No ens feu triar.

Estava amoïnat, molt poc certament, per veure què podria escriure sobre la manifestació del 10J que no hagi escrit tothom a hores d’ara. Podria dir que amics, coneguts i familiars que mai no ho hauria dit hi eren, amb la mateixa barreja d’indignació i il•lusió que tothom, encara que cadascú amb la seva pròpia proporció d’ingredients. Podria afegir que no em sé imaginar un milió de persones i que no en tinc ni idea de quants podíem ser. Podria explicar anècdotes personals com la d’ALT renyant-me perquè els de Reagrupament estàvem més endavant de la capçalera oficial; o de com algunes enganxines de “Som una nació. Nosaltres decidim” varen acabar, vés a saber com, enganxades als cotxes oficials que provaven d’obrir pas pel Passeig de Gràcia; o com davant del camió de TV3 un energumen que duia la mateixa que jo escridassava a la Mònica Terribas mentre jo l’aplaudia veient-la moure els malucs als crits de “Amb-Catalunya-no-s’hi juga”. Podria explicar com es va decidir que si ells no es movien, a 2/4 ens mouríem nosaltres cap a la Plaça Tetuan i com, aviat varen ser milers els que s’hi varen afegir; o la il•lusió de sentir gent que deia “si, la concentració és allà dalt però jo em quedo amb els de Reagrupament!”. Podria continuar després com ja a la tornada, escoltant la ràdio, semblava clar que aquell magnífic gest de catarsi col•lectiva quedaria, si no passava un miracle, en no res. Que els catalans faríem com els ciutadans de Grasse que quan assisteixen a l’execució de Grenouille, ofuscats per la flaire del millor perfum del món, es lliuren a una bacanal i, quan es desperten l’endemà, fugen avergonyits als seus quefers diaris provant d’oblidar el dia abans.


Exagero. L’endemà ens ventàvem d’haver-hi estat. I prou.

Deixeu-me ser parcial. El 10J al matí, en Jaume Fernández, candidat de Reagrupament per Lleida ens deia “No us faré passar vergonya”. Doncs bé, el 12J els líders polítics catalans ja ens en començaven a fer passar. La diferència és que aquest cop se n’han adonat una mica. Centenars de milers d’ulls plens d’esperança els han provocat una ombra de dubte. Han vacil•lat un instant però ràpidament han tornat a la càrrega i s’han continuat esbatussant com pinxos de barriada.

Dins d’aquest desori, d’aquesta profunda desorientació, és com entenc la gran rebuda que l’anunci de la Crida a la Solidaritat Catalana ha tingut entre els independentistes catalans. Un brindis al sol de López Tena i Bertran que, ajudats de la bella replicant, sabent que tenia poques possibilitats de prosperar, ha embolicat en Laporta en un compromís on ells es mullen a mitges. Una resposta político-testosterònica al rebuig de la ILP i de la IP. Un “ui, ara” que els seus respectius partits han desestimat de forma immediata brandant gestos de por tant els uns com els altres: CiU, dient que no són independentistes i ERC demanant eleccions el més aviat possible per evitar que SC arribi a terme.

Em sap greu ser escèptic però no me’ls crec. Tan de bo pogués. Tenen raó en una cosa: els milers de voluntaris que han participat en les consultes del 13S, 13D, 28F, 25A i 20J i que no estan alineats, ni alienats, segurament tenen ganes de continuar treballant per l’objectiu. Jo en conec una colla.

I, malgrat el meu escepticisme, espero que no haguem de triar. Espero estar equivocat i que la proposta sigui honesta i prosperi i que a les properes eleccions al Parlament puguem votar una única candidatura independentista, unitària, transversal i amb l’objectiu de proclamar la independència de Catalunya de forma immediata i unilateral.

No vull haver de triar entre Reagrupament i Solidaritat Catalana a l’hora de votar, perquè tot i que no tindria cap dubte, penso que seria una llàstima.

Fans de Catalunya?

Des de fa uns dies a la tele fan un anunci que pretén que els catalans i altres ciutadans siguem “fans de Catalunya”. És un anunci de Turisme de Catalunya (l’invent depèn d’ERC, que s’hauria de dir “ARGGGG”) surten personatges tan coneguts com Ferran Adrià, Gemma Mengual, Bojan Krkic, Custo Dalmau et alter.


L’objectiu de l’anunci, sembla, és la de fer que els ciutadans estimem el nostre pais i que els de fora vinguin cap aquí a fer una miqueta de turisme, tot i que si hem de fer cas de les anotacions als llibres de visita que hi ha als museus del nostre país, els espanyols venen aquí amb les mateixes ganes de fer-se fans del nostre país que de fer-se adoradors de les hemorroides; i vistos els escassos comentaris del web (www.fansdecatalunya.cat) s’ho podrien ben haver estalviat.

A mi aquest anunci em grinyola i m’irrita profundament i sobirana. Jo m’interesso per la història de Catalunya i sobretot pel seu futur; estic content que el millor restaurant del mon (i una colla de magnífics restaurants) estigui a Catalunya, i encara més que estigui a Roses; em satisfà moltíssim veure que en moda i disseny hi ha catalans que marquen tendència mundialment; estic content que els esportistes catalans assoleixin èxits (tot i que quan ho fan amb la bandera espanyola, arrufo el nas fins que se m’enceten els badius); m’enorgulleix veure com músics, escriptors catalans triomfen arreu del mon... i com jo, estic segur que som milers o milions els que sentim això.

Doncs de tot això, sempre n’havíem dit ser patriotes.

I ara resulta que aquests papanates (com diria en Quim Monzó) en diuen ser fan, que el DIEC defineix com “Partidari, admirador incondicional, especialment d’un cantant, d’un artista, etc.”. I dient-ne fan redueixen la nostra nació a un club, o a un grupet de salsa-fusió amb arrels ètniques que són tan de gust dels papanates. Al final canviaran el “Visca Catalunya” per un “Catalunya, guai”.

Espero que arribi l’hora dels patriotes. D’aquells que s’emocionen amb Els Segadors i El cant de la Senyera; dels que quan aterren a l’aeroport del Prat es troben a casa i només pensen en fer un pa-amb-tomata i cava; dels que pengen la senyera amb amor al balcó procurant que quedi ben recta, centrada i amb cap arruga; dels que serien capaços de defensar davant de qualsevol al president de la Generalitat (a.M.; o sigui, després d’en Montilla) encara que no l’hagi votat; d’aquells (on sou?) que parlen en català perquè ni es plantegen una altra opció al seu pais, etc, etc.

En fi..adéu-siau tripartit. La fi del papanatisme institucionalitzat arriba, gràcies a Déu, al final.

I ara què? eh? eh?

Avui volia escriure una entrada sobre el concert econòmic que Lord Farquart demana per Catalunya com a gran solució per als mals de Catalunya, i ho volia lligar amb el que ens ha arribat del Montilla sobre aquest tema. Ho anava rumiant i cada cop em sortia més enginyós. Volia raonar que si en Montilla, que ha estat ministre espanyol i ha vist els números de l’Estat, té clar que sense l’espoli fiscal no se’n surten, és senyal que tenim raó. La meva ment dibuixava un diàleg impossible de Lord Farquart (ai, vull dir Artur Mas) primer amb ell mateix demanant “un gran concert” per Catalunya i després, com en aquell acudit d’en Ramon, aniria rebaixant les seves pretensions: un concert, un recital, una cançoneta...i acabaria amb un número de mim, com a homenatge a allò que més ens agrada als catalans: els gestos.

Però noi, no hi he estat a temps i els esdeveniments m’han passat pel damunt com un tsunami. Ja podien haver esperat un parell de dies més aquests impresentables del TC. Total, després de 4 anys no venia d’aquí. Quina lliçó magistral que ens han donat. Quatre anys per posar-se d’acord en dir el que tots ens ensumàvem que dirien. Tant de temps per tan poca cosa. Poca cosa? Noooo! Jo penso que ens divertirem. De moment avui ja n’hem tingut un tast: en Montilla acata però no comparteix i ens convoca a fer una mani, que imagino que serà multitudinària i on ens podrem desfogar, saltant, cridant, brandant estelades, etc...i l’endemà tothom a treballar, que som gent d’ordre, no fotem; la Fdez de la Vega, cínica i malvada com de costum ens diu que “l’Estatut és plenament constitucional” perquè de fet la majoria d’articles (imagino que deuen ser “els que importen a la gent”) han quedat intactes; el PP feliç perquè diuen que al cap i a la fi ells “tenien raó dient que l’Estatut era anticonstitucional”; els de CiU no piulen fins que s’ho hagin ben rumiat però servidor que és un malpensat de mena, creu que bufen de satisfacció perquè ara ja no ens fixarem amb això tan interessant del Millet, i el finançament, diguem-ne curiós, de les seves arques; els d’Iniciativa diuen...bestieses com sempre; i en Puigcercós repeteix que ell ja ho diu “que el que cal és la independència” però de moment no ho posa al programa de les properes eleccions. I això només al cap d’un parell d’hores. Ja frisso per llegir el diari demà. Em lleparé els unglots.

Ei... i que consti que jo vaig votar “No” a aquest estatut, com votaré “No” a qualsevol estatut pel meu país, per la meva nació. El que jo vull és una constitució.

Goodbye Spain. Cada dia som més els que us ho diem.

El Camí Ral d'Olot a Vic (esbufegant)

Diumenge al matí. Un matí que podria ser britànic o garrotxí d’abans: cel quasi serè, núvols esponjosos ben blancs, airet fresc...està clar que no durarà pas fins el vespre i que farà un tomb plujós. La opció d’anar a Sant Climent Sescebes a comprar vi als cellers Martí Fabra i Terra Remota per omplir el rebost de vi blanc per l’estiu haurà d’esperar una altra oportunitat. Avui la opció és fer el Camí Ral de Vic a Olot; bé només el tram inaugurat el dia abans entre l’Hostalot i el Molí Vell.

Amb un cop de cotxe i uns quants dubtes per no mirar els rètols, arribem al Molí Vell, prop dels Hostalets. Deixem el cotxe i enfilem un camí costerut que s’endinsa dins del bosc i que no promet gaires trossos planers. Camí de mala petja, ple de pedrotes que fan posar malament els meus peus mal calçats amb uns keds d’oferta que tan serveixen per pedalar, per pintar com per anar al gimnàs. Aviat maleeixo la mala pensada d’haver vingut amb texans per culpa de la vergonya vintage d’anar a buscar el diari amb calça curta.

La mica de xafogor boscosa i el fort pendent aviat m’amaren de suor però l’ombra dels boixos, faigs, roures van donant consol al meu panteix d’home eternament fora de forma. Dos trams planers de 20 metres cadascun donen falses esperances: el cim es veu molt lluny encara.

Al cap d’una estoneta arribem a un petit recés on el camí s’eixampla i on el nom es prou clar de quina era la seva funció: el pixador dels matxos. Obviem els comentaris i seguim. En algun racó es veuen sorgir del terra les hifes que d’aquí unes setmanes o mesos seran bolets.

Sentim veus i les pedres de vora del camí, planes i que ensenyen esberles que donarien unes bones lloses de 10 cm de gruix en ensenyen que devem estar prop de les marrades del Grau. Però just abans trobem la font de les Marrades, reconstruïda de bell nou i on uns altres excursionistes que van de baixada ens esperonen “si fins ara ho heu trobat dret, que no us passi res d’aquí endavant”. En fi...toca somriure, un bon glop d’aigua fresca i cap amunt falta gent. De seguit trobem les Marrades, un tros de camí ben costerut, enllosat i amb revolts de quasi 180 graus. La disposició irregular de les lloses del terra dificulten la pujada i han generat l’acudit entre els olotins que se’n varen encarregar els besavis dels eminents arquitectes que han dissenyat el nou Firalet.

Ben aviat un rètol ens indica que apartada del camí podem trobar “la mina dels bandolers. Un amagatall quasi perfecte, invisible; una mena de trinxera (a En Bas en diuen escai) formada per dues parets tallades a escaire que delimiten un passatge de 2 metres d’amplada on es podrien amagar ben bé una vintena de genets sense que fossin vistos des del camí.

Seguint les marrades arribem a l’Hostal del Grau i amb això quasi al cim del camí, aquí ja s’obren els prats i comencem a albirar les penyes del Puigsacalm. D’aquest vell hostal, ara convertit en una magnífica residència se n’expliquen diverses: des de l’antiga que diu que la nena dels hostalers interrogava els viatgers que s’hi aturaven, tota innocència, per delatar les preses més suculentes i els botins més rics als bandolers que esperaven marrades avall, fins a la més contemporània que diu que aquí hi vivien en comuna més o menys harmoniosa alguns dels pròcers olotins actuals amb les seves parelles.

El camí volta la casa i arribem al cap de poc i després de sortejar alguns portals fins el pont de l’Hostalot, construït per facilitar la mobilitat de les tropes entre Olot i Vic i viceversa i arranjat avui per a gaudi dels excursionistes de diumenge. I on un rètol ens informa que el tram que hem fet fa 3,8 km i salva 388 metres de desnivell, la qual cosa fa un desnivell promig del 10%.

Pocs metres enllà arribem al camí asfaltat que du cap a Rupit i que prenem fins arribar a la Braseria El Coll on una cervesa glaçada ens refà una mica. I emprenem la baixada, que mica en mica va convertint els meus delicats meniscos en una mousse de col•làgen i líquid sinovial que faria les delícies d’un traumatòleg.

I just abans d’arribar a la font tornem a trobar els excursionistes que ara pugen, esbufegant i suats com nosaltres fa una estona i no puc evitar de tornar-los la brometa “què? Ara si que trobeu que fa pujada?”. En fi, la cosa no dóna per més i just abans d’arribar al cotxe un tro esquinça el cel i comencen a caure quatre gotes que no ens arriben ni a mullar però remarquen el final d’una excursió amanida d’Història, d’històries i salpebrada amb els cristalls d’àcid làctic que avui punxen les meves cuixes.

El gran estadista.

La setmana passada a la capital de l’imperi, aquella “villa y corte” gris i pesada com un avió soviètic feien un aplec al Congreso de los Diputados on el president Rodríguez presentava la seva proposta per treure Espanya de la crisi en la qual la seva manifesta incapacitat i inutilitat ha submergit als espanyols i de retruc, i com a mostra del llast que representa Espanya, als catalans. La cosa es preveia tan ajustada que el PSOE havia avisat a tots els seus diputats i diputades que aquell dia no s’hi valia a fer campana i que a més, fessin el favor de ser puntuals, estar al cas i mirar que el company del costat també fes bondat. Ben bé com a les escoles nacionals de quan servidor de vostès anava a escola. Els seus col•legues del PP feien el mateix i, a més esmolaven les ungles, preveient treure rèdit de la situació. Els nervis a flor de pell...una inquietud terrible sacsejava a...a...ni idea, però segur que algú patia perquè veia perillar la nòmina i altres, ja tenien vestits nous encarregats.


En aquests moments d’intens dramatisme i colpidora intensitat política, va sorgir ell, el que avui tothom anomena gran estadista. Ell, l’home que tothom diu que sempre ha somniat ser ministre del govern espanyol; de ser un pes pesant allà on sí que compta: a Madrid. Doncs si, Duran i Lleida, erigint-se en portaveu dels humiliats va voler donar una magistral lliçó de servilisme bavejant, salvant la cadira del president Rodríguez. Convergència i Unió en una apologia vergonyosa afirma que ho va fer per salvar no només l’economia catalana i espanyola sinó l’europea. I, no els ha caigut la cara de vergonya. Els serfs s’enorgulleixen de tenir nets els mobles del seu amo i de guardar-li l’herència com en la paràbola bíblica.

I amics meus s’entesten a fer-me creure que CiU està pel sobiranisme....

Jo crec que han perdut una oportunitat d’or per fer valer Catalunya, de ser realment decisius, de fotre el govern espanyol potes enlaire. Una economia espanyola intervinguda potser seria una oportunitat de somni per Catalunya; una economia gestionada per gent amb seny, mai no deixaria de banda el nostre país, no l’eixugaria de recursos fins a garantir-li un futur erm i eixorc com fan aquests espanyols.

Mai la covardia havia estat tan gran, ni mai el cinisme tan patent a l’hora d’anomenar la vesània, responsabilitat.

El preu, governar l’autonomia. Quina poca ambició. Finalment, podran tenir el que desitgen: Duran ser cua de lleó, i Mas cap de ratolí.

Quan tindrem un polític català que, de veritat, vulgui ser cap de lleó;? d’un lleó, naturalment, català.

Goodbye Spain.

New York. 4 ó 5 tòpics de turista.

Guies.-

Quan decidim anar de viatge estem una bona estona decidint quina guia comprarem. A NY he descobert que tant se val quina triïs, perquè totes deuen dir el mateix. Si no..com s’explica que si fas cas del que la guia et diu estigui tot atapeït? Pic-nic a Central Park? No falla..milers de turistes fent-lo i comprant el dinar al mateix lloc que surt a totes les guies: el Wholes Food Market del soterrani de l’edifici Warner.

Cues.-

Inevitables. Només es poden esquivar si feu servir les reserves per internet i amb molta, molta antelació. 2 hores per pujar al ferry per anar a l’estàtua de la llibertat; 2 hores per pujar a l’Empire State Building i així...anar fent. Fins 15 minuts d’espera per poder fer una foto al mosaic d’Imagine a Central Park. Ah..clar, són vacances i tenim temps! Cues per creuar el pont de Brooklyn a la posta del sol, cues per comprar un cafè...la maleïda sensació que el temps s’escola entre els dits.










Menjar.-

Miracle. El jet-lag espassa la gana. Fins que t’asseus i comences. El prejudici europeu diu que a USA no es menja bé. Deu ser si no vols o no pots menjar res més que la truiteta de la mamà. On més pots menjar el que vulguis les 24 hores del dia, 7 dies a la setmana? Bé, el turista familiar no té tresoreria ilimitada i per això el més a prop que va estar dels filets i entrecots de l’Smiths & Bolensky és el que es veu a la foto. Però el costelló a la barbacoa...també deunidó.

Però NYC és un temple del menjar. Pels ganuts de mena...quina meravella els food hall, on pots omplir de menjars de tots els racons del mon unes safates de cartró que després es paguen a pes; o el mercat de Grand Central Station on tenen formatge Garrotxa, o els delis, els dinner...malgrat les absurditats de que amb la pizza hi estigui inclòs un bol de sopa.

De totes maneres, em queda pendent un megasandwich de pastrami.

Propines.-

Pel català típic, un atracament. 18% afegit directament al compte. I compte! Que els molt putes, si bades et carreguen un 18% de service, un 18% de gratuity i un 18% de service. I au...visca els sinònims! Imperdible les cares dels cambrers comprovant que els deixes, més o menys, el que cal per ser estranger.

Els museus.-

Sóc poc de museus, la qual cosa contribueix a fer més gran la meva ignorància.

El més famós, el MoMA. Amb paciència, darrera la gentada es podien veure els quadres. El més impactant l’escridassada que em va fer un guarda per fer una foto amb flaix. Juro que no em vaig adonar que estava connectat. Espero no haver contribuït a estovar encara una mica més els rellotges tous de Dalí. Espectacular l’exposició temporal de Tim Burton, vertadera raó per la que hi vàrem anar i vàrem tenir la santa paciència de fer la cua bestial per entrar, per deixar l’abric, etc....

El de la Ciència...no val la pena; només apte per excursions de mainada. O per un dia de pluja.

El Jewish Heritage Museum és corprenedor, potser menys pels objectes exposats o per l’apologia de la presència jueva a Nova York com per l’impacte directe dels vídeos sobre l’evolució de les lleis antijueves a l’Alemanya dels trentes. El cor es fa petit, petit.

La resta..diu que molt bé però si pots passejar amb un sol primaveral pels carrers de NYC, qui es vol tancar a veure quadres...perdoneu-me però jo no. Malgrat el Guggenheim, el Metropolitan...potser en una altra ocasió. Si plou.

Central Park.-

Fantàstic. Passejar pels caminois del parc, o badar pels prats mirant com els gratacels emmarquen l’horitzó; sorprendre’t de la mida de l’estany, o descobrir la pista de gel, tornar a badar amb els partits improvisats de soft-ball, esquivar els centenar de futinguers i de ciclistes...i trobar racons plens de quietud.

Els gratacels.-

Per un olotí són impressionants, per un habitant de Shanghai potser no tant; però es copsen millor des de lluny. Des del ferry o des de la mateixa estàtua de la Llibertat, o des del parc del riu Hudson perquè del carrer estant trobo que no fan el mateix efecte. Costa fer-se el càrrec de com devien ser les Torres Bessones en aquell immens solar ple de grues que ara s’anomena Zona Zero. Quanta estona buscant la millor perspectiva per fer fotos dels gratacels sense que sembli que es tombin cap a dins.

         

El meu preferit..el Flatiron. I és que, a qui coi se li podia acudir de fer un gratacels així?

Midtown.-

El millor, per mi. Fer la passejada del Rockefeller Center cap al Waldorf Astoria, buscar el Chrysler i tombar cap a l’edifici de l’ONU, refer el camí fins la Cinquena Avinguda i baixar fins l’Empire State Building (no val la pena fer dues hores de cua) i després fins al Flatiron. Una caminada genial. Bé, potser hi va ajudar veure el Barça-Arsenal en un pub irlandès amb una quesadilla de pollastres i unes quantes pintes de Brooklyn beer, amb una clònica actualitzada de la Maureen O’Hara a la taula del costat.

Estàtua de la Llibertat.-

Típic i tòpic. Dues hores o més de cua si no es té la reserva feta o el city pass, com era el nostre cas. Un viatge que val la pena contemplant el famós skyline de Manhattan fins a l’illa. Una passejadeta al voltant de l’estàtua, quatre fotos. Quietud. I cua per tornar. La següent parada és l’illa d’Ellis però només hi deuen baixar els que han agafat els primers ferrys. La resta...fem tard, fem tard. I així ens perdem el museu de la immigració que prometia ser prou interessant.

El parc del Riu Hudson.-

Una sorpresa després d’un dia de caminar amunt i avall. El parc ocupa tota la riba del riu i alguns dels vells molls estan arranjats i enjardinats. Hi vàrem entrar a l’alçada de Christopher Street, un carrer moooolt gai i l’espectacle va ser constant amb les parelles, i grups, del mateix gènere festejant desinhibidament. I les vistes dels gratacels de l’altra banda impressionants, també. I no surt a la guia!

Brooklyn.-

Passejada pels carrers on viu la comunitat hassidim. El més sorprenent de NYC. Tots vestits iguals, amb enormes barrets toroïdals de pell i gavardines negres. Els homes amb les patilles llargues i arrissades, les dones amb peluques i faldilles; les parelles, carregades de mainada. Érem absolutament invisibles per a ells, menys pels nens que si anaven acompanyats dels pares ens miraven amb curiositat i si estaven sols s’amagaven, i per algun vellet que sacsejava el cap com un “bona tarda” educat i silent.

I travessar el pont de Brooklyn si que val la pena. Però clar, com que tooootes les guies ho diuen, érem milers en cada sentit, fent nosa als ciclistes que renegaven i cridaven inútilment que els deixéssim lliure el bici carril. Res a fer: massa gent. Una processó jueva inclosa, proclamant la bona nova d’un profeta que es veu que les encerta totes.

Els altres.-

Soho, ple de botigues de roba caríssima i de disseny, pleníssim de gent buscant lloc per seure i pendre un cafè. Un Apple store més modest que el de davant de l'Hotel Plaza però que va salvar-me la vida i em va deixar refer-me del cansament tot mirant demostracions del que pot arribar a fer u ni-phone.

Chinatown, atabalament. còpia barata de la Xina més de cartó-pedra. Per anar-hi a sopar baratet i prou.

Little Italy, atapeït; no val gaire la pena. No arriba ni a l'autenticitat d'un Port Aventura, amb cambrers que t'empaiten amb gràcia perquè entris en el seu restaurant i immediatament deixes de ser el centre d'atenció per ser un possible feix de bitllets per l'enregistradora.

I Times Square..magnífic lloc per badar i deixar-te atabalar, sense saber per on cal començar si per badar o per l'atabalament. Llums, gentada, llums, limusines, llums, teatres, llums, flaire de menjar, llums...i moltes, moltes llums.

 











I...quines ganes de tornar-hi només de pujar a l’avió que ens duia cap a casa.

Consultes Litoral...ai, de la diagonal"

Fa uns anys a la tele feien un anunci de menjar precuinat de la marca litoral que acabava dient (tradueixo): “fer-se el català no és fàcil, fer una escudella, si”.

Aquest coi d’anunci m’ha vingut al cap a ran de la consulta de l’ajuntament de Barcelona sobre la Diagonal. I és que és difícil tenir un exemple més clar de la baixa qualitat democràtica del nostre país i de la barroeria que impera quan es tracta de gestionar el diner públic.

A un servidor i una colla més, ens han dit que érem una colla d’arreplegats per organitzar consultes/referèndums a tots els pobles de La Garrotxa en 3 tandes, que érem uns aficionats. Ens varen dir que el nostre sistema oferia dubtes. Se’ns en varen riure de la participació. Ens varen menystenir. Bé, ja ho tenim tot paït (almenys jo).

Ara bé...deixeu-m’ho dir. El pressupost per la consulta de la Diagonal ha estat de 3 milions d’euros, s’ha contractat un munt de persones, s’han comprat ordinadors, s’ha fet propaganda massiva a diaris, teles, etc...

A Olot, el pressupost no va arribar a 11.000 euros, no es va contractar a ningú, els ordinadors eren cedits, la propaganda va ser mínima o la que ens vàrem poder permetre.

A la consulta de la Diagonal, no hi ha hagut garanties i s’ha estat a un pas de la tupinada perquè només calia tenir un DNI corresponent a una persona censada a Barcelona però no s’acreditava la identitat (una cosa tan senzilla com comparar la foto del document amb el rostre de la persona que l’exhibeix); perquè es va amagar la possibilitat “C”; perquè s’ha denunciat que “allò votava sol”...

Nosaltres, a La Garrotxa, ens vàrem haver de sentir que no érem neutrals tot i que en tots i cadascun dels actes vàrem parlar només de votar, vàrem vetllar perquè tothom disposés de paperetes de les diferents opcions...

A Barcelona ha votat un 12,17% del cens. A Olot un 26,5%.

A nosaltres ens varen dir fracassats...

I tot i així...les persones que han votat a Barcelona han donat una lliçó magistral a aquella colla de panxacontents que esperaven que podrien manipular els ciutadans. Una lliçó de seny davant la qual em trec el barret. Els barcelonins no han acceptat un nou projecte faraònic que no aportava res.

Però...no entenc perquè això es considera un fracàs. Bé, si l’Ajuntament s’hagués mantingut neutral (com ho vàrem fer nosaltres), si no haguessin fet trampes ni trampetes (com no vàrem fer-ne nosaltres), si la feina s’hagués fet amb personal de l’ajuntament i contenint la despesa (com vàrem treure nosaltres hores de família i repòs; i amb els pocs diners que teníem) ningú no hauria de pensar que ha estat un fracàs perquè al cap i a la fi els ciutadans han decidit.

Però com deia el gran savi” si no estàs preparat per la resposta...no facis la pregunta!”.

Consulta Diagonal: “Fer una consulta és fàcil; fer-la amb garanties no tant”