El dret, la raó i la voluntat.

Hi ha una certa aproximació a l'independentisme que es basa en la raó que els catalans tenim de voler la independència. O millor dit, en les múltiples raons que tenim i que ens assisteixen en el procés. Entre les que mes es fan servir en debats i tertúlies hi ha les raons històriques, el que Catalunya existís com a territori més o menys autogovernat fa un munt de segles sembla bastir un munt de discursos que volrien ser irrebatibles davant del discurs unionista.

Les darreres setmanes, i d'una manera massa fragmentada per poder-ne gaudir, he estat llegint "Delenda est Hispania" que s'anuncia com "el darrer llibre que llegiràs sobre la independència de Catalunya". Editat pel Cercle Català de Negocis i finançat per micromecenatge mitjançant Verkami, és un erudit estudi sobre les raons històriques i legals (i aquí rau per mi la novetat) que es poden fer servir per argumentar el dret de Catalunya a tenir un estat propi. Arguments del mateix estil es fan servir per raonar la permanència de Catalunya dins la UE en el moment de la secessió i per obtenir el reconeixement internacional.

Tot el que sigui a favor de la independència de Catalunya em sembla fantàstic i el que serveixi per anar-nos carregant de raons i per convèncer indecisos, tebis i fins i tot unionistes és un gran servei a la causa. Però per mi, que tot plegat m'ho miro des d'una posició que alguns consideren més radical o visceral, no n'hi ha prou amb tenir la raó. Principalment perquè que el fet de tenir la raó sigui útil, depèn que l'altra part estigui disposada a donar-te-la o, almenys, a reconèixer que téns part de raó. I em sembla ben clar, i palès, que l'Estat espanyol no ho pensa fer ni de conya, ni en la seva mínima expressió.

Rumiava en això i he recordat un dels "Moments estel·lars de la humanitat" que va recollir Stefan Zweig. Concretament, "el descobriment d'Eldorado". Zweig narra com al segle XIX un emigrant suís de nom Suter va comprar (sí, comprar) la vall de Sacramento al virrei mexicà de Monterrey. Allà va fundar una colònia que va anomenar Nova Helvetia i un llogarret anomenat San Francisco a partir del qual va bastir un imperi econòmic basat en l'explotació agrícola i ramadera d'aquella vall fertilíssima. Un temps després, va esclatar la febre de l'or i les terres de Suter varen ser invadides per desenes de milers de persones que es volien enriquir. Al mateix temps, tots els seus treballadors varen abandonar la feina als camps i granges per anar a passar el sedàs i rasclet per rius i raconades a la recerca dels palets d'or. Suter es va trobar arruinat i amb les seves propietats plenes de gent, els terrenys travessats per ferrocarrils i carreteres, i San Francisco convertida en una ciutat amb tots els ets i uts, capital de l'Estat nordamericà de Califòrnia.

Pacient, Suter va esperar el seu moment i va denunciar a tots i cadascun dels habitants de San Francisco i, de passada, al govern dels Estats Units. Els uns perquè s'havien quedat les seves propietats i l'or que contenien i a l'altre per haver-ho permès i haver-ne tret profit. La indemnització multimilionària va ser atesa per un jutge i el bon Suter ja es veia convertit en l'home més ric del món. La raó i el dret l'assistien. Malauradament no n'hi va haver prou, perquè els habitants de Califòrnia indignats amb la sentència varen assaltar i cremar el Palau de Justícia i arrasar terres i hisendes de Suter, que va salvar la pell de miracle. Empobrit i envellit va vagarejar durant anys per corts i tribunals de justícia sense que veiés mai restituïdes les seves propietats ni recompensades les seves pèrdues. Fins a la seva mort.

No sóc gens pessimista respecte el procés d'independència, al contrari, però si al dret i la raó hi afegim la ferma voluntat i decisió, ho veuré encara molt més clar. Goodbye Spain.

Fer el canari per Cap d'Any

Passar el Cap d’any a Tenerife prometia com a mínim el no passar fred però l’endemà de l’arribada, just després del primer tast de paisatge, de sol hivernal canari i de bany atlàntic la meva pregunta va ser : per quins set sous encara no havíem vingut mai?

Els dos adjectius que em venien al cap a mesura que anàvem coneixent l’illa eren: inversemblant i feréstec. Inversemblants els pendents dels carrers i carreteres quan ens allunyem mínimament de la costa. Feréstega la natura: esqueixada als voltants del Teide, abrupta als penya-segats de la Playa de los Gigantes, a Masca, a la Punta del Teno, a Anaga...però també poètica en la bellesa de la vegetació exhuberantment florida, fins el punt  que sembla que fins les males herbes hagin de tenir flors de colors esclatants com les ponsèties gegantines que hi ha arreu.

Uns apunts de viatge, menys de 5 cèntims dels d’abans, encara que només sigui per recordar els noms i els llocs.

Puerto de la Cruz: una ciutat agradable, amb gent amabilíssima (els conductors fins i tot cedeixen el pas als vianants) que parla suaument i amb diminutius.,La ciutat té com a eix turístic principal el passeig de San Telmo que “costabraveja” molt lleugerament. Ambient nocturn a la Plaça del Charco, atapeïda de restaurants amb música en directe i ball per parelles sexagenàries. Enfilerada de restaurants al barri de La Ranilla i especialment al carrer del Lomo. Genials La carta i el Rosa di Bari. Curiós el Casa Pache, amb una decoració tan kitsch com fascinant.

Altres ciutats i pobles.: Santa Cruz, té poca gràcia trobo. Segur que pel Carnaval la cosa és diferent però un dissabte de desembre és com qualsevol ciutat mitjana europea, amb les mateixes cadenes comercials posades al mateix ordre que arreu. La Laguna, ciutat universitària, molt endreçada amb uns carrers comercials animadíssims, plens de gent anant amunt i avall, amb comerços un pèl més sofisticats que a Puerto de la Cruz o Santa Cruz. La Orotava, un centre històric notable amb cases nobles reconvertides avui en restaurants, botigues, hotels...i on fins i tot el Mercadona té un aire distingit.

Garachico, un poblet no gaire gran, mereix una aturada per veure les piscines naturals al costat del port, formades per un entrellat de roques que formen recessos en els quals l’aigua de les onades que salten pel damunt quedi retinguda en una mena de piletes.

Masca, un minúscul poble a mig camí d’una carretera amb pendents i revolts inverosímils, que posen a prova la perícia del conductor i l’estómac dels acompanyants.

Franquisme: Canàries no sembla voler escapar de la seva història i del seu paper protagonista com a un dels llocs on es va iniciar la rebel·lió militar contra la república. Arreu segueixen tenint carrers i avingudes amb el nom de Franco, José Antonio i altres vinculats al franquisme. Per no parlar de l’impressionat, per enorme, Monument a los Caídos de la Plaza España de Santa Cruz, amb unes estàtues d’inspiració èlfica, baixos relleus militaristes i una inscripció tímidament reconvertida a “todos los caídos...”. Menys tímids però són a Icod de los Vinos on, dins del parc del Drago mil·lenari que és la seva principal atracció turística, roman una placa dedicada al cap de la Falange del 36 amb un “Presente!” i la llista dels caídos. No vaig gosar preguntar si quedava cap rastre ni memòria dels hipotètics republicans que bé devien campar per allà abans del  juliol del 36.

Platges: Sembla obvi que en una illa, si hi ha d’haver-hi alguna cosa són platges; i si l’illa és d’origen volcànic, podem arribar a deduir que la sorra ha de ser de color negre cosa que no per esperada no deixa de ser xocant. Però són totes negres? Nooo! Hi ha una excepció: la Platja de les Teresitas, prop de Santa Cruz que és de sorra groga que va fer portar el Generalísimo des del Sàhara. Coses dels dictadors.

A Puerto de la Cruz hi ha Playa Jardín, amb alguns racons que recorden a L’Escala. I una altra d’espectacular es la Playa de los Gigantes envoltada per uns espadats de 600 metres d’alçada i des de la qual es veu l’illa de La Gomera. Totes dues són platges de sorra negra.

De les platges del sud només vàrem veure (molt) breument la Playa de las Américas, que lloreteja francament i que no té sorra negra ni groga: té terra i roca. I lloguer de tumbones, evidentment.

Omnipresents, els aprenents de surfista amb els seus vestits de neoprè.

El Teide: espectacular. El Parc Nacional de las Cañadas del Teide és travessat per una carretera per on circulen centenars de cotxes de lloguer amb centenars de turistes que s’amunteguen als miradors i que després fan cues de 45 minuts per pujar amb funicular fins quasi el cim, en una mena de ritual sincronitzat. Allà dalt, un sender curtet serveix perquè els turistes admirin (admirem) el paisatge i notin (notem) que costa més de respirar que a baix. Només amb un permís especial es pot pujar fins el cràter. Flipants les senyores (de Figueres) amb sabates de taló de 15 cm: això sí que era “muntanyisme amb glamour”.

Les rodalies del Teide són magnífiques mostres de vulcanisme (com a olotí, em cal reconèixer que ens guanyen molt i molt de llarg) semblant al que es pot veure en alguns llocs d’Islàndia. Prats de pumita, colades de lava fracturades en trossos ciclopis, planures àrides i vastes com les que devia haver-hi a Mordor abans d’arribar a Minas Morgul. De dia són fenomenals  però passar-hi a la posta de sol va ser fantasmagòricament bell (a vegades anar tard té avantatges).

Gastronomia: el mal averany inicial que el plat més conegut fossin les “papas arrugás” va millorar relativament amb el caldo de gofio, per molt mojo que portés. Em va agradar molt el conill al salmorejo i el queso asado. Cal tenir en compte que els preus són aproximadament un 15 % més barats que aquí (l’iGC, impuesto general canario, és del 7%) i les racions un 20 % més abundants o sigui que és fàcil acabar massa tip, com al Pósito de Pescadores de San Andrés, al costat de la Playa de las Teresitas o al Sabor Canario, de La Orotava.

Potser tot plegat fos fruit d’un estat d’ànim però tinc ganes de tornar-hi. Tornar a Tenerife i, si pot ser, fent servir el passaport.

Pacte per la Llibertat. Salpem!

El govern espanyol està molt enfadat amb nosaltres i això vol dir que hem d’estar contents. Concretament el govern espanyol està molt enfadat amb els catalans sobiranistes que sumen la majoria al Parlament i ho farà pagar tant als sobiranistes com als unionistes com als que encara no han decidit què volen ser i es mantenen engorronits en la crisàlide insostenible del federalisme. I això vol dir que anem bé.

El partit que governarà Catalunya i el partit que ha quedat segon en nombre de vots han signat l’Acord per la X legislatura, formalment “Acord per a la Transició Nacional i per garantir l’Estabilitat Parlamentària del Govern de Catalunya” que comencem a conèixer, més èpicament, com a Pacte per la Llibertat. I això vol dir que anem molt bé.

El Pacte per la Llibertat té, de forma molt resumida, 3 parts diferenciades:

-          El preàmbul on queda clara la voluntat dels dos partits d’arribar a un acord per la independència de Catalunya, via la celebració d’un referèndum.

-          Els pactes: votació a favor de la investidura del President Mas, la convocatòria d’un referèndum, garantir l’estabilitat parlamentària i la definició dels protocols i mecanismes de coordinació. Això ha de servir per tenir una certa calma parlamentària que no distregui el Govern de les prioritats, que es descriuen en els Annexos.

-          Annex 1. Procés de Convocatòria de la Consulta sobre el Futur Polític de Catalunya. El calendari establert és:

o   Gener 2013: Declaració de Sobirania del Poble de Catalunya.

o   Gener 2013: Tramitació d’una llei de consultes.

o   Primer semestre 2013: negociació amb l’estat Espanyol per poder convocar el referèndum d’autodeterminació

o   Desembre 2013: finals dels treballs previs per garantir la celebració del referèndum i gunyar-lo

També es preveu crear el Consell Català per a la Transició Nacional, que coordinarà i impulsarà les accions per garantir que es pugui celebrar i guanyar el referèndum

-          Annex 2. Prioritats del Govern per a la Transició Nacional. X Legislatura. A banda de la celebració del referèndum d’autodeterminació, proposa la creació dels òrgans i instruments per garantir la Transició Nacional, les famoses Estructures d’Estat, com ara la Hisenda catalana, el Banc Públic, Seguretat Social, Administració de Justícia, etc... També enumera mesures per abordar la recuperació econòmica que són, essencialment Lleis i mesures en l’àmbit públic amb poc focus sobre el teixit econòmic privat. S’estableixen també Mesures per Garantir i enfortir la Cohesió Social i els Serveis Públics, que haurien d’assegurar la continuïtat de les polítiques socials, la defensa del sistema educatiu català i de la immersió lingüística, impuls de la Llei electoral catalana, polítiques de sostenibilitat, etc...també hi ha propostes sobre la participació de Catalunya en àmbits internacionals de la cultura, esports, etc.

-          Annex 3. Una Política Econòmica i Pressupostària per a la Transició Nacional. Es destaca la necessitat imperiosa d’obtenir més ingressos mitjançant la creació de nous impostos (eurovinyeta, impost sobre begudes amb excés de sucre) i la modificació d’alguns com el de successions i donacions, el de transmissions patrimonials, etc.  També afirma que la despesa s’ha de prioritzar en els col·lectius socials més vulnerables i amb major risc d’exclusió social.

En definitiva, tenim un Govern  i un primer partit de l’oposició sobiranistes, que s’han posat d’acord per tirar endavant un referèndum d’autodeterminació per guanyar-lo. I tenim un full de ruta que sembla competent i convincent.  No serà fàcil, ni tan ràpid com voldríem molts però anem bé.

Salpem, salpem sense mirar enrere. Goodbye Spain.

Després del 25N. Consolidant la perspectiva: l’estratègia.

Disposar d’una  estratègia és bàsic per a l’èxit final. Una bona estratègia s’ha de basar en l’anàlisi de les pròpies forces i també de les forces de l’enemic. Com deia en l’esborrany, Catalunya té oberts 3 fronts polítics. El primer front és  el del dia a dia, el de l’administració de la misèria autonòmica. Sembla que en aquest es pot comptar que CiU i ERC aniran plegats si són capaços de ser prou patriotes i deixar de banda el tacticisme polític i renunciar a alguns aspectes programàtics. Per exemple, és bastant possible que CiU hagi d’acabar restablint l’impost de successions, que serà més testimonial que altra cosa perquè s’estima que aportarà un màxim d’aproximadament 165 milions anuals, que són poca cosa menys que un pedaç. D’altra banda, ERC haurà de girar la vista cap a una altra banda en alguna retallada addicional. Aquesta entesa hauria de pacificar prou el Parlament per deixar les forces més importants pels altres dos fronts. Al front espanyol s’hi hauria d’anar amb les forces que disposem i posar el govern espanyol contra les cordes: recursos al Constitucional per la LOMCE, querelles a Montoro, Cospedal et alter per les mentides de l’esborrany fals, denúncies a l’Estat pels incomptables incompliments legals, etc. Que els advocats catalans treballin a favor de Catalunya.

Però el front més important és Europa. Allà és on Catalunya ha de bastir complicitats i aliances amb els Estats Membres, fent la volta als eurodiputats unionistes i demostrant que una Catalunya independent va a favor del desenvolupament econòmic de la UE, que una Catalunya independent seria un estat contribuent net i no una llagasta econòmica. Cal seguir treballant perquè no afluixi la pressió sobre el govern espanyol ì que les inversions en infraestructures cabdals per Catalunya es facin pensant en Europa i no en l’asfixia econòmica de la nostra nació. La tasca de Tremosa i Romeva treballant pes interessos coincidents de Catalunya i la UE els fa imprescindibles a Estrasburg i Brussel·les. És un error estratègic el que comet Junqueras suggerint els seus noms per ser consellers autonòmics ; perquè quant de temps cal per dominar els mecanismes de poder? Anys. No ens ho podem permetre.

Des del 25N es parla molt del referèndum i de la data de la seva celebració. El més important del referèndum és que l’hem de guanyar, si pot ser, a la primera. Per poder-ho fer, s’ha d’ organitzar per un govern de Catalunya pro-independència. I això, només té garanties, si abans es fa un primer i definitiu acte de sobirania: la declaració unilateral d’independència, la DUI. Ara tenim al Parlament, 74 diputats que han assolit el seu escó amb un programa independentista. Això era la primera condició; ningú no pot dir que hi ha trampa. Cal trencar amb la legalitat espanyola i acollir-nos a la internacional. Com a part de l’Estat espanyol tot el corpus legislatiu ja està adaptat i establert al nostre país. No hi ha buits legals.

Insistir en fer un referèndum abans de trencar amb Espanya, és abocar-nos al fracàs o, en els millors dels casos, ajornar la ruptura necessària perquè el govern espanyol i els poders fàctics que li fan costat mai no permetran que es faci de forma legal (des del seu punt de vista). No cal ser ingenu.

El punt crític, serà poder disposar dels fons econòmics necessaris per aguantar l’estructura del govern durant 6  mesos. Caldrà recórrer a capital privat probablement de fora de la UE, perquè molt em temo que no ens podrem refiar de La Caixa.

A partir d’aquest moment, i garantida la seguretat del President i diputats al Parlament, cal fixar una data per al referèndum i engegar la màquina estatal per garantir l’èxit de participació, i la majoria de vots per a la independència. A mi, personalment, no em cal que aconseguim un resultat unànime ni tan sols espectacularment majoritari. En faig prou amb una majoria suficient com perquè la victòria sigui legitimable internacionalment.

En aquests moments, la televisió i ràdio públiques i les privades, els diaris, tots els mitjans de comunicació, les tanques publicitàries han d’estar majoritàriament ocupades per missatges a favor de la independència. El corró propagandístic ha de difondre constantment els avantatges de la independència i eliminar les mentides demagògiques dels unionistes, que evolucionaran del gonzo al gore. I els catalans haurem de fer presència al carrer amb certa constància per reafirmar el missatge i els que liderin el procés. Serà el moment que els polítics i els ciutadans ens mirem als ulls i hi trobem aquella espurna que ens donarà el convenciment que si anem junts i amb un únic missatge, serem invencibles. Sobretot, si no anem amb el lliri a la mà, com sempre. No n’hi ha prou de tenir la raó del nostre costat perquè l’enemic ens la negarà sempre, cal que aquesta raó la fem servir a favor nostre.

Vénen dies complicats i apassionants. Vivim-los intensament.

Després del 25 N. Consolidant la perspectiva: el Parlament i els enemics.

Amb les anades i vingudes, les lectures i les converses, sembla que es va consolidant una visió optimista de la configuració del Parlament. Si fa uns dies tothom deia que hi havia 1 diputat sobiranista més que abans de les eleccions, s’està imposant una visió diferent, molt diferent. Realment són molts més perquè els 62 diputats que tenia CiU  s’havien presentat amb un programa autonomista i en canvi els 50 actuals, ho han fet amb un de sobiranista. El mateix podríem dir dels nois (i noies) d’ICV. Per tant se’n guanyen 50 per la banda de CiU, 11 per la d’ERC, 13 per la d’ICV (amb els dubtes de sempre) i els 3 de la CUP; es perden els 4 de Si i DC. Per la banda unionista, els 28 gonzos de PP i C’s. I entremig, amb el dubte etern, de qui no sap on anar ni com anar-hi, els 20 psoecialistes.

Per tant, tenim dret a ser optimistes. Només falta que, com deien els clàssics, ningú no la vessi.

També es va clarificant la situació amb els adversaris. Es van fent tan i tan clares les posicions que podem passar clarament a parlar d’enemics.

L’enemic interior està en procés de descomposició. UDC se n’està anant aparentment pel pedregar, esdevenint un oxímoron en sí mateixa. Vila d’Abadal ha plegat, cansat de provar d’arrossegar el partit cap a posicionaments inequívocament independentistes, i ha arrossegat una quantitat relativament gran de militants i càrrecs del partit. Duran sembla que no se n’adona per assabentat i continua el seu joc de declaracions i contradeclaracions posteriors. El risc està en saber què faran els 13 diputats d’UDC a l’hora de la veritat. Creuran a Duran ja que , al cap i a la fi, si són diputats és perquè són de la seva corda? O estaran al costat de Mas? Depèn de fins a quin punt es tibi la corda, podrien anar a engruixudir el compte dels (con)federalistes espesseint una mica més la sopa entròpica del Parlament.

L’enemic citerior, no mereix cap dels pactes que CiU hi manté. Potser esperen a l’inici de la legislatura per passar a l’acció, cosa que em semblaria un error perquè estem en una Blitzkrieg i si ens despistem una mica ens trobarem amb una mà al davant i una altra al darrera. ASC no va tenir cap vergonya de fer servir el fals esborrany durant la campanya i ara està tan amagada que ni s’ha disculpat. Però no es tracta només de tornar-s’hi per això, sinó que cal treure l’enemic citerior de totes les seves barricades institucionals que és d’on poden fer més mal aprofitant els altaveus i pregoners. Amb un pacte nacional CiU+ERC+altres sobiranistes, caldria fer-los fora d’alcaldies, diputacions, etc i tornar-los a l’ostracisme. C’s no és enlloc i, malgrat els seus 9 diputats, no són res: només una molèstia demagògica i amb tanta tendència al gore que es caricaturitzen ells mateixos. Ni s’hi pot comptar per res ni suposen cap risc real. Com més es radicalitzin més es posaran en evidència.

L’enemic ulterior ha llençat la primera onada encapçalada pel paracaigudista Wert. Com un kamikaze impune s’ha llençat contra el cor del sentiment català: l’idioma. És una prova per mesurar la nostra resistència. Hem estat bé. Institucionalment li hem girat l’esquena i l’hem plantat tot deixant-li clar que no hi ha espai per a la negociació; civilment i social, mobilització completa amb manifestos, concentracions, etc. A partir de la setmana vinent, quan tothom sigui al seu lloc altre cop veurem com encaixa el bombero-torero d’en Wert, la resposta. Però, insisteixo, això només ha estat un tast. El govern espanyol ha agafat el més descervellat de la colla i l’ha empès endavant a veure què passava.

A partir d’aquí començaran a anar de veritat jugant amb allò que ens pot fer més mal: l’asfíxia econòmica. Caldrà ser molt conscients de quins són els enemics per no girar el mal humor del que ens vé a sobre contra nosaltres mateixos. Caldrà ser imaginatius per trobar recursos d’on no n’hi ha i caldrà ser molt flexibles per renunciar si cal a certes “conviccions programàtiques” per compensar la realitat.

Després de l’asfíxia econòmica vindrà la pressió legal, convertint la Constitució en una arma contundent (perquè ens tractaran a cops de Constitució) i les amenaces directes.

Cal trobar la manera de tornar els cops. I Europa és el lloc, perquè la majoria absoluta del PP fa del Congreso de los Diputados un terreny on és impossible presentar batalla. Només entomar-les.

Però bé, res que no hi comptem. Es tracta de que tot plegat no ens despisti excessivament ni ens faci perdre el pas en aquest moment apassionant de la nostra història. Perquè cada cop és més cert que Ara o Mai. I jo descarto el Mai.

Català a l'escola. Altre cop!

Fa quasi 2 anys escrivia una entrada al blog amb aquest mateix títol per exclamar-me de la sentència del tribunal Constitucional Espanyol contra la immersió en català a l’escola, reconeixent el dret que quatre famílies que vivien a Catalunya tenien d’escolaritzar els seus fills únicament en castellà i que obligava la generalitat a fer el possible per permetre-ho. Quatre (4) famílies.

Doncs bé, avui hi torno perquè el ministre Wert, el que deia i sostenia sense cap mena de vergonya que calia espanyolitzar els escolars catalans s’ha inventat una nova llei d’educació. Espanyola, és clar. 2 setmanes després de les que havien de ser les darreres eleccions autonòmiques, és clar. No fos cas que aquesta llei hagués suposat un problema per al seu partit a Catalunya i hagués tret força al famós esborrany.

La llei proposa coses ben simples: curricularment i acadèmicament, el català queda, en ordre d’importància com a assignatura, darrera de la segona llengua estrangera (quants IES fan 2 llengües estrangeres, espanyol a banda?). De facto, ni tan sols caldria aprovar el català per aprovar l’ESO. Però és que la llei suposa, a més, que el català deixi de ser la llengua vehicular (és a dir, la llengua en que s’exposen les assignatures; l’idioma oficial de l’escola) única de les escoles catalanes.

I fent una giragonsa, els pares que vulguin per als seus fills una escola que només tingui el castellà com a llengua vehicular, podran escollir una escola privada. Però qui pagui les mensualitats haurà de ser la Generalitat.

Amb aquesta llei, Wert supera la seva caricatura polonesa de malvat patètic de pel·lícula de 007 per esdevenir directament un repulsiu feixista que ataca amb tot el seu poder al moll de l’ós de la supervivència del català com a llengua. Tornem als temps del franquisme ideològic, a l’anticatalanisme més primari i visceral.  Tornem als temps que jo vaig viure a la meva escola, que totes les classes es feien en castellà i només teníem, el 1977 el meu darrer curs d’EGB, 60 minuts de català a la setmana. Una hora setmanal de català que es bescanviava per gimnàs si havíem fet bondat de manera que el missatge quedava gravat: el català era un càstig.

Entrem a la guerra total: asfíxia econòmica, aniquilació cultural. Cal que en fem via de marxar o no hi serem a temps. És pura supervivència.

Després del 25N. Primer esborrany.

Passada una  setmana des del 25N i un cop comprovat que no només ningú no va encertar en els pronòstics i que tampoc sembla gaire clara ni unànime la diagnosi d’aquests resultats,  i païts els resultats, cal que siguin llegits en forma de país i de visió del procés cap a la independència de Catalunya.  Provo d’escriure un primer esborrany d’on estem, a què ens enfrontem i cap on (crec que) hauríem d’anar.

-          La situació de l’independentisme a Catalunya: En el conjunt de Catalunya, la situació de l’independentisme és més diàfana que fa 2 anys: esbandides les opcions de Reagrupament  el 2010, i Solidaritat el 2012, tenim una opció majoritària de centre-dreta (CiU), una segona opció de centre-esquerra (ERC) que ha aconseguit ser el primer partit de l’oposició i una CUP antisistema, mélange d’independentisme i extrema-esquerra.

-          La situació al parlament de Catalunya: vist des d’una perspectiva optimista, la majoria de diputats són de partits sobiranistes.  Els diputats de CiU, ERC i les CUP sumen 74; els unionistes gonzo de PP i C’s en fan 28; els federalistes despistats són 20 ; i finalment ICV en suma 13 però tot i que estan a favor del dret a decidir, fa de mal dir si s’inclinarien per anar a favor o en contra de la independència. Respecte al Parlament anterior i amb el  punt de vista exclusivament nacional, en sumem 1 de més que abans.  ERC ha promès lleialtat i patriotisme: donarà suport als pressupost del 2013 (que s’espera que sigui complicadíssim i amb menys recursos) i no presentarà candidat a la presidència de la Generalitat. Dos gestos generosos i inèdits.

-          Neutralització de l’adversari interior, citerior i ulterior: El President Mas haurà de lluitar amb un munt d’adversaris al mateix temps. L’adversari interior dins de la mateixa federació: no només Duran, especialista en aigualir el vi sinó també part del propi partit que, poc convençut del gir decidit cap a l’independentisme que ha liderat Mas, pot tenir la temptació de frenar o refredar el procés fent servir el mateix argument unionista del mal resultat electoral.

L’adversari citerior estarà al Parlament de Catalunya, amb unionistes i federalistes fent la guitza de forma continua, atacant des tots els fronts i portant a la crispació amb les seves millors armes: demagògia i mentides. Mas faria bé de relegar-los a l’ostracisme dels minoritaris i no acceptar pedres a la sabata que li puguin fer perdre el pas. No només al Parlament, arreu de les institucions del país, allà on sigui possible, els partits unionistes i federalistes haurien de ser bandejats de les posicions de govern. Sóc partidari d’un front patriòtic. Una altra cosa és veure quin serà el paper que faran els que prioritzen la política d’esquerres a la construcció de l’Estat Català.

L’adversari ulterior és el govern espanyol, que disposa de temps, recursos i poder; el que hem vist a la campanya no ha estat res més que un minúscul tast del que poden ser capaços de fer. No hi pot haver col·laboració al Congreso de los Diputados amb qui està disposat a destruir-te. Els diputats sobiranistes que són allà haurien de ser l’adversari terrible per als demagogs espanyols, forçant al màxim la confrontació dialèctica, demostrant en terreny hostil les mancances democràtiques del govern espanyol, les seves febleses, la seva mala gestió econòmica i el seu malèfic planejament d’infraestructures. Al Parlament Europeu, l’estratègia hauria de ser similar.

Amb l’adversari interior, fermesa; amb el citerior, fermesa i poder; amb l’ulterior, fermesa, poder, confrontació i resistència.

-          Disseny de l’estratègia per guanyar: el govern del dia a dia, l’administració de la misèria autonòmica no ha de fer perdre de vista la construcció de l’estratègia que permeti assolir la independència. És a aquest objectiu que cal dedicar els majors esforços i energia, la intel·ligència i l’audàcia. És aquí on calen els millors; els millors de veritat, siguin del partit que siguin, disposats a treballar a l’ombra i sense les distraccions de les misèries polítiques. Cal trobar complicitats dins i fora de Catalunya, de la UE, d’Europa. Cal dissenyar les estructures que faran possible l’Estat Català independent, començant per l’Hisenda. Caldrà fins i tot, començar a dissenyar l’estratègia negociadora del procés de secessió amb el govern espanyol. I tot això ràpidament perquè el temps corre en contra.

-          Difusió del missatge: s’ha de començar la difusió institucional dels beneficis de la independència. La feina que organitzacions independents han fet en els darrers anys ha estat impagable però d’ús excessivament intern. Amb els matisos que calguin, cal fer servir els mitjans institucionals. Les mentides del govern espanyol s’han de combatre amb campanyes informatives institucionals. Amb el Parlament que tenim, una campanya institucional a favor de la independència  no es pot titllar de partidista sinó de patriòtica. I aquesta campanya ha d’arribar a El periodico i, si pot ser, a Tele5!

-          Preparació del terreny: Amb un calendari fixat per a la celebració del referèndum, l’estratègia definida i amb la difusió constant del missatge, caldrà intensificar les accions que preparin el terreny. No es pot perdre cap oportunitat per la reivindicació constant de la llibertat de Catalunya. Potser sí que ens caldrà alguna manifestació més o alguna demostració convincent de la determinació dels catalans. Podria ser important. La simbiosi Ciutadans-Govern és essencial.

Com mig de passada, podríem aprovar la Llei electoral (podria ser clau) i eliminar els Consells Comarcals. Accions d’altíssim voltatge simbòlic: superació del partidisme i estructuració política del territori del nou Estat Català.

-          Execució del projecte:  Amb una pregunta tancada que només es pot respondre amb un “SI” o un “NO” no podem anar amb el lliri a la mà perquè ens ho jugarem tot a una tirada. No s’hi valdrà el camí del mig federalista; no hi haurà lloc pels dubtes. El procés s’ha d’executar de forma impecablement democràtica en les formes, però decididament i institucionalment enfocat a guanyar el referèndum. Sense participació del govern espanyol en l’organització, amb la força de les campanyes institucionals, amb la força del poble al carrer i amb la raó de la nostra banda no podem perdre.