dissabte, 11 d’agost de 2012

Botigues de discos


Aquesta setmana m’he assabentat que tancarà la única botiga de discos que quedava a Olot.  La notícia ja era sorprenent pel fet que a Olot, tan festiva, només hi hagués una botiga on poder comprar música però també sobta que la notícia l’anomenés així “botiga de discos”. Almenys per mi, la paraula disc em remet als vinils i mai no anomenaria així als CD; és una mica com anomenar “ultramarinos” als supermercats.
Diu la notícia que la botiga no ha pogut resistir la competència dels nous canals de compra, o de distribució, de música; internet, i-Tunes, Spotify...són massa forts. Tot i la persecució, més o menys intensa, dels P2P e-mule i similars, Internet deu ser ara la principal distribuidora de música. De pagament o no.
De totes maneres, fent un petit exercici de memòria recordo les possibilitats que hem tingut a la nostra ciutat per comprar música i el cert és que mai no havien estat gaire galdoses. Des de ca’n Sala-Vilarrasa que exposaven els discs de 45 a ran de terra davant de les rentadores, can Sibidí amb una oferta una mica més ampla o el súmmum que era Can Ràdio Puig tot i que quan hi anaves a comprar un disc semblava que t’haguessis de disculpar, sobretot si no sabies dir quin volies exactament i els demanaves que et deixessin mirar i remenar en aquella mena de rebotiga on els tenien, quasi amagats.
Més tard va obrir l’Amadeus i una altra botiga que no recordo que va durar com uns mitjons de ral, que es va posar davant per davant de Discos Gong que, durant una colla d’anys ha estat l’oferta seriosa, o la única possibilitat de comprar música a Olot,  si deixem de banda la limitadíssima oferta de supermercats i benzineres.
A ca’n Sala-Vilarrasa va ser on el meu pare va comprar un dia el tocadiscos amb el qual cada dia a l’hora de dinar escoltàvem monòlegs d’en Capri, els discos de La Trinca o, un cop i altre, la banda sonora de “7 novias para 7 hermanos” amb els comentaris pels que, encara, no l’havíem vist de les escenes que cada cançó il·lustrava.
A can Sibidí només recordo haver-hi comprat el primer disc que em vaig comprar per mi: Toto, dels Toto (no eren gaire imaginatius batejant els discos) i que no feien tanta mala cara si només hi entraves a remenar.
Després a Can Ràdio Puig vaig començar a comprar els discos de Pink Floyd, The Alan Parsons Project, Genesis, Lluis Llach... deixant part de la setmanada dels estius.
Però en aquell temps, comprar discos a Olot era complicat si el que es buscava no era només l’estricta novetat. I per això, solíem fer encàrrecs a algú que anés a Andorra donant-li llistes de discos que fes temps que ja estiguessin publicats o, més tard, fent expedicions a Discos Castelló a Barcelona.
També hi havia la possibilitat de comprar a molt bon preu per catàleg a Discoplay, on podia trobar discos interessants.
Per mi, amb inquietuds musicals relatives, comprar música no suposa una experiència com ho és comprar llibres. Sobretot ara amb els CD, que no es poden obrir, sospesar, fullejar i només amb les novetats és possible d’escoltar-ne fragments abans de decidir de fer la compra. Tot i que jo, no necessitava escoltar cap disc dels grups que abans he esmentat per comprar-los: sabia que m’agradarien. Igual que no em cal fullejar cap llibre de Camilleri, Monzó, Cabré, Eco. Irving, Auster...
De totes maneres, tot i haver explicitat que la meva fidelitat cap a les botigues de discos tradicionals olotines ha estat més aviat escassa , sap greu que Discos Gong tanqui  perquè tot i que compro poca música ara serà encara més complicat que ho faci. En fi, els temps estan canviant com deia Bob Dylan.

1 comentari:

  1. ... discos Quim, sota les fracassades galaries de la plaça del Mig...

    ResponElimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!