arribem, està plena de fidels que ja es van col·locant sota els porxos per començar la oració. A mesura que s’apropa l’hora van arribant mes homes (només homes) que es saluden, deixen les sabates i s’enfilen al porxo. Al cap d’uns minuts que han començat, marxem en direcció a un parc on hi ha un parell de monuments però ens aturem d’un restaurant que te les taules parades en un jardí a l’ombra i on no hi ha cap altre turista, només uzbeks que mengen en taules o en Karaboots. Mengem el que vol el senyor (amanida, shashlik, kebab i pa) i també paguem el que ell vol (66000 som) perquè no hi ha carta ni, evidentment, factura.

Una de les mesquites que volíem veure ha estat transformada en el museu del subministrament de l’aigua i passem d’entrar-hi. Just al costat hi ha el basar de Bukhara, que no es gaire gran i hi fem un volt sense comprera. Fa molta calor i ens endinsem en el parc. Allà trobem una altra mesquita, petitoneta i que està tancada. Continuem pel parc buscant les ombres i arribem , pel camí de darrera a una placeta on hi ha dues madrasses en una mica de mal estat que també estan tancades.

Quan sembla que la calor afluixa, sortim i entrem al basar de davant de l’hotel a mirar catifes. Les de seda son precioses; aquí no ens atabalin ni insisteixen. Per curiositat demanem el preu d’una que ens agrada molt. Es ben bé que només ens agraden les coses cares perquè val 7500$. Tornem a Kala Minor a fer fotos amb la llum baixa i hi tornem a trobar nuvis. Són com una plaga. D’allà xino-xano cap a la plaça i a una botiga d’allà comprem 2 motxilles i una bossa de susani. No acabem d’entendre quan és susani nou o antic, si està fet a ma o no, o si està fet amb agulla o punxó. Però a la botiguera tot li va bé per justificar el preu. Al final ens fa un descompte prou bo i ens explica que segons la llei només poden acceptar pagaments en soms i que per això ha amagat tan ràpidament els euros que li hem donat.

El darrer dia ens traslladarem cap a Khivà en cotxe. Un conductor ens recollirà a l’hotel per dur-nos-hi en 6 hores travessant un desert. Però abans, un bon esmorzar a la fresca del pati de l’hotel perquè no està gens clar que puguem dinar. Per si de cas, també tenim els fruits secs que la Teresa carreteja a la motxilla.

Havent esmorzat anem a peu fins a la petita madrassa de Char Minar. Només hem de caminar una mica per la carretera d’entrada a Bukharà i, seguint una mica la intuïció, trencar a l’esquerra. Ho fem tan bé que ensopeguem un rètol. La madrassa ja no funciona i la senyora de l’entrada ja ens diu que el que podem fer allà és mirar la seva botiga (i comprar) i pujar al balconet. Ni el genero ni la vista ens sembla prou atractiu i ens quedem fora.

Badem un moment per la botiga de records que hi ha davant on també venen insígnies de l’URSS i anem reculant cap a l’hotel. Fem la darrera aturada a la plaça i anem a prendre un expresso prou bo just davant de l’hotel, on encara hi ha una mica d’ombra i comencem a planificar l’estada a Khivà.