Els Reis de l'Orient (això..cap el 1970)

El dia dels Reis..aquest sí que era el millor dia de les festes de Nadal per mi. La resta era només per esperar i pels grans però aquest era el nostre gran dia. Des de molt abans ja frissàvem imaginat si ens haurien dut tos els regals que havíem demanat i, pel que pogués ser, els prioritzàvem: “si no m’ho porten tot, almenys que em portin....”.
Sembla una bestiesa però ja quan fèiem la llista teníem una responsabilitat enorme. En primer lloc calia planificar bé el que demanaríem als Reis d’Orient (ara, que ens hem tornat tan multicultis en diem Reis Mags i fins i tot algú en diu reis Màgics d’Orient..a veure si ‘acabarem dient “els 3 Elfs”..) i en això es començava a notar la subtil influència dels pares que temptejaven quin ens feia més il·lusió o quin joguet podia ser ben diferent de com ens l’imaginàvem perquè encara no s’havien inventat aquella frase que deia que l’anunci no es corresponia “ben bé” a la realitat, i les diligències corrien soles i els indis de plàstic saltaven com si fossin vius.
En segon lloc, i molt important, no copiar perquè demanar la mateixa joguina dins del cercle familiar, ampliat a cosins estava molt i molt mal vist. Jo ho tenia fàcil perquè era l’únic nen i com que en aquell temps no ens plantejàvem si les joguines eren sexistes o no i si perpetuaven cap mena de rol primigeni, segur que cap de les meves germanes no demanaria un Scalextric, ni el fort Comansi (juguete completo...juguete Comansi!).
En tercer lloc calia ensenyar la llista al reis i esperar el vist-i-plau perquè poguéssim escriure la carta als Reis. Aquesta carta la compràvem a alguna llibreria amb el seu sobre, que sempre venia amb una sanefa de colors i que devia ser igual arreu: com un formulari estàndard. A diferència del que vèiem a la tele, o mai posava allò de “he fet molta bondat i bla, bla..” sinó que anava de dret al gra “Queridos Reyes Magos, quiero que me traigan todo esto”. Si, en castellà. Eren màgics però no tenien el do de llengües que tenen ara. Va com va. O millor dit, anava així.
Un cop feta la carta calia fer-la arribar als Reis. El sistema era senzillet, en alguns llocs d’Olot (crec que ara només queda ca l’Argence) apareixien unes figures de cartó-pedra d’algun rei (aleshores no hi havia carters reials i la paraula “patge” ens sonava a “apatxe” per influencia de juguete completo..juguete Comansi) que aguantaven una bústia en la qual tiràvem la carta. I llestos. Mai ningú ens va explicar com arribaven les cartes als reis ni ens importava gaire, tampoc. L’experiència ens deia que funcionava i en fèiem prou.
Tampoc i degut a la feinada de la botiga dels meus pares tampoc recordo haver anat mai a esperar els Reis. En dèiem així, d’això que ara és “anar a la cavalcada”. El dia abans de Reis hi havia feinada de les grosses i ens havíem d’espassar el neguit com bonament sabíem; segurament barallant-nos o fent emprenyar la iaia. El pitjor de tot era la nit. Es feia eterna, no hi havia manera de dormir. Ni quan vaig passar a la categoria de “savi” no em podia treure el neguit del damunt. Em girava i regirava al llit, obria el llum, parava l’orella i , si sentia algun soroll que venia del menjador o de l’habitació dels pares ja cridava “és l’hora?”. Algun any l’hora havia arribat a les 6 del matí, per pesat i insistent.
I quan l’hora havia arribat era l’èxtasi, per fi teníem al davant el joguets que ens havien passat els Reis. I em submergia en el joc fins que era hora d’anar a fer el recorregut: a ca la iaia a buscar el que segur que serien una caixa de mocadors de roba (que sempre convenen) i alguns calçotets (que sempre fan falta) i també a ca la tieta Carme on els Reis solien deixar uns joguets estranyíssims que mai no sortien a la tele, que sovint em deixaven amb una cara de “i això què coi és?” però que passada l’eufòria dels regals estrella solien ser dels que més jugava.
Tornàvem a casa volant que la mare havia de fer el dinar i era molt important de posar tots els regals ben ordenats damunt del llit per poder ensenyar els regals a tothom que vingués. Eren uns moments de contenció perquè calia triar amb què m’entretindria fins que tots els convidats ja hi haguessin vist, que solia coincidir amb el dinar. I havent dinat era el gran moment perquè mentre els grans feien i desfeien converses al menjador, me’n podia anar al “cuarto de la roba” i començar a jugar sense que ningú em fes sortir del món on m’havia capbussat i que em permetia ser campió de curses de F1, vaquer de “l’Oeste”, amo d’un castell medieval, enginyer electrònic de pega o començar a fer innocus experiments de química. I això, anant bé, fins l’hora de sopar mort de son.
I que amb el que m’agradaven els Reis de petit, de gran sigui republicà....de qui coi deu ser la culpa? Meva, no.

Cap d’any (també ca 1970).-

Quan era petit aquesta era la nit més avorrida de l’any. I ho era de bon tros!. Començava amb la seguretat que ens hauriem de quedar a dormir a ca la iaia, aquella casa fosca i avorrida, on no hi havia llibres per llegir, ni joguines per jugar. A mesura que avançava el vespre, la tele, la única tele, en blanc i negre avançava el gran esdeveniment anual: el programa de cap d’any on una sèrie d’artistes que ara ens semblarien d’allò més tronat intervindrien per ”amenitzar” la nit fins arribar a l’incomprensible (per mi, encara avui) ritual de menjar raïms al ritme de les campanades de la Puerta del Sol. Incomprensible i misteriós perquè em penso que fins que no vaig ser un bon ganàpia mai hi vaig arribar despert.
Segurament barrejo dates, però el record que tinc és d’estar mig endormiscat d’avorriment en un menjador fosc, assegut en un sofà o en una cadira de balca, amb els llums apagats (no fos cas que gastéssim massa) i mirant l’inefable “Torneo de Navidad del Real Madrid”. A l’hora de plegar, els meus pares passaven rabent per dir-nos adéu i sortien pitant cap a l’únic sopar que feien en tot l’any. Nosaltres, ens quedàvem a ca la iaia. El sopar no era de “reveillon” (un altre mot misteriós) sinó un altre cop la insípida xocolata desfeta de la iaia, on sucàvem torrades fetes al foc a terra, que sempre cremava esllanguit i amb flames cansades.
A mi em costava compartir les ganes que tenien les meves germanes (més grans) de veure aquell programa de “Fin de Año” on tots els homes anaven amb smoking i les garlandes i serpentines penjaven de tot arreu. Se’m feien llargs els cantants de copla, flamenco i similars i només esperava que sortissin els humoristes. Confesso que em moria de riure amb en Joe Rígoli i en Fernando Esteso, i que nomes de gran vaig riure amb els Tip y Coll (sisplau, pronuncieu “tipicol” i que a hores d’ara ja fa anys que he fet tard per entendre en Gila.
Un cop es veia ben clar que ja només sortirien “grans estrelles” com en Raphael o la Jurado i similars, se’m disparava la narcolèpsia i me n’anava a dormir perdent-me, sense cap mena de pena ni enveja, el que em dirien les meves germanes que havia estat tan bé.
Normalment em tocava dormir a l’habitació “del mig”, sense finestres, i freda com una mala cosa, inconvenient que solucionàvem amb unes quantes mantes que m’aixafaven contra el matalàs i que impossibilitaven canviar de postura durant tota la nit i una bossa d’aigua calenta, que primer escaldava els peus, al cap d’una estona nomes els feia suar i que després ja només feia nosa. Això si: omplia el nas de la pudor de goma rescalfada.
L’endemà al matí teníem prohibit d’anar a casa fins que rebíem la trucada que els meus pares ja s’havien llevat. Aleshores era un correm-hi per arribar primer i poder arreplegar les restes de la bossa del “cotillon” (i vinga mots estranys!) que els meus pares s’havien endut per nosaltres. Ens havíem de repartir les trompetes estridents, els barrets absurds i els espantavelles que només resistien un bufet abans de vinclar-se cap al costat que no era i quedar inservibles; també hi havia les serpentines de paper de colors que ens acabàvem llençant sense desfer i...”ja està? No hi ha res més?” pregunta que com a resposta rebia invariablement un bufet de son de la meva mare.
Al cap d’uns anys el repartiment de dues bosses entre 3, va passar a ser de dues bosses entre dos; més ràpid i les dues bosses varen ser només per mi i immediatament va deixar de ser divertit córrer per agafar el barret que no tenia la goma trencada o l’espantavelles que semblava més letal. Semblava que s’acabava també la única diversió del Cap d’Any.

Nadal 1970 (més o menys)

Entre les moltes servituds que suposa tenir una botiga, hi ha la de tenir molta més feina quan s’acosten dies de festa que no els dies normals. A casa eren carnissers i les festes de Nadal eren rebudes amb un neguit que se’ns feia estrany a la mainada. Els nostres espinguets i alirets comptant els dies que faltaven pel tió i, sobretot, pels Reis eren rebuts amb esbufecs que els pares feien anticipant el cansament d’aquelles dates, el que haurien de matinar, les poques estones de repòs i l’atrafegament de la botiga.
Tot tan diferent de com són avui i espero que també pels que encara avui són botiguers.
El primer tast de Nadal era evidentment el marxar de l’escola amb una alegria enorme sabent que venien un munt de dies de vacances, sempre un pèl massa curtes.
Quan érem petits, el gruix de les vacances el passàvem a cals avis a la placeta de Sant Miquel. Era allà on guarníem l’arbre que el meu pare es cuidava d’anar a tallar a algun bosc quan això encara es podia fer sense que cap ecologista et saltés al damunt. Com que jo era el petit, em quedava reservada la tasca de guarnir les branques més baixes, amb les garlandes i boles que m’havien tocat perquè evidentment, havíem de triar què posava cadascun dels germans; el gran triomf era posar, al final de tot, l’estel amb cua, de plàstic de color de plata al capdamunt de l’arbre.
De pessebre només n’havíem fet algun any però a casa nostra. Per escàndol dels naturalistes d’avui, anàvem a buscar sense recança uns bons tous de molsa al camí de la Font de la Salut, damunt de les parets seques que separaven els horts del cam. Uns tous tan espessos que fins i tot costava que les figures s’hi aguantessin dretes i que semblava que en comptes de Palestina, els pastors i ramats de xais estiguessin travessant una esplanada mongol. El primer any que en vàrem fer el pare es va presentar a casa amb un munt de figures fetes de fang (res de plàstic) ben endreçades en capsetes de cartó gris. Els xais en una capseta, els pastors en altres, els ponts i cases en altres, etc.. això sol ja era un bon entreteniment el dia d’endreçar-ho tot fins l’any següent. Això va durar fins que un cadell de gos va decidir que mossegar i esparracar aquell munt de capsetes devia ser prou divertit i va convertir el garatge de casa en una mena de dia dels innocents, en la qual no va quedar sencera ni una figureta.
La Nit de Nadal esperàvem el tió amb una barreja de sentiments; per una banda, el neguit de quins regals rebríem i per l’altra el continu avís “pel tió no us espereu gaire res” que refredava les expectatives. I és que a casa, el gruix dels regals era per Reis.
El vespre abans de Nadal es feia llarg i etern. Des de primera hora de la tarda ja érem a cals avis sense gaire res més a fer que mirar la tele (si, en blanc i negre i una sola cadena, TVE) on amb una mica de sort feien una pel•lícula d’indis i vaquers que interrompia el nostre programa preferit d’aquells dies: els anuncis de joguines. Les nostres converses sempre giraven sobre el mateix: què havíem demanat als Reis i com jugaríem amb els regals, ja anticipàvem els jocs i aventures que, ben mirat, només tindríem un dia i mig per gaudir.
Berenàvem torrades fetes al foc a terra, amb oli, sal i xocolata i quan es feia fosc, tot s’anava fent més lent en aquell menjador de cala iaia on teníem prohibit d’encendre els llums “grossos” de la làmpada d’aranya i ens havíem de conformar amb només una bombeta de les tres que hi havia en els llums “petits”.
Es feia etern i corríem per torns fins la botiga per saber a quina hora tancarien encara que ja sabíem la resposta “cap a les nou”. I per més cops que hi anéssim d’un en un, en parella o tots de cop, mai no canviava la resposta.
Sopàvem aviat, una xocolata desfeta amb aigua feta amb la “xocolata a la pedra” de Gluki, sempre massa aigualida i amb un punt d’amargant i començava a venir-me aquella son fruit de l’hora, de la semipenombra i de l’avorriment que era una constant dels vespres a ca la iaia.
A una hora o altra arribaven els pares de la botiga i, sense que tinguessin temps de sopar, s’improvisava el tió a la cuina. Picàvem esverats i corríem al menjador, on ens agenollàvem davant d’una estufa catalítica i resàvem un parenostre amb cantarella “paaaare nooooostre...” i rialles ofegades i crits de “ja estàààa?” fins que rebíem el senyal que el tió ja havia cagat. Els regals (“no us espereu gaire res”) solien ser figures i cigarrets de xocolata que no recordo que m’acabés mai, soldats retallables (els que vaig arribar a fer malbé per la meva poca traça amb les tisores), i algun joc com el dòmino o el parxís. Tot això entre el somriure del meu pare, la cara de cansada i i la impaciència de la mare, els cops de cap de la iaia, i els ronquets de l’avi que ja feia estona que se n’havia anat a dormir.
No cal dir que a la Missa del Gall no hi havíem anat mai i, de fet, un munt d’anys després només hi he anat un cop.