Galetes..Birba!

Començaré demanant disculpes a galetes Trias, a galetes Pujol (tot i que em penso que ja no existeix) a galetes Ca l'Enric i a qualsevol altre fabricant de galetes català, perquè a casa meva quan parlàvem de galetes només hi havia un nom: Galetes Birba.

Aquell capsa quadrada de llauna o de cartó, de color groc, amb sanefes i la imatge del pont de Camprodon va ser el final de molts àpats a casa nostra quan érem petits. Segur que a moltes altres famílies hi havia rituals semblants al nostre.

Quan la mare ens deia que hi havia galetes per postres la primera pregunta era: "són noves o encetades?". Evidentment ens referíem a la caixa. Si la caixa era nova o per encetar, la perspectiva era molt més excitant. primer perquè era garantia que les galetes serien cruixents i aromàtiques, gens  reblanides; i en segon lloc cadascun de noslaltres podria agafar les seves preferides.

A casa seguíem una norma taxativa i impossible de trencar: "una de bona i una de dolenta". Principi bàsic per a l'harmonia familiar  i per evitar que anessin quedant sempre les mateixes. Avui, vist amb perspectiva, està clar que de dolenta no n'hi havia cap; però bé, era una manera de dir que no agaféssim només els "boer"  i els "brisalet" (aleshores no sabíem que se'n deien així i en dèiem la "llarga" i la"quadrada") o els canutillos que realment es diuen "cubanos". Per tant, feta primer la tria de la galeta preferida era tot un art escollir l'altra, perquè tampoc s'hi valia renunciar a la "dolenta".

O dues o cap. Sempre per parelles. El meu pare arbitrava, insubornable, des del cap de taula.

Jo ho tenia clar: les cremes del Canigó, amb aquell serrell ondulat tot a la vora que sucava al cafè i rosegava amb delicadesa, xuclant suaument i fent-les durar. I si no en quedava cap, els Pirinaics , quadrats i amb la cara de dalt ratllada , que ara venen amb la base recoberta de xocolata.

En un assortiment també hi havia les galetes que no aixecaven consens sobre si eren de les bones o de les dolentes: l'ametllat, rodó i amb una ametlla al mig, mai l'hauria menjat ni que m'hagués hagut de pairar de menjar una "quadrada" però en canvi aixecaven passions, potser perquè a cada capsa n'hi havia poques entre la resta; la "Nuria" rodona i cruixent no estava clar si era de les bones o les dolentes però ningú hi feia cap escarafalls sinó que més aviat dissimulàvem dient que ens sacrificàvem menjant-nos-la; i finalment el bescuit, amb la superfícies escardissada per una finíssima capa de sucre glassé anava esllanguint-se dins la caixa sense que ningú hi parés esment fins que algú amb prou autoritat deia que ja se'l menjava perquè poguéssim encetar el pis de sota.

I aleshores tornava la subhasta de la bona i la dolenta....

i tot ve que diumenge passat vàrem encetar una caixa de galetes Birba i renoi...a banda de fer-me tornar aquests records, no en vaig trobar cap ni una de  dolenta. Totes excel·lents, cruixents, flairoses...a cada queixalada semblava sentir alhora el sabor i la flaire que un polsim microscòpic duia fins el meu nas. Una exquisidesa. Només us he de dir que no vaig deixar ni els pobrets bescuits.

Banderes.

Finalment ha arribat a l’ajuntament d’Olot el requeriment, suposadament basat en la denúncia d’un particular, de penjar la bandera espanyola al balcó.

Des de fa un munt d’anys, l’Ajuntament d’Olot és l’únic de la Garrotxa que no té la senyera onejant a la seva façana. Des de fa uns mesos, la tenim en un lateral però no a la façana principal. Coses de l’esforç típicament olotí de no forçar les situacions i de preferir les renúncies a les confrontacions.

Per sort, el nostre Alcalde es mostra ferm i decidit a no cedir i diu públicament que el que voldríem la majoria d’olotins és que les banderes que hi hagués al balcó de Can Joanetes fossin la senyera i la de la ciutat.

Immersos en un procés que no té aturador cap a la independència del nostre país s’ha de ser molt barrut i mesell per entossudir-se en fer onejar per força la bandera espanyola a tots els edificis públics de Catalunya. Sincerament, puc imaginar l’ajuntament d’Olot amb totes les banderes inclosa l’espanyola però em semblaria inconcebible que aquesta bandera onegés a les escoles de la ciutat, Biblioteca, ambulatori, hospital, etc...

Es pensa la senyora Llanos de Luna que amb això aturarà el sobiranisme? Pensa sincerament que imposar-nos la bandera espanyola ens farà més mansois?

Jo desitjo que puguem assolir la independència amb el menor conflicte possible i que els catalans siguem capaços de tenir una bona relació amb els veïns espanyols però em sembla que , un cop independents, no veurem amb gaire simpatia la seva bandera si la senyora Delegada del Gobierno s’entesta a fer-nos-la present fins a la sopa.

Faci-s’ho mirar. Goodbye Spain.

Ull, que vé la DUI!

Aparentment, les coses avancen massa lentament pels independentistes. Entre la porqueria escampada de forma més aviat poc subtil per funcionaris del Ministerio del Interior espanyol, les manifestacions per les retallades, els estira-i-arronsa entre CiU i ERC, amanits amb l’esperpent del PSC-PSOE, sembla que el vaixell que el President Mas ens va convidar a tripular al crit (amb veu fluixeta) de “salpem” hagi quedat encallat a la bocana del port.

Deu ser que passo una època optimista però em sembla que ja sigui de grat o per força, tot plegat va més ràpid del que podríem pensar. Els esdeveniments poden començar a accelerar-se molt ràpidament, aviat. La Generalitat ofegada econòmicament i amb una pressió social que es basa en una realitat social innegablement preocupant, es nega a assumir els objectius de dèficit fixats pel govern espanyol. El mateix govern espanyol que encara no ha pagat el deute i que es fa l’orni davant de les reclamacions del català.

La situació per molts catalans pot arribar a ser difícilment sostenible si la Generalitat arriba al fons del sac. I no em refereixo als funcionaris catalans que, putejats  i malvistos, es quedaran sense l’equivalent a una paga extra sinó als que no tenen cap salari i que necessiten ajuts, als que els cal recórrer a Benestar Social.

D’aquí l’exigència d’ERC que el Govern expliqui als catalans què és el que aboca als catalans a aquesta situació desesperada, perquè és evident que l’asfíxia econòmica combinada amb la política de desprestigi de la Generalitat és l’atot del govern espanyol, que espera que les ovelles catalanes esgarriades tornin, mansament o atiades pels gossos d’atura, cap a la cleda segura de la Madre Patria. A la nostra misèria  hi posen el pedaç de la seva demagògia.

A tots els intents de buscar una “via legal” el govern espanyol hi aixeca un mur d’intolerància, i els partits espanyols a l’oposició fan de manobres animats pels unionistes catalans que recolzats a la barana fan el paper d’observadors atents donant les millors indicacions perquè el mur sigui ben alt i sòlid. Sense adonar-se que estan al costat del mur que no voldrien.

Tot plegat podria forçar que a Catalunya hi haguessin noves eleccions aquest mateix any, simplement per impotència. Unes noves eleccions que no tindria cap mena de sentit que fossin per escollir un altre govern que administri la misèria creixent, en tots sentis. Això seria un suïcidi.

Les noves eleccions seran plebiscitàries: independència o no; llibertat o submissió; catalans lliures o espanyols resignats.

L’objectiu d’aquestes eleccions ha de ser escollir un Parlament que proclami la independència de Catalunya, la DUI i que, mal m’està el dir-ho, des de Reagrupament ja dèiem fa 4 anys que era l’única via possible.

Espero que el Consell per a la Transició Nacional estigui treballant de valent perquè se’ls girarà molta feina, ben aviat.

Als independentistes també se’ns en gira molta de feina. Serà una lluita desesperada contra l’enemic interior, citerior i ulterior. Una lluita que hem de guanyar, amb fermesa i decisió per no recular davant atacs; amb generositat per renunciar a tot menys a la victòria.

Guanyarem. Aviat. Goodbye Spain.

Orgullós i content: Olot sense símbols franquistes.

Finalment Olot ha quedat lliure de símbols franquistes. Aquesta setmana han acabat els treballs al cementiri i al Triai. La setmana passada (setmana de l’11 de febrer) es va treure l’àliga del “Monumento a los Caídos” del cementiri municipal i aquesta s’han acabat d’eliminar les inscripcions franquistes del mateix monument i les que hi havia a la creu del prat del Triai.

Hem tardat més d’un any i mig a fer-ho possible seguint tots els tràmits legals, aconseguint els recursos i parlant (i en algun cas discutint) amb els descendents de les persones assassinades al Triai.

Per la part que em toca, em sento orgullós i content.

Estic orgullós de ser membre d’un equip de govern que ha tingut el coratge de fer el que cap altre equip de govern de la ciutat havia fet. Fins i tot el darrer govern socialista volia mantenir el símbols franquistes al lloc on es trobaven des de fa quasi 75 anys.

Estic orgullós d’haver contribuït a treure de la nostra ciutat els símbols d’un règim que va provocar centenars de milers de morts a la Guerra Civil, que va empresonar i afusellar milers de catalans durant la postguerra i que va empènyer a un nombre similar , entre ells al bo i millor de la intel·lectualitat catalana de l’època, a un exili de dècades o definitiu. Un règim feixista que va devastar el nostre país amb un sistema de terror organitzat i que el va fer recular en tots els avenços que la República havia assolit.

Estic content que tots els Espais de Memòria s’hagin senyalitzat amb plafons informatius que serviran per conèixer un bocí de la nostra història.

Estic content que s’hagi instal·lat al cementiri un plafó amb els noms de tots els olotins i olotines que varen morir per causa directa de la Guerra Civil, sense distinció de bandositat.

Estic content de la manera com ho hem fet: amb respecte pel dolor sincer d’aquells que han reviscut moments tristíssims de la seva infantesa i amb fermesa davant les amenaces dels que volien mantenir el constant desafiament a la democràcia amb la presència dels símbols infames i il·legals

A partir d’ara es coneixerà una mica millor què va passar a Olot durant la Guerra Civil i, malgrat les queixes d’alguns (molt pocs), altres podran després de molts anys tenir la tranquil·litat que el seu pare o avi no serà mai més titllat de franquista; també aquells que la rebel·lió franquista els ho va prendre tot i només els va deixar la por constant durant la dictadura, se sentiran una mica més alleujats.

Només em sap greu que haguem tardat tant. Quasi 38 anys.

Acabo amb un poema que em sembla ben adient, de Salvador Espriu.

Ídol que vares alçar, imatge del teu mal.

Un llunyà dia del nostre hivern,

ja sota l’emparança d’aquest cel,

al cor de l’enveja vèiem arrelar

amb esglai el gran crim de Sepharad:

la infinita tristesa del pecat

de la guerra sense victòria entre germans.

Vinguts de l’altra banda de la mar

als àrids camps sempre xops de sang,

salvant-nos en el dolor del treball,

guiant-nos per la llum del temple recordat,

guanyàvem lentament una lliure pau.

(Salvador Espriu. La Pell de Brau.).

La corrupció com a excusa.

A hores d’ara, qualsevol comentari sobre el descrèdit de la política sembla sobrer perquè tot plegat en va ple. Sembla com si aquells que tenen la política com a ofici o bé aquells que, tot i guanyar-nos la vida d’una altra manera, ens hi dediquem a estones no ens mereixéssim res més que el menyspreu i la sospita que les nostres activitats tenen una finalitat oculta i, evidentment, lucrativa a costa dels ciutadans.

No donaré pas cap recepta per corregir això en primer lloc perquè estic tristament convençut que la opinió general és irreversible i en segon lloc perquè estic feliçment convençut que el procés constitutiu del nou Estat català lliure és el que ho capgirarà.

En canvi, em preocupa molt que el descrèdit de la política l’aprofitin formacions com Ciudadanos, UPyD o els ultradretans identitaris i espanyolistes de PxC per anar construint un discurs antidemocràtic que atrau a ciutadans desenganyats pels mals exemples (proporcionalment escassos però profusament difosos) i desanimats davant del que sembla no tenir solució.

La seva tesi és confondre democràcia i corrupció, llibertat amb impunitat i en canvi identificar l’autoritarisme amb l’ordre i la pau social. És un populisme pornogràfic que vol convèncer als ciutadans que amb ells no cal patir perquè són d’un tremp especial que no es corromp; no cal que ens amoïnem que no posaran la mà a la caixa...No cal patir si només és això el que us preocupa.

Preocupeu-vos en canvi si a aquesta suposada i no comprovada honestedat com a governants us agradaria que no s’hi afegís una pèrdua de llibertats nacionals o individuals; amoïneu-vos si no desitgeu que la fractura social s’eixampli i se n’obrin de noves segons el color de la vostra pell, l’accent del vostre castellà o el convenciment amb què expresseu les vostres opinions. Poseu-vos en guàrdia si voleu que la democràcia al nostre país no estigui amenaçada.

Perquè no és el primer cop a la història d’Europa que amb l’excusa de protegir al poble d’un sistema suposadament podrit s’acaben imposant règims totalitaris que anul·len les llibertats i esclavitzen els individus.  I no hi hagut cap règim totalitari que no s’hagi caracteritzat per la corrupció total i absoluta dels seus capitostos. Cap. No és en va que es diu que el poder corromp però el poder absolut corromp absolutament.

Molt pitjor que la corrupció econòmica d’alguns polítics i institucions és la corrupció de les idees, convèncer a la societat que el debat ideològic, la discussió oberta de les propostes és una nosa, una molèstia innecessària que costa molts diners als contribuents. Això acaba portant al totalitarisme. A la dictadura. Al malson de  la pèrdua de llibertat.

Siguem, doncs, molt exigents amb el sistema però tinguem sempre present que malgrat totes les imperfeccions que li puguem atribuir, la democràcia parlamentària segueix essent el millor dels sistemes imperfectes.

(imatge treta de www.dijonscope.com)

Espriu i la regeneració democràtica

Aquest any 2013 és l'Any Espriu. Salvador Espriu va escriure un vers que s'hauria de gravar a les façanes de totes les institucions catalanes:

"Em mantindré fidel per sempre més al servei d'aquest poble".

A banda de ser un homenatge perpetu al poeta, serviria de recordatori a tots els polítics, funcionaris, treballadors i ciutadans que hi entressin a governar, treballar, gestionar, etc. de quina hauria de ser la funció real de les institucions: servir als ciutadans del país posant al davant de qualsevol decisió per petita que sigui l’interès comú.

Hauria de ser la traducció poètica de la regeneració democràtica, allò que Reagrupament va ser el primer de parlar i que, avui, per vergonya de tots plegats fins el PP gosa de parlar-ne..

Avui ens parlen de regeneració democràtica partits com Ciudadanos, UPyD i fins i tot els ultradretans unionistes de PxC. Partits que no tenen cap mania de negar als catalans els drets nacionals que reconeixerien en qualsevol altre lloc. Queda palès que sense cultura democràtica la regeneració serveix de ben poc.

Amb una nova cultura democràtica no caldria jugar brut de forma tan evident com fa l’estat espanyol, podrien simplement decidir jugar a guanyar de forma neta el referèndum d’autodeterminació. No els caldria provar de dinamitar el moviment independentista traient a la llum els draps bruts d’alguns polítics. Suposo que en tot això proven d’identificar la corrupció amb l’independentisme. Però el tret els surt per la culata quan es coneix que  el PP, que després de difamar sense proves al President Mas durant la passada campanya electoral fa el despistat ara que s'ha sabut que l'antic tresorer del partit s'havia embutxacat 22 milions d'euros provinents de comissions il·legals sense que ningú se n'adonés. No se'n varen adonar o bé pensaven que els diners s'anaven fonent a ritme dels sobresous en negre que cada mes els passava el senyor Bárcenas.

Els surt per la culata o se’l tiren  al peu, com en Juan Froilán de Todos los Santos, ara que sembla que la família reial dels Borbons està directament implicada en el cas Nóos.

Naturalment, és el meu desig que l’independentisme l’encapçalin persones honestes , que són la immensa majoria, però que hi hagi quatre o quatre dotzenes de suposats corruptes no em farà pas pensar que l’independentisme sigui una mala solució a la descomposició social i política que avui és Espanya. Simplement, cal apartar a qui faci nosa: en aquest camí, quatre romegueres no ens poden fer perdre el pas.

Quan els escàndols surten arreu i composen un panorama desolador, podria ser fàcil de caure en el desànim i en l’opinió de que no hi ha res a fer. Res més lluny de tot això. La independència és l’oportunitat de construir un país nou, on no hi hagi espai per la impunitat que avui campa en els territoris sota la Constitució Espanyola.

Tinguem-ho ben present: hem rebut tants mals exemples en 300 anys que serem capaços de fer-ho diferent i de construir una Catalunya lliure, justa i democràtica.

No al consens pel consens.

Parlant de la independència d’Algèria i de la incapacitat de la metròpoli d’entendre com era possible que els algerians, súbdits francesos però no ciutadans francesos, volguessin renunciar al seu estatus per assolir-ne un de nou, Alexis Jenni escriu a “L’art francès de la guerra” que no es pot ensenyar els principis de “llibertat, igualtat i fraternitat” a milions de persones a les quals negues aquests mateixos principis i esperar que no passi res. Això, m’ha fet pensar en els partits espanyols que s’omplen la boca, i de passada omplen diaris, parlant de democràcia i en canvi ens la neguen als catalans. I de forma semblant als francesos dels 50s del segle passat, també esperen que no passi res.

En aquests dies s’està negociant el text de la Declaració de Sobirania que el dimecres 23 de gener el Parlament de Catalunya posarà a debat i aprovarà. El primer text, net i clar, redactat per CiU i ERC va sofrir les primers crítiques dels eterns torracollons polítics. Els uns perquè no els agradava alguna paraula, altres perquè no els n’agradava res i els equilibristes perquè també volien haver participat en escriure l’esborrany.

Dissabte passat, a l’acte de l’ANC a Olot, Carme Forcadell deia que l’únic irrenunciable en la Declaració de Sobirania havia de ser l’afirmació de Catalunya com a subjecte polític i, per tant, única responsable del seu futur. Difícilment podria estar-hi més d’acord.

És difícil d’entendre la posició del PSC, que no vol donar suport a una Declaració que digui que només som els catalans els que tenim el dret a decidir el nostre futur com a nació. Això és disposar de sobirania. Enrocats en un federalisme inversemblant, es neguen en rodó que la Declaració de Sobirania pugui ser interpretada com un pas cap a la independència. Suposo que el que voldrien és que fos una Declaració per fer-se l’hara-kiri nacional. De moment, ells són els únics que tenen la katana recolzada en el seu immens melic. Els veig a una passa d’alinear-se amb els xicots de C’s i PP. I a passa i mitja del trencament.

La CUP, segueix en el seu paper d’etern criticaire incapaç de la generositat necessària per construir un país que no sigui el que tenen en el magí: Països Catalans  construïts “des de la base” de les classes populars.

Puc entendre que CiU (o CDC) i ERC vulguin eixamplar el suport dels partits parlamentaris al text i també puc entendre que no és el mateix 72 vots que 88 o que 100 i escaig. I és que els consensos sempre són desitjables quan es tracta d’afrontar decisions importants.

El consens pel consens, però, pot fer que es prenguin decisions equivocades o poc duradores perquè els actors hi estan lligats per vincles febles: s’hi senten poc reflectits. És una cosa comprovable a la vida diària: els compromisos s’esvaeixen com boira si qui ha de complir-los es sent poc reflectit en la decisió. Els consensos forçats porten a prendre males decisions.

Anem amb compte.