dimarts, 4 d’agost de 2009

Amb bici per la Muntanya Gran.

Primer dia real de vacances i perquè no sigui dit..despertador a un quart de vuit. Ben mirat, quasi dues hores més tard que normalment.
Sense esmorzar agafo la bici i enfilo el camí de la Muntanya Gran, col·locada ben bé al mig de Cala Montgó i L’Estartit. Hi ha perill d’incendi i el pas està tancat als vehicles motoritzats; quan arribo a la tanca no puc evitar pensar que ja hauria de recular, no fos cas que la vermellor de les meves galtes, quasi incandescents, calés foc a les pinedes del lloc. En fi, amunt i ànims. Enfilo la carretera asfaltada, amb la música de l’ipod a tot volum, alternant Pastora i Brams segons li escaigui al shuffle. Tinc clar que mentre duri l’asfalt, la pujada serà suau i vaig a un bon ritme. Al cap de poc comença la pujada més forta al mateix temps que s’acaba l’asfalt i comença una pista rocallosa. Salvat! La cadena surt del pinyó degut a un canvi maldestre que pretenia reduir 4 ó 5 marxes de cop. Mentre la poso, començo a suar a raig. Glop d’aigua, pujo a la bici i pedalo amb la marxa més curta, lentament, concentrat en la música i en no morir ofegat. Arribo a dalt, satisfet; altres anys no ho aconseguia fins el tercer intent. La satisfacció dura el que tarda un ciclista dels de tot l’any en avançar-me amb unes pedalades, enèrgiques, fàcils, aixecat damunt el seient. Jo a la meva vaig fent via i procuro no fer-me trampes al solitari canviant l’itinerari. Fins ara no tenia clar on volia arribar i decideixo arribar fins la base militar abandonada de damunt Les Medes així que obvio la pista que va cap a Sobrestany. 10 minuts de pedalar i arribo a la base abandonada. A la dreta un corriol pedregós baixa cap on crec que podré tenir una vista de L’Estartit. El baixo dubtant de si el podré pujar damunt de la bici i prop de les filferrades, avall, Les Medes. M’aturo una estoneta per mirar el paisatge, obrir la calaixera un momentet, i deixar anar el pensament. Un altre glop d’aigua i amunt. Ara tot és més senzill tot i que el camí fa una lleugeríssima pujada una pèl carregosa per les meves cames. Aviat però comença la baixada i la velocitat eixuga la suor i tot el que cal fer és pedalar amb ritme i evitar els sots més grans. Evito però, la tornada directa i giro a la dreta cap a Punta Ventosa. Tinc ganes de veure Cala Montgó des d’allà. Una pujadeta curta i una altra pista ampla, amb pinedes netes a banda i banda fins arribar als penya-segats on encara hi ha les restes de búnquers i d’emplaçaments artillers. M’apropo a la vora del penya-segat i contemplo la magnífica vista de Montgó, avui quasi desert perquè fa un deia lletjot i tristoi. De totes maneres, l’espectacle continua essent esplèndid.
Torno i em deixo lliscar pendent avall pel camí asfaltat fins el càmping Neus, vorejat de la pinassa rogenca, saludant altres esportistes d’agost que com jo mateix, han pensat que podria ser una bona idea fer una mica d’esport. La baixada és ràpida i divertidíssima, amb revolts tancats i sense perill, que fan bo l’esforç d’haver-los fet abans en sentit invers, amb inversió d’esbufecs.
Poca estona després, un entrepà de pernil, un “cafèmllet” i el diari. I la sensació de dur dues hores d’avantatge als que tot just es lleven.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!