dissabte, 28 de juliol de 2012

Frustració? Llibertat!


 Les darreres setmanes sento cada cop més sovint com persones que fins ara s’havien mantingut tèbies davant la situació nacional de Catalunya parlen obertament que no es pot continuar vinculats a Espanya.  Fins i tot botiguers, empresaris i restauradors que tradicionalment es mostraven prudents en les seves opinions, encara que només fos pel sagrat principi de procurar no perdre una venda, no s’estan de dir que Espanya ens ofega i que cal trobar el nostre propi camí.
Potser ha calgut arribar fins a tocar ós, que els catalans més mansois han començat a obrir els ulls. Potser ha calgut que arribés la crisi més implacable perquè el President de la Generalitat acabi dient que “´és ara o mai; i ha de ser ara perquè el mai no ens el podem permetre”. Diuen els llibres que una crisi pot ser una font d’oportunitats. Potser és en aquesta crisi que Catalunya hi té la seva; la seva pròpia oportunitat de sortir-se’n perquè amb Espanya mai ens han sortit els números.
I en aquest context, és quan els membres del PSOE i PP a Catalunya coincideixen en dir que plantejar la independència de Catalunya només generaria frustració. Ostres, noi, com si fóssim mainada i ens diguessin “no us feu il·lusions”. No compten amb la nostra tenacitat i tossuderia.
Més frustrant és veure com avui mateix l’Estat apuja un 7,5% el preu del peatge de les autopistes catalanes (òbviament només les catalanes); o veure com l’espoli fiscal de Catalunya (independentment de si a Madrid ha manat el PP o el PSOE) ha desemboscat en una asfixia financera que ens proposen resoldre donant-nos els diners que prèviament ens han robat, a canvi de menys poder a Catalunya. Més frustrant és que la solució a la crisi sigui més Estat i menys Catalunya, més castellà a les escoles i menys català arreu; menys administració local a canvi de cap esforç per un Estat que no s’aprima i que cada cop s’assembla més a una administració colonial, amb una metròpoli que esmorteeix la seva decadència a base d’esprèmer els territoris que domina.
I, ben mirat, que el PSOE digui que l’independentisme és frustrant és ben còmic, perquè ja em direu aleshores què es deu sentir sent federalista quan no tens ningú per federar-se. Pur onanisme.
S’ha de ser molt ignorant o tenir molta mala fe per seguir afirmant que Espanya és el camí i que Catalunya ha de seguir-hi estacada. Molt ignorant o tenir molta mala fe. O les dues coses alhora.
Goodbye Spain.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!