diumenge, 17 de març de 2013

Galetes..Birba!


Començaré demanant disculpes a galetes Trias, a galetes Pujol (tot i que em penso que ja no existeix) a galetes Ca l'Enric i a qualsevol altre fabricant de galetes català, perquè a casa meva quan parlàvem de galetes només hi havia un nom: Galetes Birba.

Aquell capsa quadrada de llauna o de cartó, de color groc, amb sanefes i la imatge del pont de Camprodon va ser el final de molts àpats a casa nostra quan érem petits. Segur que a moltes altres famílies hi havia rituals semblants al nostre.

Quan la mare ens deia que hi havia galetes per postres la primera pregunta era: "són noves o encetades?". Evidentment ens referíem a la caixa. Si la caixa era nova o per encetar, la perspectiva era molt més excitant. primer perquè era garantia que les galetes serien cruixents i aromàtiques, gens  reblanides; i en segon lloc cadascun de noslaltres podria agafar les seves preferides.

A casa seguíem una norma taxativa i impossible de trencar: "una de bona i una de dolenta". Principi bàsic per a l'harmonia familiar  i per evitar que anessin quedant sempre les mateixes. Avui, vist amb perspectiva, està clar que de dolenta no n'hi havia cap; però bé, era una manera de dir que no agaféssim només els "boer"  i els "brisalet" (aleshores no sabíem que se'n deien així i en dèiem la "llarga" i la"quadrada") o els canutillos que realment es diuen "cubanos". Per tant, feta primer la tria de la galeta preferida era tot un art escollir l'altra, perquè tampoc s'hi valia renunciar a la "dolenta".

O dues o cap. Sempre per parelles. El meu pare arbitrava, insubornable, des del cap de taula.

Jo ho tenia clar: les cremes del Canigó, amb aquell serrell ondulat tot a la vora que sucava al cafè i rosegava amb delicadesa, xuclant suaument i fent-les durar. I si no en quedava cap, els Pirinaics , quadrats i amb la cara de dalt ratllada , que ara venen amb la base recoberta de xocolata.

En un assortiment també hi havia les galetes que no aixecaven consens sobre si eren de les bones o de les dolentes: l'ametllat, rodó i amb una ametlla al mig, mai l'hauria menjat ni que m'hagués hagut de pairar de menjar una "quadrada" però en canvi aixecaven passions, potser perquè a cada capsa n'hi havia poques entre la resta; la "Nuria" rodona i cruixent no estava clar si era de les bones o les dolentes però ningú hi feia cap escarafalls sinó que més aviat dissimulàvem dient que ens sacrificàvem menjant-nos-la; i finalment el bescuit, amb la superfícies escardissada per una finíssima capa de sucre glassé anava esllanguint-se dins la caixa sense que ningú hi parés esment fins que algú amb prou autoritat deia que ja se'l menjava perquè poguéssim encetar el pis de sota.

I aleshores tornava la subhasta de la bona i la dolenta....

i tot ve que diumenge passat vàrem encetar una caixa de galetes Birba i renoi...a banda de fer-me tornar aquests records, no en vaig trobar cap ni una de  dolenta. Totes excel·lents, cruixents, flairoses...a cada queixalada semblava sentir alhora el sabor i la flaire que un polsim microscòpic duia fins el meu nas. Una exquisidesa. Només us he de dir que no vaig deixar ni els pobrets bescuits.

2 comentaris:

  1. Jo també recordo el racionament de galetes, xocolata i qualsevol altra llaminadura que arribés a taula. A casa, amb sis germans més els pares més alguna tieta que devia ser la que havia portat la llaminadura... sempre s'havien de posar unes normes abans de la tria.
    Nosaltres sempre preguntàvem: Quantes en toquen? o Quants en puc agafar? Encara ara, a vegades ho faig davant la sorpresa dels meus companys de taula, que si vénen d'una família poc nombrosa, crec que no acaben d'entendre-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A casa, sense ser tanta colla, tot allò que sortia del normal responia ben bé al mot extra-ordinari. Recordo com el primer dònut que vàrem menjar, i el primer kiwi, ens els vàrm partir entre tots 5. Coses tan banals que ens semblen ara, abans eren com llaminadures èlfiques.

      Elimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!